Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2014

totalitarisme (diccionari Roberto Esposito)

Imatge
Quines són les característiques més pròpies del totalitarisme, les seves figures més essencials? Per la meva part, diria que poden detectar-se al menys tres, en estreta relació entre si. La primera és la de l’Enemic intern. Això crea la verdadera compactació totalitària, segons la qual el que no forma part de l’U-tot en el poder no només s’ha de combatre i expulsar-se, sinó literalment aniquilar-se. Per aconseguir aquest resultat no n’hi ha prou amb la comú criminalització de l’altre: cal la seva deshumanització, inexorablement perseguida pel nazisme, primer a través de la maquinària propagandista, més tard, físicament, mitjançant la maquinària concentracionària. No és només això, sinó una deshumanització portada a terme en nom d’una humanitat superior representada per la raça escollida. Exactament aquest atac ultrahumanista a la resta de la humanitat és el lloc de concentració del mal extrem: la maledicció de l’altre possibilitada per la benedicció pròpia, per l’autoproclamació (de s…

Plató impolític.

Imatge
La República de Plató és el lloc originari en què la filosofia exhibeix una insalvable aporia destinada a soscavar encara els seus pressupòsits en el mateix moment en què s’hi postula. Perquè en cap moment el problema de la República és –com usualment es repeteix- el de definir el bon govern i l’elecció del règim millor. I és així que d’immediat es posa en relació el bé polític de la polis amb la qüestió ontològica de la justícia, i aquesta amb la constitució de l’ànima. Expressa aquesta ànima aquella forma d’unitat en la diferenciació i de diferenciació en la unitat a la qual la politeia ha d’adequar-se com al més positiu dels models. Amb la justícia, l’ànima es correspon perfectament la justícia de la ciutat (Rep. 435e). La identitat de filosofia i política –la direcció filosòfica de la polis, que potser constitueix, el més conegut dels teoremes platònics- no fa altra cosa que traduir en la ciutat l’articulació harmònica i la superioritat de la raó sobre les altres dues parts, irasc…

Acció, activitat política i contemplació en Hanna Arendt.

Imatge
Acció humana. L’acció humana, l’única activitat que es dóna entre els homes sense la mediació de coses o matèria, correspon a la condició humana de la pluralitat, al fet que els homes, no l’Home, visquin a la Terra i habitin el món. Mentre que tots els aspectes de la condició humana estan d’alguna manera relacionats amb la política, aquesta pluralitat és específicament la condició –no només la conditio sine qua non, sinó la contidito per quam- de tota vida política (pàgs. 39-40).
L’acció seria un luxe innecessari, una capciosa interferència de les lleis generals de la conducta, si els homes fossin de manera interminable repeticions reproduïbles del mateix model, la naturalesa o essència del qual fos la mateixa per a tots, tan previsible com l’essència o naturalesa de qualsevol cosa. La pluralitat és la condició de l’acció humana atès que tots som el mateix, és a dir, humans, i per tant ningú és igual a qualsevol altre que hagi viscut, visqui o viurà (pàgs. 40-41).
L’activitat política. …

L'impolític salvarà la democràcia.

Imatge
Una de las reflexiones más interesantes sobre la política actual es la que nos ofrece Roberto Esposito des de su mirada impolítica. Desde lo impolítico los conceptos (categorías) que utilizamos para explicarnos el día a día político quedan sometidos a una crítica deconstructiva. Lo impolítico no quiere ofrecer soluciones políticas, sino mostrar las contradicciones de los conceptos políticos. Esto, sin embargo, no significa una huida a un espacio fuero de lo político. Lo impolítico no es ni apolítico ni antipolítico, es una nueva manera deconstructiva de abordar la política.
De su libro Diez pensamientos acerca de la política he seleccionado tres categorías, de los diez términos clave a los que Esposito somete a su disección impolítica: “política”, “democracia” y “mal”, que considero las más atractivas para hacer una exposición breve del trabajo de Esposito.
Las tres entradas seleccionadas, de esta especie de diccionario crítico que constituye este libro de Esposito, siguen un esquema…

L'imperatiu hedonista i la tecnologia del paradís.

Imatge
Prótesis neurales, interfaces cerebro-ordenador (BCI), dispositivos de estimulación profunda del cerebro de “circuito cerrado”, y un mundo sin desórdenes cerebrales humanos. Las tres primeras de estas cosas ya están aquí. ¿Es posible la última?

