dilluns, 31 de març de 2014

Innovació, estafes i benestar.

Recordemos la forma en que hace unos años, justo antes del colapso de Lehman Brothers, el sector financiero se enorgullecía de su capacidad de innovación. Debido a que las instituciones financieras habían atraído a las mejores y más brillantes mentes de todo el mundo, uno no habría esperado nada menos. No obstante, al examinar esto de manera más detenida se hizo evidente que la mayor parte de dicha innovación implicaba idear mejores formas para estafar a los demás, manipular a los mercados sin ser descubierto (al menos, no durante un largo periodo) y explotar el poder de mercado.

En este periodo, cuando los recursos fluían hacia este sector “innovador”, el crecimiento del PIB fue marcadamente menor al que se registraba anteriormente. Incluso en los momentos más propicios, el sector financiero no condujo hacia un aumento de los estándares de vida (con excepción de los estándares de vida de los banqueros), y con el tiempo condujo hacia la crisis de la cual ahora nos estamos recuperando. La contribución social neta de toda esta “innovación” fue negativa.


De manera similar, la burbuja del puntocom que precedió a este periodo se caracterizó por la innovación, existen sitios web a través de los cuales uno puede pedir en línea refrescos y comida para perros. Por lo menos este periodo dejó un legado de motores de búsqueda eficientes y una infraestructura de fibra óptica. Sin embargo, no es nada fácil evaluar cómo el ahorro de tiempo que implica las compras en línea, o el ahorro de costes que pudiese derivarse de una mayor competencia (debido a que es más fácil comparar los precios en línea), afecta a nuestros estándares de vida.

Joseph E. Stiglitz, El enigma de la innovación, El País, 30/03/2014

Freud i l'enfocament de dalt a baix.



Sigmund Freud

Lo nuevo de su enfoque era el intento de trabajar de abajo arriba y del interior al exterior. Freud trabajaba valiéndose de la introspección, que es mirar del exterior al interior. Para Freud el cerebro era una caja negra. Cuando él hablaba del funcionamiento inconsciente del aparato mental, añadía una advertencia para sus lectores: “Os ruego que no preguntéis de qué material está construido. No es un tema de interés psicológico. Ese asunto puede resultarle tan indiferente a la psicología como, por ejemplo, a la óptica la pregunta de si las paredes de un telescopio están hechas de metal o de cartón”. “No olvidemos”, advirtió Freud en una ocasión a sus seguidores, “que es de suponer que todas nuestras ideas provisionales en psicología un día se basarán en una infraestructura orgánica.” Pero los freudianos, y prácticamente todas las sectas cismáticas que rompieron con los freudianos, estudiaban la psique estrictamente de arriba abajo y del exterior al interior. Un psicólogo escribió que, por lo que a él se refería, el cráneo podía estar lleno de algodón.



Jonathan Weiner, Tiempo, amor, memoria. En busca de los orígenes del comportamiento, Galaxia Gutenberg. Círculo de Lectores, Barna

Un viatger al voltant de la psique humana.


Un dels meus reportatges somiats -que tant de bo m'encarreguin algun dia- consisteix a viatjar pel món de divan en divan, començar a Buenos Aires i acabar a París. Estirar-m'hi, i des d'aquesta comodíssima posició, esbrinar quins assumptes es despleguen allà: una mica d'insomni i un altre de desamor, d'inseguretat o obsessió; i així poder acostar-me al baf que entela els vidres del gabinet quan apareix el fantasma del pare o es mata la mare, freudianament parlant. La psicoanàlisi és tremendament cinematogràfica: la seva penombra, la seva chaise longue amb un drapet per reposar el cap, els seus silencis. Quantes escenes hem contemplat de personatges que s'ajeuen d'esquena a l'analista i que inicien un monòleg, que alhora és una espècie de discórrer. I quina tirallonga d'acudits. "No es cregui que sóc com la perruquera, a qui se li expliquen els avatars de la setmana", em va dir en una ocasió una psicoanalista que exigia un esforç per part dels seus pacients per "elaborar" i "transferir" els sorolls interiors.

