Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

Ordre i pluralitat social.

Imatge
Una de las consecuencias más sobresalientes de lo que se viene llamando globalización es la creciente heterogeneidad cultural de nuestras poblaciones, a resultas tanto de la inmigración como de la desestructuración social y la consiguiente fragmentación de las identidades. Por eso nuestros paisajes urbanos son cada vez más abigarrados, dado el incremento de lo que cabe denominar el pluralismo civil. Lo cual genera problemas de todo orden que todavía no sabemos muy bien cómo abordar, pues nuestras instituciones se construyeron históricamente sobre la base de la homogeneidad cultural enraizada en cada territorio singular. Y como señalé aquí en otra ocasión (Desconfianza, 27-5-2002), esta irrupción de la diversidad ha implicado una creciente volatilidad del capital social, cuyas redes de reciprocidad se desgarran y fragmentan, emergiendo de entre ellas una insidiosa percepción de desconfianza generalizada.
(...) Se puede crear un orden social a partir de la heterogeneidad cultural? Y, en…

societat multicultural i mínims legals comuns

Imatge
Aquesta voluntat d´inserció no pot defugir l´evidència incontestable que és impossible una harmonització total de tots els valors morals i estils de vida que concorren a la ciutat. Aquesta visió idíl·lica del multiculturalisme que sovint es difon és una utopia irrealitzable i ens hem de fer a la idea que sempre existir+a un cert llindar de conflictivitat en la convivència entre grups que s´autosingularitzen. Tanmateix, això no implica que sigui impossible buscar i finalment trobar fórmules d´arbitratge entre uns grups amb sistemes de valors morals diferents i fins i tot incompatibles. Tots els grups copresents han de prendre consciència que la vida en societat només és possible en la mesura que hi hagi una mínima homogeneïtat a l´hora d´organitzar la convivència. Resulta inevitable que el grup ètnic o cultural majoritari estableixi la vertebració de l´heterogeneïtat al seu voltant, seguint el que els teòrics canadencs del multiculturalisme anomenen main stream o corrent principal. Aix…

Intel.lectuals vs polítics.

Imatge
En cierto sentido, un intelectual es exactamente lo contrario de un político. Un político es un tipo que simplifica al máximo los problemas, reduciéndolos a lo esencial para poder resolverlos de la manera más sencilla y más rápida posible; por el contrario, un intelectual es un tipo que en vez de simplificar los problemas los vuelve más complejos, formulándolos de la manera más compleja posible, o un tipo que inventa problemas donde nadie los ve, mostrando que la realidad es más rica de lo que aparenta. Un buen político es aquel que jamás inventa un problema: solo los resuelve; un buen intelectual es aquel que jamás resuelve un problema: solo los vuelve más problemáticos, o los inventa. Esta oposición es otro motivo para desconfiar de los intelectuales metidos en política. Y, dicho sea de paso, también de los políticos metidos a intelectuales.
Javier Cercas, La política chic, El País semanal, 31/10/2010

Masacràcia.

Imatge
La gente desea estar con la gente y tanto los conciertos más las fiestas rave, los llenos en los estadios y las colas de los museos corroboran que la presencia de otros aumenta la atracción del espectáculo conjunto. Estando juntos pero no conjuntados.
Nos agrada la proximidad hasta "cierto punto", el punto en que no habrá compromiso posterior al roce. La clase de individualidad que elige estar allí reunida no siente la pasión revolucionaria de hacer una sola piña. El miedo indefinido pero omnipresente ha promovido la necesidad de un blindaje externo, pero también un blindaje interior, automático y regulable frente a cualquier interiorización, política o amorosa. El individuo llega a ser ese "dividualismo". Un individuo (etimológicamente: "indivisible") se expone dividido por el temor, sumergido en la plaga del miedo general y asentado en ese medio tembloroso que dificulta acercarse demasiado al otro.
Internet es el paradigma de este modelo: conexión sin imp…

Tota desmitificació acaba amb una nova fantasia.

