El vol d´Ícar

Per impedir la fuita de Dèdal, Minos havia taponat totes les eixides; aquell trobà un camí audaç amb les ales. Quan Dèdal tancà l´home mig toro i el toro mig home, infantat pel crim d´una mare, digué: “Posa terme al meu exili, Minos, el més just dels mortals; que la terra dels meus pares rebi les meves cendres. Ja que, sacsejat per destins inics, no he pogut viure en la meva pàtria, concedeix-me que hi pugui morir; concedeix al meu fill de tornar-hi, si un vell no pot trobar gràcia davant tu; si no pots apiadar-te d´un infant, apiada´t d´un vell”. Així digué, però tant era que hagués dit aquestes paraules i moltes més. Minos no permetia a Dèdal d´anar-se´n. Així que no se n´adonà, digué: “Ara, ara, oh Dèdal, tens l´ocasió de mostrar el teu enginy. Minos és l´amo de la terra, és l´amo dels mars; ni la terra ni el mar no s´obren per a la nostra fuita. Resta el camí del cel: és pel cel que intentarem passar. Perdona la meva empresa, Júpiter, déu del cel. No tracto , jo, d´assolir el teu sojorn sideral; però, per fugir d´aquest amo, no trobo altre camí sinó aquest. (...)” Sovint les desgràcies agullonen l´enginy. (...) A tall dels rems dels ocells, Dèdal disposa plomes en ordre, ferma la seva lleugera obra amb fils de lli i n´enforteix l´extremitat amb cera fosa al foc; (...) L´infant tocava, riallós, amb les seves mans la cera i les plomes sense saber que aquest aparell era enllestit per a les seves espatlles. I el seu pare li diu: “(...) jo aniré al davant mostrant el camí; cuita només a seguir-me: sota la meva direcció, estaràs segur. Perquè, si a través de les capes etèries anem massa prop del sol, la cera no podrà suportar-ne la calor (...)”
Hi havia un turó, no tan alt com una muntanya, però més alt que la plana uniforme: d´allí tots dos llançaren els cossos per a una fuita dissortada. Dèdal agita les seves ales i es gira per mirar les del seu fill, sense deixar de mantenir regularment el seu curs. I ja la novetat de llur ruta els entusiasma, i, treta la por, Ícar vola més coratjosament amb la seva màquina audaç. (...) Ja Samos quedava a llur esquerra (...), quan l´infant, massa temerari pels seus pocs anys, elevà més amunt el seu vol i abandonà el seu pare. Els lligams se li relaxen, i la cera, pròxima al déu solar, es fon, i, bé que mou els braços, no es pot sostenir sobre els vents subtils. Aterrit, de dalt del cel, esguarda el mar; la nit sorgida del temor que l´esvera, cobreix els seus ulls. La cera s´havia fos; ell agita els seus braços nus, i s´enfolleix, i no sap com sostenir-se. Cau i, caient, crida: “Pare, oh pare, sóc abatut”. Mentre parlava, les aigües verdoses li tancaren la boca. Però el pare dissortat, que ja no és un pare, clama: “Ícar, Ícar”, clama “¿on ets? ¿Sota quin punt del cel voles? Ícar!”, clamava, i descobrí plomes damunt les ones. La terra cobrí els ossos del noi, el mar porta el seu nom.

Ovidi. Art Amatòria, Llibre II