Jugar, aprendre a viure, aprendre a perdre.


El filòsof navarrès Javier Echeverría en la seva obra Sobre el joc (1980) qüestiona una visió del joc vinculada a la racionalitat instrumental dominant la nostra societat, segons la qual l´únic que persegueix el jugador és vèncer, sense importar la manera, el com es juga, dit d´una añtra manera: el desig de guanyar està per sobre del desig de jugar (que és la funció que en teoria hauria de complir el joc). El jugador només es fixa en els resultats sense avaluar les accions lúdiques i es pregunta perquè s´ha de jugar bé si només compten els resultats?.
Segons Echeverria la visió instrumental del joc és reductora i simplificadora. No valora les accions lúdiques per si mateixes sinó únicament per la seva adequació o no al resultat final. És el resultat, per tant, l´únic que dóna sentit a totes les accions. La seva proposta, que ell mateix reconeix que és difícil i plantejada a contracorrent, és l´intent de construir una teoria del joc que no estigui condicionada per la necessitat de guanyar. És, segons aquest filòsof, una proposta oberta a la pluralitat de sentits de la vida.
A diferència de l´altra concepció afirma que el fracàs o la derrota és molt més enriquidor que no pas la victòria: “Quien ha perdido mil veces, aprende a perder cada vez mejor. La acción de ganar y perder es un momento más del juego, en el que se puede cargar la suerte. La vía hacia la perfección consiste en perder cada vez mejor, incluido el momento de perder la vida. Saber perder es el arte más difícil, que nunca se aprende del todo”.
Echeverría creu que el que defineix al jugador no és tant l´afany de guanyar sinó el fet d´enfrontar-se a la incertesa, “a las mil posibilidades abiertas en cada lance vital”. Així defensa per al joc no una i simplificadora unitat de sentit (el triomf) sinó la pluralitat i complexitat que comporta cada acció lúdica. D´aquesta forma poètica descriu el caràcter del veritable jugador: “Su lugar natural es la tormenta, no la calma chicha. Por eso nunca llega a puerto. Para él, la vida es singladura, no salvación. No tiene esperanzas en el futuro, pero a veces la suerte le sonríe, siempre ambigua, proponiéndole a continuación nuevos lances de fortuna”. Fins i tot l´actitud del jugador implica una forma característica d´entendre el temps. Aquell que vol simplement guanyar considera el temps com una línia contínua dirigida a un únic final. Per a aquell que vol jugar, el temps és cíclic. Escriu Echeverría: “La voluntad de suerte no dura, pero sí retorna”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.