dilluns, 31 de maig de 2010

Presentació de la web: conviccions, les mínimes

Us presento la web en la que aquests últims dies estic treballant. Després d´un temps de familiarització amb les eines i directrius del nou format , crec que ja pot començar a caminar sola. L´he batejat amb el nom de conviccions, les mínimes i espero que us sigui útil. L´escepticisme és l´aire que l´he volgut donar a aquesta nova singladura: la primera proposta s´anomena que res no se sap, i la que estic preparant s´anomena a les palpentes. No hi ha res prefixat ni massa planificat. Com diu el títol, inspirat en un aforisme de Joan Fuster, espero que l´inici no suposi cap entrebanc al lliure desenvolupament del pensament, sinó d´impuls perquè després evolucioni pel seu compte.

http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/


Serendípia: la lògica de l´imprevist

Atès que els Cignes Negres són impredictibles, hem d´amotllar-nos a la seva existència (més que tractar ingènuament de preveure´ls). Hi ha moltes coses que podem fer si ens centrem en l´anticoneixement, o en el que no sabem. Entre d´altres molts beneficis, un pot dedicar-se a buscar Cignes Negres (del tipus positiu) amb el mètode de la serendipitat, portant al màxim la nostra exposició a ells. En efecte, en alguns àmbits -com el del descobriment científic i el de les inversions de capital en empreses conjuntes- hi ha una compensació desproporcionada el desconegut, ja que el que és típic és que, d´un succés rar, un tingui poc a perdre i molt a guanyar. Contràriament al que es pensa en l´àmbit de la ciència social, quasi cap descobriment ni tecnologia destacable sorgiren del disseny i la planificació: no foren més que Cignes Negres.

Nassim Nicholas Taleb, El cisne negro, Círculo de Lectores, Barna 2008


fronteres i drets humans

La idea segons la qual el problema de la justícia només pot entendre´s en el marc interior dels Estats, com va suposar John Rawls en la seva Teoria de la justícia, està superada: la justícia és quelcom al que tothom té dret. El fet que algú hagi nascut a l´altre costat de la frontera no pot ser decisiu per conculcar-li els seus drets. Tant bon punt com ens adonem que els drets no es limiten a l´interior dels Estats, veurem que les lleis d´immigració limitadores vulneren els drets humans més bàsics. Ens hem acostumat a considerar que aquests drets són constitucionals, però també es troben en la Declaració Universal dels Drets Humans, i han de ser considerats universals també segons les normes bàsiques de l´ètica.  

Ernst Tugendhat, El problema de la paz, hoy. Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008

diumenge, 30 de maig de 2010

Límits de la tolerància. Quins límits?

... pertanyen al terreny d’allò més relliscós els plantejaments que ho basen tot en la interpretació (sigui de conductes o d’indumentàries). És obvi que a l’objecció «tal peça de roba simbolitza l’opressió de la dona» sempre s’hi pot replicar «doncs jo no em sento oprimida per portar-la», i per tant la cosa sembla quedar atrapada en el pantanós terreny d’un subjectivisme sense cap sortida aparent. Per escapar d’aquí no ens queda cap altre remei que recordar una cosa tan elemental com que en bona mesura la vida en comú es basa en la premissa que la societat pot acordar limitacions als comportaments individuals sense que això la faci mereixedora automàticament de l’acusació de lliberticidi o d’altres coses similars.

El problema es planteja, és clar, quan les conductes individuals sotmeses a limitació no semblen comportar perjudicis a terceres persones, i algú es podria pensar que l’ús del burca constitueix un clar exemple d’això. Però sobre aquesta qüestió almenys una cosa pot ser contraargumentada. Com bona part de la sociologia nord-americana s’ha encarregat de mostrar, les nostres relacions en públic es basen en la identificació mútua, en el reconeixement, en la visibilitat de les nostres cares –allò que més informa de nosaltres mateixos, i en què l’exigència de seguretat constituiria el cas límit (¿com ens podem relacionar amb algú de qui en un sentit bastant propi es pot dir que no sabem qui és?)–. Veure la cara de l’altre constitueix un component bàsic, inexcusable, de la vida social en sentit propi.

Potser, una vegada arribats aquí, estiguem en condicions de fer el pas que ha quedat sense fer al principi, i afegir a aquella afirmació inicial segons la qual tolerància és acceptar que no sempre el que jo rebutjo ha de ser prohibit aquesta altra: tolerància també és acceptar que a vegades allò que no m’acaba de semblar del tot malament pot no resultar acceptable per al conjunt de la societat.

Manuel Cruz, Deixa´m veure´t la cara, El Periódico de Catalunya, 30/05/2010
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=717850&idseccio_PK=1006

"Vivimos en un verdadero casino planetario"

La gran víctima de esta crisis ha sido la creencia supuestamente científica, y en mi opinión, puramente supersticiosa, del funcionamiento eficiente de los mercados. Y hay que reconocer, sin embargo, que la capacidad política de regulación va muy por detrás del problema. Vivimos en un verdadero casino planetario. Un casino que se desarrolla en condiciones de extrema opacidad. Hoy la finanza globalizada está hipertrofiada, ha crecido desmesuradamente. Se intercambian casi 100 veces más activos monetarios que activos reales.
P. ¿Qué consecuencias tiene esta hipertrofia financiera?
R. En Davos, hace algunos años, oí a un banquero central decir que los Gobiernos debían saber que hoy estaban bajo el control y la vigilancia de los mercados, y que este control y esta vigilancia eran mucho más importantes y eficaces que los que se ejercían sobre ellos desde los Parlamentos. Lo cual, desgraciadamente, es lo que está ocurriendo. Los llamados mercados, que no son entes abstractos, sino instituciones con nombres y apellidos, están imponiendo a los Gobiernos una doble y contradictoria exigencia. Por una parte, una reducción general del déficit público, y por otra parte, el mantenimiento, la recuperación económica. Las dos cosas a la vez son muy difíciles de conseguir, por no decir imposibles.

Josep Borrell, "Los gobiernos han jugado al póquer con los mercados y han perdido", entrevista de Andreu Missé, Domingo. El País, 30/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Gobiernos/han/jugado/poquer/mercados/han/perdido/elpepusocdmg/20100530elpdmgrep_3/Tes?print=1

dissabte, 29 de maig de 2010

La lògica i la Belén Esteban.

Ja fa un temps que una companya de l´institut m´insisteix que hi dediqui algun article a la Belén Esteban. Suposo que com un creu que es deu a uns principis i que considera que cal mantenir una certa integritat estètica i moral, i que el blog ha de ser una expressió fidel d´aquesta voluntat, m´he anat resistint als seus constants suggeriments fins a aquest moment.

Fa uns dies, tanmateix, quan feia classe de lògica a 1r de Batxillerat i explicava els diferents tipus de fal•làcies, alguns dels meus alumnes van començar a fer –me un munt d´observacions a propòsit dels exemples que utilitzava per il•lustrar-les. Resulta que moltes de les intervencions d´aquesta senyora en els programes on ella apareix anaven com l´anell al dit a les diferents formes d´arguments incorrectes. Em vaig adonar que per a ells era molt més fàcil reconèixer una fal•làcia en boca de la Belén Esteban que en boca del professor. Aquest insòlit interès dels alumnes, és clar, va fer que m´empasés les meves recances a incloure cap mena de referència a fenòmens mediàtics en nom d´una sacrosanta defensa de la puresa intel•lectual. Per això, perquè cal fer qualsevol cosa per captar l´atenció dels alumnes, vaig decidir escriure un article que parlés de la Belen.
Heus aquí una petita mostra dels exemples que els alumnes van proposar :
Ad hominem: “Tu lo que quieres es que te hagan fija (en el programa), por eso no te importa decir barbaridades y inventarte cosas”
Ad verecundiam: “La gente ha decidido: yo soy mejor que la Edurne aunque baile peor”
Ad baculum: “Por mi hija mato”
Ad misericordiam: “Claro, como soy de barrio todo el mundo se mete conmigo”
Ad populum: “Claro, como soy de barrio todo el mundo me quiere y por eso me vota”.