Aquest any es commemoren els 75 anys de la desaparició de Freud, de qui, a la seva mort, el poeta W.H. Auden va dir: "No és una persona sinó tot un clima d'opinió". En la seva casa-museu de Viena ho celebren amb una mostra sobre els viatges del metge, pels Alps austríacs, Baviera, les seves excursions a Itàlia i Grècia per estudiar els clàssics, o les seves conferències als Estats Units. Un viatger al voltant de la psique humana: "En general, no té importància el tema amb el qual es comença l'anàlisi, pot ser la biografia, la història clínica o els records infantils del pacient. Ara bé, de qualsevol manera cal deixar-lo parlar i triar lliurement el punt de partida. Actuï com un viatger assegut al costat de la finestreta d'un tren que li explica a qui va al seient interior com va canviant el panorama davant els seus ulls".

La inestabilitat psíquica és un signe dels temps. El consum d'ansiolítics s'ha duplicat a Espanya en l'última dècada, i la depressió serà, segons l'Organització Mundial de la Salut, la segona causa de mort al segle XXI. Fòbies i addiccions són conseqüència d'una cultura de l'excés que causa infelicitat i legalitza la transgressió. Malgrat haver-lo desnonat, i de tenir vigorosos detractors, les consultes dels psicoanalistes no pateixen la crisi. Al contrari. El malestar contemporani busca una taula. Conèixer-se, explicar-se, acceptar-se. La cultura del jo s'enfronta, en l'època més narcisista de la història, al dilema dels processos inconscients dels quals el jo ni tan sols té notícia... Som desconeguts per a nosaltres mateixos? Ja és hora que descorrem els vels del tabú que encara significa rebre teràpia. I que no entrenem només el cos, sinó també la ment, per explicar-nos com va canviant el paisatge interior.

Joana Bonet, En nom de Freud, La Vanguardia, 31/03/2014

Tecnologies de la identificació.

Gina Tost/Xavier VidalQuan nosaltres som la contrasenya, Ara, 30/03/2014

El 1893 Sir Arthur Conan Doyle publicava el relat L’aventura de la capsa de cartró i posava en boca de Sherlock Holmes les següents paraules: “Watson, vostè és conscient, com a metge, que no hi ha part del cos humà que variï tant d’una persona a altra com l’orella. Cada orella és, per regla general, completament inconfusible i difereix de totes les altres”. Cent vint-i-un anys després, Descartes Biometrics ha publicat l’aplicació Ergo, que identifica l’usuari a través del patró de l’orella per desbloquejar els mòbils amb sistema Android. Els especialistes en biometria coincideixen que l’era complicada dels pins i les contrasenyes aviat serà escombrada per la senzillesa de l’autenticació mitjançant els ulls, els dits, les orelles, la veu, el cor o les venes de la mà.

Segons explica Ramon Llorca, investigador i desenvolupador català de l’empresa especialitzada Ganetec, la identificació biomètrica consta de tres fases. En primer lloc s’ha d’adquirir la mostra; per exemple, la imatge de la cara. Després cal extreure les característiques d’aquella mostra i convertir-la en un patró de referència mitjançant algoritmes matemàtics. Finalment hi ha la fase de decisió, en què “es compara el model obtingut de la persona amb el de referència que hi ha a la base de dades”. Si coincideixen es produeix la identificació positiva, que serveix, per exemple, per desbloquejar un dispositiu portàtil o obrir la porta d’un vehicle.

Les prediccions de negoci vaticinen la gran importància d’aquest mercat a curt termini en l’electrònica de consum. L’empresa especialitzada Goode Intelligence augura que l’any vinent hi haurà 619 milions de persones al món utilitzant la biometria en els seus dispositius mòbils. El volum de negoci generat serà gairebé de 12.000 milions d’euros el 2019, segons un informe de l’agència de prospecció de mercat WinterGreen Research. Els últims telèfons d’Apple (l’iPhone 5S) i de Samsung (el Galaxy S5) ja incorporen l’empremta digital com a sistema d’accés al dispositiu. Però el desbloqueig del dispositiu és només el principi de l’era biomètrica que comença. A Catalunya són moltes les experiències que es duen a terme en aquest camp. L’empresa Verbio provarà el vot a través del telèfon mitjançant la identificació per veu al poble de Callús, al Bages, durant les pròximes eleccions europees. La catalana Paytouch ja facilita a Montmeló la possibilitat de pagar a través de les empremtes dactilars de dos dits, associant-les a una targeta de crèdit, per estalviar-se de portar diners a sobre. Així, el sistema dóna un altre sentit a la frase tenir la fortuna a tocar dels dits.

