Paradoxes de les consignes pacifistes contra la guerra.


Res no pot escapar a aquest tret conseqüencial del polític. Si l'oposició pacifista a la guerra pogués fer-se tan forta com per portar els pacifistes a la guerra contra els no-pacifistes, si aquesta oposició deslligar una "guerra contra la guerra", amb això no faria més de provar que té realment força política perquè , en aquest cas, seria prou fort com per agrupar els éssers humans en amics i enemics. Si la determinació d'evitar la guerra es fa tan fort que ja no retrocedeix ni davant la guerra mateixa, és simplement perquè s'ha tornat un mòbil polític, és a dir: afirma, encara que només sigui com a eventualitat extrema, a la guerra i fins al sentit de la guerra. En l'actualitat aquesta sembla haver-se constituït en una forma especialment estesa de justificar les guerres. La guerra es desenvolupa així sota la consigna de ser sempre la "última i definitiva guerra de la humanitat". Guerres d'aquesta índole són, per necessitat, guerres especialment violentes i cruels perquè, traslladant la política, rebaixen l'enemic simultàniament tant en allò moral com en altres categories, i es veuen forçades a fer-ne un monstre inhumà que no només ha de ser repel·lit sinó exterminat, de manera que ja no és tan sols un enemic que ha de ser rebutjat cap a dins de les seves pròpies fronteres. No obstant això, en la possibilitat de tals guerres pot demostrar amb especial claredat que la guerra, com a possibilitat real, encara existeix en l'actualitat i això és l'única cosa rellevant pel que fa a la diferenciació entre amics i enemics i quant a la comprensió del que polític.

Carl Schmitt, Categorías de lo político
http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/CarlSchmitt/CarlSchmitt_ElConceptoDeLoPolitico.htm

http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/politica


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"