El derecho a mentir

Se lamentaba Mark Twain: "El embustero ignorante e inhábil no tiene armas para luchar contra el embustero instruido y experto. ¿Cómo puedo yo bajar a la arena y medir mis armas con las de un abogado?"
Reconocía el escritor americano que, incluso dispuesto a mentir, su mentira podía resultar inútil frente a mentiras mejor manejadas. La mentira es más perfecta, más mentira. cuanto más parece verdad.
¿Qué puede hacer, pues, el hombre común ante las mentiras de los políticos en campaña electoral? ¿Qué, ante las mentiras de la Prensa, la escrita, la hablada, la audiovisual? ¿Nada?
¿No puede hacer nada? Sí, puede hacer algo: mentir. Y lo hace. Lo viene haciendo desde que era pequeño. Aprendió a mentir a sus padres -que ya sabían mentir a sus hijos-, a los maestros, a los amigos. Y ese aprendizaje le fue muy útil para seguir mintiendo de mayor. Para mentir a su novia, a su mujer, a su amante, a sus hijos, a sus jefes, a los guardias, a los abogados, a los médicos, a los confesores, a la criada, a los vecinos, a los sargentos.
Y miente con pleno derecho. En primer lugar porque sigue el ejemplo de quienes gobiernan, que tienen el deber de ser ejemplares, como él tiene el deber de seguir su ejemplo, y en segundo porque si los que gobiernan son dueños de los bancos, las universidades, del ejército, de la policía, de los tribunales, ¿con qué puede defenderse el hombre de la calle?
Con mentiras.
Mentiras que, ya se lamentaba de ello Mark Twain, no sabrá manejar nunca tan eficazmente como los abogados, mentiras que nunca serán grandes como las de los poderosos. Que serán sólo mentirijillas.

Fernando Fernán-Gómez, El derecho a mentir, ABC, 23/12/2000

Comentaris

alba ha dit…
Aquest text aniria relacionat amb el text del Mario Bunge del llibre, especialment quan diu que els que més menteixen són els que governen, i crec que té raó, ja que hi ha politics que diuen una cosa quan s'acosten les eleccions, i el cap d'un any n´hi se´n enrecorden d'aquelles promeses.

Alba Pararols
David Torrens ha dit…
Com ve dient aquest text, l'única defensa a vegades és manipular d'una manera o una altra la veritat: mentir. I com molt bé diu, i coincidex amb Mario Bunge en el fragment de text de "Racionalitat i realisme", la qüestió bàsica està en saber fer-ho, saber ser el més mentider, no el que la diu més grossa, si no el que la diu millor, més convincent.
Jacob ha dit…
Mario Bunge en el seu text diu que saber mentir, pot arribar a ser molt útil, pots arribar a governar, diu Bunge en el text. Per això el relaciono amb el text de Mark Twain que expresa que per arribar lluny no cal dir una mentida molt grossa, sinó saber com fer la mentida més vertadera.

Jacob Carrique
Stephanie ha dit…
Penso que aquest article és el més adient al que ens vol dir Mario Bunge, ja que tots dos fan referència a les mentides dels polítics que, diuen mentides disfressades de veritats per tal d'aconseguir el major nombre de vots. Però per què han arribat a aquest punt?
L'ésser humà neix amb la capacitat de mentir, per la qual cosa tots som mentiders.
Així el polític menteix quan promet coses,però triunfarà el que digui les mentides que siguin mes possibles a ser veritats.
Cristina Parcerisa Solé ha dit…
Crec que és el text que més s'adiu a les paraules de Mario Bunge. Perqué el qué diu es que avegads ens importa més una mentida ben dita que sembla veritat que no pas una veritat. Com be diu Mario Bugne i Mark Twain, els polítics viuen de mentides en el seu entorn, només fan que mentir i mentir i això moltes vegades nosaltres ens ho creiem i com més mentides diuen més ens ho creiem i mes els apoiem, perqué són mentides tan ven formades que sembla com si fos vritat i si seguramen ens diguesinla veritat llavors ja no els apoyerien. Lo increible és que moltes vegades ens sentim millo quan ens diuen una mentida que no pas una veritat.
Eric de Pablo Raventós ha dit…
Crec que el text que més s'assembla al de Mario Bunge és aquest. En primer lloc, ho penso perquè tots dos parlen de mentides en política. Bunge afirma que la mentida no és més creible per ser molt grossa, sinò per assimilar-se al màxim a la realitat. Això es pot veure també en el text de Fernán-Gómez, quan diu: "La mentira es más perfecta, más mentira, cuanto más parece verdad". Bunge introdueix aquesta reflexió parlant de polítics, dient que alguns aconsegueixen el poder perquè menteixen molt bé. Fernán-Gómez també diu que els polítics menteixen en campaña electoral, i va més enllà dient que l'única resposta que pot donar el ciutadà és mentir, envers de l'altre mentida. A més, defensa el ciutadà dient que té tot el dret a mentir, ja que ha de seguir l'exemple del polític; i si el polític menteix, al ciutadà no li queda una altre que mentir per defensar-se. A més, Fernán-Gómez afegeix també que les mentides del ciutadà no seran mai tanben fetes com les d'un abogat, o les d'un polític, i fa servir les idees de Mark Twain per donar pes al seu argument.

