Qui sóc?
"Jo no sóc com els altres". Evidentment, ja que el meu patrimoni genètic, fruit d´una loteria doble, és únic com única és l´aventura que he viscut. Allò que tinc en comú amb la resta és el poder de participar en la meva creació a partir d´allò que he rebut.
Però cal que em deixin fer.
Gràcies als meus pares, l´òvul i l´espermatozou dels quals contenien totes les receptes de fabricació de les substàncies que em constitueixen.
Gràcies a la meva família per l´aliment, el calor, l´afecte que m´ha permès créixer i estructurar-me.
Gràcies als meus mestres que m´han transmès els coneixements acumulats lentament per la humanitat, des que començà a interrogar l´univers.
Gràcies a vosaltres que m´heu estimat amb el vostre insubstituïble amor.
Però sóc jo qui ha de concloure l´obra (...) Oblideu allò que us hagués agradat que fora. No he de realitzar el somni que heu somiat per a mi, seria com trair la meva naturalesa d´ésser humà. per a què jo sigui vertaderament un ésser humà heu de fer-me un últim regal: la llibertat d´arribar a ser allò que desitjo ser.
Però cal que em deixin fer.
Gràcies als meus pares, l´òvul i l´espermatozou dels quals contenien totes les receptes de fabricació de les substàncies que em constitueixen.
Gràcies a la meva família per l´aliment, el calor, l´afecte que m´ha permès créixer i estructurar-me.
Gràcies als meus mestres que m´han transmès els coneixements acumulats lentament per la humanitat, des que començà a interrogar l´univers.
Gràcies a vosaltres que m´heu estimat amb el vostre insubstituïble amor.
Però sóc jo qui ha de concloure l´obra (...) Oblideu allò que us hagués agradat que fora. No he de realitzar el somni que heu somiat per a mi, seria com trair la meva naturalesa d´ésser humà. per a què jo sigui vertaderament un ésser humà heu de fer-me un últim regal: la llibertat d´arribar a ser allò que desitjo ser.
Albert Jacquard, Yo y los demás (Introducción a la genética)
Comentaris
Molt sovint, quan discuteixo amb els meus pares, els hi dic que tant de bo hagués nascut en una altra família. Ells s’enfaden i em diuen que no valoro el que fan per mi. Al cap de l’estona em penedeixo i demano perdó, però mai penso en el que realment podria haver passat si hagués nascut en un altre lloc.
L’argument més obvi és que sense els meus pares no hauria existit, doncs segons com diu el text, els pares són els que donen l’òvul i l’espermatozoide que, amb la unió d’aquests, estableixen les característiques físiques pròpies de cada individu. Però una persona quan neix no ha passat per un aprenentatge previ, i es aquí quan diversos agents, principalment la família, faran que en un futur l’individu es comporti d’una manera determinada.
Tal com he dit abans, la família és l’agent socialitzador primari que fa condicionar la manera d’actuar durant el creixement, sobretot en la infància i en l’adolescència de l’individu. En varies enquestes realitzades, es demostra que la manera d’actuar i el que creuen els infants i adolescents es influïda per la família, per sobre dels amics i de l’escola. Els infants, com a essers humans que son, aprenen imitant algun model a seguir per a ells, la qual cosa solen ser els pares. A part d’aquesta imitació envers els progenitors, el tipus d’educació de la família també serà decisiva per marcar el comportament de la persona, doncs tant si és una família autoritària com permissiva provocarà comportaments negatius en un futur. En el text es diu: “Gràcies a la meva família per l’aliment, el calor, l’afecte que m’ha permès créixer i estructurar-me”
He d’esmentar també, que els models que agafen els infants o adolescents d’imitar no sempre son exemplars i que ensenyen un valors apropiats. Sinó que a vegades agafen models exemplars negatius que manifesten en les seves conductes actituds allunyades dels que es consideren els valors més representatius d’una societat.
Altres agents socialitzadors, però ja secundaris, serien l’escola, els amics i el treball. L’escola, per exemple intenta ensenyar a l’individu la realitat social a allò que la societat veu com l’ideal a aconseguir. En el text es diu “Gràcies als meus mestres que m’han transmès els coneixements acumulats lentament per la humanitat, des que començà a interrogar l’univers.”
