3 + 2 són 5


La Glòria ha estat l´alumna encarregada de defensa la moral cristiana al llarg de les diferents polèmiques que han tingut lloc al llarg dels diferents capítols del llibre. En la primera escena de l´últim capítol del llibre sobre ella recaurà la missió d´enfrontar-se als seguidors d´una concepció immanentista de la vida, els altres quatre companys que hi intervenen. El diàleg s´inicia a partir del cas d´un suïcidi. La Glòria, fidel a les seves creences, afirma que no entén per què la gent es suïcida. La Camil•la respon que hi ha persones que pensen que no val la pena seguir vivint perquè han fracassat en els seus projectes. Més endavant l´Àlvar deixa anar la seva opinió: “aquesta és l´única vida que tenim i s´ha de tractar de passar-nos-ho el millor possible”. La Glòria dubta que hom pugui ser feliç pensant d´aquesta manera. Finalment, el Sebastià intervé reforçant el que han dit la resta de companys que comprenen i accepten l´actitud del suïcida: “la vida és força curta i tothom té dret a gaudir tot el que es pugui de la vida”.
Tot i que està en minoria, penso que la Glòria fa servir un argument que ell sol és molt més sòlid que tots els utilitzats pels seus companys: “la meva mare diu que no tot es pot aconseguir en aquesta vida”. Els arguments dels seus companys poden sintetitzar-se en una sola idea: com què no estem prou segurs que hi hagi una altra vida, l´hem d´aprofitar tot el que es pugui, peti qui peti. Tanmateix, què pot passar si res que intentem fer en aquesta vida resulta? Si res del que ens ofereix aquesta vida no ens convenç o satisfà? Només queda el no res, i com què el no res ens angoixa és natural voler fugir d´una vida que no és vida. Si absolutitzem aquesta vida, si demanem tot a la vida, el suïcidi pot ser “la” solució quan el que ens dóna no s´ adiu a les nostres ambicioses expectatives. És per aquesta raó que entenc a la Glòria quan diu que no pot imaginar que el que defensen els seus companys, sobretot l´Àlvar i el Sebastià pugui servir per constituir una vida feliç.
El que discuteix en aquesta escena em recorda el diàleg teatralitzat entre un vell Descartes i un Pascal jove protagonistes de l´obra de Jean-Claude Brisville, El encuentro de Descartes con Pascal joven. En aquesta trobada hipotètica entre aquest dos colossos del pensament s´enfronten també dues maneres d´entendre la vida. Una, la defensada per Descartes, en la que a la vida no se li demana res del que no et pugui donar. L´altra, la defensada per Pascal, en la que es rebutja la vida perquè és insuficient, pobra i miserable.
Pascal desconfia de la raó humana, incapaç de resoldre els grans problemes que angoixen l´ànima humana. Sobretot, desconeixem allò que és principal per a ella: la seva pròpia salvació. Però el coneixement d´aquesta qüestió tan transcendental està fora de les possibilitats de la ciència humana. Per això la ciència és vana, inútil i la nostra existència un absurd, un temps que caldria passar el més ràpid possible pensant en una mort alliberadora, però alhora intranquil•litzadora, perquè desconeixem el fonamental: quin serà el destí de la nostra ànima immortal.
Descartes, emparat en la seva llarga experiència vital, mira amb distanciament i un cert sarcasme, que intenta dissimular per tal de no violentar el seu turmentat interlocutor, les preocupacions del jove filòsof. El seus interessos actuals estan molt allunyats de les idees que amoïnen Pascal, vinculades a les controvèrsies irresolubles que tan agraden els teòlegs. Al cap a la fi, si un problema per definició no pot ser resolt, és un problema que no ens ha de preocupar. Aquest és un principi de salut mental bàsic, assenyat.
Davant l´apologia de la ignorància que curiosament fa un geni precoç, inventor al dinou anys de la primera màquina aritmètica de calcular, Descartes afirma que com a mínim sap una cosa amb certesa, que 3 + 2 són 5; una humil veritat, admet, però suficient perquè manifesta que les capacitats intellectuals humanes no són del tot insegures. Això, evidentment, remou les fortes conviccions de Pascal: què és aquesta veritat en comparació amb el problema que angoixa el seu cor? La ciència i les seves certeses són insuficients per apaivagar la seva turmentada ànima. Més provocat se sent quan Descartes li confessa que dorm més deu hores al dia i que passa molt de temps de la vigília dedicat a l´oci, sense “treballar” aparentment en res. Com és possible que un savi del seu prestigi passi tan de temps sense fer res de profit, si ell passa els dies i les nits sense descansar ni dormir consumit per grans i transcendentals preocupacions?
Descartes respon que per al pensament no hi ha temps perdut. Justament, en aquest moments en què sembla que la raó està absent, és quan se li apareixen la majoria de les intuïcions que més satisfaccions li han proporcionat per a les seves investigacions científiques i filosòfiques. Descartes, malgrat la seva avançada edat, presenta una salut i una alegria que no trobem en un Pascal, molt més jove però alhora més pessimista. Pascal viu la vida com un malalt, centrat sobre si mateix i els seus problemes personals, al marge del món i dels altres, per això, insensible als bons desitjos del mestre, menysprea el treball incomplet que Descartes li regala perquè el continuï. Descartes, en canvi, no viu d´esquena a la realitat ni tampoc a la mort; si li vol lliurar les seves investigacions incompletes és perquè ell sap que li queden pocs anys i no les acabarà, però per altra banda accepta la invitació, de la que ell anomena “princesa de les neus” d´anar a Suècia, com un regal, com l´últim repte intellectual que li concedeix la vida.
En contrast amb la serenor amb què Descartes encara l´existència, apareix l´inconformisme de Pascal i el Sebastià. Pascal no viu la vida perquè la menysprea. Voldria fugir però no pot perquè li ho impedeixen els manaments religiosos en els que creu ferventment. No la viu perquè li demana una veritat que la vida terrenal no li pot donar. De la mateixa manera, el Sebastià espera coses de la vida que difícilment li seran concedides, tot i que per a ell el recurs del suïcidi no li suposa cap remordiment moral. Ni la creença ni la descreença en la vida ultraterrena són antídots fiables que ens defensin de les contrarietats de l´existència. Recordem l´advertència sàvia de la mare de la Glòria: no tot és possible en aquesta vida. Per aquesta raó Descartes morirà satisfet entre les gèlides parets d´un castell nòrdic sabent que 3 + 2 són 5. Una veritat més real que possible.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 10), Gedisa, Barna 2001

