Les "raons" del solipsisme.


¿Com podem esperar aconseguir un coneixement objectiu (encara que sigui aproximat o parcial) del món? No hi tenim mai un accés directe; només coneixem directament les sensacions que provoca. ¿Com sabem que existeix alguna cosa fora d´aquestes sensacions?

La resposta és que no tenim cap prova; simplement és una hipòtesi perfectament raonable. La manera més natural d´explicar la permanència de les sensacions que tenim (en particular les que ens són desagradables) és suposar que provenen d´agents exteriors al nostre coneixement. Gairebé sempre podem ajustar a grat nostre les sensacions que són purament producte de la nostra imaginació, però no podem aturar una guerra, ni fer desaparèixer un lleó, ni podem engegar el cotxe avariat amb un simple exercici de pensament. Evidentment, i subratllar-ho és important, aquest argument no refuta el solipsisme. Si algú s´entossudís a pretendre que hi ha un "clavecí que toca sol" (Diderot) no hi hauria manera de poder-lo convèncer del seu error. Això no obstant, no hem trobat mai cap solipsista sincer i dubtem que n´hi hagi realment cap. Això il.lustra un principi important que més endavant farem servir més d´una vegada: el simple fet que una opinió no pugui ser refutada no implica en absolut que hi hagi cap raó per creure que és certa.
Jean Bricmont i Alan Sokal, Impostures intel.lectuals, Editorial Empúries, Barna 1999

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació