Ser especial
Un regal especial per a una persona especial. Això és el que em van dir en un sopar que va servir per “celebrar” la meva marxa del grup on aquests últims anys he tingut la sort de compartir responsabilitats, tristeses i sobretot alegries.
Des d´aquell dia no deixo de pensar sobre aquesta qüestió: per què sóc “especial”? A tothom li agrada sentir-se únic, però a qui li agrada sentir-se especial, o que el considerin especial? Què vol dir ser especial? No paga la pena buscar l´origen etimològic de la paraula, tampoc estic tan obsessionat. Especial és el l´adjectiu que acompanya a un tipus d´educació, l´Educació Especial, on es tracten casos, com la mateixa paraula indica, especials, diferents. Als diferents, els que no són únics, perquè no són iguals, els deriven a Educació Especial. Els únics volem ser únics perquè ens agrada compartir amb altres aquesta sensació de no ser iguals.
Qui són especials? Qui són diferents? Els catalans, els musulmans, els negres... tots aquests considerats com a grups són considerats especials, diferents. Tots aquests col•lectius han de carregar amb tot allò que connota ser titllat de diferent. Si preguntéssim un a un als membres d´aquests grups si els agrada ser considerats especials, crec que la resposta seria unànimement negativa: Jo no sóc especial, sóc únic, igual que tu. En canvi a qui no li agrada ser excepcional?
Excepcional és allò que destaca, allò que és excel•lent, allò admirat, allò envejat. Els catalans, per exemple, en conjunt són especials, però això no treu que puguin haver catalans excepcionals, com musulmans i negres excepcionals que destaquen per les seves dots atlètiques, artístiques o amatòries. Però ningú és envejat per ser especial, per ser diferent. Als diferents tothom se’ls mira com a coses rares, estranyes, dignes de menyspreu quan no de compassió. Malgrat tot, penso que aquesta no era la intenció profunda que animava als meus companys quan em van dir el que em van dir. Crec que tot això que he escrit són coses meves, perdre el temps així no és normal, potser perquè en el fons tenen raó, sóc especial.
Des d´aquell dia no deixo de pensar sobre aquesta qüestió: per què sóc “especial”? A tothom li agrada sentir-se únic, però a qui li agrada sentir-se especial, o que el considerin especial? Què vol dir ser especial? No paga la pena buscar l´origen etimològic de la paraula, tampoc estic tan obsessionat. Especial és el l´adjectiu que acompanya a un tipus d´educació, l´Educació Especial, on es tracten casos, com la mateixa paraula indica, especials, diferents. Als diferents, els que no són únics, perquè no són iguals, els deriven a Educació Especial. Els únics volem ser únics perquè ens agrada compartir amb altres aquesta sensació de no ser iguals.
Qui són especials? Qui són diferents? Els catalans, els musulmans, els negres... tots aquests considerats com a grups són considerats especials, diferents. Tots aquests col•lectius han de carregar amb tot allò que connota ser titllat de diferent. Si preguntéssim un a un als membres d´aquests grups si els agrada ser considerats especials, crec que la resposta seria unànimement negativa: Jo no sóc especial, sóc únic, igual que tu. En canvi a qui no li agrada ser excepcional?
Excepcional és allò que destaca, allò que és excel•lent, allò admirat, allò envejat. Els catalans, per exemple, en conjunt són especials, però això no treu que puguin haver catalans excepcionals, com musulmans i negres excepcionals que destaquen per les seves dots atlètiques, artístiques o amatòries. Però ningú és envejat per ser especial, per ser diferent. Als diferents tothom se’ls mira com a coses rares, estranyes, dignes de menyspreu quan no de compassió. Malgrat tot, penso que aquesta no era la intenció profunda que animava als meus companys quan em van dir el que em van dir. Crec que tot això que he escrit són coses meves, perdre el temps així no és normal, potser perquè en el fons tenen raó, sóc especial.
Comentaris