dimarts, 30 de juny de 2009

Creences


Hi ha altres usos diferents, en què la creença no apareix més feble i menys segura sinó molt més forta que qualsevol saber. (...) Hi ha creences que (...) també tenen una força enorme, molt més gran que la d´una opinió o d´un saber. Aquí podríem pensar en casos com la creença en la dignitat humana com a valor innegociable o en la llibertat o la vida com a béns suprems. Aquesta mena de creences tenen una força molt més gran que un saber. Són creences que no es poden demostrar, però que vénen avalades amb accions decidides, fins i tot amb risc de la vida. La descoberta de nous fets, l´adquisició de nous coneixements o de més saber no pot arribar a fer trontollar conviccions que estan arrelades en el més profund de la vida d´una persona. Moltes conviccions religioses poden ser d´aquest tipus.

Josep Maria Terricabras, Atreveix-te a pensar, pàg.125

majoria satisfeta

L´èxit de l´estat social genera l´anomenada majoria satisfeta. Aquesta priva mitjançant el seu vot que els seus conciutadans menys espavilats o menys llestos d´un nombre creixent de drets socials, promovent una política contra el principi bàsic de l´Estat social (Vegeu Estat social). Aquesta majoria retira l´escala sense la qual és del tot impossible fer front a l´infortuni personal.

Zygmunt Bauman, Identitat. Conversacions amb Benedetto Vecchi

superflu


A l´ombra de la globalització econòmica, cada vegada més persones es troben en una situació de desesperació sense sortida la característica dels quals és -i això talla la respiració- que senzillament ja no són necessaris. Ja no formen un "exèrcit en la reserva" (tal com els anomenava Marx) que pressiona sobre el preu del treball humà. L´economia també creix sense la seva contribució. Els governants també són escollits sense els seus vots. Els joves "superflus" són ciutadans sobre el paper, però en realitat són no-ciutadans i per això una acusació vivent a tota la resta. També queden fora del món de les reivindicacions dels treballadors. ¿Què són per a la societat? "Una font de despeses!"


Ulrich Beck, La revuelta de los superfluos, El País, 27/11/2005

Educació ètica


Partim de la convicció que els éssers humans som “animals sotmesos a influències” i que l´escola és una influència, però no l´única. L´escola ha de competir amb altres influències o focus d´influències, sovint en situació d´inferioritat, sobretot quan parlem de la transmissió dels valors, on hi ha influències molt més poderoses i seductores que ella, millor dotades per assolir aquest objectiu.
Malgrat les seves limitacions, i potser perquè és limitada la seva capacitat d´influència, a l´escola se li encarrega la transmissió d´un valors que les altres instàncies socials influents han decidit que són incapaces de portar a terme: els valors que tenen a veure amb els comportaments cívics democràtics. Són aquest valors, els que a l´escola se li demana que potenciï i eduqui, els que sovint ensopeguen amb els altres valors que la “societat”, entesa com una realitat “difusa”, de la que formen part aquelles mateixes instàncies que ja van renunciar a complir aquest objectiu, promou.
Perquè a l´escola no és sol una simple comunicació d´un decàleg de principis de no agressió el que se li demana sinó la creació d´un llenguatge comú, una veritable cultura cívica que faci possible una actuació pública digna del que s´entén per ciutadà: compromesa, crítica, participativa, dialogant i tolerant.
El repte de l´educació ètica és trobar la manera de definir, si és possible, els llindars que han de delimitar la nostra tasca professional, uns punts de referència als quals recórrer quan se´ns demani el compliment d´uns determinats propòsits educatius que podrien estar fora o dintre de l´abast de l´escola. No es tracta tant d´eludir responsabilitats, com d´assenyalar el que és factible i raonable i el que és impossible i fora de lloc.

dilluns, 29 de juny de 2009

Final Campionat Futbol Grècia versus Alemanya

video

Los ojos del murciélago



Sin explícito lazo con este texto de Platón, su discípulo Aristóteles evoca en algún lugar la figura del murciélago cuyos “ojos”, incapaces de captar la luz del día, serían el equivalente de lo que es usualmente nuestra capacidad intelectiva en relación a las cosas que en sí resultan perfectamente evidentes. Ello explica que los prisioneros descritos por Sócrates sean considerados como paradigma de nuestra condición (“iguales que nosotros”). Nos hallaríamos, como ellos, anclados en una caverna subterránea, fijada la mirada y suspendida la escucha a pantallas y altavoces, vehiculadores de sombras y ecos, que, usurpando el papel de las cosas y de la palabra, se erigirían en la referencia única de nuestras percepciones y el fundamento único de nuestras convicciones.

(...) Vivir sin filosofía es perdurar en la platónica caverna (...)

Vivir sin filosofía equivale a permanecer extraviados entre quehaceres cotidianos, generalmente embrutecedores, buscando compensaciones meramente imaginarias que, de realizarse, nada satisfacen, pero que, de no hacerlo, frustran realmente. Vivir sin filosofía es aceptar como propio un mundo en el que todo problema verdadero ha sido arrancado de nuestro horizonte, mientras proliferan asuntos y cuitas en el origen puramente artificiosos, pero que acaban realmente por constituir la trama íntegra de nuestras vidas y determinar exhaustivamente el sistema de valores que las rige.

Nada más ilustrativo de esta inmersión en la sombra que la beatería ante la parafernalia digital y telemática, resultado de una intolerable distorsión de la función de la ciencia: ciencia, no ya instrumentalizada al servicio de la técnica (reproche tan clásico como a menudo injusto), sino de una nueva técnica que, lejos de satisfacer irrenunciables exigencias de orden material o espiritual, es generadora de compulsiones tan artificiales como intrínsecamente frustrantes, cuya función esencial es precisamente ocultar la acuidad y el carácter irrenunciable de las anteriores. (págs. 14, 16-17)

Víctor Gómez Pin, Los ojos del murciélago. Vida en la caverna global.

Primer actua, després reflexiona.


Un dels signes distintius de la nostra època és que el risc, l´error i l´avaria formen part del nostre entorn. El sistema tecnològic contemporani sembla seguir aquest principi: primer s´actua, després es reflexiona. D´una banda la sofisticació i complexitat dels aparells actuals afavoreix l´aparició de situacions que ni el mateix dissenyador ni el productor havien previst. D´altra banda la pressió del mercat fa que s´introdueixin productes sense els imprescindibles estudis previs que demostrin de forma indiscutible que no comporten cap conseqüència greu. La urgència amb què apareixen és tan gran que no hi ha temps de prendre les precaucions necessàries. El cas d´Internet és paradigmàtic i els casos de paranoia col.lectiva provocats pel famós efecte 2000 l´expressió caricaturesca dels temors a l´imprevist que genera aquest sistema tecnològic. En un article, sobre aquest fenomen, el periodista Xavier Moret va escriure: “En una societat que rendeix un culte desmesurat a la revolució informàtica, es planteja de sobte l´absoluta ximpleria d´uns ordinadors que no són capaços de resoldre una cosa tan senzilla com és passar del 99 al 00. Una operació que qualsevol humà pot fer sense cap esforç esdevé en el món de la informàtica en l´amenaça d´un caos sense precedents” (El dichoso efecto 2000, El País, 18/12/1999)

Opiniones respetables


En nuestra sociedad abundan venturosa y abrumadoramente las opiniones. Quizá prosperan tanto porque, según un repetido dogma que es el non plus ultra de la tolerancia para muchos, todas las opiniones son respetables. Concedo sin vacilar que existen muchas cosas respetables al nuestra alrededor: la vida del prójimo, por ejemplo, o el pan de quien trabaja para ganárselo, o la cornamenta de ciertos toros. Las opiniones, en cambio, me parecen todo lo que se quiera menos respetables: al ser formuladas, saltan a la palestra de la disputa, la irrisión, el escepticismo y la controversia. Afrontan el descrédito y se arriesgan a lo único que hay peor que el descrédito, la ciega credulidad. Sólo las más fuertes deben sobrevivir, cuando logren ganarse la verificación que las legalice. Respetarlas sería momificarlas a todas por igual, haciendo indiscernibles las que gozan de buena salud gracias a la razón y la experiencia de las infectadas por la ñoñería seudomística o el delirio.