Al final del text, es fa referència que malgrat la família t’hagi condicionat en cert mode a aprendre una conducte determinada, arriba un moment en que tens d’agafar les decisions importants de la teva vida amb el que tu creus que es necessari, sense que ningú en aquell moment t’influeixi en aquella decisió.
Una cosa si que està ben clara, tothom és únic.
Potser tinc el mateix aspecte que les altres persones, però nomès exteriorment, per què de forma interna tinc un codi d'ADN que es distintiu entre la resta per què no n'hi hurà cap d'igual, per tant, això significa que sóc especial per què ja tinc una cosa que es diferent.
He de donar les gràcies a la meva família, per educar-me, ja que ells han sigut qui m'han donat la vida i qui m'ha donat consells i unes pautes a seguir per poder tenir una base de formació, és a dir, encara que a vegades ens sembli que ens diuen les coses i fan les coses per molestar-nos no es així, i en realitat ho sabem, però en calent no pensem les coses que diem i la forma de comportar-nos, per tant, té més mèrit l'esforç que continuen posant en la nostra educació per ser alguna cosa en la vida, per què encara que els decepcionem ells continuarán treballant per donar-nos tot el seu amor i afecte.
Però amb l'educació paterna no és suficient, ja que necessitem una base de coneixements, per poder afrontar certes situacions en les quals s'ha d'utilitzar l'intelectual, per aquesta raó, existeixen els mestres. Aquests que semblen que et tinguin manía, en realitat t'estan aportant una educació paral·lela a la que reps a casa teva, a més de donarte l'oportunitat d'aprendre i creixer intelectualment.
Hem d'agraïr a totes aquestes persones l'haver-nos donat una base per poder créixer tan físicament, com espiritualment com intelectualment. Però a partir d'aquí, he de continuar nutrint-m'he jo sola per què la vida et dona accès a viure certes situacions per poder acabar de desenvolupar-me, i encara que que aquestes persones volen intervenir, no pots ser per què el camí que és la vida l'he de travessar jo sola, i així poder aconseguir les meves metes i els meus somnis.
NAZARETH DÍAZ MUÑOZ
Yo no soy como los demás, soy diferente y los caminos que escoja serán aquellos que realmente considere correctos para mí.
A mi familia le debo todo, mis fracasos, mis triunfos y aunque no siempre esté de acuerdo con ellos y confunda mi libertad con rebeldía, en las buenas y en las malas sólo ellos pueden llegar a quererme por lo que pueda llegar a ser en sus vidas, aunque no sea lo que ellos quieran, aunque no sea perfecta, aunque haga oídos sordos a sus palabras y aunque no agraden mis decisiones la única certeza que tendré es que en un futuro realmente seré feliz con lo que he buscado y sólo en ese momento tendré mi vida, aquella que he soñado y he pintado yo..no los demás.
Els seus pares li han donant la vida, un cos; el qual posseeix uns trets físics únics, i un caràcter peculiar. A més, aquests també han exercint com a agents socialitzadors primaris: educant-lo, instaurant-li certs valor, etc, amb el seu model familiar.
També menciona als seus mestres, ja que de forma directa, però exercint com a agents socialitzadors secundaris, l’han ajudat a complementar la seva educació amb una base de coneixements que s’han anat transmeten de generació en generació.
I finalment, dóna les gràcies a tota persona que l’hagi estimat i valorat.
Tota aquesta gent, amb les seves respectives tasques, l’han ajudat a traçar el principi d’un camí, que arribats a un punt, el mateix Albert se sent preparat per seguir i concloure. Ja que tothom té el dret, la necessitat i capacitat de triar qui vol ser.
Moltes vegades ens preguntem a nosaltres mateixos, qui soc jo? De fet és una pregunta retòrica perquè es una pregunta que tant sols la podem contestar nosaltres,som diferents als altres? el sol fet de provenir d'un esperma i un ovul diferents als altres ja suposa ser diferent? Jo crec que cuan naixem, el nostre cos es com una base, una base que l'hem d'anar alimentant fins arrivar al que som, i aquesta base l'alimentem amb les nostres experiencies, amb l'amor que ens donen les persones més properes, ja siguin els pares, amics, professors... Per que de tot aprenem, tot aquest conjunt de sentiments i coneixements que anem adquirint són els que ens fan persones, ja siguin diferents a la resta ja existents.
Som el que som gràcies a la gent que ens envolta, ja siguin els pares, amics... Per això els hi hem de donar les gracies, els i hem de estar agraits de tot cor.
Bien pues esto tiene una simple respuesta
y es que no hubieses nacido, ya que tu has sido concebido por dos personas de diferente sexo en un momento exacto, ni diez minutos antes y peor después.
Cada persona es diferente nadie es igual ni siquiera los gemelos, cada uno es especial algo tiene de diferente, puede ser ya educación que has recibido por parte de tus padres, ya que estos te crían de una manera diferente a los demás, te educan como les han criado a ellos.
Tus progenitores solamente quieren lo mejor para ti quieren que sobresalgas por encima de los demás cueste lo que cueste, y si esto supone tenerte estudiando noches enteras ellos lo harán pero solo para que el futuro tengas un buen trabajo y no sean un talento malgastado.
Pero al hacer esto están cortando tu libertad ya que te obligan a estudiar lo que ellos piensan que es mejor para ti, y no es así puede ser que lo que te esten obligando a estudiar ni siquiera te guste.
pero tu un día decides decirles lo que piensas, lo que quieres estudiar y deseas llegar a ser en el futuro y ellos lo tiene que aceptar cueste lo que les cueste.
Segons l’argument del text, ens diu que cada individu és únic en la terra. Pel simple fet de que cada un ve d’un òvul i espermatozoide diferent, i que després gràcies a uns agents t’acabes de forma, i que finalment et comportes d’alguna manera determinada.
Albert Jacquard, també fa referència a la seva família, diu que gracies a ells ara és com és, ja que la seva família és el agent socialitzador primari ( generalment per a tots) . Pel simple fet, de que la família, són els que t’educa’n d’una manera determinada durant la etapes de la vida d’un persona, però principalment durant la infància i l’adolescència. Ja que en aquetes etapes, és més difícil educar-los, a causa de que no fan cas. Fins que adaptes un comportament diferent respecte a la resta, i per tant és diferent que els altres. Amb això podem dir que la família és l’agent que més influeix en la vida de cada persona, ja que és l’únic que ens donar les bases de ser d’una manera o altre, i això és depenent del model de família on hagis nascut.
També hem de dir que durant les etapes de la infància i l’adolescència, pots agafar un model exemplar a seguir, ja que admires aquella persona pel que és, i algunes vegades és un bon model a seguir, però d’altres no. Per tant, s’ha d’anar amb compta, perquè sinó tindràs un comportament que no sigui molt correcte, respecta a la societat. A part de l’agent de la família, hi ha un altre que és l’agent socialitzador secundari, que son els mestres. Albert diu que ells són qui l’han ensenyat els coneixements culturals i bàsics, que després li serviran en la seva vida professional.
Finalment l’Albert diu que respectar, a tots els agents que l’han ensenyat a ser d’un manera o altre, ell donar les gràcies, però diu que ara ell te que saber fe una bona elecció, ja que només ell serà qui decidirà, ja que finalment és la seva vida. En conclusió, que cada persona (i jo m’incloc )és diferent, especial i única en el món.
En el text redactat per Albert Jacquard, la seva idea principal que ens vol mostrar, és que cap dels individus que vivim en aquest món som iguals, perquè cadascú de nosaltres, tenim un ADN únic, i això fa que el nostre aspecte físic i psicològic, sigui diferent als demés.
Jo crec que una persona quan els seus progenitors li donen la vida, té que fer tot el possible per agrair-los d’aquest regal únic.
La vida és un camí que no és etern, i que cadascuna de les etapes que viuràs, t’entrebancaràs molts cops, però sempre intentaràs tirà endavant.
Algunes persones intentaran seguir els passos dels pares o la família (agents socialitzadors primaris), perquè ells volen que en la teva vida siguis una persona amb una bona educació i uns coneixements perquè sàpigues tirà endavant tot sol i resoldre els problemes que et vagin sorgint, també et poden educar els mestres (agents socialitzadors secundaris), que ells al llarg de la teva vida t’ensenyaran coneixements bàsics perquè et sàpigues desenvolupar i integrar en la societat, o els teus amics (agents socialitzadors secundaris), que ells saben en tot moment el que et passa i et donen un cop de mà en etapes de la teva vida per solucionar els teus problemes.
