dissabte, 31 d’octubre de 2009

Definició de guerra.


La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per al benefici de gent que sí que es coneix però que no es massacra.


Samuel Jhonson, El cementiri marí

Ignorància contra autoritat.


Para ser autoridad sólo le hace falta un conocimiento acreditado de su materia y una voluntad de transmitirlo. Y en ello ha de descansar la racionalidad de quien le escucha. Porque en la relación educativa el profesor suministra al estudiante unos conocimientos destinados sobre todo a servir a éste. Si el estudiante aprende, si asimila esos conocimientos, habrá realizado una opción más racional que si no lo hace; más racional, se entiende, desde el punto de vista del propio estudiante.
Esta perspectiva nueva de la noción de autoridad es lo que puede poner de manifiesto más vivamente la gravedad de la situación por la que estamos atravesando. Porque no es ya que tengamos una crisis de autoridad, es que parecemos estar cerca de una oleada colectiva de ignorancia y estupidez. O, dicho de otra manera, resulta que tener una crisis de autoridad en la escuela puede ser equivalente a experimentar un ataque colectivo de irracionalidad.
Se podría distinguir, sin embargo, entre autoridad teórica, que sería la propia del profesor (o del médico, por ejemplo), y autoridad práctica, aquella que prescribe normas de conducta para el comportamiento individual y social. Si uno no sigue las orientaciones del profesor, no aprende; si no sigue las recomendaciones del médico, no se cura. Supuesto que sea racional aprender o curarse, ignorar los consejos y directrices de cualquiera de ellos es simplemente abandonarse a la irracionalidad.
No escasean, por cierto, quienes así lo hacen. Todos hemos oído a gentes, incluso cultas, que oponen curanderías y patrañas al saber de los médicos. Con los profesores sucede a veces lo mismo. Se tienen por inútiles o banales muchas de las cosas que enseñan. Un latiguillo muy socorrido en estos tiempos es el del famoso "mercado de trabajo", incentivado ahora insensatamente por los responsables educativos con la cantinela de las "competencias" profesionales. Y, claro, no faltan padres, ignorantes por méritos propios o por la cultura televisiva de que se nutren, que desprecian lo que se enseña a sus hijos o demandan más de esto o más de aquello porque así será más fácil acceder a un puesto de trabajo o encontrar una "colocación". Lo que hay que enseñar a los chicos -repiten una y otra vez- son cosas "prácticas", cosas "útiles". Como si alguien supiera qué es eso.

Francisco J. Laporta, La autoridad del profesor, El País, 31/10/2009

divendres, 30 d’octubre de 2009

Malditos.


Nos hemos acostumbrado a prescindir de las cuestiones malditas. Hemos desmalditizado tales cuestiones, tachándolas de inabordables, si no de molestas y superfluas. Las sucesivas muertes o agonías proclamadas (Dios, el arte, la metafísica, las ideologías, la historia), abriendo el camino a nuevos ejercicios de libertad, también han favorecido el surgimiento de una suerte de pragmatismo espiritual que, en última instancia, al anular toda capacidad interrogadora, deja al hombre desarmado ante sí mismo.

Rafael Argullol, Cuestiones malditas, El País, 1/03/1990

Darwin i la democràcia.


No tots els polítics són iguals, és cert. Però estem en ple any Darwin. I alguna cosa hi ha que ens fa pensar que també en la política s’està produint una selecció antinatural de les espècies. Els polítics que més bé s’adapten a la corrupció acaben mantenint, si no els seus càrrecs, com a mínim la seva influència. Per contra, els que van entrar en la política seguint el seu imperatiu moral se n’han retirat.

Joan Barril, El so del silenci, El Periodico de Catalunya, 29/10/2009

dijous, 29 d’octubre de 2009

Encanallamiento moral de la tortura.


La tortura es cruel. Pero no es una actividad de pretensiones genuinamente crueles. El policía que tortura no lo hace porque le guste (lo que no impide que también le guste): tortura al detenido para obtener de él una confesión, para que revele determinada información o para que se reconozca autor de un crimen, lo haya cometido o no. Es esta la función instrumental de la tortura, fría y cerebral, la que la vuelve más recurrente y más difícil de extirpar. Porque el Poder, sea del signo que sea, es capaz de perseguir -incluso con verdadero y sincero afán- la violencia policial gratuita, en la que pueden incurrir tales o cuales agente por pura brutalidad personal, pero difícilmente renuncia a lo que es, de hecho, un método eficaz de conseguir sus fines.

Y se muestra tanto menos dispuesto a ello cuanto que una parte nada desdeñable de las opiniones públicas presuntamente civilizadas entienden y aceptan ese uso selectivo de la tortura. Por supuesto que no abierta y descarnadamente. Pero sí de hecho. Sí, a condición de que no se le obligue a admitirlo. Siempre que se haga con discreción. Siempre que se le permita mirar para otro lado.

He expresado en otras ocasiones que lo más perverso de los actos de tortura no es, a mi juicio, el sufrimiento que causa al detenido -con ser éste importante- sino la degradación que implica para el Estado que asume su uso como una necesidad -sentado que el fin justifica los medios, ya cualquier cosa le está autorizada- y , sobre todo, el encanallamiento moral al que obliga a la sociedad en su conjunto.

Javier Ortiz, Prólogo a Escritores frente a la tortura, Talasa, Madrid 1997

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Una ètica de futur: evitar el mal evitable.


A la pregunta feta al capítol 3: de què em puc fer responsable? s´hi respon: de tota acció evitable que comporti un patiment innecessari. Podem, per tant, a partir d´aquesta resposta oferir una definició de responsabilitat: estem obligats a evitar el mal evitable.
Aquest plantejament de Tugendhat s´aproxima a altres plantejaments realitzats sobre la responsabilitat on s´insisteix en què l´interès de la reflexió ja no recau tant sobre les accions ja realitzades (qui ha estat el culpable?) com les accions que hom pot realitzar (què hem de fer per tal d´evitar-les?). Aquesta nova manera d´entendre la responsabilitat ens permet parlar de construir una ètica orientada cap el futur (Manuel Cruz). En un moment en què la humanitat ha assolit un poder tecnològic capaç de destruir tota la vida del planeta, sembla urgent la necessitat de crear mecanismes per contenir els efectes devastadors de la raó tecnològica i garantir la continuació de la vida humana al planeta Terra. Per això ja no resulta tan rellevant preocupar-se pel que s´ha fet, sinó pel que podem fer sense perjudicar l´existència de les generacions futures (Reyes Mate). Les obligacions que vinculen els éssers humans entre si han de transcendir el límit temporal de la contemporaneïtat (”ampliar-se als subjectes futurs”). Els interessos de la humanitat actual no poden condicionar els interessos de la humanitat futura. Per tant, es fa imprescindible configurar el que ha de ser una “ètica del futur”, una ètica en què el present se senti obligat a prestar atenció als drets dels que ens han de succeir (Daniel Innerarity). Sensibles a les amenaces presents i futures, aquestes reflexions de diferents filòsofs arriben a la mateixa conclusió, semblant a la que en el seu dia va arribar el filòsof alemany Hans Jonas (1903-1992). Ja en 1979 proposà l´anomenat principi de responsabilitat, segons el qual l´imperatiu que hauria de regir totes les nostres accions hauria de ser aquest: “Actua de tal manera que els efectes de la teva acció tinguin efectes compatibles amb la permanència d´una vida humana autèntica a la Terra”. Aquesta és l´obligació sobre la que s´ha de fonamentar qualsevol ètica de futur.

Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001
Manuel Cruz, Hacerse cargo. Sobre responsabilidad e identidad personal, Paidós, Barna 1999
Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática, Pearson/Alhambra, Madrid 2007
Daniel Innerarity, La coalición de los vivos, El País, 28/06/2008

Al voltant de la veritat sobre el 23 F.


