divendres, 31 de juliol de 2009

Arguments del multiculturalisme




1r argument (estratègia ecològica):
Compara la desaparició de les espècies i la desaparició de les cultures, per la mateixa raó que lamentem la desaparició de les primeres hem de lamentar-nos per les segones.
2n argument (estratègia epistèmica):
Les diverses cultures són incommensurables, no són comparables.
3r argument (estratègia democràtica):
Totes les opinions són valuoses i respectables.
4t argument (estratègia psicològica):
Protegir les cultures és una manera de protegir els individus, la seva capacitat de desenvolupar-se. La desaparició d´una cultura suposaria una agressió a la identitat dels individus que, sense ella, quedarien desnortats, sense criteris per escollir ni pensar.
5è argument (estratègia conservacionista):
Les cultures han de ser objecte de protecció perquè tota cultura és valuosa en tant que cultura.

Félix Ovejero Lucas, Como se debe defender la multiculturalidad, Letras Libres, octubre 2002

Són educables els valors cívics?


Per a Fernando Savater “si no és l´educació qui li ofereix el model racionalment adequat, el nen no creixerà sense models sinó que s´identificarà amb els que li proposa la televisió, la malícia popular o la brutalitat més baixa, models exaltats des del luxe depredador o la simple força bruta” , afirma en El valor de educar. En Manual de civisme, la parella Camps-Giner afirmen: “El laissez faire que defineix el liberalisme clàssic és contraproduent si s´aplica de manera discriminada a tots els àmbits del comportament. Respectar les llibertats dels altres implica algunes obligacions que, si es defugen olímpicament, acaben contravenint tant els principis del liberalisme com els de la democràcia”. Dintre de la seva actitud mobilitzadora, un altre dels pensadors hispans més coneguts, José Antonio Marina defensa que “l´educació ètica apareix com el mètode més adequat per aconseguir les competències socials”. Un altre filòsof compromès amb l´apologia de l´enseyament en valors, Reyes Mate creu que l´escola “és un lloc privilegiat on s´hi forgen hàbits o comportaments que poden encaminar-se cap a la tolerància o la intolerància, a la responsabilitat o a la irresponsabilitat”.

Bibliografia:
Fernando Savater, El valor de educar, Barcelona, Ariel 1997, pàg. 96
Victòria Camps, Salvador Giner, Manual de civisme, Barcelona, Ariel 1998
José Antonio Marina, Propuesta nº 2: Educación para la ciudadanía, Papeles de movilización educativa, www.movilizacioneducativa.net
Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática. Guía del buen ciudadano, Madrid, Pearson-Alhambra 2007

dijous, 30 de juliol de 2009

La necessitat dels deures


Tenir drets no abasta completament el significat de ciutadà, a més el ciutadà ha de complir amb uns deures. La capacitat de fer o de gaudir d´una persona podria ser un impediment per a una altra amb la mateixa capacitat de fer o gaudir. Els deures neixen de la mateixa font que els nostres drets. Perquè tothom pugui exercir els seus drets, tothom ha de conèixer quines són les limitacions i les restriccions de les seves accions. La llibertat d´un no pot ser la causa de l´opressió d´un altre. Per tant, el nostre deure és respectar el dret a la llibertat de l´altre. Els éssers humans no som éssers solitaris i la naturalesa no és tan generosa com per satisfer tot allò que ambicionem. Allò que una persona vol acostuma a coincidir amb allò que altres persones volen. Per tant, si no existissin obligacions que regulin i controlin els nostres desitjos, el més normal és que els més forts o els escollits per la cega fortuna serien els que només gaudirien d´una existència plena.
Els deures són l´altra cara de la moneda dels drets. És més fàcil reivindicar els nostres drets que complir amb els nostres deures. Sense deures no seria possible posar en pràctica els nostres drets. Allò que és meu és meu perquè els altres respecten la meva propietat. Com diu José Antonio Marina “els deures no són més que el deute que hem de pagar pel benefici rebut”.
Per als éssers humans viure és conviure, viure en companyia d´éssers de la mateixa espècie. Som éssers socials, però a diferència d´altres éssers socials com les formigues o les abelles no som automàticament socials, hem d´aprendre a conviure. Formigues o abelles estan programats per la seva herència genètica a comportar-se d´una manera específica, la qual cosa els evita molts problemes: cadascú sap en cada moment el que ha de fer. En canvi, entre els membres de l´espècie humana els comportaments que són bàsics per a conviure no acostumen a manifestar-se de forma espontània. La vida en les comunitats humanes genera conflictes i per això cal pactar unes normes que poden fer possible la convivència. La paraula civisme designa el conjunt de normes sense les quals seria impossible una vida humana en companyia.
En un món en què els contactes fossin esporàdics, és a dir, limitats estrictament als relacionats amb la reproducció i a la defensa del territori, aquests conceptes: ciutadà, dret i deure serien superflus. Un individu solitari no necessita drets que altres han de respectar ni obligacions que limitin les seves accions sobre els altres.

Bibliografia:
José Antonio Marina
, Ética para náufragos, Anagrama, Barna 1995

Circumcisió i lamarckisme


Només cal, per exemple, assenyalar que si, en realitat, es poguessin heredar els caràcters adquirits, el fet d´haver aplicat a vàries centenars de generacions la circumcisió hauria fet que els nens jueus neixessin avui en dia sense prepuci.


Steven Pinker, Cómo funciona la mente, Destino, Barna 2007

dimecres, 29 de juliol de 2009

Per un món lliure de connexions.


En unes declaracions Alfons Cornella, que s´autodefineix com un activista del coneixement, aparegudes al documental de l´Antoni Brey, Un temps singular, afirma que en un futur no gaire llunyà viure desconnectat serà un dels béns més cobejats de la humanitat. Aquesta afirmació d´un dels apòstols de les noves tecnologies contradiu els esforços titànics de les institucions, sempre a l´última, tant educatives com financeres, perquè la gent que encara no està estigui connectada: les primeres seguint la màxima de no pot haver cap nen ni nena sense portàtil, les segones promocionant imposicions a terminis amb l´esquer d´un miniportàtil de regal.
L´esnobisme de la sense connexió dels tecnòfils al final acaba coincidint en el mateix punt amb els que han predicat la resistència numantina a les malèvoles tecnologies cibernètiques. Uns han tancat el cercle. Els altres no s´han mogut d´on estaven. Aquests últims ja havien pronosticat la naturalesa alienant d´aquestes màquines. Per tornar al punt de partida es podien haver estalviat fer aquest viatge inútil, declaren des de la seva superioritat moral. Extraviats per l´afany de ser els primers, per la vanitat de gaudir d´uns artefactes quasi en exclusiva, que han acabat perdent el seu encant tan bon punt el seu ús ha començat a generalitzar-se, ara s´estan adonant dels estralls que està provocant el que ells mateixos han promogut. La prudència els ha obligat a baixar-se abans que el tren descarrili.
La dèria per estar connectat ha derivat en conseqüències impensables vinculades a la hipercomunicació. Si va haver una època en què l´origen dels problemes socials era la incomunicació generacional, cultural, econòmica, ara els problemes provenen d´un excés de comunicació. Viure sense mòbil ha estat considerat un estigma entre els adolescents. Hi ha qui s´angoixa perquè no pot respondre als innombrables emails que li arriben. Ara sembla que s´han de seguir protocols mèdics i teràpies psicològiques per desintoxicar els usuaris del messenger i del facebook. Les principals amenaces a la intimitat emanen d´internet. Cert tipus de gent, fent de la pantalla un parapet, es desinhibeix, perd el capteniment, fa i diu coses que davant la presència física de l´altre mai no faria ni diria. Els mateixos governs dels estats temen per la seva seguretat davant d´un possible atac de ciberterroristes.
Mentre la resta del món o bé ja està connectat o bé aspira a fer-ho, tecnòfils i tecnòfobs poden posar-se d´acord per col•laborar plegats, per caminar en sentit contrari , per albirar un nou món, un món sense connexions, un futur on sigui una delícia viure sense mòbils i sense ordinadors. Tornar a la vida senzilla, a una vida en què les tecnologies puguin a estar al costat de l´ésser humà i no l´ esclavitzin. Declarar un món lliure de connexions. Tanmateix, ja se sap, només es valora el que es perd. La vida futura ja no serà igual. Viure sense cobertura tindrà un preu, un luxe inaccessible per a una majoria, integrada segurament per aquells que quan anaven a l´institut algú els va regalar un portàtil i per aquells altres que van perdre els seus estalvis per culpa d´aquell ordinador de butxaca tan encisador.