Penso que una persona alhora de crear la seva vida es te guià per el que li agradi fer en un futur, és a dir, no es te que deixà manipular, obligar o influenciar per els seus pares, família, amics.., perquè si fós aquest el cas, t’estan malgastant el talent, i no t’estan deixant llibertat per desenvolupar-te tant com desitges en la societat.
Una persona té que està segura del que farà guiant-se per el que li digui el seu cor, i no per el que faci l’altra gent, però si que es pot guiar en consells que li transmetin els seus éssers més estimats per tirà endavant, perquè ells, més que ningú són els quins millor et coneixen, encara que alguns d’aquest consells fracassin, tu tens que estar-los agraïts per la seva intenció.
Los padres son los que nos guían y nos dice lo que es lo correcto , pero
yo al final decido lo que haré en mi viva , simplemente los padres nos enseñan lo correcto , pero luego tu acabas decidiendo por ti mismo; ( lo que esta bien lo que esta mal .
Gracias a mi familia soy la persona que ahora soy por que me han trasmitido efectos ....me an transmitido conocimientos de la sociedad etc.
La libertad es lo que mas decea cualquier persona .
Albert Jacquard, era un genetista i escriptor francès, com bé diu en el text ell no és com els altres ja que no hi ha ningú que sigui igual, tothom fa les coses a la seva manera, tothom té els seus ideals concrets i la seva manera de pensar. Poden haver dues persones o fins i tot més que comparteixen certes idees però n'estic completament segura que no les compartiran totes o no al 100%.
Cadascú s'ha format amb una educació diferent, cada família té la seva manera d'ensenyar als seus fills i també els diferents models a seguir.
A partir d'una certa edat, els fills s'adonen de com són realment els pares ja que hi ha famílies i famílies. Moltes persones tenen l'oportunitat d'escollir qui o què volen ser en aquesta vida, dic moltes perquè també hi ha d'altres que desgraciadament no la tenen.
Però quantes d'aquestes persones aprofiten o són algú a la societat?
Jo crec que ben poques.
En Jacquard diu una frase interessant que és la de " Però cal que em deixin fer " a mi em sembla interessant perquè sí que hem de rebre una educació per part dels pares, però també ells han de comprendre que hi ha moltes decisions que ens pertoquen escollir-les i decidir-les a nosaltres mateixos ja que ells no estaran sempre a sobre nostre per a fer-ho tot, ens han de deixar aprendre dels errors.
Ser diferent dels altres és un terme molt complicat, tots provenim d'un òvul i un esperma diferent del dels altres però tots tenim distinta manera d'actuar ja que cadascú tria el seu camí.
En aquest text Jacquard dóna gràcies als seus pares per l'educació que ha rebut i també als seus mestres ja que sí que els pares ens ensenyen i ens eduquen però tampoc podem oblidar la " segona educació" com es deia en la pel·lícula " Una historia del Bronx" ja que a l'escola aprenem coses que a casa no s'aprenen.
El text acaba amb una frase que diu " Però sóc jo qui acaba l'obra" aquesta frase em transmet que d'alguna manera ha de donar gràcies als seus pares per tot el que li han donat però que finalment és ell mateix qui s'ha convertit en qui és. Ningú l'ha fet pensar d'aquella manera, el poden haver influït però res més tu ets qui acabes decidint.
També diu que no ha de realitzar el somni que heu fet per a mi perquè seria com trair la seva naturalesa com a ésser humà, això vol dir que moltes vegades als pares els agradaría que triéssim fer com per exemple, a l'hora d'estudiar que triéssim una carrera que els agrada a ells però veritablement si no ens agrada a nosaltres no ho hem de triar.
Hem de fer el que nosaltres creiem millor per a nosaltres mateixos, també hi ha la frase que diu que li han de concedir un regal, deixar-li la llibertat per a escollir el que vol ser.
Crec que els pares han de deixar llibertat als fills per a escollir els seus camins, la seva vida han de fer sempre el que els hi agrada, sense estar opresos o obligats per altres.