De vegades, el que busca amb afany la veritat corre el risc de trobar-la.

Sabino Fernandez Campo, ABC, 19/11/2000

Què vols ser de gran?



Trenta o quaranta anys enrere, quan a un vailet se li demanava què volia ser de gran tant podia respondre astronauta, maquinista de tren o missioner. Però el mateix vailet, just l’endemà d’haver estrenat els seus primers pantalons llargs, ja anunciava la inclinació de ser fuster com l’avi, administratiu com el pare o dentista com el pare de la companya de classe que tant l’atreia.
Fa un parell de dècades, el fill d’aquell vailet hauria dit que volia ser funcionari, empleat de la Caixa o paleta, captivat per la dolça melodia dels Hamelins de la construcció. Ara, els néts tant poden dir-te que volen ser mossos o pensionistes; això si no hi posen cara d’estaquirots, com volent significar: “I jo què sé!”. Igual que si els demanessin què opinen de les dentadures postisses dels ximpanzés. I el temps, el que diu, és que la vida és allò que passa mentre un es va preguntant què voldrà ser de gran, o què hauria volgut ser.
Dic això perquè en una enquesta recent als estudiants italians dels primers cursos de secundària, la majoria de nois han contestat que, de grans, volen ser futbolistes. I les noies, famoses. Com a segona opció, elles han respost velines (hostesses televisives) i ells han arronsat les espatlles: què més es pot ser, si no calciatori?
És evident que quan els nois diuen de ser futbolistes no ho diuen pensant en l’esforç i els sacrificis que reclama l’ofici, sinó en els beneficis dels diners, la popularitat i la fama. Elles, d’altra banda, aspiren a ser famoses, tant com jo aspiro a ser alt, jove i ric quan em jubili, si abans no em dóna un tomb al cap i em faig torero o pilot d’aviació.
Aquestamateixa enquesta, passada entre els nostres adolescents, no crec que – globalització en mà – diferís gaire. Potser sí que, amb la incorporació dels ordinadors a les aules, uns quants dirien de ser com en Bill Gates, però ho dirien pensant també en el comptecorrent i el poder. I encara n’hi ha que acusen els joves de no saber què volen!
En el que concideixen els joves d’allà i d’aquí, sense distinció de gènere ni creença, és a no voler ser mestres ni professors. Senyal, doncs, que l’ensenyament no està tan malament.

Jordi Estrada, Què vols ser de gran?, Regió 7, 24/10/2009

dimarts, 27 d’octubre de 2009

monoteisme secularitzat


La secularización no quiere decir la eliminación del núcleo teológico, sino su transvaloración dentro de otro lenguaje. Como Carl Schmitt ha explicado con acierto, todos los conceptos políticos actuales tienen un origen teológico, pues derivan del concepto de soberanía. Y diría más todavía: el problema actual –el que apresuradamente ha recibido el nombre de «conflicto de civilizaciones»– es precisamente el resultado de la secularización, es decir de la politización, de la idea de monoteísmo. En su origen hay un paralelismo entre un único Dios y un único soberano. Mientras los monoteísmos religiosos a veces conservan tesoros de espiritualidad (si bien de diferente manera), los monoteísmos políticos conducen necesariamente al enfrentamiento, pues creen que pueden, e incluso deben, imponer su propia verdad: en el caso del fundamentalismo islámico, la verdad escrita en el Corán; en el caso del fundamentalismo secularizado occidental, la verdad del dinero y de la potencia tecnológica. De este modo, a una verdad llena responde una verdad vacía, pero ambas se consideran como la única verdad a la que todo el mundo debe someterse. El resultado de este estado de cosas no puede ser otro que la guerra.

Roberto Esposito, Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio Valdecantos, Minerva nº12, 2009

Pot la moral pretendre acabar amb els patiments?


A partir de l´escena 3 fins al final del capítol 3 de El llibre del Manel i la Camil.la, la qüestió que centra el debat és decidir si un acte involuntari que ha produït un patiment és un mal. Margarida s´ha tallat un dit amb un ganivet que l´Àlvar havia deixat damunt la taula. Aquest es disculpa tot dient que no tenia intenció de fer mal a ningú i si algú és el culpable és la Margarida de no haver estat prou atenta i no mirar on hi fica els dits.
D´altra banda, podem considerar dolent el professor que suspèn l´alumne que li ha lliurat un exercici desastrós? Hauria de disculpar-se el tennista que guanya el seu rival perquè li ha provocat un patiment? Seria censurable l´acció d´un conductor que atropella un vianant que de sobte se li ha llançat sobre el seu vehicle? O, fins i tot, hom podria titllar de cruel la persona que, sense saber que ha ferit una persona que li estimava en secret, inicia una relació amorosa amb una altra? Hem de condemnar la loteria perquè provoca malestar a tots aquells que no són premiats?
Quina diferència hi ha entre aquests últims actes i el primer? El primers és un exemple palmari de negligència, de despreocupació pel que es fa. No hi ha intencionalitat en aquest acte, però hi ha culpabilitat perquè no s´han fet bé les coses, perquè no s´han tingut en compte les seves conseqüències. Per tant, des del punt de vista moral és un acte que provoca un sentiment d´indignació.
En canvi, en els segons, tot i que coincideixen amb el primer en la involuntarietat, el que els diferencia és què comporten necessàriament el patiment d´algú. El professor no pot aprovar l´alumne si aquest no s´ho mereix. El tennista no pot tenir remordiments si ha guanyat el partit amb totes les de la llei. El conductor no ha de témer ser sancionat perquè no ha tingut més opció que xocar contra aquell suïcida. L´enamorat no té dret a covar el seu ressentiment durant tota la seva vida contra qui havia estar el seu amor secret. No podem prohibir la loteria perquè només una minoria surt agraciada. Si el dany és inevitable no hi ha forma d´atribuir la responsabilitat a qui comet l´acció i per tant l´acció no és reprovable.
“Ni tan sols en un món ideal es pot eliminar totes les formes de sofriment”, afirma la Camil•la. Contra aquells que promouen l´irrealitzable, Tugendhat defensa que la moral no té com a objectiu acabar amb el patiment en el món, l´únic que ens pot servir és per combatre els patiments innecessaris si i només si són evitables.

Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001

Els escacs, un joc políticament incorrecte.


Dies enrere, en aquest mateix diari, un escaquista moianès opinava que "és una equivocació no ensenyar a jugar escacs a l'escola". Ho argumentava dient que els escacs desvetllen la intelligència i fomenten l'educació i el civisme.
No dubto de la bondat de la proposta, però perquè aquest joc resulti plenament homologat pel nostre sistema educatiu primer caldria revisar-ne a fons el reglament, ja que conté algunes falles i mancances considerables. Per començar, com tothom sap, es tracta d'un esport que es practica clavant el cul en una cadira, de vegades hores i hores, sense moure peu ni cella. Des d'aquest punt de vista, és provat que provoca el sedentarisme i l'aparició de totes les malalties que se'n deriven. Per corregir-ho n'hi hauria prou amb rebaixar l'alçada del tauler fins a un pam del terra, de manera que els jugadors, col•locats a la gatzoneta, alhora que estan pel joc podrien estirar i arronsar les cames, alternativament, al ritme de la kalinka russa. De passada que fem treballar músculs i articulacions incorporem un deix de multiculturalitat a l'activitat.
D'altra banda, i entrant en el joc en si, el plantejament de blanques contra negres presenta una connotació racista, esmenable a base d'unificar el color (o totes blanques o totes negres), bé que aleshores no serà fàcil distingir les unes de les altres. Es podria, és clar, canviar de colors, però així i tot prevaldria la idea de la distinció de races a causa dels prejudicis cromàtics.
Una altra qüestió que s'hauria de resoldre és la jerarquització social, amb rivets masclistes. O no és masclisme que el joc s'acabi no quan mor la reina sinó el rei? I no és educativament abjecte que els primers a caure o a ser sacrificats siguin els peons, utilitzats com a carn de canó? Davant del perill, qualsevol figura pot recular, llevat del peó, a qui no es dóna ni l'opció de creuar el tauler de cap a cap, com l'alfil o la torre.
La configuració externa de les fitxes és igualment discriminatòria. Mentre els peons són menuts i rabassuts, les torres senyoregen i els cavalls zigzaguegen, altius com la reina, esvelta i voluptuosa. Si de debò volem educar els nostres alumnes en la igualtat i la solidaritat, cal que totes les fitxes disposin de les mateixes oportunitats i assumeixin les mateixes responsabilitats i els mateixos riscos. Proposo, doncs, que totes les fitxes siguin iguals -com al joc de dames- en alçada, volum, perfil i operativitat.
Tampoc no deu ser gaire educatiu alliçonar l'alumnat en les estratègies d'atac, que comporten l'anihilament de l'adversari, les fitxes del qual en pateixen injustament la incompetència. En aquest joc, venç qui disposa d'una capacitat mortífera superior, habilitat que deu estar en contradicció amb els valors que promou la nova llei d'educació. El reglament hauria d'establir, doncs, l'empat com a objectiu final per no caure en la competitivitat i l'apologia del magnicidi reial. Per tot plegat, i vist l'extrem a què pot conduir un esport tan aparentment pacífic i innocent, més valdria educar les noves generacions en el joc de seguir el rei, tan genuïnament constitucional.