Al final Maite ho has aconseguit. Estaràs contenta, no?

Les paraules i les coses.

Sempre m'he preguntat qui posa nom als programes educatius i amb quin criteri. Ignoro si el fet d'haver escrit l'Elogi de la follia i haver voltat per mig Europa, inquiet com el cul del Jaumet, són arguments suficients perquè Erasme de Rotterdam hagi esdevingut el patró de les estades a baix cost d'estudiants a l'estranger. Entenc que un programa de Planificació de l'ús de les tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement s'anomeni TAC, a partir de les inicials dels tres mots clau: tecnologies, aprenentatge i coneixement. O que el Programa de Convivència sigui conegut com a Programa de Convivència. O, a tot estirar, Programa Teletuvi, per allò que no hi ha res que no es pugui solucionar amb una bona abraçada.

Altra cosa és empescar-se noms que confonen més que orienten, i no pas perquè siguin abstractes o ambigus. Quan al portal d'un determinat centre educatiu llegim "aquest centre és adscrit als programes Proa i Brúixola", tot indueix a pensar que l'especialitat de la casa són les excursions en vela llatina i les colònies de supervivència. En els programes educatius de casa nostra proliferen els símils mariners, qui sap si com a reflex de l'argot del ram (es diu "aquest alumne va peix", "necessita que li donin peixet", "s'ofega en un got d'aigua") o com a homenatge a la segona residència costera del batejador de programes.

Proposo que, en endavant, i atès que vivim en una societat democràtica, cada proposta de nom sigui sotmesa a concurs públic i ratificada en referèndum. I el mateix pel que fa als noms d'operacions policials i militars. Si no fos perquè algú va explicar-me després que Tempesta Blanca era una metàfora que tenia a veure amb l'operació activada per l'exèrcit a Barcelona amb motiu de la gran apagada, jo encara voltaria pels carrers amb polaines, bufanda i paraigua esperant el temporal de neu. Recordeu l'operació Trampolí? Doncs resulta que, contràriament al que jo m'havia pensat, no obeïa a cap pla de retorn de les palanques a les piscines sinó a la lluita contra les bandes albanokosovars. I encara més. Quan vaig veure anunciada l'operació Brossa em va faltar temps per adherir-m'hi tot fent constar la meva devoció per la poesia visual. La meva ignorància sobre la naturalesa real del programa -persecució de determinat consum d'imatgeria pornogràfica per Internet- va estar a punt de costar-me la son i una discreta reputació.

Tornant a l'àmbit educatiu, em plau proposar a l'inventor de noms altres denominacions per si s'escau de voler-les tenir en compte. Fidel a la tradició marinera, per a un programa de repetició de curs trobo que escauria el nom de Peix refregit. Si el programa fos adreçat als birepetidors podríem dir-ne Bon vent i barca nova. Si es tractés de perseguir l'ús de les xulles, un bon nom seria A la vora de la mà. Quant a l'alumnat que, dada absent en totes les estadístiques que es fan i es desfan, no vol estudiar ni treballar, diguem-ne programa Ni carn ni peix. I reservem la denominació No hi ha sardina sense espines per referir-nos al programa del govern de reducció de sous. Incloent-hi el dels programadors de noms de programes.

Jordi Estrada, No sempre el nom fa la cosa, Regió 7, 29/05/2010

divendres, 28 de maig de 2010

Les raons del misticisme.

La filosofia mística, en totes les èpoques i en totes les parts del món, es caracteritza per certes creences que il·lustren les doctrines que hem tractat anteriorment.
Està, primer, la creença en la lucidesa davant del coneixement analític discursiu: la creença en una mena de saviesa sobtada, penetrant, coactiva, que contrasta amb l´estudi lent i fal·lible de les aparences exterior per una ciència que es basa en els sentits. Tots els que són capaços de deixar-se anar en una passió interna han d´haver experimentat alguna vegada una estranya sensació d´irrealitat en objectes comuns, la pèrdua de contacte amb les coses quotidianes, en la que desapareix la solidesa del món exterior, i l´ànima, en una profunda solitud, sembla treure, de les seves pròpies profunditats, una boja dansa de fantàstics fantasmes que fins aleshores havien semblant tenir realitat i vida independents. Aquest és el costat negatiu de la iniciació mística: el dubte relatiu al coneixement corrent, que prepara el camí a la recepció del que sembla una saviesa superior. Molts homes a qui aquesta experiència negativa els resulta familiar no van més enllà, però per als místics només és la porta a un món més ampli.

Bertrand Russell, Misticismo y lógica, Círculo de Lectores, Barna 1999

guerra

La guerra és la caiguda en el que s´anomenava status naturae, en l´estat de naturalesa en el que, com va dir Hobbes, l´home és un llop per a l´home, una descripció amb la que tal vegada s´assenyala alguna cosa certa però que és un insult per al llop, ja que ni els llops ni altres animals de qualsevol espècie, amb excepció de l´ésser humà, es maten entre si.

Ernst Tugendhat, El problema de la paz, hoy. Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008

La pólis, la forma política més xerraire.

En l´experiència de la pólis, que no sense justificació s´ha anomenat el més xerraire de tots els cossos polítics, i fins i tot més en l´experiència política que es derivà, l´acció i el discurs se separaren i cada cop més es feren activitats més independents. L´interès es desplaçà de l´acció al discurs, entès més com a mitjà de persuasió que com a forma específica humana de contestar, replicar i sospesar el que passava i es feia. Ser polític, viure en una polis significava que tot el que es deia mitjançant les paraules la persuasió, i no amb la força i la violència. Per a la manera de pensar grega, obligar les persones mitjançant la violència, manar en comptes de persuadir eren formes prepolítiques per tractar amb la gent que existia al marge de la pólis, de la llar i de la vida familiar, amb aquest tipus de gent on el cap de família governava amb poders despòtics i inqüestionats, o bé amb els bàrbars d´Àsia, amb un despotisme que sovint s´identificava amb l´organització familiar.

Hannah Arendt, La condición humana, Círculo de Lectores, Barna 1999
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/el-poder-i-la-poltica

dijous, 27 de maig de 2010

Valors, tecnologia i medi ambient

Check out this SlideShare Presentation:

Universalització de la màxima.

Segons Immanuel Kant, cada cop que intentem decidir quin és el procedir correcte hem d´identificar un principi universal que guiï les nostres accions (Kant l´anomena "màxima"), i després preguntar-nos si ens agradaria que tots tinguéssim l´obligació d´actuar d´acord amb aquesta màxima. Llavors, per a Kant no hem de trencar les nostres promeses només perquè ens convingui a nosaltres, perquè segurament no voldríem que tothom actués d´aquesta manera; si així fos, ningú no ens creuria quan féssim una promesa. Aquest procediment s´anomena "universalització" de la màxima.

Kwuame Anthony Appiah, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños, Katz, Buenos Aires 2007
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana

dimecres, 26 de maig de 2010

Deliberació i civisme (portada?)

Com tractar amb un futur incert.

La confrontación política gira actualmente en torno a las probabilidades de peligro y la agenda de los riesgos. La política es más una competición en torno a los peligros que acerca de las oportunidades. Los actores políticos se asemejan en que se dedican igualmente a advertir la inminencia de determinados peligros y se ofrecen a salvarnos del desastre; se distinguen únicamente en qué consideran lo más peligroso, la pérdida de la identidad o la desprotección social, los riesgos vinculados a la inseguridad o los que proceden del posible abuso de los vigilantes. Los agentes políticos tienen menos ideología que recursos de alarma.

