Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

Educació, família i economia als Estats Units.

Imatge
... ara que la globalització i la tecnologia fan que els estudis superiors siguin més valuosos que mai i que el preu per no tenir-los sigui més car que mai, els Estats Units han començat a perdre posicions respecte a altres països pel que fa a l´índex d´alumnes que acaben la secundària i els estudis universitaris, i als resultats obtinguts en matemàtiques i pensament crític en proves internacionals.

Com em va dir en una entrevista el secretari d´Educació, Arne Duncan, fa cinquanta anys, si deixaves els estudis trobaves una feina en un escorxador o en una planta siderúrgica i "podies comprar-te una casa i mantenir una família". Avui dia no hi ha feines així per als que deixen els estudis. "Això s´ha acabat -em deia Duncan- i no ens hi hem adaptat." Ara l´abandonament escolar "condemna els joves a la pobresa i el fracàs social". Queden molt pocs llocs de treball que només tenen el títol de secundària, que avui només és útil si prepara de debò per accedir a …

Canvi climàtic, política i mercat.

Imatge
En virtud del cambio climático hemos perdido a la meteorología como tema neutral de conversación, una referencia objetiva independiente de nuestro comportamiento, gracias a la cual era posible hablar de algo que nos afectaba pero de lo que nadie era culpable, tan interesante como políticamente aséptico. Todo lo que situamos en el espacio neutro de la fatalidad es un tema formidable para las conversaciones intrascendentes, en las que buscamos un espacio de interés común y, sobre todo, no molestar.
Pero el clima ya no es lo que era. Con el cambio climático la meteorología ha dejado de ser algo inevitable; se puede estar más o menos en contra de él, maldecir a los culpables, lamentar nuestra incapacidad para hacer algo e incluso provocar negando las evidencias, por lo que no sirve para generar un consenso banal. Esto no quiere decir que el clima sea una mera construcción humana ni que podamos hacer con él absolutamente lo que queramos; significa que a partir de ahora se constituye como un…

La història d´una estafa 2.

Imatge
En mirar la foto d´en Youssef i sentir algun dels altres afectats que han sortit per la televisió, he recordat una altra imatge, una fotografia de l´any 1995, també a Badia -em sembla que el fotògraf que la va fer és en Carles Ribas-, en què es veuen el senyor Josep Medina i la seva dona, Maria Dolores, davant el seu pis embargat.
Hi apareixen agafats del bracet i tenen la mateixa expressió d´astorament que en Youssef. (...)
El cas és que aquest matrimoni, tant ell com ella illetrats, incapaços de llegir, van estar a punt de ser desnonats per no haver pogut afrontar el pagament de les vint mil pessetes d´un televisor que havien comprat. La financera que els havia deixat els quartos va posar el pis a subhasta, i un tal Miñana va atendre el pagament de les vint mil pessetes i va a passar a ser el nou propietari del pis, mentre el jutge no tenia cap mena de problema a dictar una ordre de desnonament.
Al barri, esclar, hi va haver un sarau de mil dimonis i una reacció del que avui sona a mús…

Història d´una estafa 1.

Imatge
Aquests dies es comença a destapar una història que portarà cua. És la història de l´estafa que significa vendre pisos protegits, pisos fets amb subvencions, amb diners públics, per un valor molt superior al preu a què està permet vendre´ls. La història ha saltat a Badia del Vallès i, com diu la seva alcaldessa, si els propietaris haguessin pogut pagar la hipoteca, aquí no hauria passat res.
El cas, però, és que els propietaris no han pogut pagar i, quan han començat a fer-se efectius els embargaments, s´ha descobert que el tinglado era un assumpte col·lectiu, un assumpte de la nova modernitat en què els diners, el negoci, l´interès pecuniari públic i privat, té una gran facilitat per aconseguir arribar a l´acord, a l´encaixada de mans. I que ho fa completament al marge de les consideracions morals que comporta.
Evidentment, perquè pugui passar el que està passant ha d´haver-hi consentiment de totes les parts: el venedor, que guanya més del que li toca -i una bona quantitat d´aquest be…

El valor de la intuïció.