Eric de Pablo Raventós
Dani Samaniego ha dit…
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Míriam Carrero ha dit…
Jo també crec que aquest és el text sobre la veritat que més està relacionat amb el de Mario Bunge. És cert que els dos esmenten la política com a un cas de falsedat i engany envers la gent corrent, i de fet, la política també apareix en el text de Vicente Verdú, que diu "els polítics guanyen o perden segons les seves estratègies de seducció". És cert que hi han polítics que menteixen en certs moments per aconseguir un lloc important en el govern i que, lamentablement ho aconsegueixen.
Mario Bunge explica que l'important no és la mida de la mentida sinó la capacitat de que sembli el més vertadera possible i Fernando Fernan Gómez afegeix que la millor mentida és la que més s'assembla a la veritat, la que sembla més lògica. S'han posat molts exemples a classe sobre aquesta teoria com l'excusa d'arribar tard i dir que hi ha trànsit, o que hi ha hagut una abducció d'extraterrestres. Les dues són mentida, però la que sembla veritat és la que més s'assembla a la veritat. Tots dos porten a un punt en comú, és indiferent la mida o la quantitat de mentides,el que importa és el fet de que sembli més a prop de la realitat o de la veritat. Ha de resultar convincent, lògica, i ha d'ésser dins d'uns limits de la raó. S'ha de saber mentir.
Dani Samaniego ha dit…
Jo crec que aquest text és el que està més relacionat amb el de Mario Bunge.

En els dos textos es parla de que dir la veritat no sempre és el que es fa, ja que en determinades ocasions no és el millor. Per exemple. Mario Bunge és refereix als politics quan parla de gent que en determinades ocasions no diu la veritat ja que li pot ser perjudicial. I Fernando Fernán-Gómez parla de, a més dels polítics, de la premsa parlada, escrita o audiovisual, poden dir mentides per vendre més o tenir més audiència. A mes Fernando Fernán-Gómez fa una citació de Mark Twain, en que parla de que els advocats també estarien inclosos en les persones que menteixen per no ser perjudicats, ja que tembé diuen mentides, en aquest cas per guanyar un judici.