Jordi Estrada, Escac i mat!. Regió 7, 29/08/2009

La tortura institucionalitzada.


La tortura institucionalitzada és pitjor encara que la tortura individual, perquè subverteix el fonament mateix de tota idea de justícia i de dret. Si el mateix Estat esdevé torturador, com es pot creure en l´ordre que aquest pretén aportar o garantir? La tortura legal amplifica l´acció destructora que exerceix, que no es limita al botxí i a la víctima, sinó que també afecta tots els altres membres de la societat, ja que aquests saben que la tortura es practica en nom seu i, tot i això, miren cap a una altra banda sense fer res per aturar-la. En general, els ciutadans de les democràcies liberals menyspreen i condemnen sense vacil.lacions les pràctiques violentes dels estats que les toleren i, per tant, encara amb més raó les dels estats que la institucionalitzen, com els règims totalitaris. Avui descobrim que aquestes mateixes democràcies, sense canviar l´estructura global, poden adoptar actituds totalitàries. El càncer ja no devora un sol individu: en trobem les metàstasis en aquells que creuen haver-lo vençut en els altres i que se´n consideren indemnes. Vet aquí per què no podem estar tranquils: els nostres països poden derrotar els enemics exteriors, però han de desconfiar d´ells mateixos, de les mutilacions que corren el risc d´inflingir-se a si mateixos. I som tots nosaltres que tenim la responsabilitat d´impedir-ho.

Tzvetan Todorov, Sobre la tortura, Centre Contemporani de Cultura de Barcelona, Barna 2009

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Què és la sociologia?


La sociología es una disciplina crítica, reflexiva y ética. No es meramente descriptiva. Es también una tarea normativa, prescriptiva. Si no lo es, es sociología colaboracionista, que traiciona sus ideales más decentes y atractivos. El sociólogo tiene que analizar la pobreza, el paro, la prostitución infantil y la distribución injusta de la renta, entre tantas cosas más. Pero tiene también que indicar, en la medida de lo posible, sendas para escapar de estas servidumbres. Quien practique su arte sabe que cultiva un oficio incómodo. Y que tal oficio no siempre le granjeará amistades. Más bien al contrario. Quien escoja, pues, tan peculiar oficio, que no se queje en demasía. De todo hay en la viña del sociólogo. Pero quien espere más vides que espinos, que se dedique a otros menesteres más convencionales y placenteros.

Salvador Giner, El oficio de sociólogo, La Vanguardia, 06/04/1999

Càlcul genètic contra elecció racional.


Si la vida en grupo se basa en un contrato social, quien lo redacta y firma no son las partes individuales, sino la Madre Naturaleza. Y solo lo hace si los individuos sociales se reproducen más que los solitarios. Estamos viendo cómo surgieron las tendencias sociales: a través de un cálculo genético más que de una elección racional. Incluso en nuestra especie, que tanto se enorgullece del libre albedrío, encontramos algún que otro eremita que ha optado por la reclusión; pero nunca hemos visto a nadie que haya decidido de un modo consciente volverse social. Uno no puede elegir lo que ya se es.

Frans de Waal, Bien natural, Herder, Barna 1997, pàg. 220

Les raons de la tortura.


El plaer que s´hi obté amb el patiment de l´altre supera amb escreix el malestar, en forma de remordiment, generat per la consciència moral. Aquesta afirmació posa en evidència la fragilitat en alguns individus de la consciència com a mecanisme preventiu de qualsevol acte immoral. Un argument fonamentat en el que utilitzà el Sebastià en el capítol 2 per explicar la legitimitat d´un robatori: “És cert que la consciència pot generar malestar, però, si els avantatges són prou grans, a la majoria de la gent no li importarà gaire. Si hi ha molt de diners en joc, tothom s´oblida ràpidament de la seva mala consciència”. El mateix passa amb la tortura.
La tortura és tal vegada la manifestació més flagrant del que el Jorge Semprún anomena “mal radical”. El torturador és un oportunista com Giges: espera tornar-se invisible als ulls de la justícia humana, viu en l´esperança que els sistemes de controls externs quedin per un temps desactivats per poder perpetrar els seus crims. La intimitat domèstica, els indrets més recòndits de l´escola o la comissaria, el caos d´una guerra ... són els seus escenaris preferits, perquè eviten la presència de testimonis que el delatin i afavoreixen que el seu delicte quedi impune.
Paradoxalment, quan la humanitat semblava que havia aconseguit la unanimitat a l´hora de prohibir l´ús de la tortura (l´article nº 5 de la Declaració del Drets Humans prohibeix explícitament el seu ús), les dades recollides pels organismes que vetllen pel respecte de les normatives universals confirmen que cada vegada més augmenta el nombre d´actes vexatoris contra les persones vinculats directament o indirecta al poder dels estats que van signar l´acord contra l´aplicació d´aquest acte cruel.
L´excusa acostuma sent sempre la mateixa: atesa l´especial situació de risc per a les comunitats, els estats se senten en l´obligació de suspendre transitòriament les lleis que protegeixen el dret de la persona a no ser tractada de forma degradant fins que la situació es normalitzi. Situacions excepcionals, exigeixen mesures excepcionals. Igual que quan tenim un mal de queixal busquem al dentista que sacrifiqui una part del nostre cos per restablir la salut de la totalitat del cos, fem ús de la tortura per extirpar una part perquè la societat en el seu conjunt pugui restablir el seu equilibri, el seu benestar, la seva seguretat.
A banda de la qüestionable validesa lògica d´aquesta analogia, hi ha a més altres aspectes discutibles d´aquest càlcul utilitarista: 1) Podem estar plenament segurs de la sinceritat de les declaracions dels individus torturats? 2) En el cas d´obtenir una declaració veraç, com podem estar totalment segurs de la seva veracitat si no forcem la confessió d´altres sospitosos? Quans innocents caldrà torturar fins aconseguir una altra confessió fidedigna? 3) Amb l´ús de mètodes il•legals podem estar completament segurs que l´enemic renunciarà per por a fer actes contraris al nostre benestar? O, al contrari, si tot està permès el que farem més aviat serà potenciar que més gent se sumi a la causa enemiga i que la reacció sigui més ferotge, més bestial?
Mai no sabrem amb certesa si la tortura aconseguirà allò que es proposa, l´únic segur és que amb ella com a mínim es garanteix el plaer que proporciona la venjança: el patiment rebut només pot ser compensat per una satisfacció que l´excedeixi. Cal respondre al mal de l´enemic amb un mal superior. L´excitació que provoca el compliment de la venjança segurament era compartida pels soldats que custodiaven els presoners d´Abu Graib o els que custodien els que encara queden a la base de Guantànamo.

Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001
Tzvetan Todorov, El miedo a los bárbaros, Galaxia Gutenberg. Círculo de Lectores, Barna 2008
Tzvetan Todorov, Sobre la tortura, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barna 2009
Javier Sádaba, Diccionario de Ética, Planeta, Barna 1997

Contradiccions.


Los violadores que más ferozmente violan la naturaleza y los derechos humanos jamás van presos. Ellos tienen las llaves de las cárceles. En el mundo tal cual es, mundo al revés, los países que custodian la paz universal son los que más armas fabrican y los que más armas venden a los demás países; los bancos más prestigiosos son los que más narcodólares lavan y los que m´s dinero robado guardan, las industrias más exitosas son las que más envenenan el planeta, y la salvación del medio ambiente es el más brillante negocio de las empresas que lo aniquilan. Son dignos de impunidad y felicitación quienes matan la mayor cantidad de gente en el menor tiempo, quienes ganan la mayor cantidad de dinero con el menor trabajo y quienes exterminan la mayor cantidad de naturaleza al menor costo.
Eduardo Galeano, El mundo patas arriba, El País, 18/10/1998

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La paradoxa de la medicina moderna.


A principis del segle XX, un metge anomenat Knock fou l´encarregat de treure del cap a les persones la idea de salut. Aquest francès creà un món on només hi havia pacients: "Tota persona sana és un malalt que ignora el que és".
(...) L´historiador mèdic anglès Roy Porter considera la medicalització de la vida com un problema estructural dels sistemes sanitaris i les societats occidentals, perquè en elles el fet de rebre la millor assistència mèdica possible es considera un dret fonamental. S´hi genera "una forta pressió, provocada pels metges, el negoci de la medicina, els mitjans de comunicació, les empreses farmacèutiques amb la seva publicitat agressiva i els individus disposats (o predisposats) a ampliar els diagnòstics de les malalties susceptibles de tractament". Com un coet fora d´òrbita, les pors i les intromissions augmenten progressivament. Els metges i els consumidors cada vegada sucumbeixen més a la idea que "tothom té alguna cosa, tots i cadascú de nosaltres podem ser sotmesos a tractament".
(...) La crítica nord-americana Lynn Payer constata que la conducta de l´inventor de malalties "destrueix la nostra seguretat en nosaltres mateixos; i això sí que ens fa emmalaltir". ¿Ens convertim en un poble d´invàlids sans, no assotats per la malaltia, sinó discapacitats a causa de la fantasia d´estar malalts? El metge i escriptor nord-americà Lewis Thomas fou un dels primers a advertir d´aquest perill: "Si seguim escoltant totes aquestes xerrameques, correm el risc de convertir-nos en un poble d´hipocondríacs sans, que viu sumit en el desànim i que s´angoixa quasi fins a la mort.
(...) Aquesta és la paradoxa més gran de la medecina moderna: quant més ric és un país i quant més diners hi dedica una societat al sistema sanitari, més probable és que els seus membres es sentin malalts. El diagnòstic precoç i la prevenció en molts dels casos no perllonguen la vida en absolut, sinó que, més aviat, augmenten la xifra d´anys infeliços.

Jörg Blech, Los inventores de enfermedades, Círculo de Lectores, Barna 2005

Patiments necessaris.



Porque el dolor es una alarma saludable para el cuerpo, una función vital que nos obliga a confrontar nuestros propios límites y constituye "la última muralla contra la locura y la muerte". (...) Sólo nos forma lo que nos repele; nuestros proyectos crean en el mundo un campo de actividades, de fracasos y éxitos potenciales. Por eso cualquier educación, incluso la más liberal, es un desgarramiento, la expulsión de un estado de feliz ignorancia, un acto de violencia infligido a un niño para que se encarne en la dimensión de la palabra y de sus saberes. En resumen, una vida sin lucha, sin lastres, sin esfuerzos de ningún tipo, una vida que fuese en línia recta en lugar de una "pendiente escarpada" (Jenofonte) sería también un monumento a la languidez.
(...) El "sufrimiento saludable" es el que declaramos necesario para enriquecernos, el que podemos convertir en fuerza y conocimiento.

Pascal Bruckner, La euforia perpetua, Tusquets, Barna 2001

Llibertat per a escollir el mal.


Llibertat vol dir capacitat per a escollir. I escollir vol dir optar tant pel bé com pel mal. L´home es distingeix precisament de la resta d´animals perquè pot escollir el mal. Tota temptativa de reduir la llibertat a l´elecció del bé -o de la veritat- (com ens proposa el doctrinarisme religiós o ideològic) és un projecte de destrucció de la llibertat. Perquè és fals que la veritat i el bé siguin la mateixa cosa: la veritat pot ser terriblement sinistra. I perquè ningú no té dret a atribuir-s´hi l´assignació de la veritat i del bé. L´essència de la política democràtica -règim que es defineix sempre en negatiu- és trobar col.lectivament la manera de defensar-se del mal, no de construir un bé, perquè la idea de bé inclou un fi únic, incompatible amb la democràcia que és pluralisme.

Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de Lectores, Barna 1999

Hipòtesi del cervell en una cubeta.


Imagineu que totes les sensacions que teniu, com per exemple, la d´estar llegint aquest article, són causades per uns electrodes situats al vostre cervell que transmeten els estímuls elèctrics d´una computadora superpotent, que us subministra tota una representació d´allò que creieu el món real. (...) En realitat, podríeu no tenir cos, podríeu ser simplement un cervell col.locat a una cubeta plena de nutrients que el mantenen en vida. Quan creieu anar passejant per un parc, és la computadora que us subministra totes les experiències dels arbres, de les fulles dels arbres, dels nus de les soques, dels cants dels ocell, etc. Teniu totes les sensacions corresponents a anar caminant. (...) Però en realitat, res de tot això existeix, només tu, el teu cervell, la sala on ets, la computadora i el científic que la manipula. Però no hi ha arbres, ni cases, ni amics, ni ocells. (Aquest exemple apareix en Hilary Putnam, Razón, verdad e historia, Tecnos, Madrid 1990).

Josep Lluís Blanco i Tobíes Grimaltos, Teoria del coneixement, Universitat de València, València 1997

Democràcia i debilitats humanes.


El control del presupuesto del Estado es el origen de la democracia, adoptada como un sistema de derechos y al mismo tiempo de una mutua sospecha de la debilidad humana. La democracia es una máquina de sacar basura a la superficie mediante la libertad de expresión. No hay que escandalizarse. Sólo hay que felicitarse si las bombas de achique funcionan.

Manuel Vicent, La culpa, El País, 25/10/2009

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Tortura i perversió.


La tortura analitzada, amb deteniment, és un dels actes més perversos que pot realitzar l´ésser humà. En la mort, en l´assassinat, se suprimeix l´individu, se li treu la vida, allò que és el substrat del seus plaers o els seus dolors. Durant la tortura s´administra la vida de l´individu només com a instrument perquè d´aquesta manera pugui continuar patint.
Una ullada als anuaris d´Amnistia Internacional demostra que la tortura s´exerceix en quasi tot el món. Més encara, (...), tothom està exposat avui en dia i en qualsevol moment, a la tortura. La qual cosa demostra, una vegada més, com les contradiccions modernes són feridores. A més consciència en allò que pertany als drets humans, més deteriorament d´aquests drets.

Javier Sádaba, Diccionario de Ética, Planeta, Barna 1997

Respecte i patiments innecessaris.


