En defensa de la tristesa.


En ser víctimes de la tristesa, inevitable com el respirar, hem d´acceptar un fet que el món ens odia: estem incomplets i sempre ho estarem, no som sinó fragments d´un tot inassolible. La nostra naturalesa inacabada -mai no som realitat pures, sinó vagues possibilitats. viu en lluita constant, en un combat amb el que és permanenment desconegut. Però aquesta extensió cap a l´abisme també és la nostra salvació. No ser sinó un fragment és esforçar-se sempre per alguna cosa que està més enllà d´un mateix, per una cosa transcendent, per una possibilitat inexplorada, per una avinguda desconeguda. Aquest esforçar-se és sempre un acte de llibertat, optar per un camí en comptes d´un altres. Tot i que sigui una feina feixuga, requereix prestar atenció constant als nostres interiors misteriosos i canviants, i també és extàtica, un sondeig quasi infinit dels enigmes de l´Ésser.

Estar en contra de la felicitat, evitar la satisfacció, és estar a prop de la joia, abraçar l´èxtasi.

Eric G. Wilson, Contra la felicidad. En defensa de la melancolía, Taurus, Madrid 2008

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"