Imatge
Lo dijo Einstein: “La única cosa realmente valiosa es la intuición”. No se trata de decidir todo a golpe de corazonadas, pero tampoco de ignorar totalmente las ideas ‘sentidas’ más que ‘pensadas’.
Supongamos que sufrimos una serie de síntomas para los cuales los médicos no encuentran un diagnóstico. Decidimos acudir a un prestigioso centro médico y allí nos plantean dos alternativas para diagnosticarnos. La primera consiste en introducir los signos de nuestra enfermedad en un potente ordenador cuyo software se basa en los últimos avances científicos. En el segundo caso, el diagnóstico deberemos dejarlo en manos de un reconocido especialista con muchos años de experiencia. ¿Qué camino elegimos? Probablemente, la mayoría de nosotros preferiremos confiar en el médico. Aunque no dudamos de que el ordenador utilizará una lógica implacable, sabemos que el experto, como humano que es, posee una potente herramienta de la que la computadora carece: la intuición. Si nos examina un especialista d…

Política i cirurgia estètica.

Imatge
Vi el otro día en EL PAÍS una foto de Berlusconi y Fini, el presidente del Congreso italiano. Berlusconi estaba al fondo, serio, de frente, y mostraba un asombroso e inquietante parecido con una figura de cera. Quiero decir que su rostro no era de naturaleza carnal, sino de materia inerte, puro plástico. Sin duda su aspecto es un resultado de la transfiguración quirúrgica, de los implantes y los recosidos, de los muchos trabajitos de cirugía estética. Parece haberse puesto de moda últimamente entre los dirigentes políticos mundiales el rehacerse la cara en el quirófano. Ahí está la argentina Cristina Fernández, por ejemplo, brutalmente siliconada (probablemente sería guapa sin todo eso), o la presidenta de Brasil, la recién elegida Dilma Rousseff, que ha admitido haberse hecho dos operaciones estéticas, aunque en este caso deben de ser menores, porque hay que reconocer que a Dilma se le nota menos la carnicería. Por no hablar de Vladímir Putin, que hace poco apareció con unos sospecho…

Desconfiança contra indiferència.

Imatge
Si la democràcia és un enginy pensat per evitar l´abús de poder, la desconfiança, ben administrada, hauria de ser sana. Mantenir viva la sospita sobre els que governen, no perdre mai el sentit crític davant de les seves actuacions, dubtar de les seves promeses, són actituds molt adequades si es vol evitar que els governants sucumbeixin a les temptacions del poder. Vist així, la desconfiança hauria de ser una virtut democràtica.
(...) ¿Per què la gent es resisteix a anar a votar? ¿Per desconfiança amb els polítics? No ho crec, jo més aviat diria que hi ha massa confiança. Perquè la confiança generaria una actitud crítica activa i, en canvi, el que ens demostra l´abstenció és l´expansió de la cultura de la indiferència. "Tant em fa l´un com l´altre", "Tots són iguals", no són expressions de desconfiança sinó d´indiferència. Els desconfiats són els del vot en blanc, que volen expressar públicament el desacord amb la manera com els partits fan les coses i, al mateix t…

exclusió de l´altre

Imatge
L´exclusió que alguns éssers humans. més poderosos o simplement més nombrosos, imposen als altres, no és un fenomen nou. Tanmateix, les relacions entre els diversos conjunts socials han estat sovint marcades per la convicció que alguns d´aquests conjunts era intrínsecament indesitjable i mereixia una desqualificació global, i això, moltes vegades, n´ha implicat la marginació, l´empaitament, la inhabilitació, la persecució i, en els casos més extrems, l´extermini físic. Al llarg de diversos segles, un nombre incalculable d´individus han estat prejutjats, estigmatitzats, encalçats o castigats no pel que havien fet, sinó pel que eren.

Fundació Baruch SpinozaLa ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/babel

Dret a la "vida privada" i convivència.

