Seguretat vs informació.

El Roto

Un dels principis fonamentals de la teoria de les relacions internacionals és que la màxima prioritat de l’estat és garantir la seguretat. Segons un concepte formulat per l’estrateg de la Guerra Freda George F. Kennan, i àmpliament compartit, el govern es crea “per garantir l’ordre i la justícia al país i fer-se càrrec de la defensa comuna”.

Aquest concepte sembla plausible, gairebé una obvietat, fins que hi reflexionem una mica més i ens preguntem: la seguretat de qui? De la població en general? Del poder estatal? D’uns determinats sectors hegemònics? Segons el que vulguem dir, la credibilitat d’aquest concepte pot ser molt alta o mínima.

En el cas de la seguretat del poder estatal, la credibilitat és màxima, com demostren els esforços que fan els estats per protegir-se del control del poble.

En una entrevista en una televisió alemanya, Edward Snowden va dir que, per ell, la gota que va fer vessar el got va ser “veure el director de la Intel·ligència Nacional, James Clapper, sota jurament, mentir descaradament davant del Congrés” i negar l’existència d’un programa intern d’espionatge a càrrec de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA). Snowden afegia que “els ciutadans tenen dret a estar informats sobre aquests programes [...], tenen dret a saber el que el govern fa en nom seu i el que el govern fa en contra dels ciutadans”.

Podrien al·legar el mateix amb tota la raó Daniel Ellsberg, Chelsea Manning i altres personatges coratjosos que han actuat en nom d’aquest mateix principi democràtic.

La postura del govern és força diferent: els ciutadans no tenen dret a ser informats perquè això perjudica la seguretat, i greument, segons els responsables polítics.

Tenim uns quants motius per ser escèptics davant d’aquesta resposta. El primer és que és d’allò més previsible: quan es dóna a conèixer a l’opinió pública una acció governamental, el govern -a l’acte- posa com a excusa la seguretat. I una resposta previsible aporta ben poca informació.

Un segon motiu per a l’escepticisme és la naturalesa de les proves que s’aporten. L’expert en relacions internacionals John Mearsheimer escriu: “Com era d’esperar, l’administració Obama va afirmar, al principi, que l’espionatge de la NSA havia sigut fonamental per evitar 54 complots terroristes contra els Estats Units, amb la qual cosa donava a entendre que, si s’havia violat la Quarta Esmena, s’havia fet per raons justificades. Però era mentida. El general Keith Alexander, director de la NSA, al final va admetre davant del Congrés que només els havia sortit bé una operació: quan van enxampar un immigrant somali i tres còmplices seus que vivien a San Diego, que havien enviat 8.500 dòlars a un grup terrorista de Somàlia”.

Va arribar a una conclusió semblant el Consell de Supervisió de les Llibertats Civils i la Privacitat, instituït pel govern per investigar els programes de la NSA i autoritzat, per tant, a accedir a gran quantitat de material classificat i als alts càrrecs de seguretat.

Sí que hi ha, però, un cas en què una ciutadania informada representa una amenaça per a la seguretat: per a la seguretat del poder estatal, que pot ser desemmascarat.

La idea bàsica la va expressar molt bé el politòleg de Harvard Samuel P. Huntington: “Als Estats Units els arquitectes del poder han de crear una força que es noti però que no es vegi. El poder és fort quan es manté en la foscor; si s’exposa a la llum del sol, comença a evaporar-se”.

Als Estats Units, i a tot arreu, els arquitectes del poder això ho saben prou bé. Els que han estudiat l’enorme quantitat de documents desclassificats que hi ha, per exemple, al Foreign Relations of the United States, la història oficial del departament d’Estat, segur que han observat la freqüència amb què la prioritat ha estat defensar la seguretat del poder estatal enfront de la ciutadania, en lloc de la seguretat nacional pròpiament dita.

La voluntat de mantenir el secret sol estar motivada per la necessitat de garantir la seguretat de poderosos sectors del país. En són un exemple permanent els mal anomenats “tractats de lliure comerç”; mal anomenats perquè infringeixen clarament els principis del lliure comerç i perquè, en el fons, no tenen res a veure amb el comerç, sinó més aviat amb els drets dels inversors.

Aquests instruments es negocien habitualment en secret, com és el cas, actualment, de l’Associació Transpacífica; bé, no del tot en secret, esclar. No són secrets per als centenars de grups de pressió empresarials i per als advocats que en redacten les diferents disposicions, amb un impacte que hem descobert gràcies als pocs apartats que han arribat al públic a través de Wikileaks.