Fernando Savater, Opiniones respetables, El País, 02/07/1994

Ciència i religió


La ciencia y la religión son como dos ventanas de mirada al mundo, lo que se ve desde cada ventana es distinto, pero es el mismo mundo. Y son compatibles, ésa es mi manera de ver las cosas. La ciencia se ocupa de explicar los procesos naturales por medio de leyes naturales. La religión trata del significado de la vida, del propósito de la vida, de nuestras relaciones con los demás; sobre estas cosas, la ciencia no tiene nada significativo que decir. Y la religión no tiene nada significativo que decir sobre la ciencia porque no trata de esas cosas. Las dos se interfieren cuando dejan su campo en el que tienen autoridad y entran en el otro. Y ése es el problema con los fundamentalistas cristianos en Estados Unidos y los islamistas en otros países, que quieren hacer de la Biblia un libro de texto científico, como si fuera un tratado de astronomía o biología, y entonces sí hay contradicción y se destruye a sí misma.


ENTREVISTA: Francisco J.Ayala
"Con la teoría del diseño inteligente, Dios sería el mayor abortista"
MALÉN AZNÁREZ 21/06/2009

rotura02


Un porx groc


Per què hem d'aprendre a llegir?", va preguntar l'alumne. "Per saber llegir", va contestar el professor. "I per què hauríem de voler saber llegir?", va respondre l'alumne, que els únics llibres que havia vist a casa els havia vist a la paella, amb les cobertes arrebossades d'ou i farina torrada. Doncs perquè llegir és una font inesgotable de coneixements i de plaer, va replicar el professor, posant en safata la resposta a l'alumne: "hi ha altres fonts de plaer més satisfactòries, més a l'abast de la butxaca i de la mà!" I va afegir: "i a més a més, per llegir què? Lectures obligatòries? Si no té sentit obligar ningú a ser feliç, com n'hauria de tenir obligar-lo a passar-s'ho bé llegint un llibre per força?".
Però cap altre mètode de foment de la lectura no ha resultat tan eficaç com el porx de Sierra i Fabra. Ell tot sol, en una estona, va aconseguir el que no han aconseguit mil plans de lectura junts: interessar (què dic interessar: fascinar!) l'alumnat per la literatura.
Imagineu-vos un grup d'adolescents a l'aula esperant la visita de l'autor de l'última lectura obligatòria, Camp de maduixes, tot un clàssic de la literatura juvenil escolar. Resignats, esperen amb indolència l'arribada del foraster lletraferit -que ja s'imaginen amb jersei estiregassat de coll alt, barba de dos dies, sarró i sandàlies-, amb l'únic al·licient d'allargassar el col·loqui fins al final del matí. Tot d'una, badant per la finestra, veuen aparèixer un porx d'un groc llampant, del qual -una vegada aparcat després de clavar els quatre pneumàtics a l'asfalt del pati- davallen unes sabates Armani, seguides d'uns pantalons també Armani, un jersei Lacoste i unes ulleres Ray-Ban. Al cap d'un moment, temps de deixar la finestra i tornar a la cadira, l'home del porx és davant d'ells, explicant-los que gràcies a la seva afició per la lectura va engrescar-se també per l'escriptura, que li ha proporcionat grans satisfaccions, i també un porx groc, que és l'admiració i l'enveja de tots els menjadors de llibrets de llom.
Una vegada més la clau de l'èxit ha estat encertar en això que els pedagogs anomenen connexió amb els centres d'interès de l'alumne. Per això, si la conselleria d'Educació vol incentivar de debò els nostres alumnes perquè llegeixin més i millorar, així, la seva predisposició per a l'estudi, pot estalviar-se tots els llibres del món i invertir en l'adquisició d'uns quants centenars de porxs. De passada que preservem de la tala boscos sencers, contribuirem a fer més sostenible la crisi de l'automòbil.


Jordi Estrada, Un porxo groc, Regió 7, 23/05/2009

diumenge, 28 de juny de 2009

Populisme a la italiana


R. (Berlusconi) no es un dictador del siglo XX porque no ha cambiado la Constitución, aunque ha intentado vaciarla de contenido desde dentro para quitarle poder al Parlamento. Pero los italianos que lo votan dicen: "Estamos contentísimos con nuestro dictador". Le define la idea de la corte: hace lo que quiere, obtiene lo que necesita, no distingue entre público y privado, el placer del poder le gratifica. Está a medio camino entre dictador y no. Es el padrone a la antigua, el dueño del cortijo.

P. ¿Le han sorprendido los usos del harén?

R. No, el sultán hace lo que quiere y lo que le gusta. Sabíamos que las chicas siempre le gustaron. Forma parte del personaje: el lujo, las grandes fiestas, las menores. Todavía no hay pruebas de eso, pero es absolutamente verosímil, encaja con el personaje.

P. Verónica Lario habló de "vírgenes ofrecidas al dragón".

R. Es su mujer, así que es lógico pensar que está al corriente. Desde entonces calla. Él tiene muchos y muy fuertes mecanismos de presión. El primero son los hijos. Si Verónica habla otra vez, los puede desheredar.

P. ¿Cree que esto será el fin de Berlusconi?

R. Ahora será más cauto y estará más atento. Sigue teniendo apoyo popular y ganando elecciones. Dice: "Soy así, y a los italianos les gusta como soy, no cambiaré". Para protegerse aprobará la ley que restringe las escuchas judiciales, hecho gravísimo porque daña la actividad policial contra la mafia, pero a él esos daños colaterales jamás le han importado.

P. Pero la sensación es que el fango sólo ha empezado a brotar.

R. Saldrán fotos y pruebas de todo tipo, pero dirá que son fotomontajes, calumnias.

P. Su partido no le creerá.

R. El Pueblo de la Libertad es una masa clientelista más fiel que la Democracia Cristiana. Todos viven de él, papi les da la papilla. No se romperá tan fácilmente como la DC, tienen más privilegios y más poder local, las regiones son un escándalo absoluto. Es una red feroz y voraz que conquista cada vez más poder, un para-Estado que tiene todo el interés en seguir juntos. Todos se suben al carro del vencedor y él deja hacer. Lo único que le importa es mantener su patrimonio intacto, lo demás es un gran pesebre.

