Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2010

L´ètica com la física.

Imatge
emotivisme és a l´ètica el que el fenomenisme és a la filosofia de la física. Segons els fenomenisme, els enunciats de la física, tot i que aparentment es refereixin, per exemple, als electrons, en realitat només es refereixen a les nostres pròpies percepcions. Cap físic es pren seriosament aquesta postura. La física parla d´electrons i dels astres, no de les nostres percepcions. Els meus enunciats morals no es limiten a expressar les meves emocions, sinó que transmeten també el resultat de les meves reflexions sobre, per exemple, els avantatges i inconvenients de formes alternatives de regular la nostra conducta o organitzar la nostra convivència. Ni la teoria física se segueix de les observacions, ni la teoria ètica se segueix dels sentiments. D´alguna manera s´han de passar pel sedàs. Les observacions serveixen de pedra de toc, de criteri o test negatiu per rebutjar certes teories físiques. També hi ha altres criteris, com la consistència interna o la rellevància. El mateix succe…

Imatge científica de la realitat i sentit comú.

Imatge
Per exemple: des d´un punt de vista ingenu, sembla que el Sol giri al voltant de la Terra, però un estudi rigorós de les observacions astronòmiques ens ha ensenyat que la Terra gira diàriament sobre si mateixa i anualment al voltant del Sol. Veiem l´aigua com un fluid continu, però els experiments químics i físics ens mostra que està feta d´àtoms. I així successivament. (...)
La ciència -particularment la física fonamental- introdueix conceptes que són difícils d´assimilar intuïtivament o de connectar a les nocions del sentit comú. )Per exemple: les forces que actuen instantàniament a través de tot l´univers en la mecànica newtoniana, o els camps vibratoris electromagnètics de la teoria del buit de Maxwell, o l´espai-temps de la teoria general de la relativitat d´Einstein).
Jean Bricmont i Alan Sokal, Impostures intel.lectuals, Editorial Empúries, Barna 1999 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/materialisme-i-espiritualisme

El burka i els límits de la tolerància.

Imatge
El caso del burka es interesante porque atañe a una interpretación esencialmente asiática del islam, que tiende en nuestros días a propagarse por los países arabo-musulmanes y por Europa (de momento, un centenar de casos). Refleja una práctica de la religión de la que no hallamos fundamentos doctrinales coherentes dentro de las distintas interpretaciones del islam.
En realidad, la velación generalizada de la mujer se convirtió en un problema político internacional a raíz de la victoria en los años ochenta de la revolución religiosa iraní, acontecimiento central que transformó el islam mundial. Por otra parte, el burka pertenece sobre todo a la tradición afgana.
Preocupadas de fundamentar en derecho la prohibición o la aceptación de ese hábito de vestimenta ligado a la práctica radical de la religión, las sociedades occidentales vacilan entre la repulsa cultural y el respeto por la libertad individual. En Francia, el asunto está ahora en manos del Consejo de Estado, ya que el poder legis…

Propietat intel.lectual i cervells socials.

Imatge
Mientras el progreso en las demás especies animales se produce de forma accidental a través de mutaciones genéticas que requieren centenares de miles de años, el progreso humano es muy rápido y adaptativo gracias a esa transmisión de experiencias. Y no sólo eso, sino que los cerebros humanos son órganos muy plásticos, que incorporan modificaciones físicas a partir del aprendizaje. Es decir, que cambian como resultado de la evolución cultural: son cerebros sociales.
Eso es lo que permite que el neurobiólogo Javier de Felipe declare: "Si cogiéramos a un niño actual y lo pusiéramos en la edad de piedra no aprendería nada. Ni Einstein habría sido Einstein así".
Y es que el conocimiento humano es incremental, por lo que se puede comparar a un andamio gigantesco. Pretender llegar del nivel 0 al 200 de un salto (Einstein en el Paleolítico) es un disparate; mientras que ese mismo andamio, subido piso a piso, resulta practicable. Sólo después de Platón y la democracia griega y Maquiave…

Els sentiments i la reflexió moral.

Imatge
Si una teoria ètica condueix a resultats que xoquen frontalment amb les meves emocions morals, revisaré la teoria, no les emocions (almenys, en general). En la nostra reflexió moral es dóna un procés continu en què les nostre emocions guien les nostres teories i les nostres teories eduquen les nostres emocions. Posar les nostres emocions morals a sobre de la taula no constitueix cap panacea ètica, no condueix per si mateix a cap acord i en ocasions pot fins i tot resultar contraproduent i perillós, a no ser que aquestes emocions passin pel sedàs de la reflexió moral serena. Però sovint els nostres sentiments responen a un processament de la informació més minuciós i profund i no per inconscient menys sofisticat que les ideologies i teories conscienment articulades. Molts dels més grans crims del nostre temps han estat causats per la desactivació dels nostres sentiments de compassió i empatia i l´aplicació implacable d´ideologies apreses en els llibres. En qualsevol cas, ser bona perso…

Les "raons" del solipsisme.