Imatge
Durante milenios, la vida humana fue asunto de Estado, un instrumento político al servicio del bien común. Pero, en determinado momento, el hombre tomó conciencia de sí mismo y de su condición de fin y nunca de medio, ni siquiera medio del interés general del Estado, y promovió un proceso de privatización de la vida personal frente a esa permanente pretensión estatal de politizarla. Se sintió como uno de esos territorios colonizados que reclama para sí la soberanía de las riquezas naturales que produce. Tras una larga guerra contra los ilegítimos ejércitos ocupantes -las metafísicas y teologías políticas que codician el tesoro de fuerza, talento, tiempo y energía que acumula cada ciudadano- , finalmente las fuerzas de liberación proclamaron la independencia del nuevo país, que recibió el nombre de "Vida Privada".
Por respeto a la vida privada, la ley no debería multar el incumplimiento del deber de abrocharse el cinturón de seguridad, como se razonó en el artículo anterior;…

Llengua, imposició o alliberament?

Imatge
D'ençà que el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut i va destapar la caixa dels trons, no hi ha dia que els del PP o Ciutadans no escupin foc contra la llei de normalització lin-güística que, ara com ara, garanteix -si més no sobre el paper- l'escolaritat en català. Uns i altres reivindiquen (sobretot aquests darrers dies de campanya electoral) el dret de rebre l'ensenyament en castellà, si així ho desitgen els pares. Amb quins criteris?

Si m'ho pregunto és perquè, no fa gaires dies, parlant d'aquesta qüestió amb uns pares polonesos, amb nens escolaritzats a Catalunya des de fa tres anys, també es mostraven partidaris d'una doble línia amb un raonament com a mínim curiós. Com a pares de dos nens escolaritzats en dos centres escolars ben diversos, havien observat que, allà on l'alumnat era majoritàriament catalanoparlant, dominaven els kumbes, mentre que en l'altre, majoritàriament no catalanoparlant, s'imposaven els quillos. I ells, francam…

La diferència entre el pensador i el sectari.

Imatge
Puede ocurrir que el dogma creencial acierte alguna vez contra el pensamiento lógico. Pero hay una diferencia fundamental: el librepensador acierta o se equivoca personalmente; argumenta a los 60 años contra las tesis que defendió a los 20 porque cuatro décadas de trabajo han dado sus frutos. El creyente se limita a cambiar de rebaño: la misma certeza clarividente con que a los 20 defendía uno el maoísmo, la pone a los 60 en la defensa del neoconservadurismo. El pensador reconoce sus errores y endereza el rumbo gracias a ello; el dogmático siempre encuentra un argumento para justificarlos y un competidor al que culpar por ellos.
Por eso la diferencia entre el librepensador y el sectario no solo está en la probabilidad de acertar, sino en la actitud de hacerlo por cuenta propia o por fidelidad a la banda de turno. Savater lo ejemplificaba al escribir en 1984: "En cuanto adopto con cierta determinación un punto de vista, comienza a tentarme con fuerza la opción opuesta y soy más sen…

L´absurd polític, l´absurd teològic.

Imatge
El Papa representa un poder sobre el que no ejerce ningún control. La Iglesia, ha dicho, carece de capacidad de ordenar a las mujeres (aunque sí de darles órdenes, añadimos nosotros), porque se trata de una decisión del mismísimo Dios que él, aunque no comparta ("no se trata de que no queremos"), debe acatar. Zapatero podría copiar literalmente el discurso de Ratzinger para justificar su política económica. No se trata de que queramos bajar las pensiones, es que el Mercado, a quien servimos, nos obliga. El Papa y Zapatero dependen de instancias superiores cuyos designios son inapelables. Cuando Dios dice que el condón es bueno para el burdel, pero malo para la cama de matrimonio, es como cuando el Mercado asegura que cierto grado de socialismo tiene gracia (como juego infantil) cuando los poderes financieros deciden fabricar productos basura con los que hacer caja, aunque se debe perseguir a la hora de pagar la factura.
La política ha devenido en una disciplina tan absurda c…

Diurètics culturals.