Sí que hem d'escoltar els consells i la sabiesa de tothom i finalment, desde el meu punt de vista, hem d'ajuntar una miqueta els coneixements de tots i adaptar-los a nosaltres mateixos, així podrem ser diferents dels altres sempre.
La conducta moral de l’individu depèn, sobretot en les primeres etapes de la seva vida, del model educatiu familiar. La família, amb el seu model educador, pot ser un factor transcendental a l’hora de crear una personalitat disruptiva ( conflictiva, asocial…) o un comportament assertiu, és a dir, amb habilitats socials.
El model familiar idoni és la família assertiva, en que es reprimeixen les conductes negativen i s’elogien les positives.
Els altres dos models,per oposats que semblin, la permissivitat i l’autoritarisme dels familiars provoquen una manca d’autocontrol i escassa responsabilitat social.
L’escola i els estudis en general, tot i quedar per darrere les famílies, t’aporten el saber , t’ensenyen el camí a seguir i t’acostumen a valer-se per un mateix.
Un cop has adquirit totes les habilitats socials, és l’individu per si mateix qui ha de prendre les decisions que ell trobi convenient. Per tant, arriba un moment en que et poden aconsellar però qui realment pren les decisions ets tu mateix i has de fer servir aquestes habilitats socials amb les quals t’han educat, per triar la decisió idònia.
Sí, que m'agradaria que alguns dels meus somnis es fessin realitat, però avegades no as de mirar tant per tu i as de mirar per altre gent que ho neccesita més que tú.
Ara centrant-nos en el tema, la veritat es que si els meus pares no estiguessin junts, jo no hauria existit, una vegada hem nascut no sabem res, només aprenem a plorar amb el seu conseqüent que és respirar al neixer del ventre de la mare, això passa amb altres factors d'aprenentatge que ens ensenya la família, amb aquesta manera que ens ensenya la família fa que ens comportem en el futur de una manera o d'una altre.
La família són les persones socialitzadores primaries, ells condicionen la manera d'actuar i d'ensenyar durant el creixement.
La manera que tenim d'actuar, yo per exemple, és la que ens ensenyen els pares o m'han ensenyat, això vol dir que la família és la que més influeix a l'hora del creixement dels seus fills o de l'ensenyament.
Depén de la família i lo que tu veus a casa tens un comportament o un altre, per exemple si tu veus a la teva mare i el teu pare barallant-se tindrás un comportament violent perquè es el que veus de petit i això se't queda marcat.
Els agents socialitzadors secudaris són:l'escola, els amics i el treball.
En l'escola t'ensenyen aspectes positius de la vida, també t'ensenyen a tenir un bon comportament i a veure la vida tal i com és.
En l'últim paragraf s'enten molt bé que hi ha vegades a la vida que ja quan ets gran has de prendré les teves pròpies decisions que tu i només tu les pots prendré.
En conclusió, no tots som iguals tenim aspectes que ha tothom ens fan diferents, la qual cosa ja es veu a la vida real.
Eric Roger Alvarez
1r Batxillerat A
Psicologia
No estic d'acord amb el que diu l'autor del text, els nostres pares no només ens creen, ens donen la satisfacció de viure, sinó que ens intenten guiar per la vida per a quan estiguem sols. Els pares, son la major influencia que podem tenir, tot i que en molts moments, no hi estem d'acord amb ells i volem que ens deixin en pau, però al cap i a la fi son ells els que ens eduquen.
Crec que cada persona es un món i té que viure com vol, però sense mai oblidar el que els teus pares t'han ensenyat. Els pares tenen l'habilitat d'acceptar tot el que vols fer, relacionat amb el teu futur, perque veuen que això et fa feliç.
En molts factors de la vida li tindriem que fer més cas als pares, al cap i a la fi son els que millor ens coneixen.