Este debate se ha agudizado tras irrumpir la cuestión de los riesgos globales en las agendas políticas. El cambio climático, las nuevas amenazas a la seguridad, los riesgos sanitarios y alimentarios, las crisis financieras plantean, de entrada, un desafío a nuestra conceptualización de esos futuros inciertos.

¿Cómo podemos conocer el riesgo posible? ¿Cómo actuar en relación con los riesgos, que no son hechos comprobables sino posibilidades latentes de controvertida identificación? ¿Cómo tener en cuenta lo improbable?

Todo futuro incierto nos sitúa ante dilemas de especial dificultad: qué precaución es razonable, de qué manera podemos anticipar las cadenas causales catastróficas, qué tipo de acción concertada corresponde al tratamiento global de nuestros problemas, cómo gestionamos nuestra inevitable ignorancia acerca de los acontecimientos futuros... Nos hacen falta acuerdos en torno a los riesgos aceptables.

En muchas decisiones que tienen que ver con los riesgos no se trata de elegir entre alternativas seguras y arriesgadas, sino entre alternativas siempre arriesgadas. Como acabo de señalar, toda medida preventiva implica riesgos, tanto por lo que hace como por lo que deja de hacer. El miedo es una señal y con respecto a las señales no es razonable ni desentenderse ni multiplicarlas.

Hasta ahora no hemos conseguido articular un concepto y una estrategia de lo que debería ser un equilibrio razonable entre el riesgo y la seguridad, de lo que tenemos una idea arcaica. Da la impresión de que no hemos entendido ni lo uno ni lo otro: hasta qué punto el riesgo está en la entraña de nuestras sociedades, cuán inservible es un concepto de seguridad formulado en otras épocas. Por eso nuestros sentimientos en torno al miedo se vuelven especialmente vulnerables.

El trato con el futuro incierto, en lo que éste tiene de peligroso, es una de las conductas más difíciles de aprender: muchas veces somos temerosos cuando no hay motivo suficiente y en otras temerarios más allá de lo razonable.

Tratándose de sociedades complejas, donde todo está estrechamente interrelacionado, la gran cuestión es cómo podemos protegernos de nuestra propia irracionalidad. Los encadenamientos catastróficos frente a los que nos hemos de proteger resultan de nuestra irresponsabilidad por temer demasiado o demasiado poco.

En la crisis económica, por ejemplo, quienes gestionaban las innovaciones financieras tenían menos miedo del que debieran; ahora, la desconfianza de los agentes económicos se explica porque temen tal vez demasiado. Hablando en términos generales, seguramente deberemos generalizar una regulación ex ante, que permita prevenir lo que no es posible sanar, anticipar más bien que reaccionar, impedir y no tanto corregir.

Y, dado que los miedos no se pueden eliminar completamente, necesitamos nuevas estrategias para gobernarlos. Para eso están las instituciones y esa es una de las funciones del Gobierno: generar confianza y previsibilidad, impedir que el miedo se convierta en pánico o que la audacia favorezca la irresponsabilidad.

dimarts, 25 de maig de 2010

Les dificultats del l´aplicació de la regla d´or.

Atès que l´anomenada regla d´or és sens dubte el candidat més obvi per a una ètica global, crec que val la pena explicar breument perquè no resulta molt efectiu. Com hem vist, aquesta regla té dues molt esmentades versions que no són equivalents. A vegades, en la més modesta versió negativa, ens urgeix a no fer als altres el que no voldríem que ens fessin; altres vegades, en el més exigent to positiu, ens ordena que fem als altres el que voldríem que ens fessin a nosaltres. Això no obstant, de qualsevol de les dues maneres expressa una idea atractiva: quan fem coses als altres, imaginem com es veu el món des del seu costat. (...)
Segons algunes descripcions, la persona a qui li hem fet el que nosaltres considerem el bé pot alegrar-se d´aquest acte; segons altres, pot no alegrar-se. Suposem que som un metge que contempla la possibilitat de salvar la vida d´una Testimoni de Jehovà mitjançant una transfusió de sang. El que volem fer és el següent: salvar-li la vida. això, és clar, és exactament el que ens agradaria que ens fessin a nosaltres si estiguéssim en la mateixa situació mèdica que aquesta pacient. També, podríem suposar, és el que ella vol que li fessin. (...) Per desgràcia, no és això el que vol la pacient. (...) El primer problema que es presenta en la pràctica quan s´aplica la regla d´or -en qualsevol de les seves versions- és que, per aplicar-la, a més de saber per què faig alguna cosa als altres -a més de conèixer la descripció de l´acte que m´importa-, he de saber com repercutirà aquest acte en els altres. (...)
La idea que subjau a la regla d´or és que hauríem de prendre seriosament els interessos dels altres, que hauríem de tenir-los en compte. Ens insta a conèixer la situació per posar-nos en el seu lloc. Aquest objectius els cosmopolites els ratifiquem. L´únic inconvenient és que no podem afirmar que segui fàcil recórrer aquest camí.

Kwuame Anthony Appiah, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños, Katz, Buenos Aires 2007
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-regla-d-r-i-el-respecte

La generositat entre els pobles igualitaris.

Com va descobrir Robert Dentan en els seus treballs de camp entre els semais de Malàisia central, ningú no dóna mai les gràcies per la carn rebuda d´un altre caçador. Després d´arrossegar durant tot un dia el cos d´un porc mort per la calor de la jungla per portar-lo al llogaret, el caçador permet que la seva captura sigui dividida en parts iguals que després distribueix entre tot el grup. Dentan explica que expressar agraïment per la ració rebuda indica que hom és el tipus de persona mesquina que calcula el que dóna i el que rep. "En aquest context resulta ofensiu donar les gràcies, ja que es dóna a entendre que s´ha calculat el valor d´allò rebut i, d´afegitó, que no s´esperava dels donant tanta generositat". Cridar l´atenció sobre la generositat pròpia equival a indicar que els altres estan en deute amb tu i que n´esperes rescabalament. Als pobles igualitaris els repugna suggerir ni tan sols que han estat tractats amb generositat.

Marvin Harris, Nuestra especie, Alianza editorial, Madrid 1997


dilluns, 24 de maig de 2010

Què és un Cigne Negre?

Allò que anomenem un Cigne Negre (així, en majúscules) és un succés amb els tres atributs que segueixen.

Primer és una raresa, ja que habita fora del regne de les experiències normals, perquè res en el passat pot apuntar de forma convincent a la seva possibilitat. Segon, produeix un impacte formidable. Tercer, malgrat a la seva raresa, la naturalesa humana fa que inventem explicacions de la seva existència després del fet, amb el que es fa explicable i predible.

M´aturo i resumeixo el tercet: raresa, impacte extrem i predictibilitat retrospectiva (tot i que no prospectiva). Una petita quantitat de Cignes Negres explica quasi tot el concernent al nostre món, des de l´èxit de les idees i les religions fins a la dinàmica dels esdeveniments històrics i els elements de la nostra vida personal. Des que abandonarem el Pleistocé, fa un deu milions, l´efecte d´aquests Cignes Negres ha anat en augment. Va començar a incrementar-se durant la Revolució industrial, a mesura que el món es feia més complicat, mentre que els successos corrents, aquells que estudiem, dels que parlem i que intentem predir per la lectura de la premsa, s´han fet cada cop més intranscendents.

Nassim Nicholas Taleb, El cisne negro, Círculo de Lectores, Barna 2008

L´or i la por.

En torno al oro todo son preguntas sin respuesta. La única certeza es que si sube, mal asunto. Hay que echarse a temblar. No es lo mismo que con otras materias primas estratégicas. El paladio y el platino, metales preciosos y componentes clave de la industria automovilística, pueden cotizar al alza si se prevé un despegue de las ventas de coches. El petróleo puede escalar si China y la India anuncian crecimiento y se prevé una mayor demanda energética. El oro sólo sube cuando algo va mal. Es gafe. Un chivato que avisa de un futuro negro. Lo reconocía durante unas jornadas sobre el oro en el Instituto de Estudios Bursátiles el economista y estratega de Citigroup José Luis Martínez Campuzano: "Comprar oro es jugar al riesgo. Tirar la moneda al aire esperando que ocurra algo horrible. La inquietud le viene bien. Su precio se basa en expectativas. Vive del miedo. Es poco racional. Y aunque se nos diga que la recuperación económica mundial es un hecho, el creciente papel del oro como refugio nos está indicando que no se pueden lanzar las campanas al vuelo".

