Futbol i filosofia.

“Tot el que sé de filosofia ho vaig aprendre jugant a futbol”. Aquesta frase, no sé si és del tot fidel a l´original d´Albert Camus, però crec que en essència respecta el seu esperit. En el meu cas no és del tot aplicable: vaig jugar de jove al futbol i reconec que vaig aprendre molt de la pràctica d´aquest esport i de tot allò que l´envolta, tot i que en equips modestos d´aficionats. Però també vaig aprendre filosofia de la lectura dels clàssics i no tan clàssics del pensament. I això també em permet proclamar que llegint filosofia m´ha ensenyat a interpretar algunes claus del futbol: sóc més aficionat del bon futbol que aficionat d´un equip de futbol (Sóc més amic de la veritat que de Sòcrates).
Amb aquest distanciament i manca d´apassionament he pogut gaudir d´un futbol que va més enllà de qualsevol tipus de simpatia estreta per un equip en concret: m´estic referint a la proposta futbolística del Barça de Pep Guardiola. El respecte al joc col•lectiu sense desmerèixer la creativitat individual, a l´estètica més que al resultat, a un estil i a una forma d´entendre l´esport com a cultura més que no pas una col•lecció d´egos autistes, un tarannà reconeixible entre altres alternatives estereotipades i robòtiques ... és d´entre altres coses allò que m´ha captivat del seu futbol.
Això no vol dir que de tant en tant aquest sistema hagi pogut quedar desactivat per altres propostes més maquinals creades exclusivament i específicament per trobar els errors en el dispositiu dissenyat per fabricar bon futbol. Això va ser el que va succeir el dimecres passat quan el Barça va ensopegar amb l´Inter de Mourinho.
No sé si es presumpció, però el temps i l´experiència m´han dit que hi ha llibres que no cal llegir-los sencers per saber de què tracten. En els partits de futbol de vegades pot aplicar-se el mateix criteri: veient el deu primers minuts de cada part et fas la idea de com serà tot el partit. El Barça aquella nit, tot i intentar-ho, no va generar el futbol d´altres nits. Tanmateix, ves per on, això em va permetre canviar de canal i descobrir que en CNN + en aquell mateix moment l´Iñaki Gabilondo entrevistava al filòsof José Antonio Marina. Entre la impotència dels jugadors del Barça per arribar a la porteria de Julio César, de tant en tant em connectava a les sàvies paraules que el pensador toledà anava destil•lant: la importància que havia de tenir l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania per tractar el problema del vel a les escoles, la promoció d´una actitud crítica davant la cultura del simulacre tecnològic, l´ obsessió dels pares per l´educació dels seus fills, l´aplicació intel•ligent i flexible de les lleis a la complexitat social ... Mentrestant, sospirava que en un d´aquest canvis de canal emergís aquella acció aïllada, improvisada, fora del guió que permetria capgirar la situació quan el joc entre dos rivals és de suma zero. Recordem que en les últimes semifinals de la Champions League el pas a la final en les que ha participat el Barça ha estat l´efecte d´aquest cop de gràcia imprevisible i afortunat (recordem el gol d´Iniesta la temporada passada). En el gol de Piqué per uns moments vaig creure que es podria repetir la mateixa situació (com un defensa central és capaç de fer aquest moviment tan subtil dins l´àrea?). Però aquesta vegada malauradament el miracle no va arribar.
Tan bon punt ha acabat el partit és hora de fer balanç. I molts, sobretot aquells massa vinculats emocionalment amb l´equip, busquen culpables de l´eliminació: l´Ibramovich, la necessitat d´haver fet més fitxatges de futbolistes amb renom, l´entrada agosarada de jugadors de segon nivell: el Bojan o el Jefren quan a la banqueta hi havia l´Henry... Tan si val. Necessiten desfogar la seva ràbia i impotència.
A banda d´això, crec que el perill més gran pot provenir de fer cas d´aquells que consideren que la solució estaria en el fitxatge d´un important nombre de figures galàctiques per a la propera temporada. Com si això fos la solució per guanyar. Els galàctics del Mourinho jugaren com a jornalers del futbol (només cal analitzar el joc de l´Etoo). Evidentment això es faria en prejudici dels jugadors de la casa, els dipositaris de l´ADN d´aquesta cultura futbolística, que en alguns moments han demostrat en aquesta campanya una vàlua superior a jugadors de l´equip més consagrats i amb més nom.
Les directives acostumen a viure del benefici a curt termini, dels resultats, i són temptades fàcilment per aquestes solucions poc meditades. Des del principi he sospitat que l´aposta per aquest futbol del Barça no ha estat mai una convicció profunda ni seriosa dels seus dirigents, simplement és la manera com han disfressat el seu oportunisme fins al dia d´avui: Guardiola, un entrenador provinent de les categories inferiors, va aconseguir un fet insòlit, guanyar tots els títols en la seva primera temporada. Qui ho diria.
A posteriori és molt fàcil penjar-se totes les medalles, però en el moment que les coses vagin mal dades (podria perdre´s la lliga) no seria inversemblant que aquella declarada confiança absoluta amb el projecte de llarg termini del planter, comencés a declinar així com la possibilitat de tornar a vendre l´ànima al diable (invocar Mourinho o entrenadors de la mateixa mena) no seria del tot descartable com ja algú, abans de l´opció Guardiola, va plantejar. I és que, com deia un vell entrenador anglès: “Molta gent pensa que el futbol és un joc de vida o mort, però és molt més important que això” (Willian Sankly)

Manel Villar

Comentaris

Anònim ha dit…
querido amigo: yo que te conocí en las mocedades y que te vi jugando al futbol te felicito por el comentario.
La verdad es que es difícil ser critico con tu equipo cuando mediaticamente estas apabullado por información(ojo con la prensa deportiva que merece no un blog sino un peloton de fusilamiento)y por una sociedad que tiene a tu equipo como el ejercito desarmado de catalunya(vazquez montalban dixit).
Desde la periferia ser barcelonista es un poco más complejo que futbol. ser catalán es en ocasiones complicado por la tendencia a considerar la parte como el todo.
En cualquier caso y por si lamemoria te falla decirte que el futbol con chapas no tiene precio y que aunque fueras un poco chupón
la verdad es que tenias un regate corto bueno.
un abrazo canario
Anònim ha dit…
por cierto manolo,soy uno de tus seguidores, ruben mi hijo, .
la foto que me acompaña está tomada en un penal de aquellos en los que se guardaban a personas que no eran desaparecidas y que tantos lios le esta causando al juez garzon.

la frase de la pared dice"una lagrima puede redimir a un hombre"
Manel Villar ha dit…
Querido y estimado Anónimo no me reconozco con el apelativo de "chupón", al contrario, recuerdo que era muy solidario y entregado con el conjunto. Lo que es cierto también es que la memoria es muy selectiva. A lo mejor tampoco era yo, ¿o sí? Ya no lo sé, ha pasado mucho tiempo de eso.

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.