Imatge
El cicle estava tancat. La integració era perfecta. Guanyat per a la utilització industrial i comercial, el gegant havia perdut qualsevol faiçó que obligués a plantejar-se preguntes. Un cop domesticat, un cop superat el perill que realment fos un ésser estrany capaç de jugar una mala passada, el millor era reconduir-lo a allò ja conegut, a allò que res no inquieta. Si s´acceptava que era un gegant, per més que estigués perfectament desbudellat, s´hagués imposat l´obligació –i d´alguna manera la necessitat- de buscar respostes a preguntes inevitables. ¿Qui era? ¿D´on venia? Preguntes que haguessin conduït a l´alarmant possibilitat que un dia aparegués viu algú de la seva mateixa condició. Com sempre, el més còmode és evitar la pregunta inquietant. Pot justificar-se l´actitud per l´assenyat criteri de no plantejar-se preguntes que no s´està en condicions de resoldre. I de fet el problema es va resoldre, que era l´inquietant, s´esquarterà el personatge, és a dir, es convertí en una cosa …

En el bressol de la democràcia.

Imatge
Si és veritat que l'escola és un reflex de la societat, no deu ser menys cert que els delegats de classe són un reflex, en caricatura, de la classe política, però sense l'eròtica del poder. Molts anys enrere, l'acte d'elecció del delegat o la delegada era celebrat amb tota la solemnitat d'un ritual seriós i transcendent. Sortir elegit, després d'un estret marge de vots entre diversos candidats, era per al nou portaveu de l'alumnat un motiu de satisfacció i de responsabilitat enormes. Parlo de l'època en què el delegat era l'alumne exemplar, que encarnava la triple virtut de ser un bon estudiant, assenyat i de paraula. Era algú en qui podies confiar, que gaudia a més a més d'un lideratge natural, gràcies a la seva honestedat, la capacitat de decisió i la voluntat de servei. I quan calia defensava amb correcció, diligència i energia els drets dels seus companys davant les imposicions, no sempre raonables, dels estaments superiors.
Amb el pas del …

Què volen aquests francesos?

Imatge
A diferencia de sus predecesores de Mayo de 1968, los manifestantes de hoy no están en las calles para defender un futuro diferente y mejor. Han salido en gran número para proteger el statu quo y expresar su nostalgia por el pasado y su miedo al futuro.
(...) De hecho, ver a estudiantes de bachillerato expresar su hostilidad al ligero aumento en la edad de jubilación previsto por Sarkozy resulta particularmente revelador. Parecen confirmar la "sabiduría" de una estudiante china que recientemente describió su plan de vida a una revista americana: "Comenzaré con una buena universidad estadounidense para reforzar mi instrucción, luego trabajaré en China y me haré rica, y después, cuando me jubile, me iré a Europa para disfrutar de la vida". Si se va a Francia, puede vivir en un lugar ideal para disfrutar del presente, no para construir un futuro.
Los que protestan saben que lo que hoy piden en las calles -el mantenimiento de lo que tienen- carece totalmente de realismo.…

Conèixer: domesticar allò que és estrany.

Imatge
CONÈIXER. Domesticar el que ens ultrapassa. Perdre el respecte als déus. Integrar l´estrany: fer-lo assequible, comprensible. ¿Què passa quan “un matí, després de la turmenta, les aigües empenyen a la platja, a vuit kilòmetres al nord-oest de la ciutat, el cos d´un gegant ofegat”? Ballard ho explica en un dels seus contes del llibre Platja terminal.
I el que explica és, finalment, allò de sempre. El que l´home ha repetit, repeteix i repetirà, en el seu impenitent afany de domesticar, integrar i aprofitar l´entorn.
Primer, la incredulitat. ¿Un gegant? Impossible. Serà un animal marí. Alguna cosa hem progressat: abans, la por s´hagués imposat al dubte i a la interrogació. I el gegant ofegat, encara que mort, hagués fet de les seves: hagués imposat creences, hagués condicionat conductes, hagués desencadenat rituals. El que tants gegants morts han fet amb els homes, pels segles dels segles.
La incredulitat obliga a apropar-se al monstre. ¿Hi ha un altre motor del coneixement més eficaç que…