El oro es el último mito. El último dios pagano. Vale porque queremos que valga. Es una alucinación colectiva. No sirve para nada, pero se mata y muere por él. Tiene valor porque creemos que lo tiene. Podríamos vivir sin él. No es indispensable. Es un activo financiero más que una materia prima. No mueve el mundo como el petróleo, el uranio o el gas. No tiene la utilidad del cobre, el níquel, el carbón o el hierro. No alimenta como la soja; no se convierte en combustible como el maíz. Tiene un papel marginal en la medicina y la industria electrónica. Su uso principal es la joyería (la India consume un 80%), la inversión y la especulación. Y como estática reserva de los Estados; como elemento de su soberanía y prestigio y ante situaciones de emergencia: desde una guerra hasta una suspensión de pagos (otra ración de miedo).

Y con todo, es la materia más codiciada. La más escasa. Resistente, inalterable, maleable, divisible. La mayoría del oro que se ha producido a lo largo de la historia (160.000 toneladas que cabrían en dos piscinas olímpicas) permanece en circulación. Una y mil veces fundido nunca pierde su brillo ni su poder. Contemplar cómo se derrite entre llamaradas azules en el fondo de un crisol es un espectáculo mágico. Vale por su leyenda. El oro del anillo de cualquier lector (lectora) de este reportaje tal vez recubrió el sarcófago de un faraón o fue arrebatado a los dacios por los romanos; llegó a Europa a bordo de un galeón; o fue un lingote de la Alemania nazi con la esvástica grabada. Es el mismo oro. Es eterno.

Jesús Rodríguez, La fiebre del oro, El País Semanal, 23/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/portada/fiebre/oro/elpepusoceps/20100523elpepspor_9/Tes?print=1

regla d´or.

... cal suposar que la majoria de les persones posseeixen una cosa semblant a allò que de manera arcaica es pot anomenar consciència moral. El nucli de la moral és allò que es designa com a llei d´or, és a dir, aquella antiga llei present en moltes cultures i que la llengua popular redueix a la fórmula: no facis als altres el que no vulguis que est facin a tu. Formulada en sentit positiu: comporta´t amb l´altre com voldries que es comportés amb tu. D´aquesta llei se segueixen un seguit de màximes que es corresponen amb els drets. L´obligació més fonamental és respectar la dignitat humana en el proïsme, que en sentit negatiu significa no humiliar-lo. Aquesta norma, la més fonamental, és conseqüència immediata de la regla d´or, ja que cadascú de nosaltres desitja que es prengui seriosament el sentiment que té del seu propi valor, desitja ser respectat com a ésser humà. Que respectem les persones en aquest sentit significa simplement que les respectem en general com a subjectes de drets morals i per això totes les altres normes morals es poden deduir d´aquesta norma fonamental.

Ernst Tugendhat, Asilo: ¿Clemencia o derecho humano?, Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-regla-d-r-i-el-respecte

diumenge, 23 de maig de 2010

Especulació i depredació.

En estos momentos muchos recordarán las palabras del ministro sueco de finanzas, Anders Borg, cuando decía recientemente que veía grupos comportándose "como manadas de lobos" en los mercados. "Si les dejamos actuar, atacarán a los miembros más débiles y les destrozarán". Siguiendo con el símil zoológico, José Ramón Pin, profesor de ética empresarial del IESE, los compara con los buitres negros, que cumplen "la sana tarea de eliminar los animales moribundos".

Tampoco debe extrañar este comportamiento de los mercados, pues "el secreto del capitalismo es comprar barato y vender caro", dice José Carlos Díez, de InterMoney. Es parte del ADN del sistema. Como lo es, indica Adrián Serrano, experto de Norbolsa, que haya personas que ganen mucho con estos movimientos especulativos, pero también quienes lo pierden todo. "Y esto hay que tenerlo en cuenta. Especular no es sinónimo de grandes ganancias. Se hace un discurso demasiado simplista para llegar a la gente".

El problema está en encontrar el punto medio, o sea, el color gris. La mayoría de las transacciones habituales de compra y venta de cualquier bien lleva implícito un componente especulativo. "El reto reside en definir qué es una operación especulativa y qué no", reflexiona Lorenzo Dávila, jefe del departamento de investigación del Instituto de Estudios Bursátiles (IEB). Y, hasta la fecha, este gato sigue sin cascabel. "Resulta muy complicado, por ejemplo, distinguir entre una operación especulativa pura y dura y una de cobertura", admite Dávila.

De lo que hay pocas dudas es de que los especuladores viven en las grietas del sistema. Ahí proliferan. Buscan "los desajustes que les podrían generar rentabilidad", precisa Francisco López Ollé, de X-Trade Brokers. La solución podría estar en aumentar la regulación, pero es algo que "coartaría la rentabilidad del negocio", en palabras de Natalia Aguirre, directora de estrategia de Renta 4, quien no hace sino resumir el sentimiento del mercado.

Sea como fuere, los desajustes son el ecosistema propicio para los hedge funds, o fondos de alto riesgo. Estos instrumentos -principales responsables de lo que podríamos definir como especulación excesiva- son uno de los grandes causantes de la volatilidad del mercado estas pasadas semanas. Su grieta la han encontrado, entre otros lugares, en el arbitraje de deuda soberana. Por ejemplo, son capaces de aprovechar el desajuste en un 0,05% (cinco puntos básicos) en la emisión de deuda y apalancarse (endeudarse) sobre ella hasta 30 veces, o más, para buscar rentabilidad. Y aquí está parte del problema.

"Este apalancamiento excesivo tendría que estar limitado en los bancos. Es un extraordinario riesgo, pues mal utilizado genera abusos y mala gestión", comenta el director de grandes patrimonios de un banco privado suizo. "Hay que tener claro que la especulación ilimitada se sirve, sobre todo, de fondos que tienen una regulación laxa o inexistente".

Y es que ha llegado la hora de un cambio de planteamiento, cuyo primer paso es meter en vereda a los instrumentos de alto riesgo. "Pero tiene que ser un cambio global. Si sólo regulas los hedge funds en Europa, lo que provocarás es que se vayan a paraísos fiscales. Pero el problema continuará existiendo", afirma Lorenzo Dávila, del IEB.

Ahora bien, en este complejo paisaje se da la dolorosa paradoja de que muchas economías europeas han aumentado su déficit público, al menos en parte, porque tuvieron que endeudarse para rescatar a entidades financieras en apuros. Y ahora son esas mismas entidades reflotadas las que apuestan contra su economía y divisa. "Muchas gestoras de los bancos han participado en el hundimiento de los mercados, pero ha sido en interés de sus clientes. Por ejemplo, vendiendo deuda española, que está muy débil, y comprando alemana. Pero esto no quiere decir que estén atacando la economía, sino defendiendo los intereses de sus ahorradores", matiza Dávila.

Miguel Ángel García Vega, La especulación tiene cara y cruz, Negocios, El País, 23/06/2010
http://www.elpais.com/articulo/dinero/inversiones/especulacion/tiene/cara/cruz/elpepueconeg/20100523elpnegdin_1/Tes?print=1

dissabte, 22 de maig de 2010

Laïcisme pragmàtic i escola.

1- L´escola educa en un marc d´igualtat a individus que conserven les seves identitats (tots tenen els mateixos drets perquè tots són diferents)


2- El poder de la religió queda desactivat quan l´element religiós queda diluït com un més dels trets constituents de la identitat individual.