Andrea Rubio
Però a part d’això el que ens fa diferent de la resta de les persones són les vivències viscudes al llarg del temps, ja que NINGÚ les ha viscut igual que un mateix, encara que siguin persones properes i que els hi passa el mateix, aquestes pot ser que reaccionin diferent per els moments anteriors que hagin passat, ja que ningú està posat dins de la mateixa pell, i no passen les coses per igual. Com per exemple: Quan a una noia li passa un fet, aquesta reacciona; però si al cap d’un temps li passa el mateix a una altre noia, aquesta pot reaccionar davant del mateix fet molt diferent, ja que el que ha succeït no ha passat en el mateix temps, i entre el període d’una acte i l’altre pot ser que la segona noia hagi: canviat els pensaments, sigui més gran, estigui envoltada de més gent. Per tant això demostra que per molt que dues persones facin el mateix MAI, viuran les mateixes experiències amb les mateixes condicions i això fa que les persones moltes agafin unes actituds i uns valors diferents, que això conclou en que cadascú és diferent, sigui per el que sigui (però normalment és per genètica o per les vivències de cadascú).
Més avall en el text “dóna” les gràcies a tots els que han fet possible que aquesta persona hagi pogut triar entre quins valors agafar; i per dir això anomena als seus pares, familiars, mestres, amics... etc.
Però finalment fa una reflexió i demana a tots aquells que l’han ensenyat, que ara, que ell ja està informat de tot el que existeix, que si us plau el deixin triar i agafar els valors (dels que ells l’han inculcat) els que a ell més li agradin o s’assemblin més a la seva naturalesa d’esser humà. I com diu finalment: sinó el deixen triar i el fan creure i ser tal i com ells volen trairà a la seva naturalesa.
Blanca Aguilar Pera
Cada persona que contribueix a la teva vida t’aporta alguna cosa nova que et fa diferent. Per petit que sigui aquella aportació. Ningú és igual que un altre, encara que tinguis el mateix grup sanguini,mateix color d’ulls o mateix cognom.
La família no només t’aporta els gens i el físic sinó que, t’aporta la manera de ser, el teu caràcter i encara que en la nostra edat diguem: “No, jo no vull ser com la mare/pare” o “No m’assemblo, jo no soc com ell/a” més endavant ens adonarem que som molt semblant a ells, per tot els que ens han aportat, per tot el que en han donat quan érem petits. Primer apreciem els pares i ens creiem tot el que ens diuen, amb la teoria de que ho fan pel nostre bé. I desprès quan creixem creiem que no tenen raó i que si ens castiguen o fan alguna cosa que no ens agrada ho fan per fotre, i no és així, almenys crec jo, que si ho fan és per algun motiu molt gran per ells, que som nosaltres. Quan els pares diuen es així o t’equivoquis o si fas això passarà allò altre i diem i ens diem no, no i no, normalment els pares acaben tenien raó.
Després els amics que també t’aporten grans coses a la vida des de moments fins i tot manera de comportar-se. Influiran en el nostres canvis a una certa edat , des de els 8 anys, que és quan comences a allunyar-te dels pares, fins els 18 que és quan ja et fas gran i tens d’escollir quin camí, quin futur vols tenir per a tu, sense que ningú et poguí dir res.
Jo no soc igual que els altres, puc compartir gustos i criteris en alguns aspectes, però no sempre estaré d’acord ni tindré els mateixos gustos. Jo no vull una “mitja taronja” que sigui igual que jo, per que seria com una altre Paula i sincerament saben una mica com soc, per que encara em queda molt per aprendre, seria un suïcidi. Gracies a les aportacions de la família, amics , mestres i professors, seré jo, i seré única. I serà gracies a el que un dia un seguit de persones em van a portar.
Una família és més que important per a saber realment qui som, ells han fet la feina grossa. Apartir d'aqui un ha de concloure la seva obra, hi tant que si, però, i si no surt bé?
Personalment no tinc més que paraules d'agraïment cap a la meva família ja que fins ara, sempre he anat per un bon camí, el meu camí, però que sens dubte, ha estat marcat fortament per ells, tant per els bons moments o per als dolents, si tot fós fàcil, en el moment que s'ha de concloure l'obra tal i com es diu en el text, haguès sigut un llarg i aburrit camí, ens agrada l'inalcansable, alló que veiem lluny de nosaltres, i més quan sabem que alló que desitjem es gairebé impossible, i ens agrada rondinar i rebutjar i ens agrada caure, perquè en cadascún d'aquests moments ha estat marcat per algú.
Amb tot això vui dir que els valors i la formació totals que tenim és a gràcies a la gent que ens envolta, però sobretot gràcies a nosaltres.