integració econòmica

Imatge
Si reconeixem que la major part de conflictes entre comunitats no són deguts als seus trets identitaris com podría semblar per la il•lusió d´autonomia dels fets culturals, sinó a uns interessos incompatibles, la diversitat cultural apareix com una Font de conflictes molt més relativa del que sovint pensem. (…)
… atès que un gran percentatge de conflictes que es presenten com a ètnics, racials, religiosos o interculturals són, de fet, conseqüència de situacions d´injustícia o de pobresa, podem concloure que una millora general de les condicions de vida de les persones –habitatge, treball, sanitat, educació- facilitarà la comunicació i l´intercanvi entre grups humans. (…)
Està clar que, per fer recular el racisme, la xenofòbia i les tendències socials a l´estigmatització de minories, el primer pas ha de consistir a denunciar els interessos que, sovint, utilitzen la distinció cultural, religiosa o fenotípica com a coartada. (…) En aquest sentit, és urgent distingir amb claredat entre les d…

La dignitat de la por.

Imatge
El miedo forma la condición humana y se ha diagnosticado incluso que toda civilización es producto de una larga lucha contra el miedo. Los animales tienen miedo a ser devorados pero el ser humano multiplica los términos del temor, complica las amenazas y fantasea con los peligros. Y con sus remedios. Siempre hay miedo pero su grado puede repartirse a dosis individuales y morir en las consultas psiquiátricas. Ahora, sin embargo, hay un miedo colectivo que no cabe en la psicoterapia y evoca las épocas anteriores a la modernidad. El mar, las plagas, las guerras, las catástrofes, que aterrorizaban a los pueblos antiguos se han reasumido estas semanas en un pavor al extremismo del Islam, del que procederá una sublevación indefinida, de consecuencias sin calcular.
Jean Delumeau en su libro El miedo en Occidente (Taurus. 1989) recuerda que hasta la Revolución francesa sentir miedo era una indignidad. Un asunto que Montaigne asignaba a las gentes humildes e ignorantes o una flaqueza que no cor…

Què és l´imaginari?

Imatge
La imaginació, individual o col·lectiva, sobretot en la forma difusa que anomenem imaginari, complex de representacions que expressen en forma narrativa els estereotips, els temors i els desitjos d´una persona o una comunitat, és el medi en què es desenvolupa l´autonomia humana en les condicions particulars sociohistòriques en les que discorre la seva existència. La imaginació és un producte alhora del llenguatge i de la ment, del coneixement i del desig, que ens fa habitar en una situaci´´o fronterera entre allò real i allò possible, ja que els humans viuen alhora en la naturalesa primera d´ordre físic i en la segona naturalesa que els proporciona el llenguatge, la imaginació, la cultura. (pàg. 242)
Tot i que no hi ha res tan aparentment lliure de restriccions com la imaginació, la circumstància històrica exerceix, tanmateix, una poderosa influència sobre la imaginació. Cada època i cada circumstància crea un context en el que els desitjos i els ideals es reflecteixen de formes partic…

Dona i veritable igualtat.

Imatge
... la dona serà veritablement igual a l´home el dia en què, per a un lloc veritablement important, s´anomeni una dona incompetent.


Françoise Giroud

Dubtar un cop a la vida.

Imatge
"Per examinar la veritat cal dubtar, com a mínim, de totes les coses, un cop a la vida" (Descartes).
Un cop a la vida dubtar, és a dir, un cop a la vida qüestionar el moviment purament inercial de l´esperit, o més aviat, qüestionar l´esterilitzant abandonament que ens manté en un fètid pantà de prejudicis, o sigui, d´opinions mancades de tot criteri i que, tanmateix, interioritzem com si es tractés d´un genuí element vital del nostre esperit. Un cop a la vida deixar de considerar com inqüestionable el sistema de jerarquitzacions socials en què estem immersos. Un cop a la vida deixar d´acceptar l´apodíptic de les "explicacions" que consagren l´aparent connaturalitat dels nostres costums, ritus, llengües o sistemes de parentesc i correlativament el caràcter "bàrbar" dels que ens són aliens. I en el que respecta a la ciència, un cop a la vida deixar d´agenollar-se com a "papanatas" davant aquelles afirmacions dels erudits que el nostre propi esperit…