3- El laïcisme dur afavoreix el xoc intercultural (Amartya Sen).

Laïcisme dur i escola.

1- L´escola educa en un marc d´igualtat a individus que ha obligat a desprendre´s dels seus trets identitaris (la identitat s´ha de quedar a la porta de l´escola)

2- El poder de la religió queda desactivat quan no se li permet l´entrada a l´escola pública.

3- El laïcisme pragmàtic afavoreix el multiculturalisme (Mario Vargas Llosa).

Crisi econòmica i irresponsabilitat.


La Administración estadounidense aprobó entre 2008 y 2009 más de 800.000 millones de euros para evitar la quiebra de su sistema financiero. Casi todos los grandes bancos y empresas financieras y de seguros (Goldman Sachs, Citigroup, Bank of America, Merrill Lynch, AIG, Bearn Stearn, Fannie Mae, Freddie Mac, entre otros) se acogieron a ellas con júbilo.

La Administración estadounidense aprobó entre 2008 y 2009 más de 800.000 millones de euros para evitar la quiebra de su sistema financiero. Casi todos los grandes bancos y empresas financieras y de seguros (Goldman Sachs, Citigroup, Bank of America, Merrill Lynch, AIG, Bearn Stearn, Fannie Mae, Freddie Mac, entre otros) se acogieron a ellas con júbilo. Los países de la Unión Europea, que también habían salido al rescate de sus bancos (Deutsche Bank, BNP, Fortis, ING, Commerzbank, Royal Bank of Scotland y una larga lista), ahora se han conjurado para salvar a países enteros como Grecia. La mayoría de los responsables de ese fiasco planetario han sido señalados con el dedo por los Gobiernos y las instituciones que acudieron en su ayuda. Pero han salido indemnes en los tribunales.

De ese ámbito de impunidad apenas se escapan excepciones relevantes como el financiero estadounidense Bernard Madoff, sentenciado a 150 años de cárcel tras haber protagonizado la mayor estafa piramidal de la historia, de 50.000 millones de dólares. Sus colegas de fechorías, como Dick Fuld, que llevó a la quiebra a Lehman Brothers, no solo están en la calle, sino que disfrutan de una generosa jubilación gracias a los bonus millonarios con los que fueron recompensados, pese a haber llevado a la ruina a sus empleados y accionistas.

El debate sobre estos crímenes sin castigo se reproduce ahora a escala estatal. Los gobernantes griegos, especialmente los de centro-derecha, falsificaron las cuentas públicas dejando al país al borde del colapso. La mayoría de ellos se sientan ahora como oposición en el Parlamento heleno sin ningún complejo de culpa. Solo el presidente griego, Karolos Papulias, ha pedido públicamente que los responsables de la crisis, "los especuladores, los defraudadores de impuestos y los corruptos", paguen "por llevar al país al borde del abismo".

En España aún no han reventado grandes escándalos financieros, pero los primeros casos, como la intervenida Caja Castilla La Mancha, apuntan en la misma dirección: sus gestores y consejeros han salido indemnes salvo multas de escasa cuantía e inhabilitaciones.

"No es nuevo que los banqueros disfruten de gran impunidad, como hemos podido comprobar incluso en nuestro propio país antes y después de la crisis. Tras esta última, creo que se ha hecho aún más evidente que los Gobiernos están sometidos a su voluntad. Prácticamente ninguna de las grandes propuestas de los Gobiernos del G-20 orientadas a someter a mayor control la actividad especulativa de los financieros se han llevado a cabo", indica Juan Torres, catedrático y miembro de la organización Attac, que propone gravar las transacciones internacionales de la banca.

El único gran proceso que se sigue en la actualidad es el abierto por el fiscal general de Nueva York, que investiga a ocho grandes bancos (Goldman Sachs Group Inc., Morgan Stanley, UBS AG, Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank, Credit Agricole y Merrill Lynch) por engañar y sobornar a las agencias de calificación para conseguir buenas clasificaciones por sus productos de alto riesgo y, en particular, las hipotecas basura.

Del poder y la discrecionalidad con que funcionaban bancos y agencias, dan prueba dos ambiciosos ejecutivos -ambos de 31 años- de Goldman Sachs, ahora en el ojo del huracán. Fabrice Tourre, francés y educado en Londres, se dio cuenta mucho antes que el resto de que el mercado hipotecario en EE UU se iba a hundir, como prueban los correos electrónicos que cruzaba con sus colegas, en los que denominaba "mierda" a las que luego se conocerían como hipotecas subprime. Pese a ello, el Fabuloso Fab, como le apodaban sus envidiosos compañeros, siguió empaquetando productos financieros bajo la garantía de esos préstamos y vendiéndoselos a sus mejores clientes. Causó pérdidas directas de 800 millones de euros. ¿Está en prisión? No, ocupa una vicepresidencia de Goldman en Londres.

Su compañero Tetsuya Ishikama, de origen japonés, pero también formado en Londres, ha ido mas allá y ha llegado a publicar un libro (Cómo causé el colapso del crédito) en el que se jacta de haber disfrutado de una vida de excesos, coches deportivos y bailarinas de striptease incluidas, traficando con derivados financieros de alto riesgo. ¿Está en prisión? No, trabaja para la firma financiera Amias Berman y su novela le ha aupado al estrellato de los gurús que han sabido sacar provecho de la crisis.(...)

En el caso de la crisis griega, no obstante, hay otros factores en juego, el primero de ellos la actuación de los políticos (el 98,6% de los griegos cree que los responsables de la crisis son los políticos, según un sondeo del 8 de mayo hecho por RealNews). La arraigada cultura de la corrupción y el protagonismo de una clase política a menudo en connivencia con el fraude, cuando no defraudadora, provocan una sensación de impunidad que ha calado hondo en el imaginario colectivo.

Durante los últimos 30 años, la sociedad griega ha recibido continuos mensajes de impunidad desde el poder, infinitos casos de corrupción que se han saldado con escasas dimisiones o ceses y, menos aún, con procesos judiciales: el caso Koskotás (financiación irregular del partido socialista en los años ochenta del pasado siglo); el escándalo del maíz, en 1987, cuando Grecia vendió a la Comisión Económica Europea maíz yugoslavo haciéndolo pasar por griego para recibir subvenciones; o los dos más recientes, aún bajo investigación, el caso Siemens (pago de sobornos por la empresa alemana a funcionarios del Gobierno griego para lograr adjudicaciones en los Juegos Olímpicos de 2004) y el caso Vatopedi, una venta irregular de unos terrenos de la Iglesia ortodoxa previa recalificación fraudulenta.

En un escándalo menor, en 1988, el responsable de la eléctrica estatal se apropió de varios millones de dracmas del erario público. Fue apartado del cargo, pero la opinión pública recibió este nada ambiguo mensaje del entonces primer ministro, Andreas Papandreu: "Hombre, normal que mangue, ¡pero tanto...!".

Ramón Muñoz/M. Antonia Sánchez-Vallejo, Sus fechorías salen gratis: paga el ciudadano, El País, 22/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/fechorias/salen/gratis/paga/ciudadano/elpepisoc/20100522elpepisoc_1/Tes?print=1

divendres, 21 de maig de 2010

Laïcisme pragmàtic i l´ús del vel.