Imatge
¿Com podem esperar aconseguir un coneixement objectiu (encara que sigui aproximat o parcial) del món? No hi tenim mai un accés directe; només coneixem directament les sensacions que provoca. ¿Com sabem que existeix alguna cosa fora d´aquestes sensacions?
La resposta és que no tenim cap prova; simplement és una hipòtesi perfectament raonable. La manera més natural d´explicar la permanència de les sensacions que tenim (en particular les que ens són desagradables) és suposar que provenen d´agents exteriors al nostre coneixement. Gairebé sempre podem ajustar a grat nostre les sensacions que són purament producte de la nostra imaginació, però no podem aturar una guerra, ni fer desaparèixer un lleó, ni podem engegar el cotxe avariat amb un simple exercici de pensament. Evidentment, i subratllar-ho és important, aquest argument no refuta el solipsisme. Si algú s´entossudís a pretendre que hi ha un "clavecí que toca sol" (Diderot) no hi hauria manera de poder-lo convèncer del seu err…

compassió

Imatge
1. TambéSchopenhauer pensa en una cosa que té a veure amb l´autonomia. Qui actua per compassió, actua així perquè ell mateix ho sent i ho vol. En el seu diàleg amb el fill, els pares podrien enfocar la seva atenció sobre la seva capacitat de compassió i d´identificació amb altres, i aquest altruisme que es basa en el sentiment podria fins i tot aparèixer com a més genuí. Tanmateix, la compassió no és un tret universal i és una disposició que en general és activada només envers certes persones (i animals); a més hi ha virtuts morals que apareixen com importants des del punt de vista de l´interès propi, com la confiança i la justícia, que no es poden entendre a partir d´aquesta motivació. El problema més gran amb la moral de compassió, emperò, és un cop més el de l´obligació. La moral de la compassió emfatitza una forma d´altruisme que queda des del principi fora de l´àmbit de les obligacions. 2. El que la moral de compassió rebutja és l´indirecte i la manca d´espontaneïtat de l´altruis…

¡Sapere aude!

Imatge
La ilustración es la salida del hombre de su autoculpable minoría de edad. El mismo es culpable de ella. La minoría de edad estriba en la incapacidad de servirse del propio entendimiento, sin la dirección de otro. Uno mismo es culpable de esta minoría de edad cuando la causa de ella no yace en un defecto del entendimiento, sino en la falta de decisión y ánimo para servirse con independencia de él, sin la conducción de otro. ¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí la divisa de la Ilustración.

La mayoría de los hombres, a pesar de que la naturaleza los ha librado desde tiempo atrás de conducción ajena (naturaliter maiorennes), permanecen con gusto bajo ella a lo largo de la vida, debido a la pereza y la cobardía. Por eso les es muy fácil a los otros erigirse en tutores. ¡Es tan cómodo ser menor de edad! Si tengo un libro que piensa por mí, un pastor que reemplaza mi conciencia moral, un médico que juzga acerca de mi dieta, y así sucesivamente, no necesita…

Com refutar les teories ètiques.

Imatge
Les nostres intuïcions, emocions i sentiments morals, en part ancorats en el nostre genoma, són la pedra de toc de les teories ètiques. Les emocions morals juguen el mateix paper en ètica que les observacions empíriques en la física. Per molt plausible que resulti una teoria física, si contradiu les nostres observacions, malament rai per al la teoria física. I per molt eloqüent que sigui una teoria ètica, si a partir d´ella resulten conclusions contràries a les nostres intuïcions i sentiments morals, malament rai per a la teoria ètica. (...) La idea de matar i esquarterar un home sa per a trasplantar els seus òrgans a diferents malalts em produeix indignació moral. Per això no sóc utilitarista.



Jesús Mosterín, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Madrid 2008

Hume: els sentiments com a principis actius de l´acció.