P. ¿Y Fini?

R. Fini está jubilado. Con la integración de los partidos, Berlusconi coronó a los coroneles, les hizo ministros. No tiene poder ni sobre los suyos. Es frío y sajón hablando, pero su carrera política está coronada de errores y estupideces. Si llegara al poder me fiaría de él menos que de mi gato.

P. Pero la imagen internacional del país empeora cada vez más.

R. En el 94 le saltaron encima, nadie creía que fuera a durar, y se acostumbraron a él. No creo que haya la menor presión internacional. Él dice que todo es un complot de nuestros comunistas, Murdoch y EL PAÍS, y con esa fábula sigue adelante. Es muy listo, muy pícaro. Va a ver a Obama y se coloca el primero de la lista de amigos. Manda más soldados a Afganistán, acoge tres presos de Guantánamo, y Obama no lo puede maltratar.

P. Tampoco parece posible que dimita: pierde la inmunidad.

R. Si dimite, lo procesan. Antes de dimitir se haría garantizar la inmunidad como Pinochet. Vea su sonrisa: es genuina, auténtica. No miente. Trasluce: "Yo os doy la papilla. De los escándalos el país no sabe nada de nada. La televisión no informa, y el 80% de los italianos se informan a través de la televisión". Controla seis de siete canales, y el séptimo tiene miedo. Es imposible que le pasen la cuenta. No hay esperanza.

P. ¿La Iglesia no puede hacerle caer?

R. Está muy atenta, pero él la deja mandar cada vez más. No hay relaciones Iglesia-Estado, es de poder a poder. Ellos también se meriendan a su Italia, los colegios, el fin de la vida... Está comprada como los demás. Por eso calla y otorga. Es justo eso, la Iglesia.

ENTREVISTA: GIOVANNI SARTORI Politólogo
"El sultán Berlusconi no caerá, es el dueño de todo el país"
MIGUEL MORA - Roma - El País, 27/06/2009

responsabilitat


Les conseqüències d´una acció afecten al present i al futur. Les accions humanes desencadenen conseqüències que no estaven previstes en la intenció de la causa però que són inexplicables sense l´accident que les causa. El desenvolupament sense fre de la ciència i la tecnologia, fa que la humanitat disposi d´un poder inimaginat fins ara, de destruir la vida sobre la Terra. La consciència que tenim el poder de destruir la vida dóna origen a un nou concepte de responsabilitat. És nou perquè no es refereix a accions ja realitzades i a efectes coneguts, sinó a la vida mateixa. Del que hom s´ha de fer responsable és de la vida mateixa, de la perpetuació indefinida de la humanitat. Ja que l´home té la possibilitat de destruir la humanitat, llavors té l´obligació d´evitar-ho. Com es pot veure, la responsabilitat no deriva de l´acte ja realitzat sinó del "poder fer". S´ha de reconèixer que aquest plantejament té un punt al seu favor: si hem arribat a un grau de desenvolupament tecnològic en el que l´home pot acabar amb el planeta en el que vivim, cal calcular molt bé cada decisió que prenem ara per impedir que a llarg termini es pugui produir el desastre. Si som capaços de generar accions d´incalculables i fatals conseqüències, hauríem també de ser capaços de calcular, de conèixer, quins actes portes a aquestes conseqüències. Si aquest últim és el punt fort del principi de la responsabilitat, el seu punt feble rau en què és difícilment comprensible per als polítics, que són els que han de prendre les grans decisions. Aquest principi està pensat en el món que deixarem a les generacions futures. és per a ells, per als nostres descendents, pels que ens hem de sacrificar-nos avui en dia. L´inconvenient és que que aquests descendents encara no hi són. Ni jutgen, ni voten. I com els polítics depenen dels que voten, s´ha de pensar que estaran més pendents del que nosaltres volem que del que en el seu dia vulguin els nostres néts. Per això, és important que siguem nosaltres, els que incorporem a la nostra escala de valors aquesta preocupació pel futur. Només així els polítics ens faran cas.


Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática, Pearson/Alhambra, Madrid 2007




democràcia


És quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu, mitjançant unes estructures limitadores del poder, impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit.

Giovanni Sartori, ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón práctica, nº 173

divendres, 26 de juny de 2009

igualtat


El fet que un enunciat universal s´adreci a tothom, més enllà d´una condició identitària, el que pressuposa és la igualtat. Aquí es vincula universalisme i igualtat. Si la proposició universal s´adreça virtualment a tothom sense condicions, pressuposa que les identitats no impliquen forçosament desigualtat. Tothom és igual davant la proposició universal. El problema que es planteja a partir d´aquí és la relació entre la subversió igualitària i les desigualtats existents. El món està estructurat per desigualtats, sovint terribles, desigualtats de fet. I, tanmateix, tot universalisme exigeix la igualtat en l´ordre propi al que correspon cada proposició. L´universalisme no està donat en el món: és un esdeveniment. En cert sentit, sempre és quelcom que es proposa contra el món, regit normalment per codis desigualitaris. Per tant, tenim una lluita, una contradicció i un conflicte entre el sorgiment de noves possibilitats universals adreçades a tothom i el món tal i com és. Jacques Rancière afirma que en l´interior d´una proposició universal s´hi està obligat a plantejar la igualtat com un axioma i no com un programa. La igualtat, per tant, és un principi, no un resultat. I quan es constata la desigualtat, es constata com quelcom patològic, una inversió de la situació normal. Cal considerar que l´estat normal de les coses és la igualtat, el que hi ha al principi és la igualtat. I si no hi ha igualtat, es tracta de quelcom anormal. A diferència de la dreta i de l´esquerra, que en el fons estan d´acord que la igualtat és impossible, afirmo que la igualtat és la situació normal i que la desigualtat és una situació patològica i com a tal cal tractar-la: examinar les causes, els símptomes, aportar un diagnòstic i un remei. Com si fos una malaltia del cos col.lectiu. El problema actual de la política contemporània és com abordar el tema de la igualtat correctament: ¿considerem la igualtat com un principi que ens diu el que és una societat normal o la considerem com un objectiu més o menys il.lusori i llunyà al que tal vegada dintre d´un milió d´anys podrem apropar-nos mitjançant mil petits esforços reformistes?


Alain Badiou, La potencia de lo abierto; universalismo, diferencia y igualdad, Archipiélago, nº 73-74

forgiana02


La coalición de los vivos


Puede estar ocurriendo que los actualmente vivos estemos ejerciendo una influencia sobre el futuro que cabe entender como una rapiña del futuro. Hay una especie de impunidad en el ámbito temporal del futuro, un consumo irresponsable del tiempo o expropiación del futuro de otros. Somos okupas del futuro. Cuando los contextos de acción se extienden en el espacio hasta afectar a personas del otro punto del mundo y en el tiempo condicionando el futuro de otros cercanos y distantes, entonces hay muchos conceptos y prácticas que requieren una profunda revisión.(...)

