Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

"La promesa de la isla desierta"

Imatge
El principal argumento persuasivo a favor del utilitarismo ha sido que los dictados de cualquier ética deontológica, en determinadas ocasiones, van a llevar siempre a una situación de sufrimiento que, de aplicarse los principios utilitaristas, podría haberse evitado. Así, si el moralista deontológico dice que han de cumplirse siempre las promesas (o, incluso, como sostiene Ross, dice que existe un deber prima facie de cumplirlas), podemos ponerle en una situación como la siguiente, conocida como «la promesa de la isla desierta»: He prometido a un hombre en trance de morir en una isla desierta, de la que sólo yo he sido rescatado, que entregaría su tesoro escondido al Club de Jockey de Australia del Sur. Al volver a mi país, lo entrego al Royal Adelaide Hospital, que, vamos a suponer, lo necesita con urgencia para adquirir un nuevo aparato de rayos X. ¿Puede alguien negar que he obrado correctamente sin tener que cargar con la acusación de que no he mantenido mis promesas? (Recuérdese …

genealogia moral 1.2

Check out this SlideShare Presentation:
genealogia moral 1.2
View more presentations from Manel Villar (IES Guillem Catà).

Futbol i filosofia.

Imatge
“Tot el que sé de filosofia ho vaig aprendre jugant a futbol”. Aquesta frase, no sé si és del tot fidel a l´original d´Albert Camus, però crec que en essència respecta el seu esperit. En el meu cas no és del tot aplicable: vaig jugar de jove al futbol i reconec que vaig aprendre molt de la pràctica d´aquest esport i de tot allò que l´envolta, tot i que en equips modestos d´aficionats. Però també vaig aprendre filosofia de la lectura dels clàssics i no tan clàssics del pensament. I això també em permet proclamar que llegint filosofia m´ha ensenyat a interpretar algunes claus del futbol: sóc més aficionat del bon futbol que aficionat d´un equip de futbol (Sóc més amic de la veritat que de Sòcrates). Amb aquest distanciament i manca d´apassionament he pogut gaudir d´un futbol que va més enllà de qualsevol tipus de simpatia estreta per un equip en concret: m´estic referint a la proposta futbolística del Barça de Pep Guardiola. El respecte al joc col•lectiu sense desmerèixer la creativitat …

El cas Najwa i l´Educació per a la Ciutadania.

Imatge
Una primera es que un importante sector de la derecha mediática ha aprovechado el caso para llamar a rebato contra la "tolerancia multicultural" en nombre de nuestros valores constitucionales, esos grandes principios que está destinada a defender esa asignatura tan vilipendiada por todos ellos, "Educación para la ciudadanía". Los valores fundamentales que dicha asignatura debe impartir se utilizan ahora como munición para la exclusión del hiyab. Hay que dar la bienvenida a esta conversión tardía en la necesidad de que dichos valores prendan de forma más eficaz en la sociedad.
Otra cosa es ya que en su nombre se comience una verdadera cruzada contra la posibilidad de aceptar prácticas, como esta del velo, que están lejos de ser claras desde una sensata aplicación de los mismos. Si la asignatura antes mencionada tiene algún sentido es, precisamente, porque no siempre se objetivan nuestros valores y principios en negro sobre blanco. Su aplicación depende de una multipl…

El hijab és un símbol polític.

Imatge
El hiyab se ha convertido en tema político porque es un símbolo político. El debate sobre la libertad de portar el velo esconde una agenda política. Los islamistas tratan de poner a prueba a los gobiernos democráticos creando polémica en conceptos en los que ni ellos mismos creen: el individualismo, la libertad o la igualdad. El velo no es ni un símbolo religioso ni una manifestación de la represión de la mujer, sino una seña de identidad de un movimiento político que reclama un gobierno teocrático. Debido a esto, el uso de esta prenda se debería prohibir en espacios públicos ya que representa valores antidemocráticos. Mathieu Guidère, El velo esconde una agenda política (entrevista), Foreing Policy Edición Española, Abril-Mayo 2010 http://www.fp-es.org/print/2805

"El hijab es un velo moderno".

Imatge
Pienso que el hijab plantea problemas en todos los sitios y que difieren poco de Francia a otros países.No puede decirse que las mujeres que llevan velo en España no vayan a crear problemas mañana. Es verdad que el tratamiento de este problema difiere según los países, tanto en los países europeos como en los arabomusulmanes del sur del Mediterráneo. No se trata la cuestión de la misma forma en Siria,en Egipto o en Túnez. El hijab supone un problema porque muestra varias cosas: al contrario de lo que pueda decirse, no es una vuelta a la tradición. En todos los países árabes había velos tradicionales, pero no el hijab. El hijab, tal como lo vemos hoy en día, es un velo moderno, es decir, que expresa una voluntad de introducir lo religioso en el espacio público, y esto es muy importante, expresa también una manifestación política de lo religioso, una especie de reivindicación identitaria. Evidentemente eso plantea problemas. ¿Qué identidad es ésta? ¿Por qué resurge ahora esta reivindica…

El perill del vel.

Imatge
Los colegios públicos de un Estado laico no pueden ser confesionales, porque si lo fueran y privilegiaran a una religión sobre otras, o sobre los no creyentes, ejercerían una discriminación inaceptable en una sociedad de veras libre. En ésta la religión no desaparece, se confina en el ámbito privado, fuera de las escuelas y las instituciones públicas. Los creyentes pueden constituir escuelas privadas de carácter confesional, desde luego, o impartir en las iglesias o en el seno de las familias todas las doctrinas y creencias en las que quieren educar a sus hijos. Pero la religión no puede invadir el dominio público sin que principios básicos de la cultura democrática, sobre todo la igualdad y la libertad de los ciudadanos, se resquebrajen y se establezcan privilegios y jerarquías abusivas.
El velo islámico en las escuelas públicas es una cabecera de playa con la que los enemigos del laicismo, de la igualdad entre el hombre y la mujer, de la libertad religiosa y de los derechos humanos, …

Entre el vel i l´escolarització.

Imatge
En España no hay legislación alguna que admita o prohíba explícitamente que las alumnas acudan a clase con el velo. La laicidad no es cultura compartida en un país en que gran parte de la derecha la rechaza. Y, sin embargo, como el propio Nicolas Sarkozy dejó muy claro en su carta a los profesores de Francia, la laicidad debe ser la base de cualquier sistema educativo democrático e integrador. Malamente se puede prohibir el velo si no están prohibidos los crucifijos o las medallas. En cualquier caso, si hay que elegir entre el velo y la escolarización de la niña, para mí no hay ninguna duda de que debe primar que Shaima vaya a la escuela. Entre otras cosas porque es el mejor camino para que un día ella, por su cuenta y riesgo, pueda decidir dejar el velo en casa. ¿O no debería ser el ideal de toda escuela conseguir la emancipación de los alumnos: que cada cual sea capaz de pensar y decidir por sí mismo, sin contar ni con sus padres, ni con sus maestros, ni con nadie? Josep Ramoneda, L…

"Lo público no puede ser espacio de contienda"

Imatge
Una niña quiere ponerse velo para estar en su casa. A nadie se le ocurriría afeárselo. Lo privado es privado. Cada quien en su privacidad es monarca. También quiere usarlo para ir por la calle. Consecuencia: la ciudad presentará más variedad cosmopolita. Para ir a la escuela. Aparece el límite y se produce el problema.
Se supone que la educación prima; es un derecho constitucional. Y existe además un implícito: que se eduque la niña con pañoleta para que luego pueda quitársela si quiere. Lo segundo es, como poco, impredecible. Lo primero una incongruencia con otros principios igualmente respetables en nuestra convivencia. Si esa pañoleta es un signo religioso, está de más en un espacio público. Porque las religiones son incompatibles surgió la primera forma de la idea de tolerancia. Holanda en el siglo XVII consagró el principio de que "cada ciudadano debe ser libre de observar su religión y que nadie puede ser molestado o interrogado por causa de su culto". Esto es, el Estad…

"¿Educación cívica?"