Imatge
La primera secció del llibre III del Treatise pretén demostrar que els designis de la raó són totalment impotents en l´elaboració dels judicis morals. Per a Hume, és il.lusori intentar justificar que el fonament de la moral pràctica pot descobrir-se amb la mera operació de la deducció racional o de la inferència de la probabilitat. En l´Enquiry concerning the Principles of Morals, també apareix reflectida la preocupació de Hume per aquest temes sense que canviï la seva postura. (...)
(...) Una acció requereix un estat propici per a la seva aparició, un estat que, segons Hume, implica l´existència d´una "tendència", això és, d´una "propensió" o "aversió" envers un objecte. Si la gent es guia en les seves accions per consideracions morals, vol dir que en la moral intervé una forma d´atracció o repulsió. És a dir, que pot considerar-se com un "motiu" que influeix en la voluntat. D´altra banda, de la seva psicologia de la ment resulta que totes les f…

responsabilitat

Imatge
1. El problema real de la llibertat de la voluntat, el problema que ha preocupat durant segles a la tradició filosòfica, no ha estat el que es pot exemplificar en el moviment d´un dit, sinó el problema de la responsabilitat. ¿Com s´ha d´entendre que ens podem responsabilitzar dels nostres actes i retreure´nsrecíprocament així també a nosaltres mateixos? Una responsabilització com aquesta implica que la persona pot controlar el que ella vol. Depèn del voler de la persona, quins volers van a ser efectius. És aquí on té sentit parlar no només de llibertat d´acció, sinó de llibertat de voluntat. Depèn de mi si em decideixo a actuar segons un voler o segons un altre. El voler reflexiu, l´objecte del qual són els desitjos o volers que un troba en si mateix. Això òbviament és un fenomen específicament humà. També en el cas dels animals es pot parlar de llibertat d´acció, però no atribuïm responsabilitat als animals, tot i que també poden moure les seves cames quan volen. 2. Una persona només…

Hume i els dos sentiments morals bàsics.

Imatge
A més de l´amor a un mateix, l´altra emoció moral assenyalada per Hume és la compassió. La com-passió (en greg, sym-pátheia) és la capacitat de posar.se imaginativament en el lloc de l´altra criatura capaç de patir i sofrir amb ella, de com-padir-la. (...) Darwin veia en el cercle en expansió de la compassió la clau del progrés moral. Els animals no humans queden a vegadesfora del paraigües de la protecció jurídica, però són objecte de compassió, ja que és obvi que poden sofrir.
(...) L´amor als nostres parents (una extensió de l´amor propi) de vegades entra en conflicte amb els nostres propis interessos o amb el nostre sentit de justícia i la imparcialitat en les relacions socials. Molts sistemes polítics han hagut d´adoptar disposicions específiques per tractar de limitar el nepotisme en l´esfera pública. En efecte, la nostra presa de decisions és complexa, i de vegades consideracions diferents tiben de la nostra consciència moral en direccions oposades. La tasca de l´ètica consistei…

El perill de l´intervencionisme estatal.

Imatge
Parece que en los actuales tiempos no existe Gobierno, casi ni Estado, sin tendencias totalitarias. Da lo mismo que sea de derechas, centro o izquierdas, que tenga mayoría absoluta o pelada, que sea americano, europeo, africano o asiático, que haya alcanzado el poder en las urnas o mediante un golpe. La idea antigua de que sólo las dictaduras eran totalitarias resulta ingenua, porque el totalitarismo consiste, sobre todo, en la intromisión de los Gobiernos en todas las esferas de la sociedad, en el afán de regularlo, controlarlo e intervenir en todo, de condicionar la vida de los ciudadanos e influir en ella, en no dejarles apenas márgenes de libertad y decirles cómo han de comportarse y organizarse, no sólo en lo público y común, sino asimismo en lo personal y privado.

Y de la misma manera que se va perdiendo la creencia de que las diferencias entre particulares puedan dirimirse sin recurrir a un juez, y así los países se llenan de denuncias y pleitos, también se está perdiendo una …

Els límits del poder polític.

Imatge
... l´única finalitat per la qual el poder pot, amb dret, ser exercit sobre un membre d´una comunitat civilitzada contra la seva voluntat, és evitar que perjudiqui els altres. Ningú no pot ser obligat a realitzar o no realitzar determinats actes, perquè això fora millor per a ell, perquè li faria feliç, perquè en opinió dels altres, fer-ho seria més encertat o més just. (...) L´única part de la seva conducta de la qual ell és responsable davant la societat és la que es refereix als altres. En la part que li concerneix a ell, la seva independència és, de dret, absoluta sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l´individu és sobirà.

John Stuart Mill, Sobre la libertad, Introducción, Alianza Editorial, Madrid 1984, pàgs 65--66

"Comunicación y arresto domiciliario"

Imatge
¿Qué sería del negocio mundial de la comunicación sin el actual arresto domiciliario del ciudadano, arresto para el cual vienen de perlas los constantes miedos inducidos que son eje de la información? ¿Qué sería de la interactividad sin esa previa interpasividad inyectada? Se trata de que el individuo de encapsule, se insularice en la cáscara de su privacidad.
Ignacio Castro Rey, Votos de riqueza, A. Machado Libros, Madrid 2007

L´ illa de Pasqua com a metàfora.