La lectura de les empremtes dactilars és potser la tècnica més estesa i més antiga, però no està clar que acabi sent el sistema d’identificació biomètrica del futur. La monitorització de les constants vitals està a punt d’entrar al galop als nostres dispositius electrònics. Un dels llançaments més esperats és l’iWatch, el rellotge d’Apple que, segons diverses fonts, incorporarà un control dels batecs del cor i de la saturació d’oxigen a la sang. Segons les mateixes fonts, l’iWatch portarà sensors mèdics optoelectrònics capaços de mesurar els canvis de llum reflectida en el cos i leds de llum vermella combinada amb infrarojos per detectar la quantitat d’oxigen que transporta la sang. La tecnologia ja es fa servir per ajudar les persones amb deficiències pulmonars i ben aviat podria fer el salt massiu a l’electrònica de consum.


Biometria ECG
En la línia de mesurar les constants vitals, la biometria ECG (ElectroCardioGrama) com a forma d’identificació personal s’ha estudiat a les universitats catalanes. Juan José Ramos, investigador del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica, explica com funciona la identificació per EGC: “El sistema registra l’ECG entre uns 5 i 8 segons i, a continuació, parametritza aquest senyal identificant una sèrie d’ones característiques relacionades amb l’activitat del múscul cardíac. Les diferències anatòmiques del cor de cada persona fan que els senyals que es capten siguin únics”. El sistema garanteix que la identificació correspon a una persona viva. “En tractar-se d’una variable fisiològica, aquest fet és inherent”, indica Ramos. L’empresa canadenca Byonim acaba de treure al mercat la polsera Nymi, que funciona reconeixent l’ECG del propietari i que permet, per exemple, obrir les portes d’un vehicle.

Molts investigadors pensen que el reconeixement facial podria imposar-se per identificar persones en llocs públics, com ara aeroports, tot i que, actualment, les dificultats per superar són encara molt grans. El Grup de Reconeixement Facial i Visió Artificial de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid va realitzar proves pilot no intrusives a Barajas, fent servir les càmeres de seguretat instal·lades. Segons el cap del grup, Enrique Cabello, ara mateix encara no és una eina prou robusta. El gran repte és “la identificació d’individus en un entorn en el qual les condicions no són controlades, com ara un estadi de futbol; actualment, els sistemes no intrusius ofereixen resultats de reconeixement bastant baixos, i és un dels camps d’estudi més nous”, afirma Cabello. El gran avantatge, però, és que aquest sistema no requereix la col·laboració de l’usuari per a la identificació perquè es pot fer a través de càmeres que poden passar desapercebudes a la persona que es vol identificar. Ramon Llorca, investigador i desenvolupador català de l’empresa especialitzada Ganetec, afirma que les aplicacions pràctiques d’aquesta biometria en entorns controlats són amplíssimes. “Últimament es comença a utilitzar la biometria dins del món del màrqueting, focalitzant l’anunci més adequat a la persona que l’està visualitzant. Les tecnologies actuals permeten discernir edat, gènere, estat d’ànim i ètnia, entre altres trets”, afirma. Vist el ràpid avenç en aquest camp, els anuncis personalitzats de què es parla a la pel·lícula Minority report podrien no estar tan lluny.

El reconeixement facial enfocat a la videovigilància i per a usos militars també té molt potencial. En els últims mesos l’FBI ha destinat mil milions de dòlars a la investigació biomètrica. Entre els avenços que es preparen en aquest camp, actualment s’està treballant en un dispositiu mòbil de reconeixement de l’iris, similar al que ja funciona per a les empremtes dactilars.