Pero cada uno tiene su forma de pensar y de razon y de enfrontar los problemas en su entorno.
Todos tenemos unas cualidades mejores o peores que los demas.
Pero una cosa hay que tener claro que todos tenemos cualidades unicas.
Mario Muñoz
Moltes vegades algunes persones ens fan recordar a una certa persona per els moviments que fa, per la manera de parlar, per el seu físic, per les seves ideologies... però la veritat es que només és una semblança, ja que els essers humans som únics. Aquesta virtut ens la donen els nostres pares amb els seus ADN, que estan incorporats en els òvuls i en els espermatozoides, tot formant un codi genètic únic (que mai es repeteix) que et fa ser diferent de la resta dels humans.
En el moment que neixes, el teu cervell no està educat i per això no és conscient del que fa. Aquest fet fa que diverses persones, com poden ser els teus pares, els teus amics, els teus professors de l’escola... fan possible la teva educació.
Moltes enquestes demostren que la família (sobretot els pares) és la principal influència alhora d’educar a un fill. Això és donat perquè a la majoria dels infants consideren als seus progenitors com a punts de referència o models a seguir. La família és l’agent socialitzador primari més important i depèn de que tipus pot ser (autoritària, permissiva o assertiva) el fill tindrà unes habilitats socials diferents. Per exemple, si una família té un comportament autoritari, la majoria dels casos fa que el fill que ha rebut aquesta doctrina surti amb unes conductes disruptives, una forta conflictivitat i unes dolentes habilitats socials.
Per això, Albert Jacquard en el text, ens vol fer entendre que em d’agrair la nostra existència als nostres pares i donar-li les gràcies per educar-nos, permetre’ns créixer i estructurar-nos com és degut.
Albert també vol agrair als professors part de la seva educació, ja que per a ell ha significat molt més que per la majoria de la població. Dic això perquè en les enquestes es mostra que en el grau d’influència per a l’educació, el col•legi o els professors quasi estan tota l’estona a la cua de la llista. En aquest cas, els professors són agents socialitzadors secundaris.
Per finalitzar, Albert ens explica que quan arribes a una certa edat, ets tu el que decideixes i no el que diu l’altra gent, perquè explica que no vol ser el que la gent vol que sigui, ja que l’única cosa que l’importa és la llibertat de fer el que desitja.
1r BAT A
La nostra familia es una cosa molt dificil de perdre moralment, són aquelles persones que sempre seran allà per ajudarte en el que calgui i donarte consells.
Pero, realment qui ens educa durant molt de temps, són els pares. Algunes vegades ens donen el "toston" i quan som petits, amb els castigs o quan et renyen et feien plorar, i pensavem en fugarnos de casa, o en que si desaparexessin els teus pares, etc...
A la nostre edat, pensem a independitzarnos i dir-los que als anys X pirem, etc...
La cosa esta en que ens eduquen com a ells els han aducat, en volen encaminar be, i volen que seguim estudiant, sempre amb l'excusa de k no acabem com a ells, treballan com esclaus, i mil coses més.
El nostre caracter també es modifica, tenin en compte amb la gent que ens movem, esta clar que una persona mes gran sempre tinfluira mes. (Aixó depén de l'edat nostra i de la maduresa) , perquè penso que el nostre caracter mai acaba de ser definit, que cambia constantment i que cada dia som diferents.
Els nostres valors sobre les decisions que fem, les de tothom són les mateixes, tots sabem el k esta be i el que esta malament, tots sabem si una cosa em d'evitar o si no, pero es el nostre caracter el que ens permet fero o no, i no sentirnos culpables.
La família es el factor primari de desenvolupament moral de la persona. Es la que t’ensenya el camí a seguir i te’l fa més fàcil, t’ensenya els errors que ells han comes perquè no caiguis tu també. Els estudis són una forma d’aprendre nous coneixements, coses útils que la família no pot ensenyar.
Però al cap i a la fi el que te que escollir com viure la vida es un mateix i no els pares o els models que un segueix. Potser si que poden influir el que pensis, però al final les conseqüències recauen en un mateix no en la gent que es respecta.