Imatge
L´aïllament de Pasqua fa d´ella l´exemple més clar d´una societat que es destruí a si mateixa sobreexplotant els seus recursos. Si tornem sobre la nostra llista de control dels cinc elements que cal tenir en compte en relació amb els col·lapses medioambientals, dos d´aquests factors -els atacs de societats veïnes hostils i la pèrdua del recolzament de societats veïnes amistoses. cap paper no desenvoluparen en el fracàs de Pasqua, ja que no hi ha cap evidència que cap amic o enemic mantingués contacte amb la societat de l´illa de Pasqua després de la seva fundació. Encara que resultés que algunes canoes sí arribessin posteriorment, aquests contactes no pogueren haver-se produït a una escala prou important per constituir ni un atac perillós ni un suport rellevant. Sobre el paper d´un tercer factor, el canvi climàtic, tampoc tenim cap evidència en l´actualitat, tot i que por sorgir en el futur. Això deixa albirà darrera el col·lapse de Pasqua només dos conjunts principals de factors: l´i…

Màquines de supervivència.

Imatge
Què som? Màquines de supervivència al servei dels gens. Els gens manifesten el seu afany d´immortalitat a través d´assajos diversos, uns tenen èxit (les espècies actuals) i altres són fracassos (les espècies extingides). Tot ésser viu, l´espècie humana inclosa, són formes diferents d´actuar dels gens per garantir el seu únic objectiu: la supervivència.

Richard Dawkins, El gen egoista, Salvat Editores, Barna 1988

Objectes.

Imatge
Condenar a las personas -especialmente mujeres- que tratan de atenuar algún estado de depresión mediante compras de ropas y de otros artículos, dentro y fuera de las actuales rebajas, comporta una injusticia firmemente basada en la ignorancia, el oscurantismo, el falso humanismo y el rencor.
No sólo el anhelante movimiento hacia la compañía del objeto resultaría recomendable desde un punto de vista clínico sino que demuestra, en una época de consumo especialmente elocuente, la importante función de los objetos en el estado de nuestro espíritu, en nuestro equilibrio psicológico y en la existencia cotidiana general.
Hasta hace medio siglo el modo de vida daba oportunidad para vivir densamente cerca de muchas personas -en la familia extensa, en el vecindario conocido, en las amistades recias y duraderas- y, en cambio, se pasaba con pocos y simplificados objetos. Ahora, en cambio, nos comunicamos densamente con muchas menos personas y, por el contrario, convivimos con un número incomparable…

"Aislados de lo cercano, conectados con la lejanía".

Imatge
No deja sin embargo de darse un cambio significativo en el paso del apartamento o el rascacielos en el centro a la casita adosada a las afueras. En el estilo habitacional ese cambio representa el paso del Estado concentrado y lento, propio de la era industrial, a lo múltiple de un más ligero dominio postindustrial. (...)
De cualquier modo la urbanización ya no es el barrio, sino la dispersión telemática de las viviendas. Si la óptica geométrica ha producido el centro-ciudad y la periferia, la óptica ondulatoria es portadora de un tipo de señales digitales que organizan una relación teleobjetiva con el mundo, la de la conurbación de construcciones que permanecen aisladas de la cercanía e hiperconectadas con la lejanía. Las casitas adosadas están aisladas unas de otras. Cada una permanece aislada e interconectada. No hay vecinos arriba ni abajo, ni la protección física del descomunal edificio de pisos. Pero esto porque el actual cibermundo cubre electrónicamente cielo y paredes, envolvie…

Internet i la superació de l´aïllament tecnològic.

Imatge
L´altra inquietud expressada pels escèptics respecte internet era el problema de l´abandó social de l´espai públic: sí, internet podia connectar-nos a un nou món d´informació, però ho faria a expenses d´un gran cost social, confinant-nos davant d´àrids monitors d´ordinador, lluny de la vitalitat de les comunitats reals. De fet, però, gairebé totes les innovacions de la web que han tingut més promoció publicitària al llarg d´aquest últims anys han estat canals per afavorir les relacions socials: online personals, llocs web per socialitzar-se i fer negocis com ara Friendster o TheMeetup.com (que va tenir un paper cabdal en l´organització política de la campanya per ales presidencials de 2004) i tot d´aplicacions destinades a millorar la comunicació entre bloggers, per no mencionar tots els dispositius portàtils que ara utilitzem per coordinar noves maneres de trobar-nos en el món real. (...) Les noves aplicacions de les xarxes de contactes online han aconseguit una cosa que els visionar…

Guerra i geometria.