Del laïcisme tou o pragmàtic també podem distingir tres aspectes: 1) L´escola no pot ser un reducte tancat que funcioni al marge del que succeeix a la societat: “La laïcitat ben entesa no consisteix a dissimular les diferències entre els estudiants, amagant les seves particularitats, sinó a ensenyar-les i a respectar-les justament perquè són diferències. L´ambient educatiu només ha de diferenciar-se del món exterior en els aspectes necessaris per complir la seva tasca. És convenient que dins el centre convisquin obertament ètnies, religions i costums , com les que existeixen a la vida real. L´escola és un excel•lent laboratori, on es poden ensenyar als alumnes els avantatges d´aquesta convivència entre diferents formes de vida, sense necessitat d´amagar els signes que els distingeixen”. (Augusto Klappenbach) 2) La repressió directa de signes religiosos el que aconsegueix és crear una falsa idea del que és la identitat de les persones, sobredimensiona l´aspecte religiós per sobre d´altres aspectes que fins i tot poden tenir més influència en la vida dels individus: “La necessitat crucial de registrar identitats plurals de les persones i la seva elecció de prioritats té més valor que el reemplaçament de les classificacions civilitzacionals per una categorització basada en la religió. De fet, l´ús cada vegada més comú de les identitats religioses com a principi essencial –o únic- de classificació ha generat una gran imperícia en l´anàlisi social. En particular, ha hagut una gran pèrdua de comprensió en no distingir entre (1) les diverses filiacions i lleialtats que té un musulmà, i (2) la seva identitat islàmica en particular. La identitat islàmica pot ser una de les seves identitats que la persona considera important (tal vegada fins i tot crucial), però sense negar per això que hi ha altres identitats que també podrien ser significatives”. (Amartya Sen) 3) L´escola ha de ser el lloc del raonament i la llibertat: “si s´ha d´escollir entre el vel i l´escolarització de la nena, per a mi no hi ha cap dubte que ha de prioritzar la segona opció. Entre d´altres coses perquè és el millor camí perquè un dia la Shaima, pel seu compte i risc, pugui decidir deixar el vel a casa. ¿O no hauria d´ésser l´ideal de tota escola aconseguir l´emancipació dels alumnes: que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per si mateix, sense comptar ni amb els teus pares, ni amb els teus mestres, ni amb ningú?” (Josep Ramoneda)

Bibliografia:
Augusto Klappenbach, De inmigración, multiculturalismo y velo islámico, Claves de razón práctica, nº 178, diciembre 2007
Amartya Sen, Identidad y violencia. La ilusión del destino. Buenos Aires, Katz Editores, 2007
Josep Ramoneda, La sombra del velo, El País, 07/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/sombra/velo/elpepusocdgm/20071007elpdmgpan_2/Tes?print=1

Mort, memòria i literatura.

En el Hades, Ulises se topa con Elpénor cuyo espíritu vaga desdichado porque fue abandonado insepulto. "Al llegar, !oh mi rey¡ Haz memoria de mí, te lo ruego / no me dejes allí en soledad, sin sepulcro y sin llanto / no te vaya mi mal a traer el rencor de los dioses. / Incinera mi cuerpo vestido de todas mis armas / y levanta una tumba a la orilla del mar espumante / que de mí, desgraciado, refiera a las gentes futuras". (Versión de José Manuel Pabón).
"Desde la súplica de Príamo para recuperar el cadáver de su hijo o la de Elpénor para que se incinere su cuerpo, hasta las peticiones de que se abran las tumbas de los muertos enterrados en las guerras de Latinoamérica, Bosnia, España y docenas de otros lugares, nuestro impulso nos lleva a devolver a las víctimas el papel que les corresponde como auténticos monumentos conmemorativos. De ese modo, como bien sabía Homero, podemos abominar de su pérdida y, al mismo tiempo, rendir un amoroso homenaje a su sacrificio", escribe Manguel que viaja desde el Hades a las fosas comunes del franquismo, demostrando la continuidad histórica y vital que une nuestro mundo desde los albores de la escritura hasta el presente. Homero, leído por Manguel, nos deja esa impresión bellísima de déjà vu constante porque nos reconocemos en los libros de los libros, en las historias de las historias.

Guillermo Altares, Homero y las fosas del franquismo, Papeles Perdidos, 20/05/2010
http://blogs.elpais.com/papeles-perdidos/2010/05/el-viaje-homerico-de-alberto-manguel.html

Laicisme dur i ús del vel.


El cas de la Najwa (Madrid 2010) remet a un passat no gaire llunyà, Shaima (Catalunya 2007). El fet que aquests casos es manifestin de forma cíclica revela que la problemàtica del vel ( i la dels signes religiosos en general) està lluny de ser resolta per la nostra societat i amenaça que molt probablement tornarà a manifestar-se en qualsevol centre educatiu de qualsevol comunitat de l´Estat o de Catalunya.

Al marge de plantejaments interessats vinculats a les diferents creences religioses , és curiós que dins de la mateixa concepció laïcista de l´educació no hi hagi unanimitat a l´hora d´encarar el problema, la qual cosa ha generat una intensa polèmica que enfronta a partidaris i detractors de l´ús del vel, que coincideix, al meu parer amb dues formes d´entendre el fet religiós per part de l´estat no confessional: el laïcisme dur i el laïcisme tou o pragmàtic.

En aquest article intentaré caracteritzar els tres definitoris del laïcisme dur i deixaré per un article futur, la caracterització de l´altre laïcisme, el tou o pragmàtic.

El primer tipus de laïcisme 1) afirma que l´escola ha de ser un espai lliure de tota ostentació de signes religiosos. La casa, esfera privada, el centre religiós, àmbit privat, les escoles confessionals, espai privat, el carrer, espai públic on regna una llibertat escrupolosament respectuosa amb la diferència, són els llocs on és tolerada l´exhibició del vel. Llevat l´escola, recinte públic, on el vel, com altres signes religiosos, ha de ser prohibit: “Els espais definits com a públics, en els que a més es transmeten valors que fan possible la convivència plural, no han de ser espais de disputa. L´Estat té, per deure de tolerància, mantenir-los lliures de pràctiques sectàries.” (Amèlia Valcárcel) 2) El segon aspecte és el que emfatitza l´aspecte simbòlic del vel com a signe de submissió de la dona que el porta, tot i donant per fet que no és el fruit de la seva lliure i personal decisió: “el símbol d´una religió on la discriminació de la dona és encara, malauradament, més forta que en cap altra (...), una tara tradicional de la que la cultura democràtica ha aconseguit alliberar-nos en gran part, tot i que no del tot.”(Mario Vargas Llosa) 3) Està relacionat amb la justificació francesa que prohibeix el hijab a les escoles: “al contrari del que es pensa, el seu ús no és el retorn a la tradició (...) és un vel modern, és a dir, expressa una voluntat de reintroduir la religió en l´espai públic, i això és molt important, expressa també una manifestació política d´allò religiós.” (Sophie Bessis)

Bibliografia:
Sophie Bessis, Entrevista del grupo Eleuterio Quintanilla a Sophie Bessis, Gijón, 25/10/2004
http://www.equintanilla.com/
Mario Vargas Llosa, El velo no es el velo, El País, 07/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/velo/velo/elpepiopi/20071007elpepiopi_4/Tes?print=1
Amelia Valcarcel, La democracia, el velo y la tolerancia, El País, 22/10/2007
http://www.elpais.com/articulo/opinion/democracia/velo/tolerancia/elpepiopi/20071022elpepiopi_5/Tes?print=1

Humanitat sense Estat?

Pot existir la humanitat sense governants ni governats? Els fundadors de la ciència política creien que no. "Crec que existeix una inclinació general de tota la humanitat, un desig perpetu i incessant de poder que sols cessa amb la mort", va declarar Hobbes. Ell creia que, a causa d´aquest innat anhel de poder, la vida anterior (o posterior) a l´Estat constituïa una "guerra de tots contra tots", "solitària, pobra, desagradable, brutal i curta". ¿Tenia raó Hobbes? ¿Cova en l´home una insadollable set de poder que, quan falta un cap fort, condueix inevitablement a una guerra de tothom contra tothom? Si s´ha de jutjar pels exemples de bandes i llogarets que sobreviuen en el nostre temps, durant la major part de la prehistòria la nostra espècie s´arranjà bastant bé sense un cap suprem, i encara menys aquest totpoderós i leviatànic Rei Déu Mortal d´Anglaterra, que Hobbes creia necessari per al manteniment de la llei i l´ordre entre els seus díscols compatriotes.