A l’hora de determinar quina tècnica biomètrica s’imposa en un país o un altre, el factor cultural és una clau important a tenir en compte. L’investigador Ramón Llorca posa com a exemple la identificació a partir de les empremtes dactilars, que requereix un contacte directe amb el sensor. “Per motius d’higiene, en alguns llocs això no està gaire ben vist. Al Japó, per exemple, són molt reticents a aquest tipus de sistemes. L’alternativa que fan servir és el reconeixement de venes del palmell de la mà, que no requereix contacte físic amb el sensor”, indica Llorca. El rebuig a la identificació d’empremtes dactilars pot tenir un altre origen, com passa per exemple als Estats Units, on segons indica aquest expert “aquesta tècnica sempre ha estat associada a assumptes delictius”.

El reconeixement de les venes de la mà serà un sistema d’identificació del qual es parlarà molt en els pròxims mesos. Fujitsu està a punt de començar la fabricació massiva de caixers automàtics que identificaran així l’usuari. En la recent edició del MWCongress, el fabricant japonès va presentar a Barcelona una aplicació d’aquesta tecnologia que permet desbloquejar els dispositius portàtils passant-hi la mà per sobre. El sistema ja està present en caixers del Japó i el Brasil.


Infraroig invisible
Alejandro Pérez, responsable de desenvolupament de terminals financers de Fujitsu, explica: “El sensor Palm-Secure emet un senyal d’infraroig invisible que és absorbit i retornat per les venes de la mà al lector. Amb aquesta informació s’obté una imatge del mapa de les venes”. Un dels punts forts d’aquesta tècnica és la seva gran fiabilitat: proporciona una ràtio de falsa acceptació (FAR) del 0,00008%. A més, si la sang no circula, el sistema no es desbloqueja. Així s’evita una identificació fraudulenta: si no hi ha vida no hi ha possibilitat de desbloquejar cap sistema. Segons explica Pérez, la tècnica resulta igualment segura en condicions extremes: “Les venes de la mà són moltes i grans, i això permet que la lectura sigui estable fins i tot en condicions ambientals adverses”.

Amb un ventall tan ampli de sistemes d’identificació, és lícit preguntar-se quin s’acabarà imposant. Norberto Sala, director general de Verbio, sosté que la identificació per veu s’acabarà imposant com a sistema de comunicació amb les màquines: “Altres tecnologies d’identificació biomètrica poden resultar ineficaces si l’usuari actua sota coacció. Això no passa amb la biometria vocal perquè pot detectar l’estat d’ànim de l’usuari i bloquejar el sistema si hi reconeix paràmetres anormals”.

L’investigador Ramon Llorca, en canvi, creu que el futur passa per una combinació de modalitats biomètriques. A tall d’exemple, cita el sistema d’identificació de la població que l’Índia va engegar fa uns anys. El sistema, conegut com a Uidai o Aadhaar, combina tres modalitats biomètriques: la cara, les 10 empremtes dactilars i el reconeixement de l’iris dels dos ulls. Quan la implantació de l’Uidai finalitzi, les autoritats índies disposaran de la base de dades més gran del món, que inclourà al voltant de 1.200 milions de persones.


El poder de la informació
Davant d’aquesta realitat, sorgeix la preocupació per com es guardaran bases de dades tan colossals com la de l’Índia, o quin ús es donarà a unes dades d’un valor comercial tan important. Què no estarien disposades a fer empreses de publicitat, assegurances, gestors de xarxes socials, governs poc respectuosos amb els drets del ciutadà, el crim organitzat o multinacionals poc escrupoloses per obtenir una informació com aquesta? En els temps digitals de la biometria, la teoria de David Hume segons la qual qui té la informació té el poder cobra una nova dimensió. 


diumenge, 30 de març de 2014

La societat neoliberal de l'apartheid (Grup Krisis)