Imatge
El novelista mira al cielo, parece rebobinar, y dice: "El asedio es una novela de geometría y de sombras". Le gusta la frase y se queda saboreándola. "De geometría y de sombras".
Eso de las geometrías, esa forma de ver la vida, tan fría, matemática, inhumana. Líneas, trayectorias. "Es la guerra", responde Pérez-Reverte sin mirarme. "Yo nunca presumo de la guerra, pero he pasado 21 años en países en guerra. Y la guerra es geometría. Ángulos seguros e inseguros, enfilaciones, parábolas, impactos. Los que hemos estado allí sabemos que la guerra es geometría y aritmética. No es algo nuevo en mi obra. Está en El maestro de esgrima -la esgrima es todo ángulos, como bien sabes-. En El húsar: la geometría de la carga de caballería contra la línea. Hay una geometría de la catástrofe que se ha infiltrado en mi manera de mirar. Y es una paradoja porque yo soy de letras, lo contrario a la mirada científica, pésimo estudiante de química, física, matemáticas. Para …

Tipus d´ecocidis.

Imatge
¿Com una societat que en un altre temps fou tan poderosa acabà ensorrant-se? ¿quin va ser el destí dels seus habitants? ¿Marxaren, i (en aquest cas) per què, o moriren d´una forma desagradable? Darrera d´aquest misteri romàntic s´amaga una idea estimulant: ¿podria un destí semblant amenaçar finalment sobre la nostra societat opulenta? ¿Contemplaran algun dia els turistes astorats els les restes rovellades dels gratacels de Nova York com contemplem nosaltres en l´actualitat les runes de les ciutats maies cobertes per la jungla?
Al llarg de molt temps s´ha sospitat que un gran nombre d´aquests abandonaments misteriosos va estar almenys en part provocats per problemes ecològics: la gent destruí inadvertidament els recursos naturals dels que en depenien. Aquesta sospita de suïcidi ecològic impremeditat -ecocidi- s´ha vist confirmada pels descobriments que en dècades recents han realitzat arqueòlegs, climatòlegs, historiadors, paleontòlegs i palinòlegs (científics que estudien el pol.len). …

Naturalesa, determinisme i felicitat.

Imatge
La naturalesa no dicta què hem d´acceptar o com hem de viure la vida. (...) Tot i que no estic segur de saber amb seguretat què signifiquen "la qualitat definitòria d´ésser una dona" i "complir amb el vostre destí", en canvi, sí que sé que la felicitat i la virtut res no tenen a veure amb allò per a la realització de la qual ens dissenyà la selecció natural en l´entorn ancestral. Tant la felicitat com la virtut queden perquè nosaltres les determinem, i el fet d´afirmar-ho no és incórrer en cap hipocresia, tot i que qui ho digui sigui un baró de raça blanca i conducta sexual tradicional. He de reconèixer que tot i tenint edat per procrear, fins al dia d´avui, he optat voluntàriament per no tenir fills, he malbaratat els meus recursos biològics llegint i escrivint, investigant, ajudant amics i estudiants, i tornat a mi mateix, no he fet cas del solemne imperatiu de propagar els meus gens. Des del punt de vista dels criteris dawinistes, sóc una horrible equivocació, u…

Els amics i el gen egoista.

Imatge
Tot i que, en un sentit metafòric i limitat, els gens poden ser egoistes, el gen de l´egoisme no existeix: hi ha tants amics i col.leges disposats a ajudar-me.
StephenJayGould, La falsa medida del hombre, Crítica, Barna 1997

La veritat inalàmbrica.

Imatge
Los políticos hablan, hablan, hablan, siempre a través de un micrófono. También los intelectuales, los escritores y periodistas expresan sus opiniones en charlas, conferencias y tertulias, siempre a través de un micrófono. Prendido en la solapa o plantado en la mesa, el micrófono se halla a menos de un palmo del corazón o del cerebro del político, del intelectual y del periodista. Ignoro si la naturaleza del micrófono influye en el modo sentir y de pensar de quien en ese momento suelta una retahíla de palabras por la boca. La cuestión es quién excita a quién. Cuando ambos entran en acción, normalmente es el micrófono el que suele marcar la pauta al cerebro y le impone una ideología, porque es el propio aparato ya en sí mismo una forma de pasión o de pensamiento manipulado a distancia por el que manda. Cada micrófono tiene detrás un propietario, un partido político, una iglesia, un grupo de comunicación, una editorial, una clientela, una empresa que paga. Pero basta con que un político…

La sinceritat del polític.

