Podem assegurar la felicitat?


No sabríem definir-la, no la confonem amb cap dels succedanis que pretenen substituir-la; però suposem que seríem capaços de reconèixer-la si per fi ens advingués. La qual cosa, per no dir menys, no sembla segur. Tal vegada el que passa amb la felicitat és que som incompatibles amb ella. Felicitat és allò que llueix on jo no estic, o encara no estic o ja no estic. Per ser feliç hauria de traure´m jo. I, tanmateix, és el jo qui vol ser feliç, tot i que no gosi proclamar-ho a crits pels carrers del món, tot i que fingeixi resignació o acomodament a la simple supervivència, és a dir, a l´obligació de la mort. Dir "vull ser feliç" és una ingenuïtat o una cursileria, llevat quan es tracta d´un desafiament, d´una declaració d´independència, d´una forma de proclamar: "Al cap i a la fi, res us dec". En quant deixa de ser un esquer o una reconciliació pietosa, la felicitat -per innascible, per sempre robada- comença a alliberar. D´aquí que la faci malbé del tot això del "dret a la felicitat". A tot pot haver de tenir dret, menys a ella; es tracta del contrari d´allò que s´aconsegueix o rep en compliment d´un dret. (...) A l´administració de la meva infelicitat sí que tinc dret, però no hi ha tal cosa com un "dret a la infelicitat". Ni creix com a resultat d´un conveni ni està garantida per una institució superior a la que per aquest motiu s´hagi de retre un caut homenatge.

Fernando Savater, El contenido de la felicidad, Círuclo de lectores/El País, Barna 1987

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"