En el mundo utópico de El imperativo hedonista, un ambicioso y admirable (aunque improbable) manifiesto de 1995 del filósofo David Pearce, el objetivo es “erradicar el sufrimiento de toda vida sintiente” a través de ingeniería del paraíso, lo que implica aplicaciones sofisticadas de nanotecnología, ingeniería genética y psicofarmacología. Y yendo más allá de la erradicación del sufrimiento, “felicidad a lo largo de una larga vida de una intensidad fisiológicamente inimaginable se convertirán en la norma heredable de la salud mental” .
Por si piensa que estas especulaciones se limitan a transhumanistas extravagantes, los respetados neurocientíficos Ken Berridge y Morten Kringelbach han escrito siete reseñas sobre la neurociencia de la felicidad,…

Reconciliar de nou capitalisme i democràcia.

Imatge
El capitalismo ha vuelto a entrar en línea de colisión con la democracia. Las señales de peligro se acumulan: bajo crecimiento, tendencias deflacionistas, endeudamiento, desempleo, bajos salarios, pobreza. El malestar social va en aumento. Respondiendo a este estado de cosas, la vida política de las democracias comienza a adquirir tintes populistas, xenófobos y autoritarios. Las elecciones europeas han encendido las alarmas.
No es la primera vez que ocurre. Ya sucedió hace cien años, en el periodo de entreguerras. En aquella ocasión, el mal funcionamiento de la economía propició experimentos políticos como el nazismo, el fascismo y las dictaduras. La democracia descarriló en Europa continental. A la vez, quebraron los fundamentos éticos del capitalismo y la civilización europea entró en una profunda crisis moral.
¿Qué tienen en común en estas dos etapas que pueda explicar esta colisión entre capitalismo y democracia? La desigualdad de renta y riqueza. Veamos por qué.
La evolución de …

Què és allò sublim?

Imatge
1. ¿Podemos sentir, pensar y representar lo sublime en la actual época de la cultura? La etimología latina de "sublime" (sublimis) señala lo muy alto y "sublimar" indicó al principio levantar o elevar. ¿Existe hoy una literatura de estilo elevado? ¿Sería imaginable algo semejante a la antigua epopeya homérica o a una tragedia griega protagonizadas por héroes míticos que, según la preceptiva aristotélica, se caracterizan por ser superiores a nosotros, las personas reales? Muchos tenderían a pensar que no. Vivimos una hora en la que la simple mención de lo sublime suscita en la mayoría un mohín de escepticismo, cuando no una palabra de sarcasmo. El cinismo ambiente ha desterrado del mundo contemporáneo la mera conjetura de lo grandioso, pues así precisamente se define lo sublime: como lo grande, eminente, excelso, de elevación extraordinaria. La presente etapa de la cultura, desertora del ideal, habría quedado inhabilitada para tan subido sentimiento porque el igual…

Mímêsis ('Eso no es música')

Imatge
Tanto Platón como Aristóteles definen la ficción poética como mímêsis, imitación; y el segundo de ellos aclara que la poesía es imitación de la acción (mímêsis praxeos). Como ya hemos visto que la acción no es para ellos dos cualquier cosa, sino precisamente aquel “lugar” en donde reside el objeto privilegiado de su búsqueda (la esencia, la idea, el bien, la virtud), decir que la poesía es imitación de la acción es ya decir de alguna manera que es menos que la acción y, por tanto, que en ella no puede encontrarse aquello que se busca en la acción (la “regla del bien o de la virtud). Platón puntúa esta “minusvalía” de la imitación colocándola dos escalones por debajo de la acción, es decir, en un rango inferior al de la simple producción. Esto no significa que la imitación no sea una clase de producción (pues lo que no es práxis o khrêsis sólo puede ser poiêsis), sino más bien que como Platón esclarecerá en el Sofista-, los productos de la imitación son “solamente” imágenes. (pàg. 111…

impolític i democràcia (diccionari Roberto Esposito)

Imatge
L’impolític i la democracia 
Introducció: La perspectiva impolítica té la intenció de sotmetre el lèxic polític a una deconstrucció no gaire diferent (en les seves intencions) d’aquella que Heidegger havia reservat als conceptes fonamentals de la tradició filosòfica.

(Igual que en la metafísica) les principals categories de la política moderna es troben tancades en una formulació, durant un llarg període productora d’ordre, però –arribat a aquest punt- cada cop menys són capaces de representar les dinàmiques contemporànies, per això estan destinades a una afàsia progressiva. (pàg. 12)
La concepció teològica de la política. Es tracta d’una relació vertical amb la transcendència que la idea de representació, entesa com a presència d’un absent, reuneix (o projecta) a l’acció política orientada cap al bé. (pàg. 14)

La filosofia no aconsegueix cosir la bretxa entre política i pensament perquè és precisament ella la que la produeix. (pàg. 33)

Aquesta bretxa és el problema fonamental de la filosof…