Imatge
Las marcas, pensábamos, son una cosa y la cultura otra. Por mucho que se empeñaran los mejores profesionales del marketing en hacer ver que las marcas contenían una historia, una storytelling, semejante a las que contienen campañas políticas, los filmes de Cannes y los premios Goncourt no han logrado que las máximas autoridades del saber aceptaran esta deriva que va, metafóricamente, desde el libro al eslogan y desde la película al spot.
Ahora, sin embargo, esas mismas autoridades del saber y su parentela, tendrían que cerrar los ojos, taponarse los oídos, volverse de espaldas y despotricar sin intervalos para eludir la evidencia de que los productos de la cultura han ido evolucionando hacia la máxima brevedad, la mínima talla física y, finalmente, desde la prolongada presencia hacia el segundero.
Dondequiera que se busque un ejemplo vivo se encuentra un menos de un más, un micro de un maxi. No solo se difunden incontables micronovelas en los móviles hasta lograr un éxito fo…

homogeneïtat com a condició de la diferenciació

Imatge
No percebem coses diferenciades entre si, sinó que percebem la relació entre les coses, després de sotmetre-les a una diferenciació prèvia. Sense diferencia no hi ha informació. Les coses indiferenciades no poden ser objecte de percepció sensorial, i, per tant tampoc no poden ser processades per l´enteniment, pensades. El funcionament de la natura, de les societats i de l’intel·lecte humà només pot ser holístic, és a dir, fonamentat en la interacció entre les parts i les fases prèvies prèviament diferenciades. Necessitem la diferencia per relacionar-nos entre nosaltres, però també amb el món.
Ara bé, la diferencia no nega una certa homogeneïtat: n´és la condició. El món adopta una multitud de formes, però sempre és el món. És cert que no pot existir percepció ni pensament sense diferencia, però la diferencia tampoc podria existir si no es retallés sobre una unitat, una totalitat que integra la globalitat de maneres d´existir, que generalment anomenem natura, univers, o, simplement, vid…

El triomf de la societat de la imatge.

Imatge
Cuando se acaba de leer La cultura-mundo, de Gilles Lipovetsky y Jean Serroy (Anagrama 2010, traducción de Promoteo-Moya), la desazón es terrible. Y lo es no por lo que se cuenta, ya sabido, sino por la constatación documental y fehaciente de los males que acucian hoy a la cultura. No a la cultura de uno u otro país, sino a la cultura universal invadida por la industria y el consumismo y cada vez más ajena a su función secular de explicar y entender el mundo. Una cultura sometida a los gustos del público y destinada al éxito inmediato, al consumo como una mercancía más. El lector transformado en consumidor mientras, el creador, el escritor o el artista, en simple productor de servicios.
El desencanto de la vida intelectual es cada vez mayor, se nos dice. El valor de la cultura ha sufrido en las últimas décadas una depreciación irrecuperable, los grandes maestros han desaparecido (Foucault ya lo avisó), las grandes obras están solo en el pasado y un amplio sector de la vida i…

Descartes i el cogito

mecanismes de diferenciació

Imatge
Els ciutadans no només tenen la diversitat cultural al seu voltant, sinó també dins d´ells mateixos. Viuen submergits en la diferencia, alhora que es deixen posseir per aquesta diferencia. Ara per ara, hi ha uns principis d´adscripció que, per molts, tenen un valor superior a l´estrictament étnica. La inclusió en un gènere sexual, en una generació o en una classe social en poden ser exemples. Els cognoms fan que cadascú sigui parent; el lloc de naixement, el fan paisà, el barri n viu, veí; l´edat, coetani. Els gustos musicals o literaris, l´estil vestimentari, les aficions esportives …, cadascun d´aquest elements instal·la cada individu en el si d´un conglomerat , es poden reconèixer i sentir lligats per sentiments, orígens, orientacions o experiències comunes. (…)
Gràcies a tots aquests mecanismes de diferenciació, si apliquéssim una plantilla sobre la massa dels ciutadans de qualsevol ciutat, que els classifiqués amb els criteris per establir qualsevol nosaltres –gènere, classe socia…

La necessària superació de la cultura consensual.