integració

Imatge
Davant del fracàs de les polítiques d´assimilació obligada dels diferents dins la majoria, s´imposen altres polítiques, que es plantegen prioritàriament la creació d´espais d´integració. Aquests espais d´integració impliquen l´acceptació de les normes de la comunitat receptora, però amb el mateix dret i les mateixes possibilitats que tenen els membres de reinterpretar i renovar aquestes normes. La idea d´integració estableix que, tot i que hi ha diferents estils de pensar i de fer, no n´hi ha cap que pugui reclamar l´exclusivitat de l´espai públic, si bé es reconeix la necessitat d´arribar a uns acords per resoldre els afers comuns. Es tracta de la construcción de formes institucionals mínimes, però suficients per asegurar l´exercici pacífic de la convivencia, en la mesura que es pot articular la pluralitat al seu voltant.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996

Josep Ramoneda: al voltant de la indiferència

Imatge
(Bondat natural) Yo creo que ha sido muy negativa la idea de que los humanos somos buenos por naturaleza y que son las relaciones sociales las que nos estropean. Aún si fuera así hay que partir de este dato: vivimos en relaciones sociales y dónde hay dos personas hay diferencias y dónde hay diferencias hay poder. Por eso creo que los buenos instrumentos sociales son aquellos que luchan democráticamente contra el abuso de poder. Es más facil que estemos de acuerdo contra la injusticia flagrante que a favor de un bien absoluto.


(la pèrdua del gust per la raó crítica) (Da) La sensación de que se está perdiendo el gusto por la razón crítica y la actitud de sospecha ante las ideas recibidas. Se imponen como verdades sociales absolutas afirmaciones que no resisten un minuto de reflexión.
(la insociable sociabilitat humana) El ser humano desconfía del otro y al mismo tiempo necesita vivir en sociedad para realizarse, para experimentar, para aprender, para sobrevivir. Esto da una especie nec…

Més aprop de Hobbes que de Pangloss.

Imatge
En el capítulo XIII de Leviatán ("De la condición natural de la humanidad en lo concerniente a su felicidad y su miseria"), cuatro luminosas páginas que me obligo a repasar de vez en cuando (buena edición de Carlos Mellizo en Alianza), Hobbes formula su célebre consideración acerca de la existencia de los seres humanos en las épocas en que predomina la guerra de todos contra todos: "La vida del hombre es solitaria, pobre, desagradable, brutal y corta". Volví a leerlo hace unos días, a medida que iba acumulando diversas noticias y revelaciones acerca de guerras que tienen lugar lejos de aquí (pero de las que también aquí vamos contando víctimas) y me aumentaba esa sensación de guerra difusa y permanente que venimos experimentando desde que el mundo se hizo bipolar y el enemigo menos evidente.

El progreso -una ideología que se vendió demasiado bien durante siglo y medio- parecía que iba a conjurar definitivamente el siempre amenazante caos hobbesiano. No es que ilust…

Apreneu sisplau dels que ignoren.

Imatge
A l'ignorant, per la seva condició de tal, tot li hauria de sorprendre i, no obstant això, res no se li fa estrany. (...)
... viure significa tenir una determinada relació amb el que ens va passant, i això no és una cosa que ens vingui donat, de manera que puguem comptar per endavant: necessitem la col•laboració dels nostres predecessors en l'ús del pensament i de la vida, i que van tenir la generositat de deixar-nos el regal del destil•lat teòric de la seva experiència. I, és curiós, gairebé tots, des de Sòcrates, van coincidir en una cosa: la passió teòrica és l'espurna que salta quan entren en contacte la consciència de la nostra oceànica ignorància i la nostra inesgotable curiositat. Amb altres paraules: la desesperada avidesa per entendre el que ens passa constitueix, sens dubte, un dels millors llegats que els podem deixar a les generacions futures.
Tot el contrari, com fàcilment es deixa veure, d'aquest model de jove modelatge amb la forma de l'existent, disse…

Què hem d´esperar del liberalisme del segle XXI?