Como es falso, parece verdadero


Me he dado cuenta de que existe una profunda diferencia entre lo falso hecho a la sombra de las catedrales y lo falso hecho a la penumbra de las pantallas de televisión. Los medievales falsificaban para confirmar una autoridad, un orden, un consenso colectivo. Y lo hacían con desenvoltura, ya que no existían técnicas seguras para desenmascarar lo falso.

Los contemporáneos (no ya las abadías o los feudatarios, sino los servicios secretos, los pasillos ministeriales, los subterráneos del poder legal y del criminal) saben en cambio que lo falso que elaboren será desenmascarado en breve plazo, puesto que los sistemas de información se autocontrolan mutuamente, y por lo tanto no piensan para nada en falsificar alguna vez para hacer creer algo. Falsifican a ráfagas, producen falsedades en cadena, sabiendo que siempre serán reconocidas como tales, y tanto mejor, porque el fin no es el producir orden, confianza, consenso, sino desorden, desconfianza y turbación. No falsifican para que se crea que alguien ha dicho la verdad, sino para difundir la sospecha de que ya nadie dice la verdad. Para indicar esta técnica tenemos un término que a los medievales les habría costado bastante entender: desestabilización.

El mundo moderno creía que había elaborado, desde Lorenzo Valla en adelante, potentes técnicas para desenmascarar la mentira. No sabía que se puede mentir también difundiendo mentiras que todos reconocemos como tales. Basta con dejar caer en el pasillo apropiado, fingiendo distracción, documentos verdaderos para que alguien los difunda y luego decir que eran falsos. Basta con hacer llegar a una persona crédula un documento falso, dejarle que lo haga público y después destruir su credibilidad. Basta con inducir a un testigo a contradecirse varias veces, para ganar así la fe en cualquier testimonio suyo. Basta con hacer sospechar que todos los documentos secretos dels megacomputer pueden ser alterados, y se desconfía del ordenador eternamente.

Muchas veces no hace falta ni pagar sicariosadultos. Basta con dejar jugar a los niños.


Umberto Eco, Como es falso, parece verdadero, La Vanguardia, 26/08/1986

dimarts, 28 de juliol de 2009

El derecho a mentir


Se lamentaba Mark Twain: "El embustero ignorante e inhábil no tiene armas para luchar contra el embustero instruido y experto. ¿Cómo puedo yo bajar a la arena y medir mis armas con las de un abogado?"

Reconocía el escritor americano que, incluso dispuesto a mentir, su mentira podía resultar inútil frente a mentiras mejor manejadas. La mentira es más perfecta, más mentira. cuanto más parece verdad.

¿Qué puede hacer, pues, el hombre común ante las mentiras de los políticos en campaña electoral? ¿Qué, ante las mentiras de la Prensa, la escrita, la hablada, la audiovisual? ¿Nada?

¿No puede hacer nada? Sí, puede hacer algo: mentir. Y lo hace. Lo viene haciendo desde que era pequeño. Aprendió a mentir a sus padres -que ya sabían mentir a sus hijos-, a los maestros, a los amigos. Y ese aprendizaje le fue muy útil para seguir mintiendo de mayor. Para mentir a su novia, a su mujer, a su amante, a sus hijos, a sus jefes, a los guardias, a los abogados, a los médicos, a los confesores, a la criada, a los vecinos, a los sargentos.

Y miente con pleno derecho. En primer lugar porque sigue el ejemplo de quienes gobiernan, que tienen el deber de ser ejemplares, como él tiene el deber de seguir su ejemplo, y en segundo porque si los que gobiernan son dueños de los bancos, las universidades, del ejército, de la policía, de los tribunales, ¿con qué puede defenderse el hombre de la calle?

Con mentiras.

Mentiras que, ya se lamentaba de ello Mark Twain, no sabrá manejar nunca tan eficazmente como los abogados, mentiras que nunca serán grandes como las de los poderosos. Que serán sólo mentirijillas.



Fernando Fernán-Gómez, El derecho a mentir, ABC, 23/12/2000

tolerància


Contra Lessing, autor de Natan el Savi, un dels pensadors jueus més influents del segle XX, Franz Rosenberg afirma que en contra del que diu el Natan lessingnià, ser home abans que jueu, mai un jueu afirmaria això perquè seria el mateix que demanar que oblidi la seva pròpia història, que és la història del sofriment. Per al jueu la reflexió sobre el patiment és una constant de la seva identitat. Qui proclama que som homes abans que jueus no pot ser jueu. Un jueu il.lustrat afirmaria dues coses. Primer, que tothom té una casa, és a dir, una llengua, una tradició, una història de promeses i traïcions, una experiència de sofriments. L´home "no és un sense sostre". No és veritat que siguem homes abans que jueus o cristians. Una casa: aquest és el punt de partida. Segon, l´home no s´esgota amb el rebut: "l´home és més que la seva casa". L´home jueu pot esdevenir home universal si supera els orígens, si no es queda reclòs dins els límits de la sang i de la terra amb el que es troba en nàixer i si s´allibera de la llei. Cada home és un projecte de vida que transcendeix la seva tradició, que està obert a la convivència amb éssers diferents i que és capaç de superar tot el que ha rebut, fins i tot les ferides. Des d´aquest supòsits aborda Rosenzweig una nova concepció de la tolerància que inverteix els termes del problema. Tolerància ja no té a veure amb el meu gest d´acollida de l´altre, sinó amb el fet que jo no puc ser jo sense tenir en compta l´altre, sense respondre a la interpel·lació que em fa l´altre, sense responsabilitzar-me dels altres. Només si tu ets tu i jo t´accepto tal com ets, diferent de mi, puc ser jo mateix. No es tracta d´un simple reconeixement de la diferència, sinó que es dóna un pas endavant en el sentit que jo només puc ser jo si em deixo interpel·lar per tu. Estem davant un reconeixement de l´altre en la seva diferència que es transforma en interpel·lació d´un mateix, de tal manera que la meva identitat és, de fet, una resposta o responsabilitat respecte l´altre.


Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática. Guía del buen ciudadano. Pearson educación 2007. Madrid

valors2


Hi ha valors que fan possible l´existència d´altres valors. Hi ha valors importants que no serien possibles, sense altres valors anteriors. A aquests últims cal anomenar-los valors inicials, i als segons, valors derivats. Per exemple, podem considerar la democràcia, a banda de com un sistema de govern, com un valor, és a dir, una realitat que paga la pena gaudir. Doncs, bé, aquesta realitat no seria possible sense una realitat valuosa prèvia, la llibertat. La democràcia, sistema de govern que defensa i potencia les llibertats individuals, no podria existir si prèviament les persones que volen viure sota aquesta forma de govern no compartissin una valoració positiva de la llibertat. Per tant, la llibertat no és filla de la democràcia, sinó la democràcia filla de la llibertat.
Un altre exemple. El diàleg i la convivència són valors molt apreciats com a valors cívics. Aquests valors, però, tot i que a primera vista sembla el contrari, fracassarien si pretenguéssim que podrien dirigir la nostra vida cívica si prèviament la nostra societat no hagués considerat la necessitat de potenciar la igualtat i el respecte. Són el diàleg i la convivència efectes d´altres valors, la igualtat i el respecte, dels quals en depenen.

(Idees suggerides per la lectura de Josep Maria Terricabras, I a tu, què t´importa?. Els valors. Barcelona, Edicions La Campana 2007)

dilluns, 27 de juliol de 2009

tolerància


Tolerància no és indiferència, ni pressuposa indiferència. Si som indiferents, no estem interessats: fi del discurs. Tampoc és veritat que suposi relativisme. Cert és que si som relativistes, estem oberts a una multiplicitat de punts de vista, Però la tolerància és tolerància perquè no pressuposa una visió relativista. Qui tolera té creences i principis propis, els considera vertaders, i, tanmateix, concedeix que els altres tinguin el dret a conrear "creences equivocades". El pluralisme neix en un mateix part amb la tolerància i la tolerància no enalteix l´altre i l´alteritat: els accepta. L´Estat liberal-constitucional està obligat a ser tolerant. La tolerància inclou l´acceptació de fets o opinions que no respectem. La tolerància no és quelcom il.limitat, mai no és total. El grau d´elasticitat de la tolerància depèn de tres criteris: El primer és que sempre hem de proporcionar raons d´allò que considerem intolerable (i, per tant, la tolerància prohibeix el dogmatisme). El segon criteri implica el principi de "no fer mal", és a dir, que no estem obligats a tolerar comportaments que ens infringeixen dany o perjudici. Y el tercer criteri és la reciprocitat: en ser tolerants amb els altres esperem, alhora, ser tolerats per ells.