2. La sociedad neoliberal del apartheid

«El bribón había destruido el trabajo, aun habiendo tomado el sueldo de un trabajador; ahora tendrá que trabajar sin sueldo, imaginando para sí mismo en la mazmorra la bendición del éxito y la ganancia [...] Tendrá que ser educado para el trabajo honrado como acto personal libre mediante el trabajo forzado.»
Wilhelm Heinrich Riehl, El trabajo alemán, 1861
Una sociedad centrada en la abstracción irracional trabajo desarrolla necesariamente una tendencia al apartheid social, cuando el éxito en la venta de la mercancía trabajo se vuelve más una excepción que la regla. Todas las fracciones del campo trabajo, que abarca a todos los partidos, han aceptado hace tiempo secretamente esta lógica y colaboran con entusiasmo en la misma. Ya no discuten sobre si se empuja a los márgenes a partes cada vez más grandes de la población y se las excluye de toda participación social, sino sólo sobre cómo imponer esta selección.

La fracción neoliberal confía, segura, el negocio sucio social-darwinista a la «mano invisible» del mercado. Es en este sentido que se están recortando las redes estatales de protección social para marginar, de la manera más silenciosa posible, a aquellos que no son capaces de resistir la competencia. Sólo se reconoce como ser humano al que pertenece a la hermandad de los sardónicos vencedores de la globalización. Todos los recursos del planeta se usurpan, con toda naturalidad, en nombre de la máquina capitalista autofinalista. Cuando ya no se puedan emplear de manera rentable para ese fin, serán dejados en barbecho, aunque eso suponga hambre para poblaciones enteras.

A la policía, las sectas salvadoras, la mafia y las cocinas populares les tocará encargarse de esta molesta «basura humana». En los EEUU y casi todos los países de Europa central hay más gente en las cárceles que en cualquier dictadura militar mediana. Y en Latinoamérica los escuadrones de la muerte de la economía de mercado matan diariamente a más niños y pobres que a opositores en los peores momentos de represión política. A los excluidos sólo les queda una función social: la del ejemplo aterrador. Su destino ha de servir para que todos los que todavía están en «la carrera hacia la tierra prometida» sigan aguijoneándose en el combate por los últimos puestos de trabajo; y que incluso la masa de perdedores se mantenga en un trajín incansable para que no se les ocurra rebelarse contra unas imposiciones tan desvergonzadas.

Pero aun pagando el precio del autoempleo, este nuevo mundo tan bonito de la economía de mercado totalitaria sólo prevé para la mayoría un lugar como personas sumergidas en la economía sumergida. En tanto que mano de obra más barata y esclavos democráticos de la «sociedad de servicios» sólo les queda ponerse sumisamente al servicio de los vencedores bien pagados de la globalización. A los nuevos «pobres trabajadores» se les permite limpiarle los zapatos a los últimos hombres de negocios de la sociedad feneciente del trabajo, venderles hamburguesas contaminadas o vigilarles sus centros comerciales. Y quien haya dejado su cerebro en el guardarropía puede incluso soñar con el ascenso a millonario de servicios.


En los países anglosajones ese mundo de pesadilla ya es realidad para millones de personas y, en cualquier caso, también en el Tercer Mundo y en Europa oriental. Y en la tierra del euro parecen estar decididos a recuperarse generosamente del retraso existente a este respecto. Los periódicos de economía especializados ya no mantienen en secreto su idea del futuro ideal del trabajo: los niños del Tercer Mundo limpiando parabrisas en cruces apestados son el ejemplo brillante de «iniciativa empresarial» que tienen que hacer el favor de seguir los parados en el desierto de servicios autóctono. «El ideal del futuro es el individuo como administrador de su propia mano de obra y de su previsión existencial», escribe la Comisión sobre Cuestiones de Futuro de los Estados Libres de Baviera y Sajonia. Y: «La demanda de servicios sencillos relacionados con las personas será mayor cuanto menos cuesten los servicios, es decir, cuanto menos gane el que los presta». En un mundo en donde a la gente todavía le quedase un mínimo de dignidad esta afirmación provocaría una revuelta social. En un mundo de animales de trabajo domesticados sólo lleva a un asentimiento desvalido.

Grupo Krisis, Manifiesto contra el trabajo