La interdependencia de las generaciones exige un nuevo modelo de contrato social. El modelo del contrato social que regula únicamente las obligaciones entre los contemporáneos ha de ampliarse hacia los sujetos futuros respecto de los cuales nos encontramos en una completa asimetría. Hay una desigualdad básica entre el presente y el futuro que no existe entre los contemporáneos. Si únicamente tenemos en cuenta el significado de nuestras acciones para nuestros intereses presentes, no seremos capaces de comprender de qué modo incidimos en el futuro y hasta qué punto esta repercusión nos apela en un sentido ético y político.
La cuestión de la responsabilidad frente a las generaciones futuras debería estar en el centro de lo que podría denominarse una "ética del futuro". Y la primera reflexión que esta nueva textura del mundo nos impone es preguntarnos a quién hemos de considerar como "prójimo": en definitiva, pasar de una responsabilidad de las "relaciones cortas" (Paul Ricoeur) a otra cuya regla sean "las cosas más lejanas" (Nietzsche), que el prójimo no sean simplemente los más cercanos en el espacio o en el tiempo. El principio de responsabilidad está orientado precisamente al futuro lejano. Y parte de la conciencia de que nos ha sido confiado algo que es frágil: la vida, el planeta o la polis.

Los revolucionarios franceses y americanos formularon un principio que podría denominarse de autodeterminación generacional y que exigía el respeto ante las voluntades futuras. La historia es escenario de la libertad para todas las naciones y para todas las generaciones; por eso, nuestras decisiones deben estar abiertas a la ratificación y la revocación. No podemos asegurar qué querrán los que vengan después, y por eso hemos de arbitrar procedimientos para dejar el futuro a su libre disposición. En ese contexto, Jefferson llega a plantear la cuestión de si todas las leyes deben ser aprobadas de nuevo, según el ritmo de las generaciones. Afirmaba incluso que podemos considerar a cada generación como una nación diferente con un derecho a tomar decisiones vinculantes, pero sin el poder de obligar a las siguientes, de la misma manera que no pueden obligar a los habitantes de otro país. Los contratos mueren con quienes los han firmado. Una posición similar parece defender actualmente el filósofo moral Peter Singer cuando se pregunta, por ejemplo, si nuestros descendientes valorarán la vida en la naturaleza o se sentirán mejor en centros comerciales climatizados, frente a juegos de ordenador incomprensibles para nosotros.

Ambos son, a mi juicio, planteamientos abstractos, ya que no toman en suficiente consideración el solapamiento y la interacción entre las generaciones, como tampoco la imposibilidad de delimitarlas estrictamente. Aunque está claro que debe haber cláusulas y procedimientos de revisión, cualquier interrogación sobre la justicia entre las generaciones ha de tomar en cuenta también su interacción, el hecho de que la historia no es una sucesión de discontinuidades, sino que hay vínculos entre ellas sin los cuales la idea misma de una sociedad sería incomprensible, como los deberes de memoria o la legitimidad de configurar el futuro colectivo.

El tema no es tanto dejar libertad a las generaciones siguientes como la necesidad de legitimar nuestro inevitable condicionamiento del futuro y configurarlo de acuerdo con criterios de justicia que vayan más allá de los intereses actuales. No podemos abandonarnos a la comodidad de manejar como único criterio de actuación el respeto a las decisiones futuras de la posteridad, porque incluso esa libertad de elección de las generaciones venideras exige de nosotros la adopción de muchas decisiones. La paradoja del respeto intergeneracional podría formularse así: hemos de tomar ahora determinadas decisiones para que ellos tengan después la libertad de elegir.

Daniel Innerarity, La coalición de los vivos, El País,28/06/2008

Contra el disseny intel.ligent


Hay gente que piensa que la idea del diseño inteligente, el nuevo creacionismo, es buena y no se da cuenta de sus implicaciones nefastas. Hay que distinguir siempre entre la gente de buena fe, que cree que el diseño inteligente demuestra que Dios existe porque estamos bien diseñados, y los líderes científicos o religiosos, que sí entienden las consecuencias... Y es una barbaridad porque implica una blasfemia. Las mujeres tienen el conducto natal muy estrecho para el paso de la cabeza del niño como consecuencia del agrandamiento evolutivo de nuestro cerebro, de modo que miles de bebés y madres mueren durante el parto; y todos los años hay millones de abortos espontáneos. Si admitimos el DI (yo le llamo diseño imperfecto), Dios sería el mayor abortista del mundo.

ENTREVISTA Francisco J.Ayala
"Con la teoría del diseño inteligente, Dios sería el mayor abortista"MALÉN AZNÁREZ 21/06/2009, EL País.

dijous, 25 de juny de 2009

L´Origen Del Coneixement

Check out this SlideShare Presentation:

rotura01




Jugar, aprendre a viure, aprendre a perdre.


El filòsof navarrès Javier Echeverría en la seva obra Sobre el joc (1980) qüestiona una visió del joc vinculada a la racionalitat instrumental dominant la nostra societat, segons la qual l´únic que persegueix el jugador és vèncer, sense importar la manera, el com es juga, dit d´una añtra manera: el desig de guanyar està per sobre del desig de jugar (que és la funció que en teoria hauria de complir el joc). El jugador només es fixa en els resultats sense avaluar les accions lúdiques i es pregunta perquè s´ha de jugar bé si només compten els resultats?.
Segons Echeverria la visió instrumental del joc és reductora i simplificadora. No valora les accions lúdiques per si mateixes sinó únicament per la seva adequació o no al resultat final. És el resultat, per tant, l´únic que dóna sentit a totes les accions. La seva proposta, que ell mateix reconeix que és difícil i plantejada a contracorrent, és l´intent de construir una teoria del joc que no estigui condicionada per la necessitat de guanyar. És, segons aquest filòsof, una proposta oberta a la pluralitat de sentits de la vida.
A diferència de l´altra concepció afirma que el fracàs o la derrota és molt més enriquidor que no pas la victòria: “Quien ha perdido mil veces, aprende a perder cada vez mejor. La acción de ganar y perder es un momento más del juego, en el que se puede cargar la suerte. La vía hacia la perfección consiste en perder cada vez mejor, incluido el momento de perder la vida. Saber perder es el arte más difícil, que nunca se aprende del todo”.
Echeverría creu que el que defineix al jugador no és tant l´afany de guanyar sinó el fet d´enfrontar-se a la incertesa, “a las mil posibilidades abiertas en cada lance vital”. Així defensa per al joc no una i simplificadora unitat de sentit (el triomf) sinó la pluralitat i complexitat que comporta cada acció lúdica. D´aquesta forma poètica descriu el caràcter del veritable jugador: “Su lugar natural es la tormenta, no la calma chicha. Por eso nunca llega a puerto. Para él, la vida es singladura, no salvación. No tiene esperanzas en el futuro, pero a veces la suerte le sonríe, siempre ambigua, proponiéndole a continuación nuevos lances de fortuna”. Fins i tot l´actitud del jugador implica una forma característica d´entendre el temps. Aquell que vol simplement guanyar considera el temps com una línia contínua dirigida a un únic final. Per a aquell que vol jugar, el temps és cíclic. Escriu Echeverría: “La voluntad de suerte no dura, pero sí retorna”.

El disseny intel.ligent



1. Llença plegades diferents peces d´acer sense forma ni figura: mai no se situaran elles mateixes per poder compondre un rellotge. La pedra, el ciment i la fusta, sense un arquitecte, mai no aixecaran una casa. Tanmateix, veiem que les idees en un esperit humà, per una economia inexplicable i desconeguda, s´organitzen elles mateixes per formar el plànol d´un rellotge o d´una casa. L´experiència demostra, doncs, que hi ha un principi imaginari d´ordre en l´esperit, no en la matèria.
2. Observa un ull, disseca'l, contempla la seva estructura i la seva organització, i diguem d´acord als teus propis sentiments, si no sorgeix immediatament davant teu, com una mena de força semblant a la de la sensació, la idea d´un autor d´aquesta organització.

