Un viatger al voltant de la psique humana.

Un dels meus reportatges somiats -que tant de bo m'encarreguin algun dia- consisteix a viatjar pel món de divan en divan, començar a Buenos Aires i acabar a París. Estirar-m'hi, i des d'aquesta comodíssima posició, esbrinar quins assumptes es despleguen allà: una mica d'insomni i un altre de desamor, d'inseguretat o obsessió; i així poder acostar-me al baf que entela els vidres del gabinet quan apareix el fantasma del pare o es mata la mare, freudianament parlant. La psicoanàlisi és tremendament cinematogràfica: la seva penombra, la seva chaise longue amb un drapet per reposar el cap, els seus silencis. Quantes escenes hem contemplat de personatges que s'ajeuen d'esquena a l'analista i que inicien un monòleg, que alhora és una espècie de discórrer. I quina tirallonga d'acudits. "No es cregui que sóc com la perruquera, a qui se li expliquen els avatars de la setmana", em va dir en una ocasió una psicoanalista que exigia un esforç per part dels seus pacients per "elaborar" i "transferir" els sorolls interiors.

Aquest any es commemoren els 75 anys de la desaparició de Freud, de qui, a la seva mort, el poeta W.H. Auden va dir: "No és una persona sinó tot un clima d'opinió". En la seva casa-museu de Viena ho celebren amb una mostra sobre els viatges del metge, pels Alps austríacs, Baviera, les seves excursions a Itàlia i Grècia per estudiar els clàssics, o les seves conferències als Estats Units. Un viatger al voltant de la psique humana: "En general, no té importància el tema amb el qual es comença l'anàlisi, pot ser la biografia, la història clínica o els records infantils del pacient. Ara bé, de qualsevol manera cal deixar-lo parlar i triar lliurement el punt de partida. Actuï com un viatger assegut al costat de la finestreta d'un tren que li explica a qui va al seient interior com va canviant el panorama davant els seus ulls".

La inestabilitat psíquica és un signe dels temps. El consum d'ansiolítics s'ha duplicat a Espanya en l'última dècada, i la depressió serà, segons l'Organització Mundial de la Salut, la segona causa de mort al segle XXI. Fòbies i addiccions són conseqüència d'una cultura de l'excés que causa infelicitat i legalitza la transgressió. Malgrat haver-lo desnonat, i de tenir vigorosos detractors, les consultes dels psicoanalistes no pateixen la crisi. Al contrari. El malestar contemporani busca una taula. Conèixer-se, explicar-se, acceptar-se. La cultura del jo s'enfronta, en l'època més narcisista de la història, al dilema dels processos inconscients dels quals el jo ni tan sols té notícia... Som desconeguts per a nosaltres mateixos? Ja és hora que descorrem els vels del tabú que encara significa rebre teràpia. I que no entrenem només el cos, sinó també la ment, per explicar-nos com va canviant el paisatge interior.

Joana Bonet, En nom de Freud, La Vanguardia, 31/03/2014