Marvin Harris, Nuestra especie, Alianza editorial, Madrid 1997
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/el-poder-i-la-poltica

dijous, 20 de maig de 2010

Origen de la servitud.

És un fet extraordinari i, tanmateix, tan comú -i per aquesta raó cal lamentar-se més i sorprendre´s menys- és veure un milió de milions d´homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, constrets per una força molt gran, sinó que en certa manera (semblen) encantats i tenir el cor-robat pel sol nom d´UN, del qual no han de respectar el poder, ja que està sol, ni estimar les qualitats, ja que és, en la seva opinió, inhumà i salvatge. (...)
Però, ¡Déu meu! ¿Què pot ser? ¿Com direm que es diu? ¿Quina desgràcia és, o quin vici, o més aviat, quin desgraciat vici és aquest de veure a un nombre infinit no obeir sinó servir; no ser governants sinó tiranitzats, no tenint bens, parents, ni fills, ni la vida mateixa que sigui d´ells? (...)
Són els mateixos pobles, doncs, els que es deixen o, més aviat, es fan sotmetre, ja que decidint no servir, serien, per això mateix, lliures. És el poble qui s´esclavitza, el que es talla el coll, ja que, tot i tenint en les seves mans l´escollir estar sotmès o ser lliure, abandona la seva independència i pren el jou, consenteix en el seu mal o, millor dit, el persegueix. (...)
Aquest que us domina tant no té més que dos ulls, no té més que dues mans, no té més que un cos, i no té ni una cosa més de les que posseeix l´últim home d´entre els infinits que habiten en les vostres ciutats. Allò que té de més sobre tots vosaltres són les prerogatives que l´heu atorgat perquè us destrueixi. ¿D´on prendria tants ulls amb els quals us espia si vosaltres no se´ls haguéssiu donat? ¿Com que té tantes mans per colpejar si no les pren de vosaltres? (...) us debiliteu per fer-lo més fort i rude i així permeteu que us lligui més curt. ¡Feu coses tan indignes que ni  les bèsties mateixes aguantarien ni suportarien! Però podeu alliberar-vos no només si ho proveu sinó simplement si ho voleu. Tingueu la voluntat ferma de no servir més a ningú  i sereu lliures. No desitjo que li forceu, ni li feu caure del seu lloc; sinó únicament no aguantar-lo més; i el veureu com un gran colós a qui se li ha tret la base, que cau pel seu propi pes i acaba trencant-se.

Etienne de la Boëtie, Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra uno, Tecnos, Madrid 1986
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/el-poder-i-la-poltica

L´Estat i el "dret" a la violència.

L´Estat només és definible sociològicament per referència a un mitjà específic que ell, com tota associació política, posseeix: la violència física. "Tot Estat està fundat en la violència", va dir Trostski a Brest-Litvosk. Objectivament, això és cert. Si només existissin configuracions socials que ignoressin e, mitjà de la violència, hauria desaparegut el concepte d´"Estat" i s´hauria instaurat el que, en aquest sentit específic, anomenaríem "anarquia". La violència no és, naturalment, ni el mitjà normal ni l´únic mitjà de què l´Estat es val, però sí que és el seu mitjà específic. Avui, precisament, és especialment íntima la relació de l´Estat amb la violència. En el passat, les més diverses associacions, començant per l´associació familiar, utilitzaven la violència com un mitjà completament normal. Avui, en canvi, haurem de dir que l´estat és la comunitat humana que, dins d´un determinat territori (el "territori" és l´element distintiu"), reclama (amb èxit) per a ell el monopoli de la violència física legítima. El que és específic del nostre temps és que totes les altres associacions i individus només se´ls reconeix el dret a la violència física en la mesura en què l´Estat ho permet. L´Estat és l´única font del "dret" a la violència.

Max Weber, La política como vocación. Ensayos de sociología contemporánea, Planeta Agostini, Barna 1985
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/el-poder-i-la-poltica

"Lo que se avecina"

Unos lo habían vaticinado, otros se resignan, algunos se rasgan las vestiduras ante tamaña traición. Los más lo festejan, lo aplauden y sienten que su autoestima sube como la espuma, porque se creen en parte responsables gracias a sus tribunas televisivas, más que el propio mercado, de lo que ha ocurrido. Me refiero a la muerte política de Zapatero, a su harakiri escenificado en el congreso de diputados. Creo que ya no importa. Parece irreversible el hecho que la socialdemocracia española ha dejado de existir, por lo menos durante mucho tiempo. Lo que de verdad nos debería preocupar es lo que se avecina: las consecuencias de la ideología de los que por derecho se sienten destinados a recoger y recomponer el destrozo social, económico y moral que según ellos ha provocado el último gobierno socialista.

Siempre me ha gustado descubrir matices en los discursos, pequeñas sutilidades especulativas o teóricas, pero la verdad es que por lo que oigo y veo entre los que se autoproclaman voceros de los nuevos tiempos (que más bien parecen los viejos), todo aquello brilla por su ausencia. Me agradaría pensar que hay más riqueza conceptual en sus razonamientos, que lo que voy a escribir es una mera caricatura, un simple divertimento, una simplificación, pero mucho me temo que lo voy a exponer se ajusta fielmente a los hechos.

En mi opinión lo que nos espera se resume en neoliberalismo, nacionalismo y religión. Lo primero consiste básicamente reafirmarse en el dicho "quien no corre vuela". Con lo segundo y lo tercero se pretende que la gente soporte lo mejor posible los efectos de lo primero. Nacionalismo: más España, más cultura auténticamente española. Lo paradójico es que quienes deberían contribuir a su logro no parecen compartir este objetivo (traidores, parásitos, vividores, titiriteros …), por lo que el alcance de la política cultural se verá reducido a esperar que Florentino pueda construir un Real Madrid que pueda por fin derrotar al Barça y decretar los toros como bien cultural protegido. Religión: se trata de recristianizar España. Para ello se espera que un ejército de adeptos movidos por un profundo sentimiento caritativo, a ser posible célibes, consuelen y reconforten a los que irán poco a poco incrementando la legión de pobres y desheredados. Esta solución, sin embargo, tropieza con una dificultad: dónde reclutar a estos soldados del espíritu.

La falta de vocaciones seguramente obligará a buscarlos allende de las fronteras. Pienso que a partir de ahora tendremos que acostumbrarnos a convivir con un nuevo concepto: inmigrantes del alma. Éstos seguramente recibirán una mejor acogida que los anteriores (asquerosamente materialistas) porque resultarán mucho más sostenibles: comen poco, se despreocupan de su apariencia, sobreviven con lo justo, son fieles a la causa... Con la recompensa en el más allá, se supone, les será suficiente.

dimecres, 19 de maig de 2010

El misteri del bé.

... si es verdad que el mal está en nuestra naturaleza y todos somos una panda de hijos de perra, lo misterioso no es el mal, sino el bien: lo misterioso es que haya quien tenga el coraje de violentar su naturaleza y ser bondadoso en vez de malvado.

Javier Cercas, Contra la bondad, El País Semanal, 16/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/portada/bondad/elpepusoceps/20100516elpepspor_2/Tes?print=1

diferències

Diferència dinàmica: El meu esdevenir, allò que faig o produeixo, pot mantenir-se dins de la pròpia identitat, sense veure´m forçat a abandonar-la. La identitat no és quelcom tancat, però jo puc reivindicar el dret a canviar, produir o crear en l´interior d´aquesta identitat. Puc crear, per exemple, un poema inèdit, però en l´interior d´una identitat (la llengua vasca, catalana, castellana ...).

Diferència estàtica: Tinc dret a afirmar que no sóc l´altre. És un dret negatiu a marcar la meva diferència respecte a un altre.