Giovanni Sartori, La sociedad multiétnica, Taurus, Madrid 2003 (3ª edición)

Valors 1


Els valors estan relacionats amb allò que desitgem, allò que considerem valuós. Darrera de tot valor hi ha un desig, una manera de voler que algunes coses fossin com jo voldria que fossin.
No tots els valors són iguals. Hi ha valors que des del punt de vista morals són menys valuosos que d´altres i altres que ni tan sols poden considerar-se valors morals. El que identifica un valor moral és la preferència per aquelles accions que beneficien a les persones i el menyspreu d´aquelles que les perjudica. Valorem més la sinceritat que l´engany perquè considerem que les accions que promou la primera són preferibles a les que promou el segon. Quan expressem el nostre desacord amb alguna acció o algun fet el que fem és manifestar el nostre desig de canviar-lo, de corregir-lo.
En una societat plural és un fet normal que no hi hagi unanimitat a l´hora de manifestar els acords o desacords amb determinats fets o accions. Diem que és normal que hi hagi diversitat d´opinions, valors i creences. Això passa perquè cadascú valora les coses des de criteris previs que s´han anat sedimentant en ells de formes diferents al llarg de les seves vides particulars.

El racisme no és un comportament normal


- Digues, papà, ¿què és el racisme?

- El racisme és un comportament bastant estès, comú a totes les societats, que desgraciadament s´ha tornat banal a molts països perquè arriba i ningú se n´adona. Consisteix a desconfiar de les persones que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, i fins i tot menys prear-les.

- Quan dius "comú", ¿vols dir "normal"?

- No. Que un comportament sigui corrent no vols dir que sigui normal. En general, l´home té tendència a desconfiar d´algú diferent d´ell, per exemple un estranger. És un comportament tan antic com l´ésser humà. és universal. I li passa a tothom.



Tahar Ben Jelloun, El racisme explicat a la meva filla, Editorial Empúries, Barna 1998

dissabte, 25 de juliol de 2009

cosmopolitisme metodològic


Alternativa al nacionalisme metodològic. Abandonament de les diferències sobre les que es fonamenta el nacionalisme metodològic. Per al cosmopolitisme es tracta de desfer totes les diferències sobre les que es fonamenta el nacionalisme metodològic, parteix del fet que la vida mateixa és directament una part integrant d´una crisi global, d´un esdevenir global. No hi ha un límit clar que separi, de manera que no s´escau parlar d´un "això o allò altre", sinó més aviat de diverses formes de "tant això com allò altre". És una nova metodologia per a les ciències socials. Les ciències socials s´han enfrontat d´una manera completament insuficient a la globalització, centrant-se en tractaments específics aplicats als diversos contextos nacionals. No ens informen sobre les noves relacions de mestissatge i hibridació, que modifiquen el perfil de les fronteres. Si l´àmbit social ja no pot ser analitzat en termes nacionals, llavors la unitat d´investigació de les ciències socials s´ha de modificar, ja no posseeix la utilitat que tenia. És un error afirmar que el cosmopolitisme metodològic parteix del fet que no hi ha fronteres. En primer lloc, el concepte de frontera és en molts sentits una metàfora. Cal preguntar-se primerament què se sol entendre per frontera. La tesi bàsica sosté que efectivament les maneres antigues de traçar fronteres ja no existeixen, sinó que hi ha noves maneres de traçar-les. Tanmateix, això no vol dir que les fronteres han perdut valor, al contrari, ja que alguns grups concrets poden valorar-les positivament.



Ulrich Beck, entrevista con Ulrich Beck de Daniel Gamper, Barcelona Metrópolis, nº 70, Tardor 2007

comunitat


És la paraula que ens pot ajudar a fer el trànsit entre el jo i l´altre. Però abans cal alliberar-la de l´abús que fa la concepció comunitarista d´aquesta paraula en la polèmica que l´enfronta a la tradició liberal.


Roberto Esposito, Enemigo, extranjero, comunidad, en Los filósofos y la política, Manuel Cruz (comp), FCE 1999

igualtat


Jacques Rancière ha desenvolupat la qüestió de què la igualtat és una màxima, un principi. És una llei general S´hi va des de la igualtat a la desigualtat, mai no en sentit contrari. S´ha d´examinar la desigualtat a la llum de la igualtat, de què el que ha d´haver en una situació normal és la igualtat.

Alain Badiou, La potencia de lo abierto, Archipiélago, nºs. 73-74, Diciembre 2006

divendres, 24 de juliol de 2009

Cosmopolitisme nacionalista


El professor Alan Wolfe en un article publicat a La Vanguardia, sota el títol Las fronteras del liberalismo (15/07/2007), aborda el problema de quines han de ser les obligacions de les societats davant de la immigració i les dels immigrants davant la societat d´acollida, des d´un punt de vista liberal.
Segons una tesi recollida del pensament kantià, l´autor de l´article sosté que per al liberalisme néixer en un lloc, viure en un lloc i gaudir d´uns avantatges que un altre individu nascut i que viu en una altre lloc del planeta n´està privat, no significa necessàriament que sigui fruit dels seus mèrits, sinó més aviat de la sort. En aquest sentit, aquell que ha estat marcat per l´ombra de l´infortuni té el dret d´abandonar el seu lloc d´origen i aventurar-se en altres llocs on aparentment la fortuna podria ser-li més favorable. D´altra banda, aquell que ha estat beneït per la deessa fortuna té l´obligació d´acollir al més desafavorit per les contingències mundanes. Aquest, podríem dir que és el fonament del cosmopolitisme ben entès.
El terme cosmopolitisme està íntimament relacionat amb el concepte de societat oberta, però cal advertir que això no vol dir que el liberalisme en general sigui favorable al desballestament radical i total de les fronteres. Societat oberta però sense renunciar a unes fronteres que delimitin clarament el seu àmbit d´influència política.
El cosmopolitisme per al liberalisme, segons Wolfe, és un tracte: la societat acull, però amb condicions. A canvi, l´acollit ha d´estar a l´alçada de l´esforç que fa la societat que l´acull, ha d´estar també obert a les normes i estils de vida propis d´aquesta societat. Aquesta és la part del tracte que, en opinió de Wolfe, el multiculturalisme (“la reacción no liberal de la izquierda hacia la immigración”) no està disposat a complir. Acollir a tothom sense condicions, com plantegen els comunitaristes és el cosmopolitisme mal entès.
Curiosament, a partir d´aquí, és quan comencen a emergir els elements comunitaristes que el liberalisme en general no vol admetre, llevat de Kymlicka. Per què el cosmopolitisme liberal no pot renunciar a les fronteres? Tal vegada perquè sense fronteres no hi ha lloc físic, simbòlic o visible on es pugui fer un tracte: tu vens de fora, si traspasses la línia has de saber al que t´hi exposes. La condició és que hi hagi algú fora de la frontera i algú dintre. Sense aquests dos no hi ha tracte, no existeix el cosmopolitisme ben entès.
Com diu Wolfe, “para los liberales, la pregunta nunca es si las fronteras deben estar completamente abiertas o cerradas; una sociedad abierta a todos no tendría valores que valiera la pena protegir, mientras que una sociedad cerrada a todos no tendría valores que mereciera la pena imitar”. Més que titular-se Las fronteras del liberalismo, l´article podria titular-se: Els límits del liberalisme. Fins a quin punt la societat liberal està disposada a acceptar a tothom que li pica a la porta? Quins són els criteris de selecció?
Sartori, un altre liberal, és força eloqüent: les regles de les societat liberals són prou flexibles perquè qualsevol pugui omplir-les dels continguts que vulgui. Tanmateix hi ha grups poc “oberts”, mancats de “creativitat”, incapaços d´acceptar els formalismes del joc polític democràtic.
Kymlicka, del que ja hem fet un breu esment, considera que a les democràcies liberals són minoria els que estan a favor de les fronteres obertes, perquè hom considera que la protecció de la seva identitat nacional, “los valores que vale la pena proteger”, segons Wolfe, estan per sobre dels hipotètics beneficis econòmics i culturals que aportin els nouvinguts. Una obertura total de fronteres podria significar el col•lapse de les institucions encarregades d´integrar-los. Des d´aquest punt de vista, “els estats han de tenir el dret legítim a limitar el nombre d´immigrants, i a fomentar la integració d´aquests, amb vista a protegir la viabilitat de les cultures nacionals existents” (Del cosmopolitisme illustrat al nacionalisme liberal).
Des del seu nacionalisme liberal, el pensador canadenc defensa que les cultures i els sistemes polítics nacionals proporcionen el millor context per fomentar els valors illustrats, la igualtat i la democràcia. No hi ha d´haver conflicte entre cosmopolitisme i nacionalisme si del que es tracta és que els immigrants es comprometin a fer efectiu el que han signat en el pacte. D´aquesta manera, paradoxalment, les cultures societàries són les que estan més a prop de materialitzar els somnis d´uns pensadors europeus del segle XVIII.
Per tant, des de la perspectiva liberal, s´hauria d´impulsar una estratègia unitària dels grups nacionals que comparteixen els ideals civilitzatoris de la il•lustració per fer front al fenomen de la immigració, fins i tot amb el risc de perdre en aquest punt una part de sobirania política. La mobilitat restringida s´ha d´imposar perquè els valors de la llibertat, l´ideal d´autonomia i deliberació política siguin viables, com a mínim per a uns pocs.