L´escena 2 del tercer capítol de El llibre del Manel i la Camil.la s´inicia amb una pregunta del Manel adreçada als seus pares:” No creieu que causar patiments als altres és una cosa que mai no hauria d´estar permesa?”
La mare del nostre protagonista respon a la manera d´Epicur: “Hi ha patiments que són necessaris”. I li recorda que quan era un marrec van haver-li de posar-li una injecció per curar una amigdalitis, tot i que ja sabien que a ell li aterraven les injeccions. Aquell era un exemple de patiment inevitable per poder a la llarga produir un bé, un plaer, la recuperació de la salut. Hi ha per tant patiments necessaris, aquells que es fan pel bé d´algú.
El pare del Manel s´afegeix a la conversa i presenta el cas del tracte inhumà, malgrat les prohibicions expresses de les convencions internacionals, dels presoners de guerra. Aquí parlem de maltractes, d´humiliacions, de patiments innecessaris.
La tortura és un patiment innecessari perquè que implica la humiliació més vil de qui n´és la víctima. La pràctica la tortura suposa total manca de respecte envers la integritat moral i física de la persona torturada. Quan es practica la tortura hi ha una plena desconsideració de la dignitat de la persona, i en conseqüència suposa la seva radical deshumanització, o el que és el mateix, aquesta queda rebaixada a la condició d´objecte sobre el qual qualsevol pràctica aberrant és aplicable.
Si busquem, per tant, un criteri de demarcació moral entre aquests dos tipus d´actes, patiments necessaris i patiments innecessaris, el trobem en el respecte. La manca de respecte és el que marca la diferència: fer patir innecessàriament a un altre significa convertir a aquest altre en una víctima de la nostra ceguesa moral, la nostra incompetència de veure en l´altre una altra persona.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, Gedisa, Barna 2001
Javier Sádaba, Diccionario de ética, Planeta, Barna 1997

Fanatisme, una malaltia de l´esperit.


Per a mi és fanàtic tot home que cregui que existeix alguna causa, alguna idea tan evidentment important que pesa més que qualsevol altra cosa.
(...) Aquest és un fenomen que es produeix a totes les èpoques i en totes les geografies. És una d´aquestes malalties de l´esperit a les que estan exposades les comunitats.
(...) El fanatisme proporciona motius per passar a l´acció (...) però no recordo cap exemple al llarg de la Història que hagi estat causa d´una bona acció. (...) El fanàtic odia a qui no participa del seu propi fanatisme.
(...) podem actuar amb convicció només en aquelles coses que veiem que són totalment certes. Si existeix la més mínima possibilitat de dubte, el millor és abstenir-se, perquè es podria cometre una acció dolenta.
Bertrand Russell, La meva concepció del món, Edicions 62, Barna 2002

divendres, 23 d’octubre de 2009

deshonestedat


1. Perseverar en les opinions que hom pugui tenir sobre un mateix, ja sigui per confondre els seus desitjos amb la realitat, ja sigui per comoditat.2. Si un es pregunta per què amaguem part de la realitat pròpia (individual o col.lectiva), ambdós motius, que certament s´oposen a l´honestedat intel.lectual, estan clarament en joc: en primer lloc, la ignava ratio (peresa de la raó): és fatigós estar a l´aguait de tots els aspectes de la pròpia realitat, en especial aquells que podrien conduir-nos a modificar les formes de vida als que estem habituats, i, en segons lloc, les propensions afectives (desitjos, pors, sentiments d´inferioritat, megalomania individual i col.ectiva, etcètera).

Ernst Tugendhat, Retractaciones sobre honestidad intel.lectual. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008

L´ètica, aclariment i justificació dels judicis morals.


En un moment de calma, després d´intensos debats, hi ha temps per reflexionar sobre el que s´ha aconseguit fins aquí (escena 1. Capítol 3). Tanmateix, pel que es desprèn de la descripció que es fa del Manel, un dels que porta el pes de les discussions, el que s´ha aconseguit sembla que és ben poc: inseguretat, dubte, manca de confiança en si mateix i en les seves opinions. “Les darreres converses amb els seus amics li havien provocat molts dubtes i incerteses”; “Fins aleshores havia estat convençut de ser una persona que sempre actuava correctament i que fer´ho no era una cosa tan difícil”.
Això no obstant, el que experimenta el Manel tan sols és justament una de les situacions que pretén provocar l´ètica: la perplexitat. L´ètica, com a branca de la filosofia, viu de la tensió entre el que podríem anomenar dues passions antitètiques: la traumàtica i la terapèutica. Totes dues busquen coses completament oposades, però de la seva oposició sorgeix allò del que beu i s´alimenta el pensament: la reflexió crítica. La passió traumàtica es deleix pel desconcert que causa el no veure-hi clar (Rubert de Ventós). La passió terapèutica justament del contrari, d´apaivagar el que la primera promou (Terricabras). En aquest sentit el paper provocador del Sebastià en El llibre del Manel i la Camil.la amb les seves preguntes i insinuacions perverses és essencial per mantenir la tensió dialèctica. De les dues, com hem dit abans, viu la filosofia, l´ètica. És el que també Ernst Tugendhat reclama per a qualsevol tasca intellectual: una actitud d´apertura per a les raons que poden anar en contra de la pròpia opinió. Al capdavall, significa confiar en la dinàmica d´aclarir i fonamentar, propi de la manera com ell entén el que és fer filosofia. A això Tugendhat anomena honradesa intellectual.

Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001
Ernst Tugendhat, Retractaciones sobre honestidad intel.lectual. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008
Xavier Rubert de Ventós, Per què filosofia?, Edicions 62, Barna 1985
Josep-Maria Terricabras, Fer filosofia avui, Edicions 62, Barna 1995

dijous, 22 d’octubre de 2009

Per què és tan difícil ser responsable?


Quan sabem que hem fet alguna cosa vergonyosa procurem assegurar que no vam tenir més remei que actuar així, que no vam poder triar: “jo complia ordres dels meus superiors”, “vaig veure que tothom feia el mateix”, “vaig perdre el cap”, “és més fort que jo”, “no em vaig adonar del que feia”. De la mateixa manera que el nen petit, quan cau a terra el pot de la melmelada que intentava agafar del damunt de la prestatgeria, crida plorós: “Jo no he estat!” (...) En canvi, si ha fet un dibuix molt bonic, proclamarà de seguida: “Ho he fet jo solet, no m´ha ajudat ningú!”
Fernando Savater, Ètica per al meu fill, Ariel, Barna 2000, pàgines 117-118

Fa 13 anys que té 6000 anys.


James Ussher, nascut a Dublin en 1581, arquebisbe d´Armagh i primat de l´Església anglicana d´Irlanda a partir de 1625, fou un reputat clergue del seu temps. Autor de nombrosos assaigs sobre la història d´Irlanda i del cristianisme, la seva segona contribució al coneixement fou la identificació de les set cartes d´Ignasi d´Antioquia. Però el seu descobriment principal, una vertadera proesa intel.lectual i científica, fou, sens dubte, el càlcul de l´edat de l´Univers, seguint minuciosament el relat bíblic i establint les dates dels esdeveniments que han anat construint la història del món a partir de les indicacions contingudes en el llibre sagrat.
El resultat més espectacular de les seves investigacions fou la determinació exacta del moment de la creació: el reverend Ussher arribà a la conclusió que el món fou creat al vespre del dia 22 d´octubre de l´any 4004 abans de Crist. En altres paraules, l´Univers compleix avui 6.000 anys justos ...
Cayetano López, El universo cumple años, El País, 22/10/1996

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Democràcia i educació cívica.


