Hegemonia ideològica.

Diu un vell principi de la sociologia que quan les persones creuen que una cosa és certa, amb el seu comportament contribueixen a fer que ho acabi sent. Així s’explica la lluita per l’hegemonia ideològica: que la gent cregui el que jo vull que cregui. I per això política i veritat són manifestament incompatibles. La persuasió ideològica té algunes lleis: un distanciament no excessiu de la realitat -perquè la paraula sigui convincent la gent ha de sentir aquelles rugositats que posen entrebancs a les nostres vides-; una certa capacitat d’empatia, que estimuli la disposició del que escolta; una càrrega de sentit suficient perquè la gent s’hi senti incorporada; un joc de subtilitat i repetició que faci que les idees penetrin fins a quedar-se instal·lades en el cervell de cadascú. Quan tot això és dóna, l’hegemonia ideològica està guanyada. Zygmunt Bauman explica que la idea falsa que la riquesa d’uns quants beneficia a totd s’ha instal·lat sobre quatre tòpics: el creixement econòmic és la base del benestar; un consum en constant progressió afavoreix la felicitat humana; la desigualtat és natural; la competència és condició suficient per a la justícia social. Aquests són els pilars de l’actual hegemonia ideològica. 

Josep Ramoneda, El poder i el que hem de creure, Ara, 19/03/2014