Bibliografia:
Will Kymlicka
, Del cosmopolitisme illustrat al nacionalisme liberal, Idees 1999
Giovanni Sartori, ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón pràctica, juny 2007
Alan Wolfe, Las fronteras del liberalismo, La Vanguardia, 15/07/2007

singularitat2


Singularitat 2 (continuació)
2.1
“La comunitat significa, en conseqüència, que no hi ha ésser singular sense altre ésser singular”. 2.2 “L´ésser singular no és ni l´ésser comú ni l´individu. Hi ha un concepte de l´ésser comú i de l´individu; hi ha una generalitat del comú i de l´individual. No hi ha generalitat de l´ésser singular. No hi ha ésser singular, hi ha, el que és diferent, una essencial singularitat de l´ésser mateix (la seva finitud, en el lèxic de Heidegger)” .
2.3 “L´ésser singular advé en el límit: això significa que només advé en tant que és compartit. Un ésser singular (“vosaltres” o “jo”) té exactament l´estructura d´un ésser d´escriptura, d´un ésser “literari”.
2.4 “”Amb”, “junts”, o “en comú” no volen dir evidentment “uns en altres”,ni “uns en el lloc dels altres”: això implica una exterioritat.(...) La lògica de l´”amb” (...) és la lògica singular d´un endins-enfora. És, al vegada, la lògica mateixa de la singularitat en general. I seria així la lògica del que no pertany al pur endins ni al pur enfora. (...) Una lògica del límit: el que és entre dos o més, pertanyent a tots i a ningú, sense tampoc pertànyer-se.”
2.5 “La “singularitat” designaria precisament el que, cada vegada, forma un punt d´exposició, traça una intersecció de límits, sebre la que hi ha exposicions. Estar exposat és ser sobre el límit, allà on hi ha alhora endins i enfora, i ni endins ni enfora.(...) L´exposició és anterior a tota identificació, i la singularitat no és una identitat: és l´exposició mateixa, la seva actualitat puntual”.
2.6 “El límit no és res: no és res més que aquest abandonament extrem en què tota propietat, tota instància singular de propietat, per a ser el que és, sent el que és, es troba abans de tot lliurada a l´exterior” .

Jean-Luc Nancy, La comunidad desobrada, Arena Libros, Madrid 1999

dijous, 23 de juliol de 2009

islam i democràcia


Malgrat les fortes tendències religioses i fins i tot fonamentalistes del món islàmic actual, l´universalisme democràtic resulta evident en els escrits dels autors musulmans. I no hagués estat així, sense l´existència prèvia d´obres que promouen la democràcia entre els musulmans. Aquestes obres començaren a aparèixer a mitjans del segle XIX, quan els àrabs, turcs i iranians entraren en contacte amb el pensament laic modern i n´experiemntaren la seva influència. El racionalisme no ha estat aliè als filòsofs àrabs i iranians, ni tan sols a l´Edat Mitjana; tanmateix, aquest racionalisme no era idèntic al laïcisme i a l´universalisme democràtic: no considerava -i no podia considerar- la política, la societat, el dret i l´ètica com del tot aliens a la religió. En conseqüència, la creença en la independència epistemològica de la raó humana i en la responsabilitat de l´home sobre les seves accions no va poder establir-se a Orient Pròxim com a base filosòfica per al pensament democràtic. El món islàmic exemplifica avui un ordre polític i social que no sembla comptar amb una gran capacitat per desenvolupar una democràcia laica forta; tanmateix, els intel.lectuals musulmans treballen més enllà de les seves fronteres culturals en favor del rebuig de l´absolutisme, de l´enfortiment de la societat civil i d´un creixement cognitiu cap a un universalisme democràtic. Els filòsofs musulmans mai no han estat capaços de construir democràcies, però alguns han estat capaços d´ensenyar als homes a pensar en termes democràtics. Per a molta gent fora del món islàmic la categoria mateixa de "musulmà moderat" sembla incoherent perquè resulta dubtós que es puguin tenir conviccions religioses sense inclinar-se cap a tendències i simpaties fonamentalistes. Si tal és el cas, tindrem moltes dificultats per comprendre a musulmans no violents com Maulana Kalam Azad i Jan Abdul Ghaffar Jan.

Ramin Jahanbegloo, Elogio de la diversidad, Arcadia, Barna 2007

¡Gibraltar español!



Casi siempre que alguien apela al honor y a la dignidad patriótica es por una de estas dos razones: porque sabe que las relaciones de fuerza no le son favorables, o dicho de otro modo, que tiene pocas posibilidades de ganar el envite; o porque prepara alguna vileza de gran tamaño (por ejemplo, una guerra). Naturalmente, el caso de Gibraltar y el nacionalismo español entra de pleno en el primero de los tipos. Pero después de 300 años de presunta lucha sin éxito alguno, el griterío patriotero ya no confunde. Es la canción de la impotencia.

Josep Ramoneda,Trescientos años de inutilidad, El País, 23/07/2009

singularitat 1


Singularitat
1.1“... no es fa un món amb simples àtoms. Cal un clinamen. Cal una inclinació o una disposició de l´un cap el altre (...). La comunitat és si més no el clinamen de l´”individu” . Però cap teoria, cap ètica, cap política, cap política, cap metafísica de l´individu són capaces de considerar aquest clinamen, aquesta declinació o aquest decliu de l´individu en la comunitat.”
1.2. (La singularitat) “és constitutiva de la qüestió de la comunitat.
1.3. “... la singularitat mai no té ni la naturalesa ni l´estructura de la individualitat. La singularitat no té lloc en l´ordre dels àtoms, identitats identificables per no dir idèntiques, sinó que té lloc en el pla del clinamen, inidentificable”.
1.4. “Està associada a l´èxtasi: no podria dir-se amb propietat que l´ésser singular és el subjecte de l´èxtasi, perquè aquest no té “subjecte” sinó que ha de dir-se que l´èxtasi (la comunitat) esdevé a l´ésser singular”.
1.5. l´ésser singular, que no és l´individu, és l´ésser finit. (...) (la singularitat) no procedeix tal vegada de res. No és una obra que resulti d´una operació. No hi ha processos de “singularització”, i la singularitat no és ni extreta, ni produïda, ni derivada”.
1.6. (...) el naixement infinit de la infinitud no és un procés que opera sobre un fons i a partir de fons. Però el fons (...) és el mateix, per si mateix i en tant que tal, la finitud de les singularitats –ja.”, “És un fons sense fons (...) No hi ha res darrera de la singularitat –sinó que hi ha, fora d´ella en ella, l´espai immaterial i material que la distribueix i que la reparteix com a singularitat, hi ha els confins d´altres singularitats, o més exactament: els confins de la singularitat, és a dir, de l´alteritat –entre ella i ella mateixa”, “Un ésser singular no s´arrenca ni s´eleva sobre un fons d´una confosa identitat caòtica d´éssers (...) Un ésser singular apareix en tant que la finitud mateixa”, “El “fons” és la finitud de l´Ésser”.

Jean-Luc Nancy, La comunidad desobrada, Arena Libros, Madrid 1999

dimecres, 22 de juliol de 2009

Fronteras y fractales


Recurriendo a la conocida reflexión de Kymlicka, todos los grupos nacionales son extremadamente partidarios de reivindicar y, siempre que sea posible, construir un sistema de protecciones externas (la más desarrollada de ellas es el Estado-nación) que garantice su existencia y su identidad específica frente a las posibles influencias debilitadoras de la misma procedentes de las sociedades con las que se relacionan o en las que están necesariamente englobadas. Sin embargo, estos mismos grupos nacionales no suelen ser tan sensibles ante la existencia en su seno de pertenencias o identidades distintas de la nacional hegemónica, pero igualmente necesitadas de reconocimiento. Frente a la demanda de protecciones externas que estos subgrupos realizan, la respuesta del grupo nacional dominante suele ser la imposición de restricciones internas en nombre de la solidaridad grupal.

Hablando en plata: todos somos muy sensibles frente a las quiebras (reales o imaginadas) del principio de pluralidad cuando somos nosotros quienes las sufrimos; pero no lo somos tanto cuando son otros quienes nos acusan a nosotros de provocar la quiebra de ese principio. Con otras palabras: la demanda de reconocimiento de la pluralidad suele activarse más fácilmente de frontera hacia fuera (España frente a Europa, Euskadi frente a España) que de frontera hacia dentro (Europa, España o Euskadi frente a sí mismas).