Imatge
El liberalisme del segle XXI hauria de tornar als seus principis republicans i virtuosos i rellegir sense artificis a Locke, Smith i Burke. Hauria de reformular fidelment i oblidar la tendència neoliberal i llibertària que convertí el mercat en una abstracció dogmàtica que justificava l´enginyeria d´una imaginació egoista il·limitada i descontrolada. Avui cal un liberalisme-republicà que controli l´arrogància fatal d´un economicisme que comença a covar-se en el segle XIX quan el liberalisme va anar de mica en mica renunciant al seu ser primigeni per identificar la prosperitat amb el benestar utilitari i hedonista. Cal que ho faci el propi liberalisme. Ell té la responsabilitat històrica d´enfrontar-se als seus propis fantasmes i no incórrer en l´error hamletià de dubtar sobre la idoneïtat de recuperar la bandera del que va ser històricament: un discurs públic i privat de la virtut individuals que tenia la vocació de frenar el despotisme, vingués d´on vingués.
El liberalisme ha de lid…

Desmitificant Internet: "un món interconnectat no és necessàriament un món més just"

Imatge
"Internet ha sido una fuerza positiva"

No. En los días en que la Red daba sus primeros pasos, nuestras esperanzas estaban por las nubes. Como ocurre con cualquier incipiente romance amoroso, queríamos creer que nuestro recién descubierto objeto de fascinación podía cambiar el mundo. Internet fue elogiado como la herramienta definitiva para fomentar la tolerancia, destruir el nacionalismo y transformar el planeta en una gran aldea global. En 1994, un grupo de aficionados digitales, liderados por Esther Dyson y Alvin Toffler, publicó un manifiesto con el modesto título de Una carta magna para la era del conocimiento, que prometía el ascenso de los “vecindarios electrónicos unidos no por la geografía, sino por intereses comunes”. Nicholas Negroponte, el entonces renombrado director del MIT Media Lab, predijo histriónicamente en 1997 que el ciberespacio pulverizaría las fronteras entre las naciones y marcaría el comienzo de una nueva era de paz mundial.
La Red, tal y como la cono…

heterofília

Imatge
... l´heterofília o la xenofília (Lévinas) consisteix en una crida a favor del dret a la diferència cultural. Aquesta diferència cultural mai no s´ha de veure com una substància incommovible, sinó com el resultat -i no la causa- de les exigències que la societat i el pensament imposen a la realitat. Perquè uns éssers humans facin societat amb altres cal que, prèviament, uns puguin aportar alguna cosa que els altres no tinguin i, alhora, precisament perquè el món no pot ser viscut ni pensat com una superfície indeterminada i amorfa, és indispensable que es produeixi un contrast. Aquesta actitud no es limita a considerar que el pluralisme cultural és enriquidor, sinó que pren consciència de la seva inevitabilitat, com a requisit perquè es realitzin amb eficàcia les funcions de les societat urbanes actuals, i, en un pla més profund i estratègic encara, perquè la intel.ligència pugui exercir la seva acció ordenadora sobre l´experiència.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència,

comunitats "guarda roba"

Imatge
És el símptoma de les identitats en una època de modernitat líquida.El seu avantatge és precisament la seva curta durada i l´escàs compromís que demanen per afegir-s´hi i gaudir-ne. Però estan lluny de la calidesa somiada i de la comunitat solidària i acollidora. 

