Plató impolític.

Plató

La República de Plató és el lloc originari en què la filosofia exhibeix una insalvable aporia destinada a soscavar encara els seus pressupòsits en el mateix moment en què s’hi postula. Perquè en cap moment el problema de la República és –com usualment es repeteix- el de definir el bon govern i l’elecció del règim millor. I és així que d’immediat es posa en relació el bé polític de la polis amb la qüestió ontològica de la justícia, i aquesta amb la constitució de l’ànima. Expressa aquesta ànima aquella forma d’unitat en la diferenciació i de diferenciació en la unitat a la qual la politeia ha d’adequar-se com al més positiu dels models. Amb la justícia, l’ànima es correspon perfectament la justícia de la ciutat (Rep. 435e). La identitat de filosofia i política –la direcció filosòfica de la polis, que potser constitueix, el més conegut dels teoremes platònics- no fa altra cosa que traduir en la ciutat l’articulació harmònica i la superioritat de la raó sobre les altres dues parts, irascible i concupiscible, de l’ànima (pàg.s 36-37).

Però precisament en aquesta conjuntura es posa en funcionament l’antinòmia anunciada. El “fet” de la política trenca l’escorça de la representació política, i irrefrenablement la transcendeix. El que és un en la teoria es revela infinitament múltiple en la realitat. Hi ha quelcom que obstaculitza el trànsit lineal des de la filosofia a la política: un element, un impediment, una protuberància a  que no es rendeix enfront la representació filosòfica i que ni tan sols la referència ontològica a l’ànima aconsegueix treure, perquè precisament l’ànima ho posa de manifest en el seu grau màxim. En efecte, res més que l’ànima resulta més dividit, (dominada pels dimonis de l’escissió, Rep. 611b) (pàg. 37).

Quan es passa de l’arquetipus de l’ànima immortal a aquella que efectivament habita els cossos mortals dels homes, les coses es mostren dràsticament invertides. L’ànima és (...) un parell de cavalls llançats en direccions oposades. D’altra banda, aquesta és la condició mateixa de la seva llibertat. Estar constantment exposada a allò que és ineludible de la decisió. No conèixer pau en la guerra entre contraris. Generar un de l’altre. Exactament com en la ciutat real les formes polítiques es succeeixen a un ritme irrefrenable i com de la màxima llibertat es genera la més dura tirania (Rep. 564a). Hi ha un vincle necessari entre l’absoluta perfecció de la ciutat ideal i la circumstància que tots els organismes polítics coneguts per Plató presentin, sense cap excepció, un règim malèvol (Rep. 497a-b) (pàg. 38).

Roberto Esposito, Diez pensamientos acerca de la política, Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires 2012