Imatge
En muchos aspectos he coincidido con las razones que a lo largo de estos últimos años Fernando Savater ha aducido a favor de una asignatura como Educación para la Ciudadanía. Sobre todo aquella que considera que la educación cívica dependa en exclusiva de la familia. En un artículo publicado en El País hace unos tres años, defendía que existen unos “principios de respeto mutuo y de pluralismo en que se funda la ciudadanía, y hay que asegurar que sean bien comprendidos por quienes mañana tendrán que ejercerlos” (¿Ciudadanos o feligreses?, 4/07/2007). Sin embargo, después de leer el último artículo de Savater (Los velos en danza, 27/04/2010) me parece que difícilmente se pueden asegurar el conocimiento de estos principios a quienes se les niega el acceso a las aulas en nombre de un reglamento que regula las indumentarias de los alumnos. El hecho de que sobredimensione el papel de la normativa de un instituto en concreto como un elemento educativo imprescindible para conseguir la conviven…

El vel, torna la polèmica.

Imatge
De todos los argumentos que se vienen dando a favor de que Najwa sea finalmente autorizada a asistir a clase en Pozuelo llevando hiyab o lo que le apetezca, el que me suena más chocante es el de que "ante todo debe prevalecer el derecho a la educación". Porque la medida que ha tomado el instituto responde precisamente a una exigencia educativa: los alumnos que asisten a un centro deben saber que su indumentaria tiene que atenerse a lo que marca el reglamento. Es sumamente formativo hacer comprender a los interesados que el adolescente no puede entrar en clase con gorra de béisbol ni la chica con velo, si las normas marcan otra cosa, puesto que en ese respeto a los códigos de conducta en lugares públicos -aunque no nos gusten- estriba una parte básica de nuestra convivencia. Sería renunciar a educar suspender la norma cuando alguien se empeña en contravenirla, tanto como saltarse una lección si los alumnos no quieren aprenderla: en tales casos sí que se viola el compromiso ed…

Valors cívics en un món globalitzat.

Imatge
La globalització ha polvoritzat les fronteres (Esposito) , això ha provocat que la diversitat cultural s´hagi convertit en una realitat quotidiana (Jahanbegloo) i que el pluralisme esdevingui la manera de ser natural en les nostres societats (Terricabras). La globalització és un fenomen de caràcter bifront: els seus aspectes positius, que els té, no poden amagar la seva vessant perillosa. Les possibilitats de fer tant el bé com el mal es multipliquen amb un món globalitzat: la decisió d´un govern del primer món tant pot ensorrar l´economia dels pagesos d´un país del tercer món, com millorar el nivell de vida dels seus habitants en general (Appiah).

Amb la globalització no només s´han retallat les distàncies físiques i espirituals que ens separaven dels altres, aquests, els altres, han esdevingut els nostres veïns. La desaparició de les fronteres externes ha anat acompanyada, però, de la construcció de nous murs interns (Esposito). El poder de la identitat no desapareix sinó que es re…

just

Imatge
Crec que vosaltres -d´ara en endavant, quan aquesta tarda digui "vosaltres", serà per adreçar-me als nens, no als adults presents- potser no sabeu el que és just i el que és injust. Potser no podeu fer-vos una idea però, malgrat tot, sabeu molt bé que és suportar una injustícia, considerar que una cosa "no és justa" o, fins i tot, que "és certament massa injust", com deia sempre un personatge de dibuixos animats anomenat Calimero (...) Per tant, tots vosaltres sabeu alguna cosa sobre allò que anomenem just o injust. Jean-LucNancy, Justo imposible, Editorial Proteus, Cànoves i Samalús, 2010

Breu diccionari tugendhat

Check out this SlideShare Presentation: Breu diccionari tugendhatView more documents from guestf4db170c.

filosofar

Imatge
Hi ha un malentès molt estès segons el qual filosofar en termes d´anàlisi lingüístic consisteix a centrar-se en l´ús lingüístic efectiu. Aquest mite va ser originat per l´ anomenada ordinary language philosophy, tal com l´entenia especialment J. L. Austin. Wittgenstein no és culpable d´aquest malentès. Ell va dir que nosaltres mateixos som els que atorguem significat a les expressions, i que l´objectiu és no deixar-se dur a l´error per les ambigüitats i les vaguetats de l´ús efectiu del llenguatge. Segons la meva opinió un filòsof ha d´ocupar-se d´explorar no les paraules, sinó les actituds i disposicions antropològiques centrals, i una màxima a la que s´hauria d´atenir és a l´anteriorment esmentada de Wittgenstein. Si un entén "anàlisi del llenguatge" en aquest sentit, llavors, per a mi, algú que no filosofa en aques sentit d´anàlisi del llenguatge, no és en realitat un filòsof.
Ernst Tugendhat, Retractaciones sobre honestidad intelectual. Antropología en vez de metafísica,…

L´objectiu de l´economia medioambiental.