(Arguments inclosos en Diàlegs sobre religió natural de David Hume)

El principi de responsabilitat


Dues són les característiques més rellevants de la tecnologia actual: la seva ambivalència i el seu caràcter alienant. La primera característica fa referència al fet que en tot artilugi sovint els efectes nocius són la creu necessària dels seus beneficis, però el que és més greu, aquells efectes segurament no han estat previstos en la intenció de qui l´ha creat. La segona característica pot expressar-se amb la imatge d´aquell genet mongol agafat a les crins d´un cavall que a la pregunta “¿a on vas?” respon: “pregunteu-li al meu cavall”.
Per fer front a aquesta preocupant situació que amenaça no només la vida del planeta sinó també la llibertat humana, el filòsof Hans Jonas promou una ètica basada en el principi de responsabilitat. Aquest principi adopta la forma d´un imperatiu que ha de regir totes les nostres accions: “Actua de tal manera que els efectes de la teva acció tinguin efectes compatibles amb la permanència d´una vida humana autèntica a la Terra”.
D´aquest principi es poden despendre un seguit d´idees:

1). L´ètica que fins ara només s´havia preocupat dels altres éssers humans ara s´ha de preocupar també d´una nova realitat: la biosfera sencera.
2). La reivindicació de la responsabilitat no depèn tant de la pregunta “qui ha estat el culpable?” com de la pregunta “què hem de fer per evitar-ho?”
3). La responsabilitat de les nostres accions ha d´anar més enllà de llurs conseqüències més immediates, ha de tenir molt present l´herència natural, política i cultural que lleguem a les generacions futures.
4). La vida humana que hem de conservar no és qualsevol tipus de vida, sinó una vida plena, “autèntica”, lliure de qualsevol tipus de coacció. (Del que es tracta és de què el genet mongol recuperi el control del seu cavall.)

Humanització incompleta


Hi ha qui opina que encara no som prou humans. Eudald Carbonell i Robert Sala, en el seu llibre Encara no som humans, defensen la tesi que el procés d´humanització no es pot dir que s´hagi acabat, que existeixen molts aspectes en el nostre comportament que fan difícil de creure que els individus humans hagin assolit del tot la consideració d´ humans pròpiament dits. Això és degut a què encara perduren un seguit de vestigis del nostre passat primat. La necessitat d´establir i controlar les fronteres, l´afany de conservar i justificar les jerarquies socials, els comportaments agressius l´ésser humà els comparteix amb els seus parents evolutius més pròxims: els ximpanzés i els goril•les.
Molt arrelades estan les creences que la guerra és una activitat exclusivament humana o que els humans agredim pel sol plaer d´agredir o de fer mal. Tanmateix, els últims estudis dels primatòlegs, sobretot els de Jane Godall, demostren que els ximpanzés provoquen guerres que acaben en l´extermini absolut del grup derrotat. Al llarg del procés evolutiu els humans han conservat intactes un seguit d´inèrcies de la nostra condició de primats que han persistit i fins i tot fomentat en el fons de les seves estructures socials i culturals. És obvi que si afegim la tecnologia al nostre comportament animal els resultats són els genocidis cruels que acostumen a acompanyar a tots els nostres conflictes bèl•lics.
Aquests dos autors aporten arguments per tal de treure responsabilitat a la tecnologia de les catàstrofes humanes. El problema no rau en la tecnologia perquè és negativa per naturalesa sinó en el seu ús, quan es posa al servei de la nostra animalitat inconscient. Afirmen que bona part de l´èxit evolutiu de la nostra espècie es deu a la tecnologia. Fou gràcies a ella que la humanitat va poder alliberar-se de la selecció natural i diferenciar-se poc a poc dels seus parents primats. Malgrat tot, com altres organitzacions humanes no s´ha pogut desempallegar del tot dels hàbits primats. No tothom, per exemple, es beneficia dels avenços tècnics i sembla que en molts casos existeix una voluntat per part de determinats grups perquè només se´en beneficiï una minoria. Els autors confien donar un gir a la manera animal d´entendre la tecnologia per fer-la més humana i posar-la així al servei de la humanització. Contra les opinions favorables a les restriccions i fins i tot l´eliminació de la tecnologia, consideren que és l´actitud contrària la que farà possible una millora del benestar col•lectiu: màxima socialització i accessibilitat de la tecnologia. La història demostra que moltes descobertes (el foc, l´agricultura, determinades normes higièniques), nascudes en els seus inicis per satisfer les necessitats de les elits, quan s´han escampat a tothom el resultat ha estat beneficiós per a la situació de la humanitat sencera. Actualment demanen la socialització urgent dels coneixements i les pràctiques associades a l´enginyeria genètica.

dimecres, 24 de juny de 2009

barreja


Substitueix la frontera, el risc de conflagració frontal ha desaparegut, fora ja no hi ha res. El risc ja no és la invasió, sinó la descomposició. L´ordre ja no està amenaçat per l´exterior, sinó per l´interior. La confusió substitueix el conflicte.


Roberto Esposito, Enemigo, extranjero, comunidad

La vida es más compleja de lo que parece

video

A propòsit de la diada mediambiental


Últimament i sense temps per acabar de pair-ho, els mitjans de comunicació han sacsejat amb un seguit de notícies encadenades la nostra existència tranquil•la i rutinària. Ens crèiem immunes a qualsevol contingència i de sobte un reguitzell d´amenaces qüestionen la nostra presumpta seguretat. Vaques boges, febre aftosa, urani empobrit, accidents aeris, accidents ferroviaris, virus informàtics, Pla Hidrològic Nacional, grip nova ... Ja no es tracta de profecies apocalíptiques que els fets després desmenteixen (com en el cas de l´efecte 2000), sinó d ´experiències que es respiren a tot arreu. Tot plegat ens obliga a preguntar-nos quin és el peatge que s´ha de pagar per viure en una societat tecnològicament avançada. Si alguna imatge de l´inconscient col•lectiu pot illustrar el signe dels nostres temps, seria la de la metàfora fàustica de l´aprenent de bruixot a qui l´esclaten a la cara, una a una, les conseqüències de cadascun dels seus encanteris atrevits.
Tot i l´inquietant de la imatge que acabem d´esbossar, la intenció que ha de dirigir una educació mediambiental no és la de recolzar l´estereotip negatiu i alarmista del fet tecnològic, sinó més aviat, d´una banda, promoure una actitud prudent i reflexiva i, d´altra, oferir arguments que trenquin aquest fatalisme modern, que cada dia consoliden les notícies d´esdeveniments catastròfics, segons el qual el nostre destí i el de les generacions futures és i serà viure amb la por a les amenaces que el propi ésser humà ha creat.
La necessitat d´una moral carregada de valors mediambientals és del tot necessària quan bona part dels riscos tecnològics actuals semblen escapar-se del control i de la comprensió humanes. L´educació mediambiental ha de ser conscient que una moral que incorpora aquests valors inevitablement ha de col•lisionar amb alguns valors d´una altra moral que no els té gaire assumits. Malauradament aquest xoc entre valors és més freqüent en zones geogràfiques i culturals dominades per la misèria o per una veneració desmesurada al déu benefici, on sovint les esperances d´una futura millora econòmica desplacen la consciència dels perills que acompanyen la instal•lació d´una indústria contaminant o la realització sistemàtica d´accions que de forma irreversible condemnen a mort els ecosistemes, amenaçant tard o d´hora la supervivència de les mateixes persones.
Tanmateix, no cal anar tan lluny, en el nostre mateix centre, el dia 5 de juny, quan el propòsit de la jornada dedicada al mediambient era la conscienciació a partir del visionat d´un documental sobre els prejudicis que en el nostre entorn i en la nostra qualitat de vida estan causant determinades actuacions de les mines de la comarca, l´únic que se´ls acut a alguns alumnes és dir que si l´aigua de les nostres aixetes és dolenta, la solució és comprar aigua de Viladrau.
Si aquests valors no són acceptats per la moral majoritària no tindran la més mínima incidència en el comportament general de la societat. Com diu Ramon Folch: “sense moral ambiental no hi ha política ambiental, i no pot esperar-se gran cosa de les disposicions legals. Allò que evita l´assassinat com a pràctica quotidiana no és la seva prohibició legal formal, sinó el rebuig moral que desperta en la immensa majoria de la població” (Ambiente, emoción y ética).