Comentaris

ferran ha dit…
Hola, Manel. Molt interessants els fragments que omplen aquesta teva "ciber-teca"!
M'agradaria saber si has anat a veure l'obra i si -en el diàleg- els filòsofs manténen una postura coherent amb el que van defensar filosòficament a la realitat.
Manel Villar ha dit…
Crec que és una recreació que no s´adiu estrictament a la història i al pensament de cadascun. Fins i tot quan vaig veure l´obra em vaig sentir perplex de veure a un Descartes diferent al que a primera vista havia estudiat de la seva filosofia: matemàtic, rigurós, buscant sempre la seguretat i la certesa absoluta, amb la idea de crear un fonament sobre el qe es fonamenti tot el saber, al capdavall,l´esperit "cartesià". En canvi aquí apareix com una persona que ho relativitza tot, o que sembla relativitzar-ho tot, menys la vida, una vida sàviament viscuda. De Pascal reconec que no l´he estudiat prou, però sempre l´havia tingut com un pensador més crític, escèptic, qúestionador del saber del tipus dogmàtic cartesià. Tanmateix, l´autor de l´obra capgira aquestes opinions: el fanàtic és Pascal, el tolerant és Descartes. En tot cas, prefereixo veure aquest enfrontament no tant des del punt de vista del rigor històric i filosòfic sinó des d´un plantejament entre dos models de vida, en la qual sembla que la de la persona madura, la persona experimentada aporta més que no pas el tancament del personatge jove. I això tambés crec que és bo: ja està bé de reivindicar tant el jovent i els seus valors revolucionaris. I les persones madures, que no tenim res a dir o aportar? Això, suposo, ara ho dic perquè pertanyo al grup dels madurs.

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.