A més, els dos textos tenen la mateixa base: la verosimitlitud de les mentides, és a dir, si una mentida és més creïble i conseqüentment, més propera a la realitat. Mario Bunge diu refernint-se als polítics: "Però no trionfen per la mida de les seves mentides, sinó per l'habilitat de fer-les passar per veritats.". I Fernando Fernán-Gómez diu: "La mentira es más perfecta, más mentira cuanto más parece verdad.". Per tant, crec que aquesats dos textos tenen la mateixa idea.
Yunaida ha dit…
Crec que aquest és el text que més s'apropa a el de Mario Bunge, ja que tots dos parlen de polítics i crec que és el millor exemple per aquest cas.
El polític el que intenta és atraure a el ciutadà de manera que promet coses que són beneficioces per a el ciutadà. El polític és conscient de que ha de prometre coses amb una lógica, no pot prometre coses extraurdinaries, ja que a part de que seria mentida la gent no se la creuria. El polític el que fa és prometre coses amb un sentit lógic de manera que els ciutadans, encara que sigui mentida el que s'exposa, s'ho creuen. Davant d'això en el text de Fernando Fernán-Gómez, es diu que la resposta dels ciutadans a la dels polítics es mentir. Sí, però la idea és que perque una mentida sigui més mentida ha de semblar-se a una veritat. Aquesta és la idea de tots dos textos.
Ikram Skandari ha dit…
Aquest text és molt semblant al text de Mario Brunge perque els dos parlen sobre la mentida perque mentir es fàcil però l'important es fer que la mentida s'asembli a la veritat fer creure a thotom que el que es diu es cert i això no es fàcil.
En els dos textos possen l'exemple de la política de les promeses que fan en aquell moment a la societat i com aconsegueixen que se les creguin perque saben fer que sasembli a la veritat a la realitat per la manera d'expresar i per les persones que diuen aquestes mentides.
Mentides diu en el text de Fernado Gómez: les persones del carre segueixen els pasos de les persones importats i si menteixen un cop ho poden fer els cops que fassi falta ja que l'important no es que la mentida sigui gran sino ques s'hasembli a la veritat i si una persona a anat veient això desde petit pot mentir a casa,a la seva parella,al treball.. seguin el pas de les persones importants que en tehòria haurien de ser un exemple i si ells menteixen tenint bancs,universitats,responabilitats l'única maner de defensarse l'homes es mentint seguin els seus pasos.
Ilies ha dit…
La manera mas fácil,cómoda y eficaz de salir de cualquier situación desfavorable o de alcanzar alguna meta concreta es la mentira, es lo que se explica en el texto que en mi opinion es casi como una "replica" del fragmento de Mario Bunge. Ambos hacen referencia y toman como ejemplo el ámbito político para estudiar la utilidad de la mentira; los políticos utilizan esa arma, la mentira, para poder progresar en su trabajo. Creo que la idea principal es el como se utiliza la mentira,el saber mentir.
LAURA ha dit…
Jo crec que el text més semblan al de MArio Bunge és aquest ja que els dos fan referència a les persones ( polítics) que menteuixen però no que tan sols diuen mentides sinó perquè fn que siguin versemblants,contra més s'assembli a la realitat, més versemblants seran i per tant, més creïbles.
El text també explica que davant d'una societat que menteix, l' única cosa que pots fer és seguir el joc i mentir tu també ja que tothom , i tot està contstruït amb mentides, al igual que l'exemple que ens posa del nen que menteix als pares perquè veu que els seus pares també ho fan, la persona gran que també menteix perquè de petit també ho va veure i així successivament.
Jo crec que tothom en algun moment o altre de la seva vida ha dit una mentida, ja sigui per no fer enfadar als pares, per no fer-li mal a algu, tothom en algun moment o altre ha mentit.
També crec que és diferent la persona que està mentint sempre i la que diu mentides espontànïes o les anomenades mentiras piadosas, per no ferir els sentiments de ningú.
Això ho fem perquè els exemples que nosaltres tenim ja sigui de pares, de la televisió de polítics o de qui sigui, també menteixen i per això tothom ho segueix.
Els dos textos estan acord amb què n depèn quines situacions ens onvé més mentir que no pas explicar la veritat, ja que ens podria caure algun càstig o qualsevol cosa innecesària.
Andrea Riba ha dit…
Desde el meu punt de vista consider-ho que aquest és el text que més s'assembla a les idees de Mario Bunge, ja que tant ell com Ferrán Gómez diuen que la mentira no ha de ser més creible perque sigui més grossa sino quan s'assembla més a la realitat.
Els dos fan referència al àmbit polític, és a dir, utilitzen com a exemple de mentira a la societat, als polítics que prometen unes coses que després no les compleixen, menteixen però nosaltres ens ho creiem ja que la mentira s'assembla a la veritat.
Luis Riolobos ha dit…
Desde el meu punt de vista, el text "El derecho a mentir", de Fernando Fernán-Gómez, és el text que esta més relacionat i mes s’assembla amb l’afirmació de Mario Bunge. Aquests dos textos ens vindrien a dir, que la mentida ben dita pot ser interpretada com a una veritat.
Als dos textos ens diu que a vegades tenim que mentir, perquè en algunes situacions es preferible dir una mentida que no pas una veritat, segons el benefici propi que a nosaltres ens convingui.