Imatge
Desde la Transición, se ha impuesto en España una cultura consensual esencialmente desproblematizadora y despolitizadora. Esa cultura consensual gobernó (aunque nunca sin réplicas) en España durante los años 80 y 90 mediante un sistema de información centralizado y unidireccional en el que sólo las voces mediáticas tenían acceso, mientras que el público jugaba el papel de audiencia pasiva y existían temas intocables. Como cantaban los Housemartins, “nos dicen que hay diferentes puntos de vista, pero sólo son los diferentes tonos de una misma tristeza”. Esa tristeza es el consenso básico en política (sistema de partidos) y en economía (el mercado). La reproducción de la cultura consensual pasa porque 1) aceptemos identificarnos con el papel que nos reserva a cada uno: la política es cosa de los políticos; la comunicación es la materia de los media; la palabra autorizada es un privilegio de intelectuales y expertos, etc. 2) aceptemos identificarnos con los temas que nos prescriben pensar y l…

Crisi econòmica, humanitats i futur de la democràcia.

Imatge
Estem enmig d'una crisi de proporcions gegantines i d'enorme gravetat a nivell mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica global que va començar a principis de l'any 2008. Que si fos aquest moment, tothom sabia el que es produiria i diversos líders mundials van reaccionar immediatament, desesperats per trobar solucions. En efecte, el desenllaç per als seus governs seria difícil si no les trobaven, i a la llarga molts s d'ells van ser reemplaçats per causa de la crisi. No, en realitat em refereixo a una crisi que passa pràcticament desapercebuda, com un càncer. Em refereixo a una crisi que, amb el temps, pot arribar a ser molt més perjudicial per al futur de la democràcia: la crisi mundial en matèria d'educació.
S'estan produint canvis dràstics en allò que les societats democràtiques ensenyen als seus joves, però es tracta de canvis que encara no s´han sotmès a una anàlisi profunda. Assedegats de diners, els estats nacionals i els seus sistemes d'educa…

Descartes i el dubte metòdic

E. M. Cioran: sil.logismes.

Imatge
Un hombre que practica toda su vida la lucidez, se convierte en un clásico de la desesperanza.
* De los hombres me separan todos los hombres.
* Siempre que pienso en la muerte me parece que moriré menos ...
* Las creaciones del espíritu son un indicador de lo insoportable de la vida.
* Si no existiera un placer secreto en la desdicha, llevaríamos a las mujeres a parir a un matadero.
* En un mundo sin melancolía los ruiseñores se pondrían a escupir y los lirios abrirían un burdel.
* Sufrir es la manera de estar activo sin hacer nada.
* El hombre es el camino más corto entre la vida y la muerte.
* El conocimiento mata el error vital del amor, mientras la razón construye la vida sobre la ruina del corazón.
* Sólo una cosa dolorosa hay en la tristeza: la imposibilidad de ser superficial.

E. M. Cioran, El ocaso del pensamiento, Tusquets Editores, Barna 1995

Futbol i política en la lliga de les estrelles.

Imatge
¿Politización del fútbol o futbolización de la política? Ambas cosas se dan en este país. Sin ir más lejos, el ex presidente del Barça, Joan Laporta, que hizo de la política su bandera como presidente, es ahora candidato a la presidencia de Cataluña, con sus éxitos en el fútbol como factor de legitimación. Venimos de un año en que la relación entre fútbol y política ha alcanzado cotas inauditas. La victoria de España en el campeonato del mundo ha sido vista como base de lanzamiento de un nuevo nacionalismo español. E incluso se utilizó la celebración en Barcelona de la victoria de La Roja como argumento para desvalorizar la manifestación soberanista contra la sentencia del Constitucional. Es más, tanto los éxitos de La Roja en España, como los del Barça en Cataluña han sido puestos como modelos de buen hacer que deberían ser la referencia para nuestras propias sociedades. Es decir, una veintena de jóvenes deportistas millonarios, que intentan cobrar las primas en Sudáfrica para ahorra…

nòmades urbans

Imatge
L´urbanita no es pot limitar, en la seva vida diària, a una única xarxa de fidelitats, o a una adscripció personal exclusiva. Com a resultat d´aquesta pluridentitat, obligat a moure´s constantment entre els diversos termes de la seva existència social, l´individu urbà és una mena de nòmada en moviment perpetu, que ha de passar el temps fent transbords i correspondències entre els components d´un mosaic d´universos petits que es toquen o es penetren mútuament.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/babel

La teoria de la justícia de John Rawls.

