La molèstia de la filosofia.

Sòcrates molesta perquè pregunta, però no sobre les coses del cel, sinó sobre les coses de la ciutat. D’aquesta manera revela fins a quin punt les nostres conviccions són contradiccions i les nostres creences insostenibles. Amb Sòcrates al costat, totes aquestes opinions que creiem tenir ben arrelades s’esvaeixen tan bon punt les posen en dubte. La seva passió per la pregunta ens deixa indefensos, desposseïts dels nostres punts cardinals, sense àncores ni rumb. Això és el que fa Sòcrates quan es posa a interrogar-nos, ens fa passar pel dur tràngol de perdre les nostres certeses més fermes, com si ens prenguessin tot allò que ens proporciona seguretat. No és estrany que la relació entre el filòsof i la ciutat s’hagi tensat. Sòcrates no es limita a acceptar les coses com són: és un tipus crispant que no deixa de preguntar i de posar-nos en evidència. (18-19)

Lluny d’impartir un coneixement vertader, la interrogació socràtica ens enfronta amb la incoherència dels nostres propis sabers, qüestiona aquelles creences compartides que usem cada dia sense pensar i sacseja totes les nostres contradiccions fins al punt de fer-nos estremir. Com un tàvec per a una manada de cavalls poderosa però indolent, així és Sòcrates per a la ciutat. (20-21)

Sòcrates ataca als que creuen que saben i ho fa sense oferir res a canvi, una creença o opinió alternativa. No es pot descartar que aquesta sigui una de les principals raons per les quals Sòcrates no deixés res escrit en vida. Al cap i a la fi, Sòcrates no té res que explicar, no té teories que presentar. És el tàvec que llança sobre la ciutat la poma de la discòrdia. El seu fibló provoca l’esclat d’una ira salvatge. Però també pot despertar a la ciutat de la seva letargia, del somni en què es troba sumida, i embolicar-la en aquest desig tan irresistible i excitant per tornar a assolir la saviesa. (21)

No pot haver filosofia sense amor, i no pot haver amor sense aquest desig per interrogar-ho tot i fer camí cap el món de les idees. Això és l’únic que té Sòcrates. I no pot transmetre-ho a qui no estigui disposat a deixar-se arrossegar per ell. Però Sòcrates no pot embellir aquí no té aquesta classe de desig. D’aquí que no pugui obsequiar-li amb res que estigui a l’alçada d’allò que veritablement estima el filòsof. De fet, no hi ha cap objecte en el món que pugui satisfer el seu desig. (31)

... el que constitueix el veritable ensenyament d’ El banquet i, en general, de qualsevol diàleg platònic és que estimar la saviesa significa reconèixer que no la tenim, que la filosofia és una passió inesgotable, el buit d’una interrogació contínuament exercitada per aquells que saben que no saben. (37)

Nemrod Carrasco, Viaje al centro de la Filosofía, Paidós, Barcelona 2018