Imatge
Los políticos fingen y mienten de manera tan abusiva y permanente en público, que precisamente lo que ya no cuenta es lo que dicen para la galería, cuando se saben vistos, escuchados, filmados y grabados. Todo eso es falso, una patraña, una representación en el mejor de los casos. Para saber cómo son y lo que piensan de veras no nos sirven sus declaraciones ni sus intervenciones en el Parlamento. De modo que, cada vez más, lo único que cuenta es lo que dicen en privado y cuando creen estar “en confianza”. Hay más verdad acerca de la personalidad de Aguirre en esas dos frases captadas por azar que en todas sus manifestaciones ante la prensa a lo largo de los años. Éstas son, por principio, pura fachada y puro teatro, y por consiguiente falaces, un engaño, como todas las de los demás políticos una vez que ese gremio ha optado por el fingimiento perpetuo. Son esas las que no cuentan.
Javier Marías, Esa puta mierda, El País Semanal. El País, 21/02/2010
http://www.elpais.com/articulo/portad…

Altruisme tou.

Imatge
altruisme tou és definitivament egoista. L´altruista espera una reciprocitat de la societat para si mateix o para els seus parents més propers. La seva bona conducta és calculada, sovint d´un mode plenament conscient, i les seves maniobres estan orquestrades per les complicades sancions i exigències de la societat. La capacitat per a l´altruisme tou pot haver evolucionat principalment per la selecció d´individus i estar profundament influenciada per les variacions de l´evolució cultural. Els seus mitjans psicològics són la mentida, la pretensió i l´engany, inclòs l´autoengany, perquè l´actor més convincent és qui creu que la seva actuació és vertadera. (...)
... entre els ésser humans l´altruisme tou ha arribat a extrems complicats. La reciprocitat entre individus remotament emparentats o no emparentats del tot és la clau de la societat humana. La perfecció del contracte social ha trencat les antigues limitacions vertebrades imposades per una rígida selecció de parentesc. Mitjançant …

Hume, naturalesa i filosofia.

Imatge
Les investigacions teòriques de Hume revelen que "la necessitat és quelcom que existeix en la ment, no en els objectes", que "és una falsa opinió la que afirma que alguns dels nostres objectes, o percepcions, són idènticament els mateixos després d´una interrupció", que "en la ment no hi ha pròpiament cap simplicitat en un moment concret, ni identitat en moments diferents", i que "el vici i la virtut no són qualitats dels objectes, sinó percepcions en la ment". Ha de considerar llavors que les seves pròpies creences fonamentals, i no només les dels altres, no són més que "ficcions" o il.lusions" produïdes d´una forma molt complexa.
Encara així, en si mateix, podria no ser totalment decebedor. Si el coneixement donés poder, llavors la plena consciència que les pròpies creences estan malament fonamentades o són clarament errònies podria considerar-se un alliberament. Hom podria finalment treure´s de sobre els vells hàbits i creure i …

El perniciós vici de llegir llibres..

Imatge
Llegir llibres esmorteeix de forma crònica els nostres sentits. Contràriament a l´antiga tradició de jugar als videojocs -la qual submergeix el nen en un món viu, tridimensional, ple d´imatges canviants i atmosferes musicals diferents pel qual navegar i que pot controlar a partir de complexos moviments musculars-, els llibres són només una estèril tirallonga de paraules en una plana. Quan llegim només s´activa una petita porció de cervell destinada a processar la llengua escrita, mentre que els videojocs exciten tota la zona dels còrtexs sensorials i motors.
Els llibres també són terriblement isoladors. Mentre que durant molts anys els videojocs han estimulat els joves a establir complexes relacions socials amb els seus companys -modelant i explorant mons de forma conjunta-, els llibres obliguen el nen a aïllar-se en un racó silenciós i el priven de qualsevol interacció amb els altres nens. Aquestes noves "biblioteques" que han aparegut en els darrers anys per tal de facili…

"Morir como Dios manda".

Imatge
Hay que morir como Dios manda, como exige la religión mayoritaria de la época: de estrés, de infarto o metástasis cancerígena, de sobredosis de trabajo, practicando deportes de riesgo o en la carretera. En otras palabras, no de la lentitud propia de la vida, del alcohol o el humo, mucho menos de la melancolía que produce el pensamiento.
Nada, en suma, de muerte natural. Mejor una eutanasia que, con la velocidad química que inyecta en el cuerpo, está a las puertas como una oferta más para mantener la moralina incuestionable del control social. El mismo Estado-mercado que nos ha envenenado, nos castiga ahora por estar enganchados. Es lo que decía con cierta gracia un empresario hace dos años, hablando con entusiasmo de la "guerra" de Irak: es necesario crear un problema para poder crear una solución al problema. De esta manera, el círculo del poder social sigue hasta el infinito. Esta es la religión que, como sabía Lacan, al final siempre triunfa.
Ignacio Castro Rey, Votos de ri…

Responsabilització i dissuasió.