Qui sóc?


"Jo no sóc com els altres". Evidentment, ja que el meu patrimoni genètic, fruit d´una loteria doble, és únic com única és l´aventura que he viscut. Allò que tinc en comú amb la resta és el poder de participar en la meva creació a partir d´allò que he rebut.
Però cal que em deixin fer.
Gràcies als meus pares, l´òvul i l´espermatozou dels quals contenien totes les receptes de fabricació de les substàncies que em constitueixen.
Gràcies a la meva família per l´aliment, el calor, l´afecte que m´ha permès créixer i estructurar-me.
Gràcies als meus mestres que m´han transmès els coneixements acumulats lentament per la humanitat, des que començà a interrogar l´univers.
Gràcies a vosaltres que m´heu estimat amb el vostre insubstituïble amor.
Però sóc jo qui ha de concloure l´obra (...) Oblideu allò que us hagués agradat que fora. No he de realitzar el somni que heu somiat per a mi, seria com trair la meva naturalesa d´ésser humà. per a què jo sigui vertaderament un ésser humà heu de fer-me un últim regal: la llibertat d´arribar a ser allò que desitjo ser.



Albert Jacquard, Yo y los demás (Introducción a la genética)

Buscant la veritat


dimarts, 23 de juny de 2009

clinamen


No es fa un món amb simples àtoms. Cal un clinamen. Cal una inclinació o una disposició de l´un cap l´altre. La comunitat és si nés no el clinamen de l´"individu". Però cap teoria, cap ètica, cap política, cap metafísica de l´individu són capaces de considerar aquest clinamen, aquesta declinació o aquest decliu de l´individu en la comunitat. la singularitat no té lloc en l´ordre dels àtoms, sinó en el pla del clinamen.


Jean Luc Nancy, La comunidad desobrada

Cosmopolitisme parcial i universalisme tou


Últimament m´estic adonant que avui en dia resulta cada cop més estrany declarar-se universalista incondicional o partidari irreductible del particularisme. Més comú és trobar-se persones que no troben contradictori manifestar-se cosmopolita i alhora considerar legítim el manteniment de les fronteres i de la sobirania de les nacions, o encara més difícil: reafirmar-se independentista radical i alhora, però, no nacionalista. El filòsof americà, d´origen ghanès, Kwame Anthony Appiah en un article publicat al diari EL País (Llegó la hora del cosmopolitismo, 10/01/2008) defensa que la idea de ciutadà del món conté dos principis que per a un cosmopolita incondicional poden resultar contradictoris: la necessitat d´un govern únic mundial deixa de ser un requisit imprescindible per al cosmopolitisme, d´una banda, i la preocupació per la sort de les persones que no són de la nostra mateixa comunitat política, d´altra. La coexistència d´aquest dos principis, que per a la tradició cosmopolita pot resultar incòmoda, és una de les conclusions a les que Appiah arriba en un treball anterior, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños. En la introducció d´aquest llibre desvela les seves intencions metodològiques: si entrelliguem en el mateix discurs l´interès per l´universal i el respecte per les diferències legítimes, podem apaivagar les manifestacions més enceses del credo cosmopolita, com per exemple les seves diatribes contra el patriotisme i la irrellevància de les fronteres i altres favorables a l´abjuració de tota lleialtat local en nom d´una humanitat abstracta. Aquest cosmopolitisme sensible a la diferència, per contrast amb el cosmopolitisme total, és el que aquest filòsof anomena cosmopolitisme parcial. En tot cas, davant dels inevitables conflictes entre allò local i allò universal, el cosmopolitisme d´Appiah no s´ha d´entendre com el nom de la solució, sinó més aviat com el nom d´un desafiament.
Un altre intent per desmarcar-se del cosmopolitisme pur és del filòsof iranià Ramin Jahanbegloo. En la seva obra, Elogio de la diversidad, proposa el que ell denomina universalisme tou. Aquesta mena d´universalisme descansa sobre dos pilars: la idea de tolerància i la creença en els beneficis del diàleg intercultural. Aquest nou universalisme respon alhora a una necessitat i a un recel força estès entre les cultures no occidentals: cal respondre civilitzadament als reptes d´un món global i invertir la creença segons la qual la generalització mundial de la democràcia i els drets humans són formes subtils d´uniformització cultural sota el paradigma occidental del liberalisme. Amb una actitud tolerant podem vèncer les reticències que allunyen els postulats més maximalistes . I tant bon punt s´han suavitzat les intransigències dels més obstinats, que s´ha acceptat per totes les parts que les creences dels altres són susceptibles de ser compreses, és possible posar en marxa el diàleg que, segons Jahanbegloo, tindrà com a objectiu tractar d´identificar i articular un nucli de valors assumits mundialment. El filòsof iranià considera que malgrat la diversitat cultural, els humans compartim i creiem en un universal mínim comú a totes les cultures i comunitats. I aquest esforç dialògic per trobar aquest mínim comú denominador humà és el que ha de substituir esforços anteriors, com el de l´universalisme dur, que han fracassat per les desconfiances generades en haver intentat obviar aquest pas previ. Fent servir les seves paraules: el diàleg intercultural és el mitjà essencial per promoure una percepció compartida de les coses i dels esdeveniments; i, alhora, representa una garantia de seguretat contra l´auge dels fonamentalismes.
Jahanbbegloo vol respondre amb el concepte de diàleg intercultural a la famosa i coneguda tesi del xoc de civilitzacions que S. P. Huntington ha divulgat. Aquest pensador americà creu que tal com està discorrent la política mundial després del final de la Guerra Freda sembla que l´enfrontament civilitzatori és quasi inevitable. El filòsof iranià, en canvi, sosté que no existeix un veritable xoc entre cultures, el que existeix és un violent i agre enfrontament entre pluralistes i absolutistes en el si de cada cultura. El que fa Huntington i els seus acòlits és extrapolar els conflictes culturals interns, a uns conflictes possibles externs entre cultures. Més que un xoc de civilitzacions, el que hi ha és un xoc d´intoleràncies, acaba afirmant l´iranià.
Mentre que el filòsof iranià fa derivar la seva proposta cosmopolita de la inspiració que rep de les reflexions sobre la tolerància de Locke i Voltaire, el cosmopolitisme parcial d´Appiah es remunta més enllà, arribant fins al cinisme de Diògenes i a l´estoïcisme romà, en concret el de Marc Aureli. Malgrat tot, a banda dels dos principis ja esmentats, per al filòsof afroamericà, mai millor dit, hi ha altres principis que deriven de la idea de ciutadà del món que va ser formulada per primer cop pel filòsof del bocoi: el principi d´humilitat intel•lectual (“de tothom podem aprendre”) i el valor del diàleg, com a forma essencial de comunicació humana. Aquest dos principis sembla que fàcilment els podem equiparar als dos pilars bàsics del universalisme de Jahanbegloo: tolerància i diàleg intercultural.
Un altre aspecte en què tots dos filòsofs coincideixen és en la seva interpretació de la globalització: cap d´ells la considera com un fenomen intrínsecament pervers. És un fenomen de caràcter bifront: els seus aspectes positius, que els té, no poden amagar la seva vessant perillosa. Per a Appiah, la globalització posa les bases materials per poder encarnar el que per a Diògenes i Marc Aureli només va poder ser un somni. Tanmateix, també, assenyala que les possibilitats de fer tant el bé com el mal es multipliquen: la decisió d´un govern del primer món tant pot ensorrar l´economia dels pagesos d´un país del tercer món, com millorar el nivell de vida dels seus habitants en general. Per al filòsof iranià, la globalització ens obliga a encarar nous reptes que només poden ser resolts amb un enteniment millor entre tots. Les cultures, cadascuna de les quals nodreix i desenvolupa alguna part de la dimensió de la dignitat humana, tenen l´oportunitat de treure el millor d´elles mateixes per a encarar els problemes nous derivats d´aquesta nova realitat mundial, que les ha apropat físicament, mitjançant el diàleg.
Els objectius últims d´aquests dos cosmopolitismes tampoc difereixen gaire en el fons. Per a Appiah, el desafiament del cosmopolitisme consisteix en la possibilitat de transformar mentalitats i sentiments constituïts al llarg de mil•lennis de vida al si de grups locals en mentalitats i sentiments que acceptin unes idees i unes institucions que ens permetin viure junts en la tribu global que ara som. Per a Jahanbegloo, el principal objectiu no és la recerca comuna de la veritat, sinó la de valors humanístics bàsics que són compartits per totes les cultures.