Zygmunt Bauman, Identitat. Conversacions amb Benedetto Vecchi, PUV, València 2005

cosmopolitisme

Imatge
És un concepte normatiu que es remunta a la tradició filosòfica de la Il.lustració. El pensament cosmopolita està íntimament vinculat, d´una banda, a la idea que els esdeveniments llunyans també ens influeixen o afecten i, d´altra, amb la condició de ciutadà del món. Sempre s´ha considerat com una opció, com una forma de vida normativa. Contra l´universalisme i el nacionalisme, el cosmopolitisme proposa un tracte amb l´alteritat en què es reconeix que l´altre ja no pot ser delimitat respecte de l´observador, sinó que és part constituent de la pròpia experiència. L´altre posseeix un valor propi per a nosaltres mateixos i per a l´altre. El cosmopolitisme assumeix que és enriquidor contemplar-se a un mateix des de la mirada de l´altre i que la diversitat no és un perill, sinó una forma d´enriquiment. El cosmopolitisme, a diferència de l´universalisme i del nacionalisme, d´una banda, pressuposa regles universalistes, que són les regles de la tolerància i tots els dilemes que aquestes impl…

marginació

Imatge
La marginació implica que un individu o un grup humà és expulsat i suplantat, o bé se li nega l´accés a les activitats i funcions més determinants de la vida social. Aquesta forma d´eleiminació consisteix, pràcticament, a "esborrar" una persona dels aspectes més estratègics de l´existència col·lectiva. Els individus marginats no ocupen, com passa amb les dones, amb la classe treballadora o amb les minories ètniques més pobres, un lloc subaltern en l´ordre social. No es veuen explotats o discriminats. Es pot dir, més aviat, que els marginats no existeixen socialment, en la mesura que han estat arraconats i que el lloc que ocupaven en la societat ha estat ocupat per una altra persona.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996

Julian Assange: "la societat civil està morta".

Imatge
No sé si és possible comunicar el que he après. Hi ha dues coses que em vénen a la ment. La primera, la mort a escala mundial de la societat civil. Ràpids fluxos financers, per transferències electròniques de fons que es mouen més ràpid que la sanció política o moral, destrossant la societat civil a l'ample del món. El poder econòmic permet a oportunistes en qualsevol societat connectada al sistema financer global extreure riquesa robada amb un comportament immoral per dur-la a destinacions llunyanes o foscos i opacs vehicles financers difícils d'atrapar. En aquest sentit, la societat civil està morta, ja no existeix, i hi ha una àmplia classe de gent que ho sap i està aprofitant que saben que està morta per acumular riquesa i poder.

I la segona cosa que he vist, que opera en combinació i en oposició a aquesta, és que hi ha un enorme i creixent Estat de seguretat ocult que s'està estenent pel món, principalment basat en Estats Units. Els estats, si vol sobreviure, ha d'…

Religió digital.

Imatge
El programa Escuela 2.0, ahora en vigor en España con desigual aplicación, es una iniciativa del Gobierno de Zapatero dedicada a dotar con portátiles a 400.000 estudiantes, instruir a 20.000 profesores y digitalizar no menos de 14.400 aulas. Excelente idea, cuyo desarrollo precipitado e improvisación -¿nos encontramos ante un "profesorado envejecido" como asegura el responsable del máster de formación del profesorado de la Complutense de Madrid?, ¿a partir de qué se considera envejecido a un profesor?- no ha hecho sino fomentar el mito en su forma más brutal: niño + ordenador = sabio. ¿Serán estos pequeños monstruos digitales la crema de la sociedad del conocimiento del siglo XXI? ¿Excluirá esta cibercultura todo lo demás? ¿Serán estos sabios grandes ignorantes de lo que hasta ahora se ha entendido como patrimonio civilizatorio?
Siempre pongo un ejemplo ante este tipo de incógnitas: ¿quién sabe hoy coser, que era un saber común en las culturas anteriores y un patrimonio civil…

discriminació

Imatge
La discriminació es produeix quan un grup humà és sotmès a un tracte diferenciat, que l´impedeix accedir a certs àmbits o que el deixa participar-hi en condicions desaventatjoses. La discriminació és el mecanisme encarregat d´assegurar que la inferioritat moral atribuïda a una comunitat tingui una correspondència en el pla de les relacions socials. Pot tenir diverses expressions: menys salari per fer una mateixa feina, menys oportunitat de trobar un lloc de treball o un habitatge dignes, més dificultats de moviment dins del sistema social, obstacles en la promoció professional, una orientació escolar tendenciosa i restrictiva, etc.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996

Què hi ha més enllà del mur?