Imatge
Si hay una única verdad fundamental en la economía, es esta: las transacciones entre personas mayores de edad generan beneficios mutuos. Si el precio consensuado de un artilugio es de 10 dólares y compro uno, debe de ser porque ese artilugio vale más de 10 dólares para mí. Si uno vende un artilugio a ese precio, debe de ser porque fabricarlo le cuesta menos de 10 dólares. Por tanto, comprar y vender en el mercado de los artilugios redunda en beneficio tanto de los compradores como de los vendedores. Es más, un análisis pormenorizado demuestra que si hay una competencia real en el mercado de los artilugios, de tal modo que el precio termine por hacer coincidir el número de artilugios que la gente quiere comprar con el de artilugios que otra gente quiere vender, la consecuencia es que los beneficios de productores y consumidores se maximizan. Los mercados libres son eficientes (lo que en jerga económica, al contrario que en el lenguaje coloquial, significa que nadie puede mejorar su sit…

Filosofia: "no estimar el viure, sinó el viure bé".

Imatge
Sócrates pedía a sus jóvenes interlocutores que todas las opiniones, antes de erigirse en referencia, fueran puestas en tela de racional juicio. Ahora bien, el restaurado régimen democrático de Atenas estimaba que el análisis crítico no debía jamás extenderse a determinados valores y jerarquías considerados como soporte del entramado social. En consecuencia, dicho régimen condenó a Sócrates, juzgando que minaba en los jóvenes la firmeza irreflexiva que garantizaría su condición de buenos ciudadanos. Más que por delito de opinión, Sócrates es, pues, reo por la búsqueda de la verdad; reo por aspirar a que el orden social se sustente en principios genuinamente democráticos, es decir, asumibles porque la razón común los revela en cada uno y no por el simple hecho de que la mayoría ya está apuntada a ellos (con mayor o menor dosis de escepticismo). Reo, en suma, por resistencia a la pesimista convicción -hoy, como entonces, imperante- según la cual el orden social sólo puede mantenerse en …

L´home com a mesura de totes les coses.

Imatge
Com a geni de la construcció, l´home és molt superior a l´abella: aquella treballa amb la cera que recull de la naturalesa; aquell, amb la matèria molt més fràgil dels conceptes, que primer ha de fabricar en el seu interior. En això és molt admirable l´home, però no només pel seu impuls envers la veritat, al pur coneixement de les coses. Quan hom amaga quelcom darrere d´un arbust i busca en el lloc on va posar-lo i el troba, no hi ha gran cosa a lloar en aquest buscar i trobar: però això és el que passa quan es busca i es troba la “veritat” dins l´àmbit de la raó. (...) En el fons, el que busca l´investigador amb aquest tipus de veritats no és més que la metamorfosi del món en l´home; pretén entendre el món com una cosa de caràcter humà i, en el millor dels casos, aconsegueix sentir que tots dos s´assemblen. (...) El seu mètode no és altre que prendre l´home com a mesura de totes les coses: però, en fer-ho, parteix de l´error de creure que té aquestes coses davant seu d´una manera imm…

Prohibit llegir.

Imatge
Per aquestes i altres causes, de cara a l´edificació dels fidels i pel bé de llurs ànimes, els prohibim de llegir cap llibre, sota pena de dammació eterna. I, de por que la diabòlica temptació d´instruir-se s´empari d´ells, prohibim els pares i mares que ensenyin de llegir als infants. I, per tal de prevenir qualsevol contravenció de la nostra ordenança, els prohibim expressament de pensar, sota les mateixes penes; obliguem tots els veritables creients a denunciar davant la nostra oficialitat tot aquells que hagi pronunciat quatre frases ben lligades, de les quals es pugui inferir un sentit clar i precís. Ordenem que en totes les converses es facin servir termes que no vulguin dir res, segons l´antic usatge de la Sublim Porta.
Voltaire, Sobre l´horrible perill de la lectura, Edicions 62, Barna 1995

Principis d´una ètica immanentista.

