L'esclavatge encara avui en dia.

Encara avui posa els pèls de punta imaginar les embarcacions plenes d’esclaus salpant de les costes africanes cap a Amèrica i Europa. El comerç de persones -bàsicament a través de l’Atlàntic- va ser abolit al segle XIX, però aquesta xacra no es va eradicadar del tot i persisteix -sota diferents formes- avui en dia. Walk Free Foundation, una nova ONG, radicada a Austràlia, s’ha especialitzat a denunciar aquestes pràctiques i ha xifrat per primer cop la quantitat d’esclaus que hi ha al segle XXI. Són 29,6 milions.

Aquesta pràctica es concentra actualment al continent asiàtic. El 72,7% d’esclaus que es calcula que hi ha al món són en aquesta zona, segons xifres de Walk Free Foundation. A continuació ve l’Àfrica subsahariana (15,8%), Amèrica (3,73%), Rússia i les Repúbliques de l’Àsia Central (3,41%), el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica (2,46%) i Europa, que tanca el rànquing (1,83%).

“Que l’Àsia acumuli gran part de l’esclavatge avui en dia es deu bàsicament al fet que a l’Àsia hi viu la major part de la població mundial”, explica a l’ARA Jakub Sobik, portaveu de l’ONG Anti-Slavery International. No obstant això, Sobik també apunta altres motius: “Les qüestions culturals o la discriminació de la població més pobra en aquests països” són factors que també contribueixen a fer que sigui la regió del món amb més treball forçat.

Però, ¿què es considera esclavatge en ple segle XXI? La definició que en fa Walk Free Foundation va més enllà del que podem considerar esclaus i abasta pràctiques anàlogues a l’esclavitud, com ara la servitud per deutes contrets, el matrimoni forçat, l’explotació dels nens, el tràfic de persones i el treball forçós.

Però més enllà de l’Àsia, que sorprèn per la quantitat, és a l’Àfrica on hi ha més incidència d’aquesta pràctica sobre el conjunt de la població. El gran paradigma mundial és Mauritània, el país que segons Walk Free Foundation té el percentatge més alt de població esclava, un 4%. “En el cas de Mauritània, Níger i Mali -explica Sobik- es tracta de l’esclavatge tradicional. Allà encara es neix esclau, de mare esclava, i no es té cap dret. Es venen les persones com si fossin mercaderia, tal com passava antigament”.

El treball infantil

Altres casos preocupants en aquest continent són els alts percentatges de nens que treballen a les mines en països com ara Ghana i el Congo. Fora de l’Àfrica, altres països on la incidència de l’esclavatge també és alta són Haití, el Pakistan i l’Índia. A l’altra banda, Islàndia, Irlanda i el Regne Unit són els països del món amb menys esclaus. Polònia és l’estat de la Unió Europea amb més víctimes d’aquesta situació, al voltant de 140.000.

Un dels organismes que treballa des de fa més temps en l’eradicació de l’esclavatge és l’ Organització Internacional del Treball, centrada específicament en el treball forçat. Es tracta, per exemple, de dones i nenes obligades a prostituir-se, d’immigrants sense papers que han caigut en mans de màfies i de treballadors al camp en condicions pèssimes i amb pagues ínfimes o inexistents. Es calcula que al món hi ha 21 milions de persones en aquesta situació, la majoria dones o nenes, i els principals sectors en què es concentren són el servei domèstic, l’agricultura, la construcció, la indústria i l’entreteniment.

El cas de Qatar

Un dels casos més recents de treball en condicions que Amnistia Internacional (AI) va qualificar a finals de l’any passat d’“esclavatge modern” són els immigrants que viuen i treballen per construir les infraestructures del Mundial del 2022 a Qatar. “Hem vist treballadors que passen gana i que viuen sense electricitat, aigua potable o sanitaris; és freqüent trobar entre 10 i 15 persones en una petita habitació i cuines infestades d’insectes”, assegurava l’ONG en un informe. El principal hospital de Doha va atendre un miler de treballadors l’any passat amb greus ferides per accidents laborals a les obres del Mundial.

La feina per eradicar aquesta pràctica és ingent. “És molt difícil acabar amb el treball esclau”, lamenta el portaveu d’Anti-Slavery International. “Cal atacar la discriminació, combatre la pobresa, apostar per una educació que defensi la igualtat i crear una justícia accessible per a tothom”.

Declaracions de Camila Asano, coordinadora de política exterior de l'ONG brasilera Conectas.

“Els retenen fins que paguen més diners”

Cada cop hi ha més haitians que acaben en situació d’esclavatge al Brasil. Fugen com poden del seu lloc d’origen cap a aquest país emergent, que els garanteix un visat humanitari. Però el periple és llarg i el desenllaç molts cops imprevisible. L’ONG Conectas treballa per atendre’ls.

¿En quines condicions fan el viatge els haitans que van al Brasil?

Molt dolentes, pateixen abusos pel camí, alguns sexuals. Paguen molts diners però a vegades els retenen fins que en paguen més.

Al gener l’estat amazònic d’Acre va decretar l’estat d’emergència.

Abans hi arribaven una cinquantena d’haitians al dia, però la xifra va pujar de cop a 70 al mes de gener. En un alberg amb capacitat per a 300 persones hi ha 1.200 haitians. Les condicions són inhumanes, d’insalubritat, i necessiten l’ajuda del govern brasiler.

¿Un cop a Acre, què passa amb ells, fins quan s’hi estan?

Entre una setmana i dos mesos. Acre és la porta d’entrada per anar a altres punts del país. Hi ha empresaris que vénen a buscar-los, i això és un problema, ja que no hi ha cap regla ni criteri de distribució de feina.

Què hi pot fer el govern brasiler?

Canviar les condicions estructurals d’acollida dels haitians. Eliminar les barreres que ara hi ha, com els visats d’entrada, perquè hi arribin per vies regulars.

Núria Segura Insa, 30 milions de persones, víctimes de l'esclavatge, Ara, 10/03/2014