De ahí la respuesta identitaria basada en la nacionalitarización, articulada a partir de dos movimientos complementarios: a) hacia dentro, imaginar una falsa homogeneidad; b) hacia fuera, construir una no menos falsa heterogeneidad irreductible. La afirmación de la solidaridad comunitaria -reivindicada o añorada- basada en una identidad común, no deja de ser una falsificación de la experiencia: por una parte, la imagen de la comunidad se purifica de todo lo que podría transmitir un sentimiento de diferenciación sobre quiénes somos nosotros; por otra, la afirmación de la insalvable diferencia del extraño exige su reducción, una simplificación que la haga manejable. Una frontera clara es la mejor manera de des-problematizar la pregunta por la identidad, al menos para la mayoría. Soy como estos, somos los de aquí, los de esta parte, los de dentro. Y, sobre todo, debemos cuidar de nosotros mismos, pues nadie más lo hará. De ahí también que las fronteras constituyan siempre zonas de fricción, espacios de fractura. Como las fallas tectónicas, las fronteras políticas son estructuralmente inestables. No puede ser de otra manera, porque las fronteras son una construcción política nacida de un sueño: el sueño de la pureza. Un sueño de la razón moderna que, ciertamente, produce monstruos.

A diferencia de las fronteras, los fractales son formas autosemejantes, figuras con un motivo fundamental que se propaga a escalas progresivamente reducidas o (es otra manera de verlo) con partes que, al ser ampliadas, se asemejan al todo. Con otras palabras, un fractal es un objeto que presenta la misma estructura fundamental aunque cambiemos indefinidamente la escala de observación; un objeto caracterizado por la recursividad, o autosimilitud, a cualquier escala. En otras palabras, si enfocamos una porción cualquiera de un objeto fractal notaremos que tal sección resulta ser una réplica a menor escala de la figura principal. A grandes rasgos, las formas fractales están hechas de copias a una escala menor de sí mismas, y sus partes son fundamentalmente similares al todo. Las realidades fractales son realidades ininterrumpidas, sin fronteras (al menos cuando hablamos de la geometría fractal de Mandelbrot, evidentemente no en el caso de las formas naturales o sociales). La única diferencia que podemos establecer es de tamaño, de escala, pero no de esencia.

¿Podemos utilizar el modelo fractal como analogía para repensar las realidades políticas? En particular, aquellas institucionalizaciones (el Estado-nación, la identidad nacional) basadas, precisamente, en la construcción de discontinuidades, de fronteras políticas y éticas que pretenden delinear con trazo grueso segmentaciones no sólo territoriales, sino identitarias y morales?

Imanol Zubero, Fronteras y fractales, El País, 02/06/2005

individu

Individu
1.1 “l´individu no és més que el residu de l´experiència de la dissolució de la comunitat”, “revela ser el resultat abstracte d´una descomposició” , “és l´àtom, l´indivisible”.
1.2 “l´individualisme és un atomisme inconseqüent, que oblida que el que està en joc en l´àtom és un món. Per això, la qüestió de la comunitat és la gran absent de la metafísica del subjecte. La seva lògica sempre serà la mateixa, en la mesura en què manca de relació. Serà una lògica simple i temible que implica que allò que està absolutament separat tanca, si pot dir-se així, en la seva separació quelcom més que allò simplement separat. (...) per ser absolutament sol, no hi ha prou que jo ho estigui, cal a més que jo sigui l´únic que estigui sol. El que precisament és contradictori. La lògica de l´absolut violenta l´absolut. L´implica en una relació que rebutja i exclou per essència. (...) La relació (la comunitat) no és, si és que és, sinó allò que desfà en el seu principi –i sobre la seva clausura o sobre el seu límit- l´autarquia de la immanència absoluta”.
1.3 “La individuació desprèn entitats tancades d´un fons informe – tot i que la sola comunicació, contagi o comunió, produeix tanmateix l´ésser dels individus".
1.4 És el contrari a la singularitat.

Jean-Luc Nancy, La comunidad desobrada, Arena Libros, Madrid 1999

És exportable la democràcia?


Amb el transfons del fracàs de la guerra d´Irak, Giovanni Sartori planteja la qüestió següent: quan un país pot ser considerat apte per a la democràcia?, problemàtica a la que va associada una altra: és possible trobar valors morals transculturals susceptibles de ser compartits?
Per a Sartori la democràcia és quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu mitjançant uns estructures limitadores del poder impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit. Per tant, votar i escollir són condicions necessàries però no suficients. Es pot votar a un partit o grup polític que tingui com a objectiu eliminar les estructures limitadores del poder.
Sartori respon afirmativament a la pregunta amb la que inicia la seva reflexió: ni en el Japó ni en l´Índia a priori es podria pensar que en l´interior més profund de les seves tradicions pogués arrelar espontàniament l´esperit de la democràcia. Va ser la derrota militar en el cas del Japó i el domini colonial britànic en el cas de l´Índia els factors que inclinaren els dos països pel camí d´una forma de govern culturalment aliena. Tanmateix, el pas del temps ha demostrat que la democràcia és compatible amb el manteniment de la identitat de tots dos països. L´adopció de la democràcia no ha significat que els hindús deixessin de ser hindús ni que els japonesos deixessin de ser japonesos.
Això no obstant, existeixen cultures que no han manifestat una actitud tan favorable davant la democràcia, tot el contrari, consideren una intromissió inacceptable la democratització de la vida política. Acceptar la democràcia seria igual que deixar de ser ells. Sartori considera que els països de majoria islàmica expressen una clara actitud refractària envers la democràcia.
El politòleg italià atribueix el factor religiós com la causa que explica les diferents reaccions culturals davant la democràcia. Ni el sintoisme japonès, ni l´hinduisme ni el budisme hindús han estat frens importants per a l´extensió de la democràcia. Les religions monoteistes, en canvi, sempre han oposat més resistència, tot i que avui en dia ni el cristianisme ni el judaisme s´hi oposen frontalment i en general han trobat la manera de conviure sense grans crispacions amb la democràcia gràcies al procés de laïcització que totes dues han sofert. Són monoteismes tous que contrasten amb el monoteisme dur de l´islam. La duresa de l´islam es fruït de la impossibilitat d´assumir la necessària separació del poder polític del religiós. D´altra banda, els partits islàmics que accepten intervenir en el joc democràtic tenen com a meta, si guanyen, acabar amb la democràcia. “Si l´Índia, afirma Sartori, és una democràcia ho és perquè l´obstacle islàmic es va superar en gran mesura amb la partició del país” (Pakistà i Bangladesh són dos estats islàmics independents).
Segons Sartori, la idoneïtat de la cultura islàmica per admetre la democràcia és limitada, per no dir nul•la. La seva inflexibilitat i rigidesa, així com la seva manca de creativitat per respondre als reptes d´un món cada vegada més globalitzat no només l´incapaciten per a la democràcia sinó també per promoure amb altres països de tradicions religioses diferents sistemes civilitzats d´arribar a fórmules comuns de convivència. La manera de manifestar-se l´islam amb la resta de cultures és el tancament per una banda i el conflicte per una altra: conflicte entre països que es manifesta sota la forma de xoc de civilitzacions i entre comunitats culturals diferents que coexisteixen en el mateix territori, que s´expressa en l´aparició de brots xenòfobs on abans no existien. “El musulmà no és integrable en la ciutat laica”, conclou pessimista Sartori.
No adonar-se de la seva naturalesa conflictiva explica els errors d´occident, no només dels Estats Units, amb l´islam: el d´Irak n´és tan sols un, les polítiques migratòries europees poc selectives i els conflictes que s´en deriven, és un altre. No és un error ficar tots els grups islàmics al mateix sac, l´error ha estat no fer-ho, diria Sartori.

Bibliografia:
Giovanni Sartori
, ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón pràctica, nº 173, juny 2007

dimarts, 21 de juliol de 2009

tolerància


Existe una interpretación del concepto de tolerancia en la que el término pierde el significado y el concepto queda vacío. Eso ocurre cuando se aplica a todo de una manera indiscriminada. Afirmar que debemos tolerancia a todo y a todos tiene tan poco sentido como decir que todo aquello con lo que nos tropezamos es una ilusión. Según eso, sería un sinsentido hacer una distinción entre dinero auténtico y falso, entre alucinaciones y experiencia cotidiana.

Hay una lógica de la tolerancia, cuya formalización deberá abordar algún filósofo en el futuro. Para empezar, quiero sugerir dos axiomas más o menos obvios:

-La tolerancia de la intolerancia produce intolerancia.

-La intolerancia de la intolerancia produce tolerancia.

