'La filosofia com a dissabte' (Miguel García-Baró)

Miguel García-Baró
Molts consideren la filosofia com la més avorrida de les disciplines, però Miguel García-Baró ens diu que la filosofia és per als valents: per als que s’atreveixen a mirar de fit a fit les seves certeses, relacions personals, idees polítiques i actituds vitals i preguntar-se si de debò hi creuen, o si han d’abandonar-les i trobar-ne d’altres, amb els canvis vitals que pugui suposar. Ha publicat fa poc, per iniciativa de la Fundació Joan Maragall, La filosofia com a dissabte (Ed. Cruïlla).

... com a dissabte ?
El títol és una exageració: el dissabte és la pau divina, el dia que Déu va instituir perquè l’home pogués descansar i dedicar-se amb pau i alegria al culte diví. És una referència, doncs, al pas enrere que cal fer de tant en tant respecte d’aquest món horrorós i magnífic, respecte de les forces que sembla que dominen la vida sense oposició, per reduir-les a un espectacle davant del qual pensar.


Molta gent creu que la filosofia se circumscriu a l’àmbit acadèmic.
Gairebé diria que fem malament de parlar de filosofia, perquè la paraula remet a un sancta sanctorum per a persones que han de saber sis idiomes -sobretot l’alemany-. I no. Està bé seguir utilitzant aquest nom, perquè és un nom socràtic i Sòcrates és el sant patró de tot això. Però la paraula filosofia només vol dir prendre’s la vida pensant-la.


Però no pensem, tots?
No. Només a mitges. Dediquem el pensament a resoldre problemes immediats. Pensar amb una certa radicalitat ens portaria a qüestionar fonaments de la nostra vida, i rebem massa pressions de tot arreu per no fer-ho: les modes, les amistats, els vincles familiars, socials, nacionals... Estem en mans del poder de la por, por de replantejar-nos qüestions personals i també polítiques. Intentem desesperadament quedar-nos al costat còmode de la vida. Ni tan sols ens preguntem pel misteri de la nostra existència. I tenim grans responsabilitats morals que, per ser enfrontades, exigeixen més que un mig pensar.


Llavors, vivim de la inèrcia?
Sí. Tot el que fem depèn del que creiem que sabem i, per tant, tothom viu de veritats, de certeses. Però, d’on les hem tret? De l’educació? M’ho va dir l’àvia, un amic...? Pot ser que aquestes certeses estiguin molt bé, però és evident que en algun moment hauríem de fer un esforç per pensar si aquestes coses tan decisives per a nosaltres són vertaderes o no. Això és el que proposa la filosofia. Si es fa amb profunditat i molts llibres al darrere, esdevé una disciplina acadèmica. Però un congrés de filòsofs pot ser avorridíssim i, en canvi, un modest exercici de pensar i de dialogar pot ser divertit i molt nutritiu. I atractiu: l’atracció de pensar. Parlar de tot i posar-ho tot en qüestió sedueix tothom.


Quin paper hi juga el moment que vivim?
Ara és un moment especialment oportú per a la filosofia: la crisi ha fet que molta gent ja no doni certes coses per descomptades. Però es recorre massa a l’autoajuda, a remeis passatgers, dreceres, coartades psicològiques. El que proposo és una cerca de sentit que permet deixar enrere les coses que crèiem que en tenien i no en tenien.


I les pors? ¿En tenim més ara o sempre se n’han tingut?
Sempre han tingut un paper enorme. La sofística de la Grècia clàssica ja va mostrar que tothom vol reconeixement, ningú vol ser un zero a l’esquerra. Protàgores explotava la por de la gent a no ser tinguts en compte per vendre’ls lideratge. L’infern són els altres i, per tant, necessitem seduir-los. I així aprenem a semblar, no a ser.


¿Em pot donar exemples de persones que hagin adoptat el pensament valent de què parla?
N’he vist diversos casos. Husserl deia que els alumnes que entraven a la seva classe entraven jueus i sortien protestants, o viceversa. El que s’estava a punt de casar preferia quedar-se solter i, també, viceversa. I ara que ho dius, un banquer avui molt important va passar per una escola de filosofia fundada a Madrid per alumnes meus... i més tard, en una decisió com a mínim sorprenent, va assumir un càrrec al qual ningú no l’obligava i que comportava responsabilitats no gaire agradables. És molt intel·ligent, segueixo el que fa i crec percebre en les seves accions un pòsit de la valentia de què estem parlant.


I un exemple del mig pensar ?
Llegim massa de pressa. Llegir hauria de ser posar-se en qüestió un mateix en relació al que diu l’autor. Més enllà d’això, només cal fer un cop d’ull a la quantitat abassegadora d’estereotips i llocs comuns en circulació. Avui, si anem a un acte i abans ens diuen de què es parlarà, sabem que serà difícil que un orador digui alguna cosa una mica innovadora. Cal despertar el pensament, activar la cerca de paraules i l’ordenació de les idees, i no repetir el que tothom diu. Però ara, ni tan sols al batxillerat es demana que s’escrigui, quan de fet és infinitament més important que certs aprenentatges tècnics.


L’escola ens fa dòcils?
He protestat contra la reforma de la llei educativa des dels mitjans perquè fa fora el pensament filosòfic. A l’ESO suprimeixen l’hora setmanal que quedava de reflexió: l’ètica. Cal formar professors que puguin aportar experiència en aquest sentit. No és fàcil, perquè genera suspicàcies, però hem de fer-ho.

Miguel García-Baró: "Només pensem a mitges ...", entrevista realitzada per Toni Güell, Ara, 21/03/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.