"Hi ha molta universalitat, però no prou universalisme".

Amin Maalouf
Jo tinc la sensació que mai no formo part del comú de la gent. Que sempre estic a l'exterior de la societat en què visc. Tenia aquesta sensació quan estava al Líban ... I quan em vaig mudar a França vaig sentir el mateix. Per descomptat que sempre he intentat dir: "sóc part d'aquest nou país al qual he emigrat" ...; vull ser part d'ambdues cultures, d'ambdues nacions, però òbviament això no és el que passa en realitat. Perquè per la manera com la gent et mira saps que són conscients dels teus orígens. I això afecta la manera com et parlen, al teu lloc a la societat, el que pots dir i el que no pots dir, el que pots fer i el que no pots fer. I sento que ara és més difícil que abans adherir-se completament a la societat, perquè el fenomen de les identitats s'està tornant molt pitjor a tot el món. T'empeny a demostrar clarament la teva identitat o callar.


La tolerància no és suficient. La tolerància és una actitud del vencedor cap al vençut. El que necessitem dir no és "jo et tolero", sinó "jo et respecto". Respectar l'altre, conèixer l'altre, establir un tipus diferent de relació amb l'altre i amb la cultura de l'altre. La tolerància estava bé en els segles XV o XVI, ara no n'hi ha prou. Necessitem ser conscients del fet que compartim el mateix planeta, que som persones diferents en l'idioma, en la religió, en el color, en l'estatus social, en la nacionalitat ... L'assumpte principal del segle XXI és com viure junts harmoniosament, i em temo que molt pocs països estan enfrontant-se a aquest tema adequadament.

Seria molt ingenu de la nostra part pensar que l'actitud natural de l'ésser humà és acceptar els altres. L'actitud natural al llarg de la història ha estat expulsar. Això ha de ser estudiat, explicat i après per generacions i generacions. No sorgeix simplement perquè la gent visqui uns al costat d'altres. Aquesta és una de les coses més complicades: acceptar l'altre. Això és extremadament seriós i difícil, i hem de afrontar-lo amb serietat, respectant els sentiments de tots.

Jo no crec que hi hagi hagut temps millors. El que tenim avui és una cosa molt avançat comparat amb el que la gent va conèixer. Però no ens podem conformar amb dir que sempre ha estat així, que no canviarà res i que no podem esperar que això canviï. Per exemple, quan parlem del món àrab, moltes persones a Occident estan convençudes que va ser sempre així: endarrerit, ple de fanatisme i violència. Un ha de recordar que hi va haver segles de debats, d'investigació científica, de desenvolupament, de filosofia, de traduccions ... Això vol dir que no és inherent a aquesta cultura produir el que estem veient avui. L'important és saber que el que veiem en aquesta cultura avui no ho podem assignar a la seva essència. Ha de ser causat per circumstàncies històriques. No és excusa, només dic que hem de seguir creient que cada societat produeix coses diferents en moments diferents de la seva història. I si una societat ha estat oberta i ha acceptat opinions diferents, això vol dir que no és impossible que les accepti de nou. M'agradaria estar segur que els meus fills i els meus néts van a viure millor que els nostres avantpassats. I no estic segur.

Per primera vegada en la història, em temo que estem anant costa avall. No en el camp dels desenvolupaments tecnològics o científics, però si sento que hi ha una regressió moral a tot arreu. Estem avançant cap a un món de conflicte, d'amargor, de discriminació, de guerres, de sofriment, i tot això ens portarà també a un empobriment. De manera que estic molt preocupat sobre el futur, però certament no sóc nostàlgic del passat.

Moltes coses estan anant malament. Tenim un món que està bastant globalitzat, però no hem arribat a la mentalitat d'impedir que part d'aquest món se senti exclòs, discriminat. I no podem fer servir un món així. Per dir-ho d'aquesta manera, jo crec que hi ha molta universalitat, però no suficient universalisme. I això no és sostenible. Hem de elevar la nostra visió del món perquè pugui estar al nivell del progrés material que hem assolit.

Li poso l'exemple d'Europa. Estic convençut que Europa no pot gestionar-se avui amb diferents països portant polítiques diferents. No és sostenible. Hem de tenir alguna cosa com els Estats Units d'Europa. No és un somni. Ja no podem continuar amb polítiques diferents i tot i així esperar un continent unit. I el que dic d'Europa es pot aplicar, en un període més llarg, a la resta del món ... El problema és que, un cop més, les mentalitats no estan seguint els moviments. Les realitats econòmiques, científiques, materials, tecnològiques, ens estan empenyent cap a la integració, però les nostres mentalitats ens estan impedint moure'ns en aquesta direcció.

Jo diria que cap religió és en si mateixa incompatible o espontàniament afavoridora de la llibertat. Totes les religions, en un punt o altre de la seva història, han experimentat el fanatisme d'una manera molt negativa. La llibertat ve de l'evolució de la societat, de les idees dels pensadors i els filòsofs, i llavors és adoptada i acceptada per la religió. Estic convençut que totes les religions poden interpretar d'una manera que sigui compatible amb la llibertat, amb els drets humans, amb els drets de la dona, amb el laïcisme i amb la modernitat ...

Amin Maalouf, extracte de “Avanzamos hacia un mundo de amargura”, entrevista de Juan Cruz, El País semanal, 17/10/2010
http://www.elpais.com/articulo/portada/Avanzamos/mundo/amargura/elpepusoceps/20101017elpepspor_8/Tes?print=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.