En otras palabras, en cuestiones de razón y libertad, las sociedades, al igual que los individuos, tienen que hacer una elección. No se puede tener todo al mismo tiempo. Esto vale tanto para los nativos como para los recién llegados.


Lars Gustafsson, La lógica de la tolerancia, EL País 06/05/2007

nacionalisme metodològic


Considera que la unitat d´investigació és la societat nacional. No es tracta d´una proposta teòrica definida clarament, sinó més aviat del pressupòsit tàcit de la majoria de les teories socials. Es fonamenta en l´afirmació de les diferències entre nosaltres i els altres. La seva lògica es planteja com una alternativa excloent, com un "o això o allò altre", entre interior i exterior, entre global i local. Des de la Segona Guerra Mundial la sociologia, la teoria política i la resta de ciències socials es van construir exclusivament sobre el nacionalisme metodològic.

Entrevista con Ulrich Beck, de Daniel Gamper, en Barcelona Metrópolis, nº 70, Tardor 2007

ticking bomb


L´argument que s´esgrimeix més sovint als Estats Units (pels partidaris de la tortura) s´anomena ticking bomb, la bomba a punt d´esclatar; recentment s´ha popularitzat gràcies a la sèrie televisiva d´aquell país Vint-i-quatre hores. El plantejament és el següent: imagineu-vos que arresteu un terrorista que ha posat una bomba; que sabeu que explotarà al cap d´una hora però no on es troba. Deixareu morir mil persones arran de l´explosió (cent mil en el cas d´una bomba nucear!) perquè no en voleu torturar una de sola? Si responeu negativament, esteu decidint que la tortura és admissible, és a dir, recomanable en certs casos. A partir d´aquí, n´hi ha prou de fer un càlcul d´avantatges i dels inconvenients: malgrat que tota vida individual sigui insubstituïble i de gran valor, la tortura queda legitimada -sobretot si es tracta d´algú dolent ...


Tzvetan Todorov, Sobre la tortura, Breus CCCB, Barna 2009

dilluns, 20 de juliol de 2009

Madre coraje


Están suspendiendo niños que no suspendían nunca. Porque que no aprueben los chicos conflictivos, sin medios, hijos de familias desestructuradas, es lo normal, lo de toda la vida de Dios. Pero que suspendan cinco asignaturas nuestros niños, que van a colegios de pago, que tienen su cuarto, su tele plana, su portátil, su Internet y sus profesores particulares, esto ya no es normal.

Y no es que defienda a mi hijo, ¿eh? Que se pone diez minutos con el libro y dice que se lo sabe todo. Que se distrae con una mosca. Que no puedo con él, no sé a quién habrá salido. O a lo mejor es que es hiperactivo y no puede concentrarse, el chiquillo. El psicólogo dice que no tiene nada, que es un caso clarísimo de intolerancia al esfuerzo, pero de septiembre no pasa que le llevo al psiquiatra.

Mira que si es verdad que está con depresión. Ayer se quedó todo el día tranquilito, con la PSP del sofá a la nevera y de la nevera al sofá, porque las clases de recuperación le estresan y por la noche estaba tan animado que salió hasta las tantas con los amigos. Y es que son muchas horas encerrado, con el calor que hace y el corpachón que tiene, que me gasta un 45 de pie con 17 añitos recién cumplidos. A este paso veo que no termina la ESO. Y alguna culpa tendrán los profesores, el colegio, la sociedad, vamos, digo yo. Cuando les ponen la etiqueta de vagos no se la quitan. Porque ya me dirás si ponerle un 4,3 en matemáticas después de un año de muy deficientes y suspenderlo no es de ser rencoroso. Si eso no es remontar que venga Dios y lo vea. Ya lo dice él, le tienen manía. Así estamos los dos, deshechos. Él, de estudiar. Y yo, de verle.

Pero en agosto nos vamos caiga quien caiga. Cómo le voy a quitar el training de fútbol en Surrey, con el dineral que ha costado y la ilusión que le hace. Y la quincena en La Provenza es sagrada. Ya llegará septiembre. Como no apruebe, me harto de llorar, no me pinto, no me peino, pido cita con la tutora y le digo que me acaban de diagnosticar un cáncer, a ver si me le aprueba por pena. Por un hijo, lo que sea.

Y pensar que vamos a estar así hasta la Universidad. Privada, claro. En la pública piden nota. Así está, masificada, llena de chicos pobres y listos. Es lo que yo digo. Mi Álvaro será vago, pero es guapo y simpático a rabiar. No se puede tener todo en la vida.


Luz Sánchez-Mellado, Madre Coraje, El País 19/07/2009

dissabte, 18 de juliol de 2009

Hi havia una vegada el zero


Fa uns anys va desaparèixer, d'un curs per altre, el zero com a nota acadèmica. L'eliminació, aplicada a toc de BOE, va sorprendre veterans alumnes zeristes, els butlletins dels quals, a partir d'aquell moment, feien veritable terror amb tanta sobreabundància d'uuu!!. Que jo sàpiga, mai no n'han transcendit les motivacions, més enllà de l'excusa tecnològica (el programa informàtic no admet el zero) i la justificació psicopedagògica, segons la qual calia preservar l'autoestima de l'alumne. D'aquí que, paral·lelament, l'1 deixés de ser un molt deficient per convertir-se en un insuficient, però no pas més insuficient que el 4.
Tant els alumnes que van adonar-se del canvi com els que no, van continuar respirant amb la mateixa indolència que si els haguessin puntuat amb un menys quatre o un menys vint. "El dia que n'aprovi una em disparo un tret!", vaig sentir dir a una noia, gallejant amb els companys. A qui li preguntava com li anaven els estudis, responia: "Sobre rodes", en al·lusió a la col·lecció de zeros.
Recordo un altre zerista que, molt enigmàticament, va protestar el canvi. És a dir, reclamava la permanència del zero, nota a la qual estava abonat, també capil·larment parlant. Com es va saber després, no era només per una qüestió d'afecció o lleialtat, sinó perquè el zero és més manipulable que l'u. Transformar un zero en un deu -parlo d'un butlletí de notes- és més viable que no pas un u en deu, ja que aleshores el zero -un pal sempre fa de més bon traçar que una rodona- sobresurt a la dreta de la columna de les notes i delata més clarament el bunyol.
En comptes d'analitzar les causes per les quals tants alumnes obtenen un resultat tan nul (sovint no pas perquè totes les respostes siguin errònies, sinó perquè presenten directament l'examen en blanc o practiquen l'absentisme), les autoritats educatives han optat per suprimir la nota indicadora d'aquesta anormalitat. Com si, eliminant els senyals d'estop, Trànsit es proposés reduir la sinistralitat provocada per la temeritat d'alguns conductors infraccionistes. Segurament augmentaria el nombre d'accidentats, però ja no seria per culpa de l'estop.
Se m'acut que, posats a buscar-hi un perquè, la causa de la supressió del zero pot estar en l'antiga Roma, cultura que n'ignorava l'existència. Si fos així, per què no avaluem aleshores els nostres alumnes segons la numeració romana? De matemàtiques, VI; de filosofia, IV; de llatí, IXÉ
Sigui quina sigui la raó, el problema vindrà quan una part de la població educada amb l'absència del zero reclami de l'empresa on consta que treballa una desena part del sou, malgrat l'absentisme sistemàtic o la productivitat zero, al·legant drets adquirits. Llàstima que quan voldrem posar-hi remei, ja tot seran zeros a l'esquerra.