“La democràcia si vol perviure s´ha d´assentar en una cultura política que permeti als ciutadans reconèixer-se recíprocament com a membres del mateix demos“, afirma Aurelio Arteta. A l´educació cívica li pertoca la missió de crear aquesta cultura i aquest llenguatge comuns, sense els quals la democràcia no podrà assolir els rendiments del que ella s´espera. I per concloure aquest apartat dir que “a diferència d´altres formes de governar, on quasi tots depenen d´uns pocs, en la democràcia cada ciutadà depèn en principi de tota la resta. Sí seria un perfecte contrasentit un ensenyament d´aquest tipus allà on la immensa majoria no té més paper que l´obediència. Però és quelcom indispensable allà on expressament es pressuposa que la majoria només s´obeeix a si mateixa i sempre a base de donar i demanar raons públiques” .

Aurelio Arteta, Aprender democracia ¿Por qué?, Claves de razón práctica, diciembre 2007, nº 178

El civisme com a cultura.


La noció de civisme té dues accepcions. La més corrent, i que tothom entén des d´un bon principi, és la de conducta correcta i respectuosa entre propis i estranys: el motorista que es passeja pels carrers deserts d´una població amb l´escapament lliure de la seva moto i desperta amb el seu brogit els ciutadans que descansen, l´excursionista que encén foc al bosc i el deixa ple d´immundícies, el funcionari que contesta de mala manera les consultes del públic, són considerats justament com a exemples de falta de civisme. (Però) Hi ha un altre sentit de la paraula, una mica més subtil, que ens sembla fonamental: civisme és també la cultura pública de convivència per la qual es regeix, o hauria de regir-se, una determinada societat (...) el civisme és un bé compartit o que cal que tot el poble comparteixi; aquest és el seu atribut essencial. (...) no és només un conjunt de normes o maneres de procedir, és a dir, no és només procedimental sinó que inclou també un contingut moral: expressa uns determinats valors morals i unes creences sobre la sociabilitat humana (...) Per això diem que és una cultura, no únicament un conjunt de formes, usos i bones maneres sense contingut.

Victòria Camps, Salvador Giner, Manual de civisme, Ariel, Barna. 1998

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Causas perdidas (article publicat a El País, 18/10/1990)



Ahora mismo, otro viejo amigo que en todos estos años tan sólo acudió a las urnas una vez. Y fue para votar que no a la OTAN, me dice que va a enviar a su hijo a estudiar el COU a los EEUU. Y de verdad que no hay contradicción ninguna en ello. Ni tiene sentido mezclar antiguos resabios ideológicos con la preparación de nuestros hijos para la dura lucha por el bienestar que se nos avecina. Que no cuestión de que ellos paguen el precio de nuestras caprichosas afinidades electivas y se vean obligados a luchar con el futuro así lastrados, con una mano atada a la espalda. El conocimiento del inglés ya se ha hecho imprescindible y, lo queramos o no, América es el futuro que nos aguarda. Y con él tantas y tantas cosas han dejado de tener sentido que no nos cabe otro gesto casi sino encogernos de hombros y decirnos unos a otros que qué quieres, que todo es irreversible, irremediable, fatal. Como no nos queda sino nuestra expresión de perplejidad ante la apatía consumista de los más jóvenes. ¿Qué puede hacerse si las cosas son así? Oponerse al curso de los tiempos siempre ha sido una causa perdida. Y sin embargo, si la generación de nuestros mayores no nos hubiera obsequiado su orgullo de perdedor ni nos hubiera enseñado ese respeto por la libertad que sostenía el ideal republicano, ¿quién de nosotros hubiera sido antifranquista?
(...) Ahora, profundos conocedores de la inutilidad de pelear por causas perdidas, gobernamos incluso nuestra vida con la misma sabiduría realista y pragmática de la que hacen gala los políticos que nos merecemos: asumiendo sin fisuras que la cuestión de la calidad de vida es lo único importante y que ésta es sinónimo de nivel de vida, exiginos el derecho a nuestra pequeña porción de prepotencia, respetando y haciendo respetar escrupulosamente las redes jerárquicas de todo tipo en las que estamos atrapados. Reconociéndonos únicamente por lo que nombramos valores profesionales desconociendo de modo deliberado las miserias morales que éstos alimentan y de las que se sustentan. Al contrario, nos sentimos satisfechos por poder mandar un poco, y por ser finalmente tan fácilmente gobernables.
Miguel Morey, Pequeñas doctrinas de la soledad, Sexto Piso España, Madrid 2007

Quan dues obligacions col.lissionen.


Dues exigències morals alternatives se´ns presenten perquè triem. Si triem una, deixem de triar l´altre. No es poden triar les dues perquè totes dues són incompatibles. Tampoc podem deixar de triar. Estem condemnats a ser lliures. Estem davant d´un dilema moral.
La ment pot sentir-se paralitzada durant un temps. Triï el que triï el resultat serà una acció dolenta, hi haurà una pèrdua moral. Una obligació moral quedarà vulnerada. Podem triar el menor dels mals. En el cas que es presenta a l´escena 7, el pare ha d´escollir entre salvar la vida del seu fill o robar una farmàcia. La situació està envoltada de condicionants molt restrictius: la medecina és molt cara i ell no té diners, d´una banda, és l´única medecina que pot curar el seu fill. Finalment tira pel dret: entra a robar, tot i apel•lant a la comprensió dels altres. “I vosaltres que hi faríeu, en les meves circumstàncies? I si tothom robés, què passaria? pot respondre un altre: això en general és el que ningú desitjaria per a ell. Tanmateix, que n´es de valuosa la vida dels fills, fins i tot la dels fills del farmacèutic, que patiria molt si el negoci familiar plegués veles per culpa d´un assalt massiu de pares amb fills moribunds.
Les reivindicacions d´un partit emergent, el Partit Pirata planteja nous dilemes al voltant de la propietat intel•lectual, conegut com a copyrigt. Molts d´aquests plantejaments no són nous, semblen estar inspirats en els principis que Pekka Himanen recull en L´ètica del hacker, alguns provinents de la cultura underground americana. Un d´aquests principis és el de l´ accessibilitat o lliure accés als continguts que trobem a la xarxa. Rebutgen que el coneixement, la informació, hagi de ser un privilegi exclusiu d´una minoria. Com alternativa proposen un “comunisme” de la informació basat en el principi que el lliure accés a la informació s´hagi de reconèixer com un dret.
Le velles proclames socràtiques contra la sofística retornen de la mà dels internautes: el saber no pot ser objecte d´intercanvi econòmic, els mestres no poden fer dels seus coneixements una mercaderia, això és com prostituir la tasca del savi. És molt excitant voler experimentar allò que s´anomena saviesa compartida, fins que no adverteixes que és impartida, astutament dirigida i controlada per Sòcrates, un amateur del pensament.
Aquesta proposta col•lisiona amb el dret de cadascú a rebre una remuneració justa pel seu treball. Javier Marías (Y los robos presentes) es pregunta per què aquest “comunisme” defensat pels militants i simpatitzants del Partit Pirata només afecta a l´àmbit dels béns culturals? L´escriptor, el músic, els tècnics que han participat en el rodatge d´una pel•lícula han de renunciar als seus honoraris en nom d´aquest comunisme cultural. En canvi a un botiguer, la feina del qual també té una repercussió social: fa barri, la seva botiga pot ser un centre d´intercanvi d´informació, no se li convida a lliurar el benefici de les seves vendes a la comunitat ni repartir gratuïtament els seus productes entre els seus veïns.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 2), Gedisa, Barna 2001
David Martínez i Guillermo Lariguet, Els dilemes morals, UOC, Barna 2008
Javier Marías, Y los robos presentes, El País Semanal, 11/10/2009
Pekka Himanen, La ética del hacker, Destino, Barna 2001

Oscurezcámoslo.


Eugenio d´Ors decía a su secretaria, que solía ser Josefina Carabias: "¿Ha quedado esto claro?"Sí maestro. "Pues oscurezcámoslo".
Eduardo Haro Tecglen, (7/11/1995)

dilluns, 19 d’octubre de 2009

democràcia i populisme.