Fernando Fernán-Gómez menciona i involucra a la premsa parlada, escrita o audiovisual a part dels politics. Fernando ens explica que les mentides que ens diuen, tenen la finalitat d’aconseguir l’èxit electoral a través d’aquestes. Fernando, també menciona a Mark Twain, que ens diu que els advocats son un clar exemple, que dient mentides poden convèncer al jutge si es o no innocent el seu client, ja que els advocats tenen un gran poder de convicció, d’altra banda, Mario Bunge ens explica que les mentides no passen per mentides mes o menys grans, sinó que passen per veritats mes o menys creïbles depenen de l’habilitat que tingui qui les diu. Mario ens posa el exemple, també dels politics, que diuen un seguit de mentides per obtenir-ne un benefici, tant com pel seu partit com pels ciutadans.
mario muñoz ha dit…
Yo creo que el que mas se parece a Mario Bunge es este, porque mas o menos tienen la misma metalidad de pensar y de actuar.
Tratando del texto, yo creo que hoy en dia no hay persona que por su cabeza, se lo ocurre mentir en culquier cosas, o por cualquier tonteria, pues la gente se piensa o mejor dicho, se cree lo que dicen o lo que ven. Por su puesto si tu vez a una persona major o que te a crido mentir, tu vas a mentir, pero tu tienes que saber lo que es bueno y malo para ti.
Claramente, todo el mundo tienes derecho a hacer muchas cosas, pero sin que perjudique a los demos, ni moleste a nadie.
carla ha dit…
Jo considero que aquest text es el que s'assembla mes el de mario bunge els dos parlesn de les mentides dins del camp de la politica i els dos fan referencia a la expresio que una mentida es bona es a dir creible no quan mes grossa es sino quan es més proxima a la realitat exemples:

faic tart pqrque hi havia transit(es creible s'acosta a la realitat la gent la creura.)

faic tart perquè m'han segrestat
(no es creible no s'acosta a la realitat la gent descobrira que estas mentint)

quan la veritat hagues pogut ser perfectament que m'he adormit a casa.

Es a dir que en els textos es podria dir que descriuen els politcs com uns mestres de la mentida perque saben perfectament com utilitzarles en les seves campanyes electorals i que i podem fer els ciutadants davant de aquestes mentides? res. Perque lo mes curios de tot es que el ciutadants ens espantem davant de una ralitat per aixo avagades preferim mes sentir una mentida abans de seber la veritat en el seu estat pur.
Anònim ha dit…
Desde un punto de vista subjetivo, este texto se asemeja al de Mario Bunge.
Se puede hacer perfectamente un clara comparación entre ambos. El escritor americano Mark Twain, platea que el mentiroso inexperto no se puede enfrentar al mentiroso hábil. Con esto nos quiere decir que aquella persona que no nace con el saber de mentir no puede igualarse al mentiroso que comienza a crecer. Para que una mentira sea mucho más creíble, ha de ser lo más parecida posible a la verdad, esto ayuda a que el receptor acepte mucho mejor la mentira.
Muchos políticos utilizan este modo como arma a su favor, como deja dicho el escritor Mario Bunge. Son mentirosos hábiles que han logrado convencer a la población, y llevarlos a su campo con su astucia, para lograr su objetivo.
Como conclusión, los dos escritores se encuentran en un punto de igualdad de pensamientos con:"La mentira es más perfecta cuanto más se parece a la verdad". (Palabras de Mark Twain).