Jordi Estrada, Hi havia una vegada el zero, Regió 7, 18/07/2009

divendres, 17 de juliol de 2009

Ser especial


Un regal especial per a una persona especial. Això és el que em van dir en un sopar que va servir per “celebrar” la meva marxa del grup on aquests últims anys he tingut la sort de compartir responsabilitats, tristeses i sobretot alegries.
Des d´aquell dia no deixo de pensar sobre aquesta qüestió: per què sóc “especial”? A tothom li agrada sentir-se únic, però a qui li agrada sentir-se especial, o que el considerin especial? Què vol dir ser especial? No paga la pena buscar l´origen etimològic de la paraula, tampoc estic tan obsessionat. Especial és el l´adjectiu que acompanya a un tipus d´educació, l´Educació Especial, on es tracten casos, com la mateixa paraula indica, especials, diferents. Als diferents, els que no són únics, perquè no són iguals, els deriven a Educació Especial. Els únics volem ser únics perquè ens agrada compartir amb altres aquesta sensació de no ser iguals.
Qui són especials? Qui són diferents? Els catalans, els musulmans, els negres... tots aquests considerats com a grups són considerats especials, diferents. Tots aquests col•lectius han de carregar amb tot allò que connota ser titllat de diferent. Si preguntéssim un a un als membres d´aquests grups si els agrada ser considerats especials, crec que la resposta seria unànimement negativa: Jo no sóc especial, sóc únic, igual que tu. En canvi a qui no li agrada ser excepcional?
Excepcional és allò que destaca, allò que és excel•lent, allò admirat, allò envejat. Els catalans, per exemple, en conjunt són especials, però això no treu que puguin haver catalans excepcionals, com musulmans i negres excepcionals que destaquen per les seves dots atlètiques, artístiques o amatòries. Però ningú és envejat per ser especial, per ser diferent. Als diferents tothom se’ls mira com a coses rares, estranyes, dignes de menyspreu quan no de compassió. Malgrat tot, penso que aquesta no era la intenció profunda que animava als meus companys quan em van dir el que em van dir. Crec que tot això que he escrit són coses meves, perdre el temps així no és normal, potser perquè en el fons tenen raó, sóc especial.

excés


Ara tots seguim la recepta del bacallà, posar molts ous perquè en sobrevisquin uns pocs, i així l´excés es converteix en un precepte de la raó. L´excés no sembla excessiu, com el malbaratament ja no sembla malbaratador. El principal motiu pel qual abans el significat d´"excessiu" i "malbaratador" ofenguessin la racionalitat instrumental era la seva "inutilitat", però ara, l´excés i el malbaratament són qualsevol cosa menys inútils. Més aviat passen a ser condicions indispensables de la recerca racional de fins. Però quan es fa malbaratador el malbaratament? La resposta és complexa, perquè no ens adonem de l´excés excessiu i del malbaratament malbaratador fins que no ens passem.

Zygmunt Bauman, Comunidad. en busca de seguridad en un mundo hostil, Siglo XXI, Madrid 2006

Coneixement i creences 2 (solució)


La médica regresa un mes más tarde y descubre que la gente del lugar continúa dando agua sucia a sus bebés. (...) Entonces, la misionera tiene otra idea. Miren, dice, permítanme mostrarles algo. Toma un poco de agua y la hierve. Vean, dice, hay espíritus en el agua, y cuando ustedes la ponen en el fuego los espíritus huyen: esas burbujas que ven ahí son los espíritus que se escapan, los espíritus que enferman a sus hijos. (...) Ahora los bebés ya no mueren.

(en La ética en un mundo de extraños de Kwame Anthony Appiah, Katz, Madrid 2007)

dijous, 16 de juliol de 2009

Coneixement i creences 1


Hay una anécdota muy conocida sobre una médica que va como misionera a un lugar remoto y contempla, horrorizada, cómo la gente da de beber a sus bebés agua de pozo sin tratar. Los niños contraen diarrea regularmente y muchos mueren. La misionera explica que, aunque el agua parezca limpia, contiene criaturas diminutas e invisibles que enferman a los niños. Afortunadamente, dice, si se hierve el agua mueren las bacterias.

Com creieu que reaccionarà aquesta gent davant dels consells de la doctora?

Philip Roth: "Las pantallas nos han derrotado"


Así es. Y justo antes de llegar aquí, una artista australiana, al ver que yo tenía un libro suyo, me dijo que al venir a Estados Unidos lo primero que hizo fue comprar ?El lamento de Portnoy?, ya que en su país estuvo prohibido por pornográfico. ¿Qué les da? Tiene una fuerza sobrenatural con sus lectores.
No sé. No lo sé. Para empezar, llevo mucho tiempo en esto. Soy un superviviente. Simplemente es que usted parece haber caído en los lugares ideales en el momento preciso.
No es casualidad. No puede ser tanta casualidad. Se nota que usted cuida a sus lectores. Tiene buenos, fieles lectores, y eso que en ?Sale el espectro? se lamenta de que ya no existen. ¿Por qué?
¿No pasa eso en otras partes? ¿No ocurre en España?
Le diría que todavía quedan por ahí buenos lectores.
Aquí, en EE UU, no.
¿Dónde están?
¿Dónde? Mirando las pantallas de sus ordenadores, las pantallas de televisión, de los cines, de los DVD. Distraídos por formatos más divertidos. Las pantallas nos han derrotado.
Ahí está la competencia, la dura competencia. La de las pantallas. ¿Cómo deben combatir contra eso los escritores?
No lo sé. No me lo planteo seriamente. Sólo le puedo decir lo que ha ocurrido: que han ganado la batalla sobre las páginas.
¿Tampoco confía en el tan alabado ?Kindle?, el libro electrónico que acaba de aparecer en Estados Unidos?
No lo he visto todavía, sé que anda por ahí, pero dudo que reemplace un artefacto como el libro. La clave no es trasladar libros a pantallas electrónicas. No es eso. No. El problema es que el hábito de la lectura se ha esfumado. Como si para leer necesitáramos una antena y la hubieran cortado. No llega la señal. La concentración, la soledad, la imaginación que requiere el hábito de la lectura. Hemos perdido la guerra. En veinte años, la lectura será un culto.
¿Y los lectores serán una especie de gente rara, de espectros?
No, no, tampoco. Será un hobby minoritario. Unos criarán perros y peces tropicales, otros leerán. Como lo que es hoy leer poesía. Existen poetas, se les publica, pero los lectores de poesía son una minoría. Eso ocurrirá.
¿Los escritores tampoco serán esas voces que cualquier sociedad necesita? ¿Perderán pedigrí?
Existirán. Pocos se ganarán la vida con ello. Pero no hablo del final de ningún género, como la novela, eso que se habla tanto hoy en día. Hablo de la muerte del lector, algo que en este país ya es un hecho. No sé si en Europa también.

ENTREVISTA A PHIILIP ROTH
"Las pantallas nos han derrotado"
Jesús Ruiz Mantilla,El Pais,23/03/2008

Gonçal, un cafè sisplau


Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso, tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., crida una veu que finalment davant la desaprovació general impresa en les mirades no té més opció que amargar-se sota la cadira.
Tot s´ha de dir el cafè s´ha fet esperar. Aplicant una sentencia clàssica d´origen calvinista, segons la qual abans és el deure que la devoció, el Gonçal ha ocupat aquest temps, en què tothom esperava amb delit el compliment de la promesa, intentant matissar algunes idees que s´han anat formulant al llarg d´aquest dies.
La pregunta que ha centrat la reflexió ha estat quina és la relació entre els conceptes societat inculta (Mayos), societat de la ignorància (Brey) i societat del desconeixement (Innerarity). Des de punts de partida diferents, amb categories distintes, els autors dels tres assaigs que han servit per introduir aquest curs han arribat a conclusions molt similars. Ja he parlat de les propostes dels dos primers al llarg d´aquest últims dies. Per tant, m´agradaria dedicar aquest article dedicat a l´última jornada del curs a la proposta de Daniel Innerarity. Afirma el pensador basc: “en les qüestions més greus que afecten la natura o el destí dels homes estem confrontats a riscos en relació als quals la ciència no proporciona cap fórmula de solució segura.”
Això no fa més que reiterar el problema que il•lustra la imatge del genet mongol que no pot controlar el seu cavall. A on vas?, li pregunta la gent. Pregunteu-li al meu cavall, respon. Si com va dir la filòsofa Hannah Arendt, l´acció humana és per si mateixa imprevisible, la tecnologia magnifica encara més les conseqüències incontrolables dels actes humans. La sensació de vulnerabilitat i de risc imminent que viu la nostra societat és la reacció natural a l´alienació tecnològica i al plantejament tecnocràtic del sistema tecnològic dominant. La superació d´aquesta situació només pot realitzar-se a partir de la recuperació del control democràtic de la tecnologia i el concepte de moralitat col•lectiva. Del que es tracta és que el genet pugui respondre i no el cavall.
En aquest sentit, corregint una famosa sentència de Karl Marx, en el seu llibre Hacerse cargo (1999), Manuel Cruz promovia una nova actitud per enfrontar-se amb els problemes ambientals: “fins ara els homes s´han dedicat a transformar el món, del que es tracta d´ara en endavant és que es se´n facin càrrec, d´ell”. Cruz ens proposava fer un replantejament del concepte responsabilitat: la pregunta no havia de ser tant “qui ha estat el culpable?” com “què hem de fer per tal d´evitar-ho?” Dit d´una altra manera: el que en aquest moment importa no és tant que un esdeveniment (per exemple: un atemptat contra la salut pública) hagi estat o no resultat d´alguna decisió, sinó si està en les nostres mans evitar que un seguit d´esdeveniments acabi en catàstrofe. Al capdavall, sembla imprescindible crear una ètica d´avui orientada cap el futur. Una ètica que tingui com a principal objectiu protegir els nostres descendents de les conseqüències de les nostres accions presents. Idea que està present en un article descarregat en aquest blog (vegeu Daniel Innerarity, La coalición de los vivos). L´ètica fins ara només s´havia preocupat del dret de l´altre que amb nosaltres conviu. Ara la situació ha canviat, se li ha d´afegir un objecte nou, la biosfera sencera, de la que hem de respondre.
Veus del cor: Gonçal sisplau porta’ns ja el cafè! Veu intempestiva: I a mi un tallat! Veu del seny acomodatici: Ja hi som!