Imatge
1- ... ser just o injust, no tenen sentit llevat si expressen una manera de comportar-se en una societat, o en qualsevol societat. Les creences, normes i teories morals aspiren a ser més universals, o més universalitzables, que altres creences, normes i teories de caràcter "pràctic", però això no les deslliga totalment de les últimes. Res no pot anomenar-se "moral" si no és integrable en allò social.

2- Dono per descomptat que els subjectes humans adopten o poden adoptar, actituds ètiques, que comporten, o poden comportar, creences ètiques, i que una de les missions d´una teoria ètica és dilucidar si, i fins a quin punt, aquestes o aquelles actituds o creences ètiques són justificables.

3- ... s´hi pot establir i donar raons a favor d´un sistema de preferències, del que derivin judicis i normes, prou bàsiques perquè no es trobi contínuament a mercè de tota classe de vaivens històrics i capricis personals. Per això mateix no apareix sota la imatge d´un conjunt de mana…

La generació digital i els valors cívics.

Imatge
Si volem entendre el futur hem d´observar als nostres fills a casa nostra, perquè la revolució dels mitjans es cou en les habitacions dels més joves. (...) Cada vegada que analitzo dades i comportaments recordo les meves lectures dels pares de l´anarquisme. ¿Recorden les teories del Recolzament Mutu de Kropotkin? La generació digital no és aquella generació dels vuitanta, els yuppies, que menyspreava tot allò que no fos rendible. La generació digital, la que ha fet de la Xarxa una forma de ser i de relacionar-se integrada en la seva vida quotidiana, comparteix, coopera, crea i difon sense esperar res a canvi, simplement socialitzar, ser útil, fer quelcom per compartir amb els altres. L´esperit d´Internet és aquest. Són els usuaris els que desinteressadament el van modificant, millorant i fent-lo avançar
Imma Tubella, Bajo el asfalto estaba la red, El País, 14/03/2008 http://www.elpais.com/articulo/opinion/asfalto/estaba/Red/elpepiopi/20080314elpepiopi_13/Tes?print=1

moral i naturalesa

Imatge
1. Tots (o quasi tots) els éssers humans tenen una disposició per a la moral, però això significa que posseeixen l´aptitud d´aprendre una conducta moral sostinguda pels sentiments i fonamentacions morals recíproques, i el que s´aprèn d´aquesta manera pot ser molt divers en quant al seu contingut. 2. És del tot improcedent tot recurs biològic o psicològic a propietats suposadament innates com l´altruisme o la compassió, per començar, perquè no s´adequa a les normes morals -el nostre altruisme no funciona com el de les formigues-. 3. Ens trobem aquí amb un fet biològic previ: els éssers humans són éssers que tenen la capacitat d´aprendre normes morals i de comportar-se seguint normes morals. Amb això no queda implicat cap contingut moral, sinó la capacitat de ser membre d´una comunitat moral, i això significa: considerar-se alhora com subjecte i com destinatari d´exigències emocionals recíproques.
ErnstTugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999

Els sado-masoquistes són feliços?

Imatge
La "felicitat" és una petita paraula ambiciosa que apunta al sense fi d´objectes que podem degustar, al món quasi-infinit de possibilitats que tenim si desenvolupem les nostres capacitats adormides.

Aprendre o ensenyar la felicitat no és, sinó invitar-nos o invitar als altres a despertar totes les fibres del nostres ésser, totes les nostres potències i capacitats per al gaudi. S´exclouen per descomptat els plaers sado-masoquistes, i no perquè són sàdics o són masoquistes, sinó perquè, tal com aquí entenem els termes, tenen poc de plaer, tot i que puguin excitar-nos en algun moment d´oci o d´avorriment. Els plaers del sado-masoquista són propis de l´"hedonisme vulgar", aquell que no discerneix plaers i es conforma amb qualsevol sensació mínimament agradable, sense considerar-la emmarcada dins del conjunt general de les sensacions i trets d´una persona i una comunitat.(...)