Imatge
Així ho afirma el famós astrofísic britànic Stephen Hawking en el seu llibre El gran disseny. N'hi hauria prou amb les lleis físiques per a donar origen al Big Bang. Però qualsevol pot preguntar: i les lleis físiques d'on han sortit? A mesura que un es fa gran, s'adona cada vegada més del misteri del món i de la vida. És percep com un misteri ell mateix: "qui sóc, què he de fer, què puc esperar?", es preguntava el gran filòsof I. Kant. Un misteri envoltat de misteri per totes bandes. Potser és que tot porta la marca del Misteri en majúscula, que els creients anomenem Déu?
La realitat és que, emprenguem el camí que emprenguem, topem amb el mur impenetrable del misteri. Hi topa el millor científic, hi topa el millor filòsof, hi topa el millor teòleg (bé que amb algunes diferències). Què hi ha més enllà del mur?
No ho demanem pas al científic que no pot passar les barreres d'aquest nostre món empíric, ja que, per principi, el pensament científic es limita a allò q…

Cartesianisme i antidogmatisme.

Imatge
Una simple encuesta sociológica nos mostraría, probablemente, que el término cartesianismo se halla lastrado por un rosario de connotaciones peyorativas. Cartesiana sería una disposición espiritual ávida de intolerable voluntad reduccionista que, empezando por deificar la exigencia de método, acabaría por confundir los contenidos a conocer con esquemas abstractamente erigidos. Y la actitud crítica no se limita a consideraciones epistemológicas. Remitir a excesos del espíritu cartesiano es expediente habitual (con el que perezosamente se evita todo esfuerzo auténticamente explicativo) en presencia de actitudes que pretenden reducir la multiplicidad de civilizaciones y culturas a aquellas que habrían permitido mayormente generalizar ideales de progreso vinculados a la civilización científico técnica. Razón esquemática, aséptica y sin embargo ebria, ignorante de sus propios límites; razón, en suma, a la par asténica y totalitaria.
La razón desterrada. Frente a este cliché (auténticamente …

La reivindicació de la memòria.

Imatge
La memòria és interpretada com una facultat imprescindible per explicar la conducta, en l´àmbit de la psicologia, des dels plantejaments de dos autors clàssics com ara Freud i Jung fins a les propostes més recents de la psicologia cognitiva. A la psicoanàlisi, per exemple, tornem a trobar els mateixos elements de la filosofia grega, segons els quals el record continua conservant el seu poder per desvetllat la veritat (ja sigui en l´àmbit individual, segons la formulació de Freud, a través d´evidenciar els traumes de la infantesa, ja en plural, segons proposa Jung, amb la seva reivindicació d´una memòria col·lectiva inconscient).
La pedagogia actual, després de magnificar el poder de la imaginació i de la creativitat individual, torna a interpretar el cultiu de la memòria com una disciplina cabdal, com una eina procedimental per tal d´incentivar els aprenentatges. El mateix Piaget va estudiar l´evolució de la memòria infantil i va arribar a la conclusió que era paral·lela a l´evolució…

Un racisme raonable.

Imatge
Tras décadas de Estado del bienestar -o de su promesa-, cuando los recortes financieros se limitaban a breves periodos y se aplicaban prometiendo que las cosas pronto volverían a la normalidad, entramos ahora en una nueva época en la que la crisis, o más bien cierto estado de emergencia económica que precisa de toda clase de medidas de austeridad, es permanente, se convierte en una constante, en pura y simplemente una forma de vida. Después de la desintegración de los regímenes comunistas en 1990, entramos en una nueva era en la que la forma predominante de ejercicio del poder estatal se ha convertido en una despolitizada administración técnica que se dedica a coordinar los intereses.
La única manera de introducir pasión en ese ámbito, de movilizar realmente a la gente, es mediante el miedo: a los inmigrantes, a la delincuencia, a la impía depravación sexual, al exceso de Estado (que abruma con unos impuestos y un control excesivos), a la catástrofe ecológica y, también, al acoso (la…