Gabriela. Amaro. Ayón
Sergi Gomez Garcia ha dit…
El text El derecho a mentir escrit per Fernando Fernán-Gómez al diari ABC, publicat el 23/12/2000, es el que més s’ajusta al de Mario Bunge. Principalment, perquè tots dos parlen de enganys polítics. Bungue diu que la mentida com més real sembli, es mes creïble i el text de Fernán-Gómez ens explica que la mentida es mes perfecte, mes mentida, quan mes veritat sembli. Bungue ens explica el mateix però parlant de polítics, que gràcies a les mentides que diuen, poden arribar a guanyar. També dona suport als ciutadans, dient ,que si els polítics que son els que manen menteixen, els ciutadans també acaben mentin. Fernán-Gómez, acaba dient que les mentides que digui “algú del carrer”, mai podran arribar a ser tan certes com les d’algun altre persona amb mes poder.
Kamil Kuska K. ha dit…
El text "El derecho a mentir" es pot relacionar perfectament amb el text del Mario Bunge, ja que la idea central del text es que tothom pot mentir, però no tothom en sap. La gent que te el do de mentir fa mentides coherents i les passa per veritats. Es tracta de dir una medita que se sembli a la veritat, en cas negatiu la gent descobreix que es una mentida. En els exemples del text podem observar com parla de la premsa i del politics que menteixen per aconseguir un objectiu, en el cas del polític es per aconseguir el poder i en el cas de la premsa que la gent en compri.


Kamil Kuska
Xavier C. ha dit…
Aquest text de Fernando Fernán-Gómez és el que més s'assembla al text de Mario Bunge. Perquè els dos parlen de la veritat i la mentida, que si es pitjor dir la veritat o millor dir una mentida.
A vegades pot ser millor la mentida, perquè si dius la veritat pots tenir una sèrie de conseqüències que t'afectin a causa d'aquest acte de vertedat. El dels polítics és un altre cas, com es menciona al text,aquests el que volen vendre una sèrie de coses, per adquiri el teu vot, però desprès quan sorten elegits no les compleixen, per això la seva manera d'actuar està basada en l'engany, la mentida. Però al final aquesta mentida s'acaba descubrint tard o d'hora, i llavors és quan pot ser pijtor el remei que l'enfermetat.
Joan Manel Muñoz ha dit…
Aquest text s'assembla al de Mario Brugne ja que un parla de no dir la veritat i l'altre de la mentida. En aquest diu que la mentida és una bona mentida quan es creible, perquè si es creible te la creus com si fos una veritat però si fos una mentida dolenta seria la que no te la creus. També parla de que la mentida es fa servir per veneficiarte de coses per ex. Un polític menteix per guanya més vots, sap que està malament però ho fa per veneficiarce.
La gent del carrer es defensa amb mentides pero may seràn les mentides dels polítics els abogats i gent de més prestigi.
Huri ha dit…
El text de Mario Bungue i aquest text són semblants. Tots dos ens parla de enganys que estem sotmesos el ciutadans de parts dels polítics.
La mentida és una eina dels politics per aconseguir vots, amb la conseqüència de guanyar les eleccions.
La mentida és més creïble quan més s’aproxima a la veritat. Tots dos ens parla que la mentida pot ser útil en determinades situacions. També, ens diu Fernando Fernán-Gomez, que es pot utilitzar con a mètode de protecció.
Cristina Galera López ha dit…
Els dos textos arriben a la conclusió es que l'expert en mentides no es qui en diu més si no el que les diu i sembla que siguin veritats. Els dos textos puntualitzen el cas dels politics que tots diuen petites mentides que semblen certes alhora de fer a seva campanya electoral.
Jo crec que els textos tenen raó ja que si una mentida pugues ser veritat no sembla tan mentida, apart jo crec que el millor mentider es aquell que es pot creure les seves pròpies mentides.
Tania Bravo ha dit…
Crec que el text és el que més està relacionat am el de Mario Bunge. Tal com diu en el text, per exemple ls polítics la majoria dels cops, guanyen amb mentides.
Tothom ha mentit alguna vegada en aquesta vida, i crec que la gent ho fa molt sovint per sortir-se dels problemes, encara que també crec que les mentides s'enganxen abans que res.Les millors mentides no són les que ón més grosses, si no que les que semblen més reals.
Marta Pons Garcia ha dit…
Aquest text de Fernando Ferrán Gómez va relacionat am el text del llibre de Mario Bunge perquè tenen les mateixes idees sobre les mentides de la gent política.La relació està especialment on diuen que els que manteixen són els que gobernan i els menys poderosos no es poden defensar.
La gent que governa sempre menteix pel fet de que el votin.
Jo crec que la persona que diu tantes mentidas al final creu que son reals.

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"