Si una comunitat d´éssers sado-masoquistes resultés en el seu conjunt feliç i no danyés a cap a…

Humanisme, educació i domesticació de l´home.

Imatge
... l´humanisme, tant en el fons com en la forma, té sempre un "contra què", ja que suposa el compromís de rescatar els homes de la barbàrie. (...) Qui avui pregunta pel futur de la humanitat i dels mitjans d´humanització, el que en el fons vol saber és si segueix havent esperances de prendre sota control les actuals tendències assilvestradores de l´home. En aquest punt és decisiu l´inquietant fet que aquests retorns a l´estat salvatge, avui com sempre, acostumen a desencadenar-se en situacions d´alt desenvolupament del poder, bé sigui directament com atrocitat imperialista o bèl.lica, bé com embrutiment quotidià dels homes en els mitjans destinats a la diversió desinhibida. (...) El tema latent de l´humanisme és, doncs, la domesticació de l´home; la seva tesi latent: una lectura adequada amanseix.

El fenomen de l´humanisme mereix avui atenció sobretot perquè, per molt que es presenti velat i tímid, ens recorda que en la civilització de l´alta cultura els homes es veuen per…

El mercat, únic i suprem educador.

Imatge
Al mercado pertenece, por lo demás, el que es hoy prácticamente único y supremo educador: la publicidad en general y especialmente la de la televisión. En todos los grupos de edad es la publicidad la que gobierna las pautas y determina los criterios de la comparación social. Esta comparación -hoy elevada al grado de obsesión- es la que dicta la aceptación, la integración y hasta el prestigio social del individuo. Respecto de los niños, ya comenté en su día el consultorio de un Suplemento de salud del Abc del 9 de julio de 2000, que lo expresaba certeramente a propósito de las marcas de zapatos: "Ser propietarios de marcas determinadas -decía el consultor- representa un código de integración". El imponente poder pedagógico de la publicidad tiene ya derrotado de antemano cualquier otro intento educativo. Estoy contando una historia archisabida y mil veces contada en tonos diferentes, una evidencia palmaria a cada instante como la luz del día. Mas, sin que nadie niegue esa evid…

El retorn de l´interès per la felicitat.

Imatge
“Hi ha una norma general que ens indiqui com hem de viure la vida?”, pregunta un dels alumne. A aquesta pregunta la Glòria respon que “Si vull donar un sentit a la meva vida, he de procurar no ser egoista i imitar gent com la Mare Teresa de Calcuta o en MartinLutherKing, que van dedicar tota la seva vida als altres o a alguna causa social.” El Manel, en canvi, respon: “Les coses que donen sentit a la vida són diferents per a cada individu.”
El senyor Ibarra a partir de les respostes dels dos alumnes estableix una distinció entre moral i ètica: no correspon a la moral respondre a la pregunta de quin és el sentit de la vida, a la moral li correspon determinar quins són els límits que no s´han de traspassar perquè cadascú, sense intromissions de cap tipus, pugui buscar el seu sentit a la vida, és a dir, pugui exercitar la seva pròpia ètica.
Tugendhat recupera per a l´ètica la idea de felicitat, “que Kant desterrà a les tenebres exteriors.” (JoséAntonio Marina). L´ètica deixa d´interessar…

Com vèncer la desgràcia.

Imatge
Aristòtil ja va advertir que la felicitat plena depenia en part de tenir el vent a favor, de comptar amb el favor de la fortuna, de coses que no estan sota el nostre control. D´aquesta advertència es desprenia la imatge d´una existència despietada per a aquells a qui la fortuna havia oblidat, amb els que qualsevol intent per tirar endavant era frustrat per la fatalitat i la mala sort. Davant d´aquest món inhòspit l´únic que podia oposar els homes és una vida virtuosa, l´única arma amb què de forma digna i valerosa es podia fer front a l´adversitat i la desgràcia.
Més tard, la filosofia estoica avisava que un camí segur cap a la infelicitat és la pretensió de canviar la direcció dels esdeveniments que no depenen de nosaltres. Les màximes estoiques aconsellaven oblidar-se d´allò que és inevitable i concentrar-se en allò que pot estar en les nostres mans, que pot dependre dels nostres esforços i mèrits.
El senyor Ibarra, com els filòsofs clàssics, respon a una pregunta d´un dels seus alumn…

Suspensió de pagaments existencial.