Imatge
Si individus racionals hagessin de decidir com organitzar la societat, les institucions i la distribució dels resultats de la cooperació social, sense atendre la seva particular biografia o els interessos dels "seus", ¿com ho farien? En 1971.en Una teoria de la justícia, obra cridada a esdevenir el llibre més influent de la filosofia política del segle XX, John Rawls donà una resposta de les bones, de les que es resumeixen en poques línies, a aquella vella qüestió del pensament polític modern.Segons la seva opinió, aquells individus acabarien per fer servir dos principis, un d´arrel liberal, l´altre d´inspiració igualitària. Segons el primer, cada persona té un dret igual al més ampli sistema de llibertats bàsiques compatible amb les llibertats dels altres. Segons els segon, només estan justificades aquelles desigualtats que, a més de no atemptar contra la tradicional idea d´igualtat d´oportunitats, això és, d´estar relacionades amb posicions obertes a tots, es fan en benefi…

calidoscopi (la ciutat com a)

Imatge
La condició intranquil.la dels segments ètnics i corporatius que la composen és el que converteix la ciutat en un teixit immens de camps identitaris poc o malament definits, ambigus, que s´interseccionen amb altres i que, al final, acaben per fer literalment impossible qualsevol mena de majoria cultural clara. Cal percebre la urbs com un calidoscopi, on cada moviment de l´observador suscita una configuració inèdita dels fragments existents. En efecte, un dels aspectes que caracteritzen la diversificació cultural actuals és que no està constituïda`per compartiments estancs, on un grup humà pot sobreviure aïllat de tots els altres. És cert que això mai no havia estat així, i un intercanvi a diferents graus havia fet que, en tot moment i a tot arreu, els grups humans diferenciats sempre mantinguessin unes relacions d´intersecció que feien impossible parlar de les cultures humanes com a entitats incomunicades entre si. Però mai no s´havia produït una acceleració de les interrelacions cult…

Els dèficits de les democràcies liberals.

Imatge
Les circumstàncies que envolten la política democràtica en l'actualitat, entre elles l'existència d'un model econòmic que ha convertit el consum en l'únic télos de l'existència humana, no ajuden a formar un tipus de persona que se senti partícip i compromesa de veritat amb els valors i principis ètics i democràtics. Etimològicament, democràcia significa sobirania del démos, paraula que avui podem traduir per «poble», «societat» o «comunitat». Però les democràcies actuals no tenen com a escenari una àgora en què els ciutadans es congreguen per a decidir sobre les qüestions que els afecten a tots. La democràcia que coneixem i que és possible en les nostres societats complexes i plurals és una democràcia representativa en la qual els ciutadans deleguen en els seus representants l'ofici de governar i es desentenen del mateix o es refereixen a ell només per criticar-lo. És a més una democràcia de partits, on els grups polítics solen estar més pendents dels interesso…

República. Llibre IV

Check out this SlideShare Presentation:
República. Llibre IV
View more presentations from Manel Villar (IES Guillem Catà).

La realitat irreal de la televisió.

Imatge
Dentro del proceso de espectacularización que padece la cultura mediática, la televisión, hoy, ha dejado de ser "ventana al mundo", fiel reproducción de la realidad objetiva, para convertirse en espacio de proyección, espejo del sujeto. Se privilegia lo inmediato, la relación afectiva, proyectada en relatos, lúdicos unos, ficticios otros. Éstos se desenvuelven a la vez en lo verbal (importancia de la oralidad, de la confesión en este nuevo dispositivo) y al mismo tiempo en lo no-verbal, el mundo de lo emotivo en el que el sentido es secundario en relación con el sentir, privilegiando un régimen conversacional (Bettetini).
Con la postelevisión, como la he llamado, la que emerge en la década de los 90, se da un paso más. Vinculada a la aparición de la telerrealidad, se plasma en la creación de "mundos posibles", pero ya no regidos por la imaginación como en la ficción, sino por la invención de universos imaginarios engendrados por y desde el medio, que ya …