Bibliografia:
Antoni Brey
, Daniel Innerarity, Gonçal Mayos, La Societat dela Ignorància i altres assaigs, Libros Infonomia, www.thesecondmoderntimes.com/La-sociedad-de-la-ignorancia.pdf
Manuel Cruz, Hacerse cargo. Sobre responsabilidad e identidad personal, Paidós, Barna 1999
Daniel Innerarity, La coalición de los vivos, El País, 28/06/2008


(desena jornada i última de Cultura per a/en una època inculta)

dimecres, 15 de juliol de 2009

tertúlia


1. El que distingeix aquest tipus de discussió informal és que tot i que pot ser intensa i important, no tracta, en cert sentit, del que és "real". 2. Els tertulians presenten diverses idees i actituds per tal de veure quin efecte produeixen sentir-se a ells mateixos afirmant aquestes coses i per descobrir com responen els altres, sense donar per fet que estiguin compromesos amb el que afirmen. L´essencial és possibilitar un alt nivell de desinvoltura i un enfocament experimental o exploratori del temes discutits. 3. Es gaudeix de cert marge d´irresponsabilitat, de manera que puguin els tertulians sentir-se animats a transmetre el que pensen sense massa temor a què els prenguin la paraula. El que expressen o diuen no s´ha d´entendre com si fos el que constitueix les seves conviccions profundes o el que creuen inequívocament verdader. 4. El seu objecte no és comunicar creences. En conseqüència els pressupòsits habituals sobre la connexió entre el que hom diu i el que hom creu queden en suspens. 5. Difereix de la xerrameca en què no hi ha cap pretensió de vincular paraula i pensament. 6. Comparteix amb la xerrameca el fet que estan en certa manera lliures de tota preocupació per la veritat.

Harry G. Frankfurt, On bullshit: sobre la manipulación de la verdad. Ediciones Paidós Ibérica. (2006)


dimarts, 14 de juliol de 2009

Cambiar o perecer


El hombre ha sobrevivido hasta aquí porque era demasiado ignorante para realizar sus deseos. Ahora que puede cumplirlos, debe cambiarlos o perecer.

William Carlos Williams, citado en Maruja Torres, Todo queda y nada pasa, El País Semanal, 12/07/2009

Com sobreviure a la mort cultural


El Gonçal Mayos ha decidit dedicar la jornada a parlar-nos de la globalització. Afirma que mentre la globalització econòmica és total, la cultural encara és fragmentària, incompleta, múltiple. Aparentment, la versió cultural de la globalització és la cara amable d´aquest fenomen, ens apareix com una mena d´imperialisme tou, sensible i respectuós amb les singularitats i les diferents estils de vida. Tanmateix, la seva dependència amb la globalització econòmica, malgrat els molts esforços que ha dedicat a disminuir els seus aspectes més esquerps, no poden amagar el seu veritable rostre uniformista i homogeneïtzador.
La pregunta cabdal és si és possible mantenir la identitat cultural dins del marc de la globalització. ¿Hi ha cultures compatibles i cultures no compatibles amb el fenomen globalitzador? ¿Es pot ser alhora català i ciutadà del món? ¿Hi ha estils de vida no aptes? ¿Què és el que fa que una cultura sigui escombrada per la tendència global homogeneïtzadora dominant i altres es mantinguin?
Sobre aquesta qüestió pot ser interessant la resposta que ens dóna Charles Taylor en un article publicat a Claves de razón pràctica (Una forma diferente de valor, nº 173, juny 2007). Taylor, recolzant-se en un estudi antropològic sobre la desaparició de la cultura crow (Jonathan Lear, Radical Hope. Ethics in the Face of Cultural Devastation), es pregunta què s´ha de fer perquè els membres d´una cultura clausurada no caiguin en l´apatia i la desesperació social? És possible la supervivència cultural d´una comunitat quan els suports fonamentals de la seva forma de vida ja han deixat d´existir?
Taylor afirma que el contacte amb la cultura occidental ha estat devastador per a la majoria de les altres cultures; el xoc entre cultures ha significat la inevitable mort de la cultura més feble. Però, tot i que la mort en molts casos ha estat de forma dramàtica, en el cas dels crow no ha estat de forma tan dolorosa com en el principi semblava, segons el que ens explica Lear. La cultura crow és un model de com sobreviure a la mort cultural.
El resultat de la trobada amb els blancs en el cas del crow fou la desaparició dels suports principals de la seva forma de vida: la caça del búfal i la guerra per defensar el seu territori de caça. Caça i guerra eren els únics àmbits on el crow podia aconseguir el reconeixement de la seva excel•lència, del seu valor. El concepte impossibilitat radical serveix a Lear per descriure la situació dels crow després de la clausura de la seva cultura: no és que els actes per demostrar la seva valentia estiguessin prohibits o castigats si s´intentaven, el més tràgic era que ni tan sols es podien intentar. Caça i guerra no eren les ocupacions d´una sola classe, ni d´un sol sexe, pertanyien a tota la població, des que naixien fins que morien.
Els occidentals, assenyala Taylor, tenim dificultats per entendre l´impacte destructor que significa la mort d´una cultura. Desmoralització generalitzada, abús de l´alcohol i les drogues, violència domèstica i nens que abandonen prematurament l´escola, perpetuant aquesta mateixa pauta en la generació anterior, és la situació penosa de molts pobles indígenes que han perdut les seves referències culturals.
Taylor afirma que els occidentals, recollint la idea central del pensament de Richard Sennet, han convertit en virtut la “flexibilitat” que ens permet canviar de treball, de professió, de competència. Apreciem la persona que ha pogut canviar la seva situació, que ha pogut “reinvertar-se” i la considerem que és el resultat de la seva llibertat, autonomia i capacitat creativa i imaginativa. Justament aquestes són les característiques que no gaudeixen els grups i els individus que occident menysprea: massa rígids, inflexibles, tancats a qualsevol possibilitat de canvi, poc creatius ...
Evitar la desesperació que produeix l´eliminació dels suports essencials d´una cultura és l´objectiu d´una forma de vida en comú que no vol sucumbir a la sotragada produïda per l´impacte amb la cultura occidental. La superació d´aquesta crisi es va originar en un somni que va tenir un cap crow anomenat Plenty Coups al principi del segle XX. En aquest somni apareixia la figura d´un carboner comú, un ocell que en la tradició crow representava la saviesa adaptativa. Aquest somni no només s´entengué com la predicció de la pèrdua de la seva forma de vida sinó sobretot com l´esperança de què era possible trobar una nova vida. Tanmateix, el més important fou que deixava sense definir en què consistia aquesta nova forma de vida. Aquesta indefinició, aquesta fe en una realitat futura inconcreta és el que Lear anomena esperança radical.
El valor, la virtut més preuada pels crow, ja no podia aconseguir-se en el camp de batalla. A partir del somni de Plenty Coups s´havia d´aconseguir en el camp de l´esperança radical. Buscar un bé que encara no se sap encara que és en un món ple de riscos exigeix, en un sentit més lleu, també valor. El crow ja no s´ha d´enfrontar a un enemic identificable per demostrar la seva excel•lència, el valor en el sentit tradicional crow, sinó a un futur incert, no identificat.
Per evitar les greus conseqüències que la clausura cultural podia tenir per al seu poble, el cap Plenty Coups no se n´apropià d´una idea de valor d´una cultura diferent, la de l´home blanc per exemple, sinó que la trobà dins la seva tradició. Això permeté atorgar un significat nou a la vella definició de valor que havia perdut vigència en el nou context cultural. En virtut del somni del cap Plenty Coups, els crow abandonaren la seva antiga vida nòmada, guerrera i caçadora i n´adoptaren una de nova, passaren a ser agricultors sedentaris i pacífics sense deixar de ser crows.
La lliçó, per dir-ho així, que Taylor extreu del que relata Lear sobre els crow és que els canvis en una comunitat generats pels inevitables impactes culturals afavorits per un món globalitzat només poden ser eficaços si sorgeixen de la mateixa cultura amenaçada de mort. Un programa imposat des de fora (com la intervenció militar en Irak per imposar un règim democràtic) només triomfarà si té possibilitats de recolzar un projecte gestat des de dins del mateix grup. (vegeu principi de canvi cultural, diccionari Charles Taylor)

(novena jornada de Cultura per a/en una època inculta)