Imatge
¿Però com poden existir alhora l´explicació, amb la seva exigència d´una causalitat correcta, i la responsabilitat, amb la seva exigència del lliure albir? Per tal de disposar d´ambdues no cal resoldre l´antiga i tal vegada irresoluble antinòmia entre lliure albir i determinisme. N´hi ha prou amb què pensem amb claredat què volem aconseguir amb la idea de responsabilitat. Qualsevol que pugui ser el seu valor abstracte inherent, la responsabilitat té una funció eminentment pràctica: dissuadir de la conducta perniciosa. Quan diem que responsabilitzem a algú d´un acte improcedent, esperem que sigui ell mateix qui s´imposi el càstig -mitjançant la indemnització a la víctima, l´acceptació de la humiliació, de les penes, o l´expressió d´un penediment creïble-, i ens reservem el dret de castigar-lo nosaltres. A menys que una persona estigui disposada a patir alguna conseqüènciadesagradable (i, en conseqüència, dissuasòria), acceptar la responsabilitat és quelcom inútil. (...)
Una raó per resp…

Hume no fou un proto-positivista.

Imatge
Hom pensà que la concepció que Hume compartia i -si bé tal vegada inadvertidament- seguia, implicava que l´única tasca pròpia de la filosofia és l´anàlisi lògica o conceptual. Les matemàtiques i la ciència empírica constituïen el domini del coneixement "autèntic", i ja que la filosofia mateixa no pertanyia a cap d´aquestes disciplines, només seria un estudi digne si pogués acomodar-se d´alguna manera dins o al costat de l´empresa científica. La filosofia només assoliria legitimitat cognoscitiva prenent-la de la inqüestionada legitimitat del seu amo, la ciència. Així, la filosofia arribà a ser vista com un estudi del que s´anomenà la "lògica de la ciència" -una anàlisi de l´estructura dels conceptes i dels procediments científics. I es pensà que aquest estudi, en si mateix, era a priori. Aquest retrat de la filosofia li dóna un cert rang de serventa o "sub-empleada" de la ciència, el valor de la qual ha de estimar-se només per les contribucions que aconseg…

Adéu, adéu ...

Imatge
Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.
Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.
Au…

Tria de plaers.

Imatge
Hume ja ressaltà (en el Treatise) que les persones tendeixen a encegar-se pels objectes presents oblidant els distants. Només el present produeix plaer, no la memòria del passat ni el desig del futur, la gratificació del qual és més imaginària que real. Heus ací la primacia lògica del curt sobre el llarg termini. Per això l´elecció racional sempre haurà d´anteposar la primacia del plaer present sobre la promesa de l´(hipotètic) plaer futur, fora que es compleixin dues condicions. Primera, el futur plaer promès haurà de ser més gran o millor (en quantitat o qualitat) que l´actual plaer present (incentiu de guany sense el que mai no es podria racionalment sacrificar). I segona, ha d´haver prou garanties de certesa (a la llum de l´experiència retrospectiva) sobre que, en efecte, aquesta promesa de guanys més grans o millors es complirà, en lloc de resultar defraudada. Només així (la disposició de la qual està molt desigualment repartida, segons quina sigui la posició social que s´ocupi) …

Coneixement científic i sentit comú.

Imatge
Tres circumstàncies expliquen l´allunyament de la ciència del coneixement comú o de l´experiència comuna:
El nostre aparell neurosensorial limita el camp de les nostres percepcions. No podem conèixer, percebre o intuir espais no-euclidians o longituds d´ona fora de l´espectre visible, però sí podem saber d´ells gràcies a les nostres teories. Nosaltres podem parlar de realitats que no estem en condicions d´experimentar. El mateix coneixement científic ens ajuda a construir eines, com la fotografia d´alta velocitat, que ens permet anar més enllà de les nostres percepcions.
Els resultats més espectaculars de la ciència contemporània, recollits a la teoria de la relativitat general i a la mecànica quàntica, són difícils d´acceptar psicològicament perquè violenten el sentit comú. El coneixement comú opera amb teories que la investigació dels processos cognitius ha demostrat que són errònies però el seu difícil desarrelament de la ment humana només pot explicar-se per la seva eficàci…

Altruisme dur.