Tal com conclou amb gran sensatesa l’economista Joseph E. Stiglitz, atès que l’Oficina de Representació Comercial dels EUA “representa interessos empresarials”, no els de la ciutadania, “les probabilitats que el que surti de les pròximes converses afavoreixi els interessos dels ciutadans nord-americans són escasses; i les perspectives encara són més descoratjadores per a la ciutadania d’altres països”.

La seguretat del sector empresarial acostuma a ser un tema de gran interès per a les polítiques governamentals, cosa que no és gens sorprenent vista la seva funció d’elaborar les polítiques primer que ningú.

En canvi, són nombroses les proves que demostren que la seguretat de la població -la seguretat nacional, que és com s’hauria d’entendre aquest terme- no és una gran prioritat per a la política estatal.

Per exemple, el programa d’assassinats amb drones impulsat per Obama a escala global és, de bon tros, la principal campanya terrorista del món i, a més, genera terrorisme. El general Stanley A. McChrystal, comandant de les forces nord-americanes i de l’OTAN a l’Afganistan fins que el van rellevar del càrrec, parlava de les “matemàtiques de la insurgència”: per cada innocent que mates et crees 10 enemics nous.

Aquest concepte d’innocent ens indica els progressos que hem fet durant els últims 800 anys des de la carta magna, que va establir el principi de presumpció d’innocència que en altres èpoques pensàvem que era el fonament del dret angloamericà. Avui dia, la paraula culpable significa “destinat per Obama a ser assassinat” i innocent vol dir “no tenir encara aquest estatus”.

La Brookings Institution acaba de publicar The thistle and the drone [El card i el drone ], un estudi antropològic de les societats tribals molt elogiat, escrit per Akbar Ahmed i subtitulat De quina manera la guerra dels Estats Units contra el terrorisme es va convertir en una guerra mundial contra l’islam tribal.

Aquesta guerra global obliga una sèrie de governs repressius a atacar els enemics tribals de Washington. Aquesta guerra, avisa Ahmed, pot portar “a l’extinció algunes tribus”, amb un preu molt alt per a les societats implicades, com es pot veure ara a l’Afganistan, el Pakistan, Somàlia i el Iemen. I, en última instància, per als nord-americans. Segons Ahmed, les cultures tribals es fonamenten en l’honor i la venjança: “En aquestes societats tribals qualsevol acte de violència provoca un contraatac; com més violents siguin els atacs contra els membres de la tribu, més cruels i sanguinaris seran els contraatacs”.

I estar en el punt de mira dels terroristes pot tenir uns efectes molt greus. A la revista britànica International Affairs, David Hastings Dunn explica que aquests sofisticats avions no tripulats són una arma cada vegada més perfecta per als grups terroristes. Els drones són barats, fàcils d’adquirir i “tenen moltes qualitats que, totes juntes, els converteixen en el mitjà idoni per als atemptats terroristes del segle XXI”.

El senador Adlai Stevenson III, parlant dels molts anys en què va pertànyer al Comitè d’Intel·ligència del Senat dels EUA, escriu que “la cibervigilància i la recopilació de metadades formen part de la prolongada reacció contra l’11-S; són unes mesures que s’han traduït en la captura de pocs terroristes, per no dir cap, i que han suscitat una condemna gairebé universal. S’ha imposat la percepció que els EUA fan una guerra contra l’islam, els xiïtes i els sunnites des del golf Pèrsic fins a l’Àsia Central. Sobre el terreny, amb drones, i delegant-la a un altre estat a Palestina. Alemanya i el Brasil protesten per les nostres ingerències. I què n’hem tret, d’aquestes ingerències?”

La resposta és que el que n’hem tret és el creixement de l’amenaça terrorista, així com també l’aïllament internacional.

Les campanyes d’assassinats amb drones són un mecanisme a través del qual la política estatal posa en perill la seguretat deliberadament. Passa el mateix amb les sanguinàries operacions de les forces especials. I amb la invasió de l’Iraq, que ha agreujat considerablement l’amenaça terrorista a Occident, com havien pronosticat els serveis d’intel·ligència britànics i nord-americans.

Aquestes agressions han estat, un cop més, una qüestió de poca importància per als responsables polítics, que es guien per uns conceptes de seguretat totalment diferents. Ni tan sols el risc de destrucció per armes nuclears figura entre les prioritats de les autoritats estatals, un tema que comentarem en el següent article.

Noam Chomsky, Seguretat i política d'Estat, Ara, 15/03/2014