Aquestes dues propostes d´universalisme, que busquen fórmules amables per apropar-se a les formes més moderades del particularisme, presenten models propers en què inspirar-se: Gandhi, en el cas de Jahanbegloo; el seu pare, un combatent anticolonialista, en el cas d´Appiah. A tots dos models els uneix una fe comuna: la seva lluita contra el colonialisme britànic, és a dir, el seu nacionalisme es va fer en nom de principis universalistes.

Bibliografia:
Appiah, Kwame Anthony, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños, Katz Editores, Buenos Aires/Madrid, Primera edición, 2007
Appiah, Kwame Anthony, Llegó la hora del cosmopolitismo, EL País, 10/01/2008
Jahanbegloo, Ramin, Elogio de la diversidad, Arcadia, Barcelona, Primera edición 2007

estat constitucional democràtic


És l´únic marc on es pot desenvolupar el debat sobre els valors humans compartits. Una societat autònoma és inconcebible sense l´autonomia dels seus membres; una república és inconcebible sense els drets sòlidament arrelats del ciutadà individual. Aquesta consideració no resol necessàriament el conflicte entre la comunitat i els drets individuals, però sense ella no es pot abordar. La condició preliminar és la protecció de l´individu/ciutadà tant de les pressions anticomunals com de les comunals.



Zygmunt Bauman, Comunitat

Autobiografia


Per tal de convèncer-s'hi de l´existència de Deú hi ha un altre motiu vinculat a la raó i no als sentiments i que per a mi té molt més pes. Deriva de la dificultat extrema, o més aviat de la impossibilitat, de concebre aquest univers immens i meravellós –inclòs l´ésser humà (...)- com a resultat de la causalitat o la necessitat cega. En reflexionar així, em sento impulsat a buscar una Primera Causa que posseeixi una ment intel·ligent anàloga en algun grau a la de les persones; i mereixo que se'm qualifiqui de teista.
Fins a on pugui recordar, aquesta conclusió es trobava sòlidament instal·lada en la meva ment en
el moment en què vaig escriure L´origen de les espècies; des d´aleshores ençà s´ha anat debilitant gradualment, amb moltes fluctuacions. (...)
El misteri de l´inici de totes les coses ens resulta insoluble; en el meu cas, hauré de acontentar-me amb seguir sent un agnòstic. (...)
L´antic argument del disseny en la naturalesa, tal com l´exposa Paley i que abans em semblava tan concloent, s´equivoca després del descobriment de la llei de la selecció natural. Ja no podem defensar, per exemple, que la bella frontissa d´una petxina bivalva hagi d´haver estat produïda per un ser intel·ligent, com la frontissa d´una porta per un ser humà. En la variabilitat dels éssers orgànics i en els seus efectes de la selecció natural no sembla haver més designi que en la direcció en què bufa el vent.

Charles Darwin, Autobiografia

dilluns, 22 de juny de 2009

forgiana01


Morir de gust


Sempre que parlem de vida de seguida ens sentim obligats a parlar del seu oposat, la mort. Sobre aquesta qüestió la biòloga Lynn Margulis ha desenvolupat una interessant teoria que relaciona la mort amb el sexe. El sexe és una forma de reproducció que consisteix en la mescla o unió de gens procedents de més d´una font. Per a les formes més simples de la vida, els bacteris, la forma de reproducció més utilitzada és l´asexuada, per fragmentació. Aquest tipus de reproducció sense sexe ha estat la dominant durant els primers 2.000 milions d´anys de vida a la Terra. De fet, els bacteris si no hi ha cap accident i se´ls subministra prou aliment i espai són potencialment immortals. Després de la divisió monocel•lular, la cèl•lula progenitora no ha mort, només s´ha dividit. Les cèl•lules resultants són idèntiques a l´originària. La reproducció sense sexe dóna lloc a poblacions de clons.

El sexe aparegué fa menys de mil milions d´anys. En les espècies amb sexe, llevat casos excepcionals, no hi ha individus iguals. Però la diferència mai no és tan gran com per constituir una espècie diferent. El que s´aconsegueix amb la reproducció sexual és que les identitats es perpetuen amb la màxima diversitat. Amb el sexe s´aconsegueix una identitat individual sense perdre els vincles amb la identitat col•lectiva que constitueix l´espècie. Tanmateix, aquesta individualitat té un preu, la mort programada.

Homer-evolution

video

dissabte, 20 de juny de 2009

Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?