Alain Badiou, La potencia de lo abierto: universalismo,diferencia e igualdad, Archipiélago nº 73-74

dimarts, 18 de maig de 2010

Economia, ètica i política.


  1. El capitalismo es sólo un sistema económico, y, como tal, su cometido es producir riqueza. No producir justicia. Y cómo se reparte después esa riqueza generada compete ya a la esfera de la política, y no ya a la de la economía.

  2. El único objetivo real de una empresa es proporcionar beneficios a sus accionistas. Todo lo demás se supedita a eso, que no nos vengan con otros cuentos.

  3. ¡Pero tampoco el mercado puede suplir al Estado! No debe quedarse solo: el mercado es eficaz para crear riqueza, pero ineficaz para impartir justicia. El Estado es ineficaz para crear riqueza, pero eficaz para impartir justicia: conviene que exista para proteger a los más débiles.

  4. Si la ética produjese beneficio, ya no habría necesidad de trabajar, ni de empresas, ni de capitalismo. Los sentimientos bastarían. Y si la economía fuera moral, no habría necesidad ni de Estado ni de virtud, y el mercado bastaría. Pero la economía no es más moral de lo que la moral es rentable. Por eso necesitamos a ambas. Y como ni una ni otra bastan, necesitamos la política.
André Comte-Sponeville, "El capitalismo no es inmoral: es amoral", entrevista de Víctor-M. Amela, La Vanguardia, 10/04/2005

dilluns, 17 de maig de 2010

Mentida i llenguatge.

Amb l´aparició del llenguatge les coses canvien. No es tracta ja de creure en el que veig, sinó en allò que em diuen. I això resulta ja més atzarós, perquè el llenguatge serveix de substitut de l´experiència, sense cap garantia. Amb la paraula nasqué la comunicació, però també la mentida i la nostra maquinària de formar creences resulta enganyada amb facilitat. Els mitjans de comunicació afavoreixen aquest engany perquè poden crear un simulacre de realitat.

José Antonio Marina, La inteligencia fracasada, Anagrama, Barna 2004

El deute sobirà i les agències de qualificació.

Se ha entrado en una nueva fase de la crisis económica: la de la deuda soberana. Tras el estallido de las hipotecas de alto riesgo, los aumentos de los precios de los alimentos y las materias primas, los riesgos por la falta de liquidez y de solvencia de las entidades financieras, y la recesión en la economía real, llegan ahora las dificultades de los Estados, que no dan más de sí. Lo que comporta una gran paradoja: tras haberse endeudado éstos para salvar a los grandes bancos de la quiebra (generando una liquidez masiva, comprando activos de mala calidad, garantizando las emisiones de la deuda privada y entrando en el capital de las entidades, nacionalizándolas durante un rato), y después de haber gastado masivamente en programas de estímulo para que no cayeran sectores productivos enteros en los concursos de acreedores y en las quiebras masivas y para que la Gran Recesión no se convirtiese en una Gran Depresión como la de los años treinta del siglo pasado, los Estados son acusados ahora -por los mismos que fueron auxiliados con el dinero de los contribuyentes- de derrochadores. Las agencias de calificación de riesgos, esas tres empresas privadas que actúan en régimen de oligopolio sin regulación alguna y que concedieron sus máximas calificaciones a empresas como Enron, a bancos como Lehman Brothers y a los productos derivados opacos y fuera del balance de las entidades, ahora se ponen estrechas y rebajan las posibilidades de países enteros, con lo que ello supone de sufrimiento para sus ciudadanos.

Joaquín Estefanía, Crecimiento o barbarie, Domingo. El País, 16/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Crecimiento/barbarie/elpepusocdmg/20100516elpdmgrep_2/Tes?print=1

diumenge, 16 de maig de 2010

racionalitat

Quan les persones ja no s´entenen, es perceben recíprocament com a irracionals; aquest és el sentit del no entendre´s. Per això no és casualitat que el retret recíproc més comú (...) és el retret de la irracionalitat. sempre que els motius que donen els altres de les seves conviccions, són considerats insuficients. Si ja no podem entendre les raons dels altres, només ens queda intentar explicar les seves conviccions a partir de motius dels que ells mateixos no són conscients. Un procediment com aquest implica que ja no ens prenem seriosament als altres com a interlocutors, que ja no podem parlar amb ells, sinó només d´ells. Aquest recurs a les motivacions psicològiques  socialpsicològiques subjacents és racional i fins i tot imprescindible, quan ja no podem comprendre directament una posició. Però no és racional si es fa massa de pressa, és a dir, si abans no hem tot el possible per comprendre les raons del nostre interlocutor en el diàleg. (...)
En la lluita política es tendeix a difamar l´adversari. El diàleg es trenca amb la més gran celeritat possible, cada part escolleix els aspectes de l´altre que semblen més dèbils. Plató contraposà aquest mètode retòric, com l´anomenava al filosòfic, on "filosòfic" significa simplement que s´aspira a un diàleg en el que no es tracta d´acumular punts de vista, sinó d´assolir la més gran sinceritat mútua possible, és a dir, la major racionalitat intersubjectiva possible. L´exigència de Plató de què els polítics han de ser filòsofs ha estat ridiculitzada durant segles. (...) Però la racionalitat és essencialment racionalitat intersubjectiva, ja que només podem mesurar la pertinència i el pes de les pròpies raons quan ens exposem a les raon contràries de l´altra part.

Ernst Tugendhat, Racionalidad y irracionalidad del movimiento pacifista y sus adversarios. Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-lgica-4068986

dissabte, 15 de maig de 2010

Un aforisme més.

  • La buena literatura agudiza la inteligencia de las personas que ya la tienen, y que los malos libros afianzan a los necios en su maldad y necedad.

Luis Fernando Claros, El maestro voraz, Babelia, El País, 15/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/portada/monstruo/voraz/elpepuculbab/20100515elpbabpor_23/Tes?print=1

Una d´aforismes.


  • Hay muchas naciones en el mundo, pero ninguna dentro de mí.

  • Dudo que haya un método más rápido y eficaz de adelgazamiento que la muerte.

  • Aunque, al menos desde un punto de vista práctico, está bien que existan las naciones. ¿Dónde, si no, se iba uno a exiliar llegado el caso?

  • De acuerdo, la perfección no equivale al arte, pero es un buen comienzo.

  • ¿Cómo que no hay ningún libro perfecto, limpio de errores, de contradicciones, de partes superfluas? Y el listín de teléfonos, ¿qué?

  • Hijo, ten cuidado cuando salgas a la calle. Mira bien dónde pisas, no vayas a tropezar con un himno.

  • Adoptes la táctica que adoptes, antes vencerás al tigre que a la calumnia.

  • A los seres humanos con personalidad doble, ¿cómo hay que tratarlos? ¿De túes o de ustedes?

  • Considero una cima biográfica cada hora, cada minuto, cada segundo exento de dolor.

  • Ningún egoísmo tan detestable como el de los demás.

  • Soy un ferviente defensor de la duda, con excepción de las de mi cirujano.

  • Un tipo que se pasa el día diciendo yo, yo, yo, es un ególatra. Otro que hace lo mismo diciendo nosotros, nosotros, nosotros, es un nacionalista. El nacionalismo no es más que la forma plural de la egolatría.

  • Un aparato capaz de medir la belleza de las obras artísticas no nos serviría de nada sin otro aparato capaz de transmitirnos las emociones correspondientes, en cuyo caso podríamos prescindir tranquilamente de las obras de arte.

  • Por el momento me inclino a descartar la opción del suicidio dado el alto riesgo de muerte que comporta.

  • Desconfío de los espejos. Ni siquiera saben mentir.
Fernando Aramburu, Pequeñas magnitudes, Babelia, El País, 15/05/2010
http://www.elpais.com/articulo/portada/Pequena/magnitud/elpepuculbab/20100515elpbabpor_1/Tes?print=1