Imatge
La felicitat plena no es pot concebre sense el plaer, però el plaer tot i ser una de les seves condicions necessàries no és la condició suficient. I si per a l´ésser humà en la seva existència limitada li és impossible aconseguir una felicitat completa el plaer resulta, en comparació amb altres condicions, la condició més prescindible, fins i tot s´aconsella no obsessionar-se amb ell perquè pot fatalment destruir-la per complert. És una constant entre la majoria dels partidaris de la felicitat desvincular la felicitat del plaer. Els pares de la Camil•la no són l´excepció: una cosa és passar-s´ho bé, un estat efímer i momentani, el plaer que sentim, i altra, el sentiment que es relaciona amb tota la nostra vida, la felicitat autèntica.
El dictamen aristotèlic sobre una vida dedicada a la satisfacció del plaer és força contundent: “Els homes vulgars es mostren completament servils a preferir una vida de bèsties” (Ètica a Nicòmac, 1096b). Aquesta acusació del gran Aristòtil ha pesat com u…

L´altre.

Imatge
El otro -y sobre todo ese otro que está cerca de mí en sentido fuerte- guarda el secreto de lo que soy y, en el gesto de guardarlo, me constituye en la medida en que "es para mí lo que me ha robado el ser y lo que hace que haya un ser que es el mío", por dejar hablar de nuevo a Sartre. El otro es, prosiguiendo con la jerga filosófica, un polo ontológico. Un polo por el que me puedo sentir atraído, pero que, sobre todo, funda mi realidad. Que se me impone con su presencia pero que -he aquí su principal peligro- me puede hacer sentir que estoy de más. El otro es aquel que me impide ser a voluntad, ser a la carta. Es aquel contra el que se estrella mi mala fe. El que me deja en evidencia: el que se resiste, desde su libertad, a devolverme la imagen que yo deseo o necesito. El otro, en suma, a menudo, se convierte en obstáculo para esa particular modalidad de autoengaño -la mala fe- en la que la autoestima (el amor por la propia imagen) sustituye al amor propio (el amor por la r…

ètica.

Només es tracta de bones raons per viure bé o millor, sense referència a exigències recíproques.

Ernst Tugendhat, Antropología como filosofía primera. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008

moral

Es caracteritza pel fet que aquí es tracta d´exigències recíproques i per això, en cert sentit, d´una cosa necessària. Però és una necessitat només hipotètica. Entendre´s com a membre d´una societat és sempre només una opció, tot i que molt aconsejable; i l´única societat moral que es pot justificar d´una manera que no és tradicional ni metafísica, em sembla que és la d´un contractualisme simètric.
ErnstTugendhat, Antropología como filosofía primera. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008

La felicitat amenaçada.

Imatge
... la felicitat necessita d´una virtut perfecta i una vida sencera, ja que poden succeir molts canvis de tot tipus al llarg de l´existència, i és possible que el més pròsper pateixi en la vellesa grans calamitats, com s´explica de Príam en els poemes troians, perquè ningú no considera feliç a qui ha patit aquestes vicissituds i ha acabat miserablement.
Aristòtil, Ètica a Nicòmac, 1100 a

Una oreneta no fa estiu.

Imatge
... el bé humà (la felicitat) és una activitat de l´ànima conforme a la virtut, i si les virtuts són vàries, conforme a la millor i més perfecta, i a més en una vida sencera. Ja que una oreneta no fa estiu, ni un sol dia, i així tampoc fa agradable i feliç un sol dia o un temps limitat.
Aristòtil, Ètica a Nicòmac, 1098 a

Felicitat i finalitat de l´ètica.