Yo, personalmente, sostengo que la democracia, en el sentido específico de un régimen basado en la igualdad entre ciudadanos que son capaces de autogobernarse mediante su elección voluntaria y racional, terminó en los años treinta del siglo pasado y no se ha vuelto a dar. Naturalmente, esto no significa que se hayan visto menoscabadas las instituciones formales de la democracia: el parlamento, los partidos, las elecciones. Pero sí han sido totalmente vaciadas e invertidas respecto de su sentido originario. Así, la representación [rappresentanza] en el sentido de delegación se ha convertido en la representación [rappresentazione], en el sentido teatral, o más bien televisivo, de la expresión: la identidad entre gobernantes y gobernados se ha transformado en la identificación mimética con el líder de turno; y la voluntad del pueblo soberano se ha convertido en populismo.
Roberto Esposito, Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio Valdecantos, Minerva, nº12, 2009

El Partit Pirata contra el copyright.


La defensa de las libertades civiles y la reforma de los derechos de autor están estrechamente relacionadas, según advierte Engström, "ya que la única forma de intentar mantener el actual régimen de copyright es supervisar todo lo que hace todo el mundo en Internet. Un precio que no estamos dispuesto a pagar".
La ecuación es clara: "Cuando la legislación sobre copyright, tal como está hoy, entra en conflicto con nuestros derechos humanos fundamentales, los derechos tienen que prevalecer y la ley de copyright debe ser modificada", señala el eurodiputado a través del e-mail.
Precisamente la reforma del copyright es quizá ahora la cuestión más complicada. El objetivo del Partido Pirata es limitarlo a cinco años, según explicaba el eurodiputado Engström en una entrevista reciente. "Hoy, el plazo de protección del copyright dura toda la vida de un autor, más 70 años, lo cual es ridículo. Las normas actuales no tienen sentido porque en ningún negocio se puede trabajar con la idea de recuperar el dinero durante 100 años". Su objetivo es claro: "Que sea totalmente legal el intercambio de archivos que no tenga finalidad comercial".

Abel Grau, Y por bandera, la ideología pirata, El País, 18/10/2009

Contra el "Copyright", "Copyleft".


L´ètica originària del hacker emfatitzava allò obert, el lliure accés. L´ètica hacker assumeix la creença que la "informació constitueix un bé extraordinari, i que és un deure de naturalesa ètica compartir la seva competència i habilitat elaborant software gratuït". Si bé el precedent històric del control de la lliure circulació de la informació és el monestir (en la seva regla, sant Benet elevà a la condició de principi una cita de la Bíblia que vindria de perles a moltes empreses de la nova economia: "Guardeu silenci fins i tot sobre les coses bones"; i en els monestirs la tendència a la llibertat d´informació, la curiositas, era considerada un vici), el precedent històric de l´ètica hacker és l´ètica acadèmica o científica (quan el sociòleg de la ciència Robert Merton va exposar la seva cèlebre teoria sobre el desenvolupament de l´ètica científica en el Renaixement, posà l´èmfasi en què una de les pedres angulars era el "comunisme", és a dir, la idea que el coneixement científic havia de ser públic). (...)

D´acord amb aquesta ètica hackeriana, són molts els hackers que encara difonen lliurement els resultats de les seves activitats de forma oberta perquè altres les utilitzin, les provin i desenvolupin. Succeeix així a Internet, i Linux n´és un altre exemple, ja que fou creat per un grup de hackers que dedicaren el seu temps lliure a treballar conjuntament en la seva programació. Per garantir la preservació d´aquest desenvolupament obert, Torvalds va incloure el "copyleft" en Linux des del principi. ("Copyleft" és un tipus de llicència creada en el seu origen en el projecte GNU de Stallman, per la qual cosa es garanteix que tots els desenvolupament seran posats a disposició per ús gratuït i continuïtat per part de tothom. El projecte de Stallman va prendre el nom d´una línia en un sobre que va rebre en el qual es podia llegir: "Copyleft: tots els drets a l´inrevès".)

Pekka Himanen, La ética del hacker y el espíritu de la era de la información, Destino, Barna 2001

Les lleis poden ser injustes?


On no arriba la consciència arriba la llei. Quan la consciència fracassa o és incapaç d´inhibir certs comportaments, podem comptar amb les lleis. Consciència i lleis són dos mecanismes de control del comportament: el primer intern, el segon és el dispositiu extern que tenim per frenar les conductes dolentes. Els dos són sistemes necessaris, seria suïcida desprendre’ns d´un dels dos. Cap és eficaç sense el concurs de l´altre. Si la moralitat depèn de la llei, les lleis deixen de ser referències per dirigir la conducta per esdevenir tanques que es poden saltar. Si la moral només és consciència moral, ignorem ingènuament la “inesgotable capacitat malèfica de la llibertat humana” (Jorge Semprún). Tugendhat afirma que "els mecanismes normatius d´indignació i sentiment de culpa no poden posar-se en marxa sense un mínim de sanció externa" (Diálogo en Leticia).
Podem definir llei com “una pauta de consens per regular el conjunt de la conducta social” (Fernando Savater). Aquestes pautes són generals, referències consensuades entre tots a partir de les quals acceptem limitar les nostres accions. Però tot i que el sistema democràtic intenta aproximar el sistema legal a la sensibilitat moral de la majoria, com diu l´Ariadna, també poden haver lleis injustes (escena 6).
No hi ha lleis escala 1. No pot haver una llei per cada comportament. Això que és en part la raó del seu èxit, també explica en part les seves mancances: les lleis són imprecises, inconcretes, ambigües ... Cap sistema legal pot recollir la riquesa immensa que expressa la conducta humana. Les lleis sempre van darrera de la creativitat humana a l´hora de generar noves formes delictives o noves formes d´actuació moral. I d´aquesta desproporció entre allò possible i allò legal, alguns en treuen profit per evitar les justes sancions a determinades actuacions “dubtoses”, “discutibles”.
Veiem doncs una de les formes en què es manifesta la injustícia de les lleis és per la incapacitat de preveure el mal i de castigar-lo. Però en l´altre extrem, també hi ha una altra forma en què les lleis poden ser injustes, la que es planteja al final de l´escena 6 i a l´escena 7, és la intransigència com en determinats casos s´aplica la llei. Són aquells en què les lleis són cegues a les situacions prèvies clarament injustes que poden propiciar com a legítima reacció l´aparició d´actes delictius, com per exemple la desigualtat social.
Els alumnes proposen al senyor Morales tres casos: 1- Pot estar justificat robar a un ric quan un és pobre i necessita una cosa que aquell ni tan sols la utilitza?; 2- Pot estar justificat robar a una gran societat anònima (el supermercat d´una gran superfície)?; 3- Pot estar justificada moralment la conducta d´ un pare sense recursos que roba l´única medecina que pot guarir al seu fill que pateix una malaltia greu?
Cada cas pot servir com a model per introduir problemes morals i fins i tot polítics de més envergadura. Per exemple, els arguments del primer cas el familiaritzen amb les reivindicacions del moviment okupa. El segon cas pot ser motiu per introduir les raons de tots aquells que justifiquen les descàrregues il•legals de música, videojocs i pel•lícules a internet. El tercer cas pot ser útil per introduir l´enorme complexitat dels dilemes morals.
El que opina Tugendhat sobre la possible legitimitat del robatori en determinades circumstàncies ho fa a través de les paraules del Manel: “Crec que robar és quelcom força diferent a voler canviar el món. Potser Sebastià té raó quan pensa que s´hauria de fer alguna cosa perquè no hi hagin tantes diferències entre rics i pobres, però en sembla que el robatori no és el mitjà adequat”.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 2), Gedisa, Barna 2001
Ernst Tugendhat, Diálogos en Leticia, Gedisa, Barna 1999
Fernando Savater, Lo moral y lo legal, El País, 17/02/1998
Jorge Semprún, La experiencia del mal radical, Babelia. El País, 19/03/1994

Dret a la propietat intel.lectual?