Fa anys, pels volts de final de trimestre o de curs, la celebració d'un determinat examen de matemàtiques, de física o de qualsevol altra matèria de les anomenades difícils es veia estroncada per una trucada anònima al centre en què una veu mal dissimulada de barbamec avisava de la col·locació d'una bomba, d'explosió imminent. Aquesta pràctica, en ple auge durant els anys vuitanta, va minvar fins a desaparèixer durant la dècada següent.
I va desaparèixer no pas sota l'impacte de cap meteorit, si bé les causes continuen sent encara un misteri. O no. Potser és causalitat, però el desplegament de la LOGSE, als anys noranta, va coincidir amb el replegament de les amenaces de bomba, com si la nova llei di-luís la necessitat abortiva dels rebentaexàmens per tal com els exàmens deixaven de ser vistos com una amenaça. Tanmateix, si això fos exactament així també haurien entrat en decadència les xuletes, que encara avui gaudeixen d'una salut immillorable.
D'arguments, posats a buscar-ne, en trobaríem un bon grapat: el passotisme d'una part de l'alumnat, l'espera a què sovint t'obliguen les centraletes escolars, sempre col·lapsades, etc. Però, per mi, n'hi ha un que, sense fer tant soroll, fa el mateix efecte. Si calgués posar-hi nom, i atès que es tracta d'una veritable pandèmia, podríem dir-ne "síndrome del justificant". Consisteix a faltar a l'examen i justificar l'absència amb la complicitat incondicional de casa. Més fàcil, menys exposat i amb cobertura legal. A més a més t'estalvies els trenta cèntims que pot costar-te la trucada, si no és que et fan escoltar primer els estudis de Chopin.
Això per no parlar de la inconveniència dels mòbils, els quals si bé en un primer moment van facilitar el tràmit de l'amenaça, amb l'aparició dels telèfons Domo (aquells que permeten visualitzar a través d'una pantalleta el número de procedència de la trucada) va produir-se més d'un ensurt. Encara recordo el cas d'aquell alumne que, havent trucat des del lavabo del mateix institut, va ser caçat uns quants segons després mentre estirava la cadena.
Estigueu segurs que si avui dia les amenaces de bomba encara persistissin, serien els mateixos pares els que, amb una mal dissimulada veu d'edat adulta, bombardejarien els centres amb amenaces. I no seria cap novetat.

Jordi Estrada, Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?, Regió 7, 20/06/2009

divendres, 19 de juny de 2009

Món de bibliòfobs


La tecnologia és tan invasiva que només accepta relacions de substitució. Surt tu que m’hi poso jo. A les ciutats comparteixen espai les bicicletes i els autobusos. La terra fructifica amb l’aixada o amb el tractor. Però l’ús del correu electrònic ha desplaçat el número de telèfon. I ara s’entén l’ordinador portàtil no com un complement del llibre, sinó com el seu definitiu enterramorts.
Fa molts anys, un grup anomenat The Buggles va cantar allò de Video kills the radio star, o sigui, que el vídeo havia d’assassinar l’estrella de la ràdio. S’han acabat els vídeos i els videoclubs, però les estrelles de la ràdio continuen en altres firmaments. Compte, doncs, amb les tecnologies de substitució que no prevegin l’armistici amb els suports de tota la vida.
Són tan obvis els mèrits del llibre, que no cal recordar-los. Però el llibre és irrompible. El llibre és el mateix llibre per a tothom. El llibre no comporta més fascinació que el seu contingut. El llibre té un autor conegut i una editorial que dóna la cara. El llibre no és anònim. El llibre es reedita. El llibre es presta, se subratlla, es conserva i es consulta sense necessitat de fluid elèctric.
Només és un llibre, és cert. Però als paladins de la tecnologia suposadament formativa els hauríem de preguntar quin ha estat el pecat del llibre perquè ara se’l vulgui apartar de les aules.
Una de les característiques de totes les religions universals consisteix en la seva voluntat d’assimilació en nom de la veritat i de marginar els idòlatres de l’error. Així ha estat en la cristiandat o l’islam. Avui, la veritat no és una altra cosa que la religió d’una tecnologia tan potent com fràgil.
La falsedat d’una pantalla es multiplica en pocs segons de manera acrítica per tot el món. La veritat llibresca, en canvi, exigeix almenys un altre llibre per rebatre-la. Amb la pantalla, sabem. Amb el llibre, aprenem a saber.


Joan Barril, Món de Bibliòfobs. El Periódico de Catalunya, 10/06/2008

dijous, 18 de juny de 2009

Si no fos



Si no fos perquè res no espero de la vida,
Si no fos perquè sóc una memòria buida,
Si no fos perquè l´ahir és el demà,
Si no fos perquè tota novetat és reiteració,
Si no fos perquè el meu rellotge sempre marca la mateixa hora,
Si no fos perquè la meva existència no té data de caducitat,

Res no em faria dir-te

Que passar a millor vida no mereix cap vida,
Que el que fas és valuós perquè pot ser l´últim que facis,
Que l´avui no és ni serà el demà,
Que mai res pot compensar la pèrdua,
Que no és el mateix voler una cosa i la contrària,
Que no és igual deixar-te morir que deixar-te viure,
Que no cal morir per ser immortal.

La tecnologia i els seus riscos


A diferència de les societats tradicionals, en què la majoria dels perills eren d´origen natural: inundacions, malalties, sequeres, penúries, fams ..., a banda dels causats per l´agressió humana, els riscos de les societats modernes s´han de buscar en els errors i les imprevisions del sistema tecnològic que la mateixa societat s´ha creat. La visió de la tecnologia ha estat des del seu origen adreçada als beneficis de la productivitat, però afectada per una ceguesa al risc. Les urgències per introduir una tecnologia han estat acompanyades per la manca de precaucions i d´estudis avaluatius previs a la seva aplicació.
La societat moderna ha acabat per acceptar determinat tipus de perills, com els derivats de conduir un automòbil, viatjar en avió o fumar una cigarreta. Tanmateix, han sorgit una nova classe de perills que estan posant a prova els límits de tolerància que aquesta societat està disposada a suportar. Aquests perills es manifesten en forma d´universalitat, omnipresència i invisibilitat i troben en elements tan poc sospitosos fins ara com l´aire, l´aigua i els aliments els millors aliats per propagar el seu missatge letal. Són perills que posseeixen una tendència immanent a la globalització1, afirma Ulrich Beck en el seu llibre La societat del risc (1986).

dimecres, 17 de juny de 2009

Ordinadors per a tothom


Aquells que han vist les seves utopies frustrades recuperen gràcies a la tecnologia l´esperança que algun dia les puguin materialitzar en el món virtual. Sembla que aquest és el principi que guia les ments preclares que han ideat les noves mesures educatives del Govern: substituir el llibre per l´ordinador. Com que el país ha demostrat una vegada i una altra la seva incompetència per fer del saber llibresc el fonament del coneixement, s´opta per repartir un portàtil a cada alumne i certificar així la mort del llibre per anacrònic i obsolet. D´una altra banda, ja de passada s´aprofita l´ocasió per acabar per fi amb la tara dels índexs baixos de lectura.
Per aconseguir-ho, al professorat se´l commina a canviar el xip, i un cop rebaixat a la categoria de cyborg s`espera d´ell que formategi amb rapidesa les ments dels seus alumnes. En el cas que tot això no funcioni, no hi ha cap problema, s´aplica el que serà a partir d´ara la regla d´or del nou paradigma educatiu: si es penja o es bloqueja, s´apaga i es reinicia, es tanca i es torna a començar. Vaja, el mateix que s´ha fet sempre. Almenys en això els que remenen i han remenat les cireres educatives del país poden presumir que s´han avançat uns quants anys al mateix Bill Gates.