Jo particularment no estic d'acord amb el text perque els pares són la màxima influència que pot tenir l'individu durant la seva vida principalment mentre ets menor ja que ells són els que et guien o intenten encaminar-te cap a un futur més o menys proper que et satisfaci, no nomès la seva funció es crear-te.
A mesura que et vas fent gran jo crec que cadascú viu la vida com vol o com pot, i per tan l'indivudu has de saber resoldre els seus propis problemes però sempre sense oblidar els conceptes i valors que ha transmès la teva família, sobretot, i en segon terme tot i que d'una manera molt més feble l'educació i algunes habilitats socials que has obtingut a l'escola.
Jordi Sotomayor Bravo
1rA
Com diu Albert Jacquard, una persona es tal i com és per la educació que ha rebut, per part de la família i professors. Però també diu que cadascú té de ser tal i com és i fer el que ell vulgui. L´home a d´arribar a ser allò que ell desitja ser.
Quan un es jove, ell sol te d'apendre els camins que te de seguir i amb qui es te de relacionar i amb qui no. Els teus pares et poden dir “no m'agrada que vagis amb aquestes persones” però si un vol continuar veint-los seguira veient-los. Osigui la família et pot ajudar molt però ells no poden decidir el teu futur, encara que vulguin el millor per a tu.
El text ens diu que tenim d'agrair a la nostre família tot el que ha fet, encara que en algun moments ens hagi fet patir molt castigant-nos, no deixar-nos sortir de festa, treint-nos extraescolars, objectes estimats, etc. Pe`ro sempre tot el que ha fet a sigut per la nostre bé.
Si te planteas el día así, pues oye, uno se siente importante y todo."
En el text que he possat, li dono la raó, perquè gràcies als meus pares, l'espermatozoide del meu pare i l'òvul de la meva mare jo he pogut néixer, sóc únic en aquest món, només jo tinc aquest ADN, si penses en lo del text que t'he possat a dalt cada matí al despertar-te et dones compte de lo important que ets i la sort que has tingut per haver nascut.
A vegades en qualsevol baralla amb els pares pots dir les coses sense pensar que a vegades poden fer mal, ja que ho dius en calent i no penses lo que dius, però gràcies a ells tu ets aquí.
Ja que des de ben petit, quan vaig néixer, ells conjunt amb la meva família són els únics que m'han donat aliments, calor, afecte, etc.
Cosa que això alguns nens no tenen i sincerament jo hem sento molt agraciat per tenir lo que tinc.
Per això, tothom a d'agraïr a tots els seus familiars, en especials els teus pares, tot el que han fet per tu durant aquests anys, però fins a una certa edat només tu tens que escollir el teu camí a seguir. Ells com a molt et poden aconsellar en una cosa o en una altre, no poden escollir el teu futur, sinó que tu has de fer realitat el teu somni, ser lo que tu vulguis.
Aquest aspecte, tenir valor, decisió i sempre rebre consells dels demés, és diu personalitat.
Només cal dir una vegada més que jo gràcies a ells estic aquí, i sempre li donaré las gràcies per fer-ho possible, aquest és el millor premi que et pot tocar en aquesta vida, viure-la.
Aitor Pradas Veredas
1r Batxillerat "A"
Els meus pares sempre m'han donat una llibertat i molta confiança,això no vol dir que puc marxa de casa i tornar quant em doni la gana...ni res per l'estil. Tinc unes normes les he de cumplir.
La confiança que ells m'han donat és molt important per mi, perquè em deixen ser com sóc, natural. No sempre , però moltes de les vegades li puc fer les mateixes bromes que li puc fer a una amiga o amic. I ells em responen em naturalitat són comprensius i m'entenen molt bè.
Perquè per exemple la meva mare quant era jove li haguès agradat tenir la confiança, mai a pugut divertir-se , sortir em amics ... res com diu ella es sentia enpresonada. I ella no voll el mateix,sempre em deixa justificar-me, li puc explica les coses tant sigui dolentes o bones. Mai tindre po de dir-lis les coses, perquè ells sempre em diues les coses.
Practicament no tinc cap secret a ells. No són perfectes però per mi si ho són i mai lis deixarè de donar-lis las gràcies a tots dos pero estimar-me i ser tant comprensius em mi.
Sofía Carrión Aguirre