Imatge
La finalitat de l´ètica és la recerca de la vida bona. I la vida bona és allò que entenem per felicitat. Paraula estimada, cantada, exigida, perduda o enyorada. Habita en el centre de la nostra existència. Habita, per això, en el centre de la moral. Com deia Wittgenstein, por moltes voltem que hi donem, està darrera com a motor de les nostres accions. Les renúncies religioses, les ètiques de la negació, les fugides, reals o fictícies d´aquest món, sempre tenen darrera la felicitat. O perquè no la troben i aspiren a més, o perquè creuen que mai no la trobaran i, llavors, pensen que no paga la pena viure o que ha de posposar-se a altres mons. Més difícil és trobar a qui ha provat la felicitat. Altra vegada Wittgenstein: si trobéssim amb l´agraciat només escoltaríem el seu silenci. I és que, com ha dit el savi, en poques paraules es defineix la felicitat. El problema és trobar aquestes poques paraules.
JavierSádaba, Diccionario de Ética, Planeta, Barna 1997

Antropologia, llenguatge i deliberació.

Imatge
El éssers humans, a causa del seu llenguatge, posseeixen la capacitat de deliberar, i tothom que delibera es pregunta per raons (Autoconsciència i autodeterminació). (...)
Quan deliberem, deliberem sobre què compta a favor i què compta en contra de voler o de creure alguna cosa. (Problemes d´ètica) (...)
Davant el comportament dels animals que, tot i que també visquin en societat i estiguin dotat d´un llenguatge, només pot entendre´s en termes de determinisme causal, els homes disposen d´una eina, el seu llenguatge, que no queda exhaurida en la funció comunicativa: és una eina que serveix finalment per qüestionar-se el món. I serveix per això en la mesura en què l´estructura proposicional del llenguatge (amb oracions que expressen creences, d´una banda, i oracions que expressen desitjos, d´altra) permet separar els components pràctics i teòrics del comportament, això és, el que un individu creu i el que vol. Sense aquesta separació la deliberació no pot tenir lloc (en sentit propi: no t…

Algunes claus de la felicitat.

Imatge
1- No pretenguis que les coses s´esdevinguin tal com vols que s´esdevinguin, sinó que has de voler que s´esdevinguin tal com s´esdevenen i viuràs feliçment.
2- Si vols que els teus fills, la teva dona i els teus amics visquin sempre, ets un insensat, ja que vols que les coses que no depenen de tu depenguin de tu i que les coses que et són alienes et siguin pròpies. (...) Amb tot, si vols que el teu desig no fracassi, pots aconseguir-ho. Exercitat´t, doncs, en allò que pots. L´amo d´un individu és aquell que té autoritat sobre allò que l´individu vol o no vol, a fi d´aconseguir-ho o d´evitar-ho. Qui vulgui, per consegüent, ser lliure, que no cerqui ni defugi res del que depèn dels altres. Si no, serà per forçar un esclau.
3- Si assumeixes un paper que supera les teves capacitats, no solament hi fracasses, sinó que a més deixes de banda el paper que podies fer a plena satisfacció.
Epíctet, Manual d´ètica, Edicions 62, Barna 1995

Hedonisme altruista.

Imatge
Si cada home fos una illa, el plaer de cadascú seria el criteri últim i decisiu. Quan, per contra, compartim la mateixa taula i la mateixa sal resulta alhora prudent, hedònicament parlant, compartir el plaer que, com l´amor compartit, s´estén en la co-participació. Si a més plaer compartit correspon més plaer, resulta un corol·lari lògic, inevitable, que la convivència millor és aquella on més éssers humans participen del gaudi. (...)
Resulta, al cap i a la fi, que no ens fa feliços pensar en un món d´éssers egoistes, enclaustrats i "feliços". I la raó d´aquest desassossec davant d´aquesta perspectiva està determinada pel fet que un món d´éssers egoistes i aïllats seria molt poc feliç, tal com nosaltres sentim i pensem, atesa la nostra peculiar tendència a la simpatia. (...)
Els detractors de l´hedonisme vulgar són la prova més evident que no es pot admetre per la ment humana un món que sigui bo, és a dir, agradable i ple de gaudis, mancat de la solidaritat, on l´ensenyament d…