Quienes hacemos obras artísticas, buenas o malas (escritores, músicos, cineastas), ya hemos estado discriminados siempre respecto al resto de la sociedad: lo que creamos o inventamos, lo que es más nuestro que cualquier bien adquirido por cualquiera, tiene fecha de caducidad y pasará a ser del dominio público un día, a diferencia de lo que ocurre con las propiedades de todos los demás: la gente lega sus casas, tierras, fortunas, negocios, de generación en generación. A nosotros, en cambio, se nos impone un límite –un extraño castigo–, sin recibir en vida por ello ninguna compensación. Ahora se pretende que ni siquiera cobremos, mientras estamos aún en el mundo, de muchos espectadores o lectores que disfrutan de nuestras obras nada más aparecer éstas. Pero no vivimos del aire: como todo vecino, pagamos un alquiler, la comida, el calzado y la ropa, el transporte y todo lo que los internautas abonan sin rechistar y sin considerar que tienen “derecho” a ello gratis. La mayoría empezamos a escribir o a componer por lo que antes se llamaba “vocación”, sí, pero no vamos a seguir haciéndolo tan sólo por vanidad. Hay internautas que preguntan a los creadores damnificados por sus hurtos: “Pero, ¿no te halaga que centenares de millares de personas quieran ver tu película u oír tu canción y que por eso se las descarguen?” Es como preguntarle a un jamonero si no lo halaga que las masas le sustraigan sus jamones de bellota, de tan ricos que están. Lo más probable es que, a la larga si no a la media, ese gran jamonero cerrara el negocio y ya no hubiera jamón.

Esto es lo que seguramente va a pasar con la cultura y el arte. Dejarán de hacerse. Llegará un día en que ya no habrá más canciones ni películas ni series de televisión ni novelas nuevas, porque a ninguno nos compensará dedicar el larguísimo tiempo y el enorme esfuerzo que supone crearlas para recibir muy poco a cambio. Los internautas no van a variar ya sus costumbres, bien está; pero conviene que sepan que son como los cazadores insaciables que extinguen una especie o como las empresas sin escrúpulos que deforestan y emiten CO2 sin cesar, y amenazan los recursos de la tierra. Poco a poco condenan a muerte lo que tanto aman, la cultura y las artes, sobre todo las independientes. Tal vez la única solución sea que los Estados asuman su irresponsabilidad y acaben por financiarlas, y ofrezcan al pueblo gratis lo que éste ya se toma del sector privado, que también desaparecerá. Pero, ¿qué clase de cultura será la que dependa de los políticos? Ellos decidirán quiénes la hacen y quiénes no, y también sus contenidos, más pronto o más tarde. Un modelo soviético, o en el mejor de los casos mexicano. Un modelo dirigido, burocrático, politizado, funcionarial, en el que se premiará a los dóciles y a los amigos del Gobierno de turno, los únicos facultados para escribir libros y hacer cine o televisión. Dudo que los internautas deseen bajarse mucho de semejante producción. Nadie les va a alterar ya sus costumbres adquiridas y consentidas, pero no está de más que sepan hacia dónde nos llevan, más que nada para que luego no se les ocurra quejarse ni protestar.

Javier Marías, Y los robos presentes, El País Semanal, 11/10/2009

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Lleis i moral.


Sin duda, las leyes son necesarias como pautas de consenso para regular el conjunto de la conducta social. Pero la disquisición ética nunca puede acallarse bajo ellas del todo, porque siempre nos interpela por nuestro nombre propio: aún más, por ese nombe secreto e impronunciable con el que se llama a capítulo a sí mismo: "Eso que haces o que vas a hacer, eso que los demás aceptarán como bueno o reconocerán que es legal, ¿es lo que tú realmente quieres?, ¿es lo que tú quieres como mejor para ti, es decir, para ser mejor el que quieres ser?"

Intentemos que la legislación concuerde lo más posible con la sensibilidad moral de los ciudadanos, pero nunca con el propósito de sustituirla ni hacerla supérflua.
Fernado Savater, Lo moral y lo legal, El País, 17/02/1998

Els cínics.


Els cínics ataquen la societat, denuncien les preocupacions socials com a il.lusions vanes i reneguen de tot. Són un producte d´una societat en un determinat nivell de cultura i riquesa. En el desert no s´hi pot ser de cínic. Això és una resposta a una societat que va bé però se sent insatisfeta.

Carlos García Gual

Origen del fanatisme.


En si mateixa, tota idea és neutra o hauria de ser-ho; però els homes l´animen, projecten en ella llurs flames, llurs bogeries ... D´aquesta manera neixen les ideologies, les doctrines i les farses sanguinolentes (...)
La capacitat d´adorar de la humanitat és responsable de tots els seus crims: qui estima exageradament un déu obliga els altres a estimar-lo, tot i esperant exterminar-los si s´hi neguen (...) No es mata més que en nom d´un déu o dels seus sucedanis: els excessos suscitats per la deessa Raó, per la idea de nació, de classe, de raça ...
El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot fer-se matar igualment per ella; en tots dos casos, tirà o màrtir, és un monstre.
Émile Michel Cioran, Breviario de podredumbre, Taurus, Madrid 1972

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Per què són necessàries les lleis?


Quina és la raó de l´existència de les lleis i els càstigs? No n´hi hauria prou amb la pròpia consciència moral per prevenir el mal? Aquestes són algunes de les preguntes que el senyor Morales, professor de matemàtiques, ha de respondre a uns alumnes inquiets, més preocupats per les qüestions morals que per saber com es resol una equació de segon grau (escena 6).
Crec que en el fons el que es discuteix és per les raons que ens mouen a comportar-nos de forma moral? Per què no robo si m´agrada el que té l´altra i ara mateix no hi ha res que m´ho pugui impedir?
En altres moments ja hem parlat sobre les conseqüències que pot tenir pensar que només és la por al càstig la causa que m´indueix a respectar les propietats dels altres. Si la creença moral dominant en una societat és aquesta, podem caure en el perill de generalitzar la nostra desconfiança a tothom, la qual cosa pot impulsar-nos a una dinàmica insaciable per aconseguir els mecanismes de control social més precisos i un augment mai no satisfactori de la severitat de les penes i els càstigs als delinqüents, amb la conseqüent i lògica rebaixa de les llibertats individuals i un deteriorament de la dignitat personal.
Pot ser l´interès propi la motivació moral fonamental. I això per paradoxal que sembli significa limitar-lo. Perquè l´interès propi sigui la nostra principal raó moral cal que tothom accepti la limitació dels seus interessos particulars, només així és avantatjosa la renúncia. No seria racional si pensés que els altres no estan disposats a fer l´esforç que jo estic disposat a fer. Segons Rawls, és racional voler una cosa recíprocament: a mi no m´agrada que em robin, als altres tampoc (empatia), és racional concloure doncs que una autolimitació dels desitjos, del respecte dels béns dels altres, és el que interessa a tothom.
Tanmateix, sorgeix un problema: què passa amb qui el seu interès propi eclipsa el dels altres, a qui els arguments de l´educació moral no l´han convençut, a qui la fragilitat de la seva consciència no li serveix de fre? Aleshores, “intervé la llei, com un segon sistema de seguretat que prohibeix els actes delictius”, respon el senyor Morales. Però la llei o el càstig mai no poden substituir la deliberació racional i l´educació ni les poden precedir, perquè no tot allò que no és delicte és bo.
Bibliografia:
Ersnt Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 2), Gedisa, Barna 2001
Ersnt Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999
Jorge Semprun, El mal radical, Babelia. El País, 19/03/1984
Joan Majó, ¿Legalidad, moralidad o honestidad?, El País, 10/10/2009