Imatge
L´impuls altruista pot ser irracional i adreçat unilateralment envers l´altre; qui el segueix no expressa cap desig de reciprocitatequivalent i no realitza accions conscients que porten al mateix objectiu. He anomenat a aquesta forma de conducta altruisme dur, un conjunt de respostes relativament no afectades per la recompensa o el càstig social més enllà de l´infantesa. Quan existeix aquesta conducta, és possible que hagi evolucionat a través de selecció per parentesc o selecció natural que operi sobre famílies o unitats tribals senceres en competència. Podem esperar que l´altruisme dur serveixi als parents més propers de l´altruista i declini clarament en freqüència i intensitat en fer-se més distant la relació.
Edward O. Wilson, Sobre la naturalesa humana, Círculo de Lectores, Barna 1997

Centre polític contra populisme de dretes.

Imatge
En una situació política en la qual el desplaçament cap el centre dels partits abans anomenats socialistes ha conduit al desdibuixament de les fronteres entre esquerra i dreta, això ha creat una situació en la qual la bretxa entre el "nosaltres" i l´"ells" constitutiu de la política democràtica ja no pot tenir lloc dins el context dels partits polítics tradicionals. Això ha creat un buit que és actualment ocupat per demagogs populistes de dreta qui, mitjançant l´articulació de diversos temors i ressentiments, han aconseguit constituir una nova forma d´oposició nosaltres/ells a través d´un discurs populista en el qual el "poble" és constituït sobre la base d´una cadena d´equivalències entre tots aquells que, d´una manera o una altre, són presentats com oprimits pel "bloc de poder" constituït per les elits polítiques, la burocràcia i la intelligentsia.
ChantalMouffe, El "fin de la política", Claves de razónpráctica, Enero/Febrero 2010

Hume, crític de Descartes.

Imatge
Pensar, afirma Hume, és sempre pensar en alguna cosa. Alguna cosa que existeix, inclòs un pensament, una percepció o qualsevol altra cosa, és particular. Per tant, no existeix un pur "pensament com a tal" ni una "substància" mental "diferents de les percepcions i idees particulars". En realitat, aquestes percepcions no "pertanyen" a una cosa mental preexistent, sinó que elles mateixes componen la ment. Un cop més, la tesi humeana és essencialment un postulat lògic: resulta erroni inferir, com va fer Descartes, l´existència d´una substància pensant´activitat del pensar, de la mateixa manera que és fals inferir una substància menjadora a partir del menjar. Hume ens convida a remuntar-nos a Aristòtil en els seus millors moments: la facultat no existeix independentment dels seu exercici.
Matthew Stewart, La verdad sobre todo, Taurus. Madrid 1998

El principi d´objectivitat.

Imatge
El primer principio equivale a la hipótesis de la realidad. La realidad existe y yo la puedo comprender. Los principios no son verdaderos ni falsos,sino que se asumen o no se asumen (y no asumir que la realidad existe sería incompatible con el interés científico por comprenderla). El primer principio se podría llamar Principio de Objetividad y enuncia que de las muchas maneras que una mente tiene para percibir (observar) un pedazo de realidad, el científico elige aquella manera que menos afecta a la propia percepción (observación). El premio por asumir este principio es el grado de universalidad del conocimiento que se obtiene. Esté donde esté el límite (la física cuántica sin duda impone el suyo), la idea es que el conocimiento del objeto dependa lo mínimo posible del sujeto que lo ha elaborado. Otra cosa, claro, es que tal límite sea inalcanzable en la práctica. Lo que se marca claramente es la tendencia. Mejor determinar la posición de un objeto haciendo chocar perdigones contra él…

"¿Rasgar el velo de Isis?".

Imatge
La tendencia a la transgresión forma parte de la lógica del conocimiento. Únicamente la aceptación de la pluralidad del saber contra el monopolio del conocimiento-poder otorgaría una base duradera a las discusiones éticas y a las acciones legales. Pero en este caso deberíamos educarnos, previamente, en un nuevo diálogo entre enigma y conocimiento.
A finales del siglo XVIII y principios del XIX, cuando se vislumbraban apenas los conflictos actuales, la principal metáfora que resumía esta encrucijada era la del velo de Isis, que protegía el acceso a los conocimientos últimos. Algunos, como Schiller, eran partidarios de no rasgarlo, impidiendo así que el hombre se precipitara en lo que prometía ser un pozo sin fondo. Escribía: "¿Conviene levantar el velo donde amenaza el espanto inmediato?". Muchos, sin embargo, eran partidarios de emprender la carrera con todas sus consecuencias. Uno de los que lo expresó más nítidamente fue FriedrichSchlegel: "Ya es tiempo que se rompa el…