vergonya prometeica (diccionari Reyes Mate)

¿Per què a Espanya no hi ha esportistes penedits?, es va preguntar en el 4t Congrés Internacional Esport, Dopatge i Societat celebrat recentment a Madrid. Doncs per la mateixa raó per la qual els polítics corruptes no dimiteixen o els intel·lectuals de gran prestigi no reconeixen el seu passat falangista. Ens costa enfrontar-nos a la realitat. Hi ha por a la memòria. I les causes d'aquesta por deuen ser molt fondes, perquè no solament afecten l'esport, sinó també la nostra manera de ser. En aquest congrés es va parlar de la cultura catòlica que prima l'aparença, el bon nom o l'honor sobre la consciència. En aquest tipus de cultures puntua millor la fama que el reconeixement de la culpa. El culpable perd l'honor i queda exposat a tots els perills, materials i immaterials.

Representants de l'esport reconeixen que les coses estan canviant. Ja queda lluny l'era daurada del dopatge dels anys 90. ¿N'hi ha prou d'acompanyar el canvi que es produeix o convé enfrontar-se al passat? Tenint en compte com n'ha estat d'estesa la pràctica del dopatge, ¿convé més girar full o parlar clar? L'estratègia del canvi silenciós té l'inconvenient que molts dels actors culpables de l'època daurada segueixen actius, decidint o aconsellant. No sembla que el canvi sigui seriós si d'alguna manera no hi ha una revisió pública del passat.

Per això és tan important la figura del professional que es penedeix d'haver recorregut a pràctiques tramposes. Hi havia un exciclista, Moisés Dueñas, que ho va confessar públicament. Això li va permetre dormir tranquil, però va ser «com enterrar-se en vida». Va confessar i va col·laborar, però la llei no va saber defensar-lo, el pilot el va considerar un empestat i els patrocinadors no van voler saber res d'algú que havia trencat la llei del silenci. Com deia el moderador de la taula, Carlos Arribas, «es va penedir d'haver-se penedit», almenys de la ingenuïtat amb què ho va fer.

No es tracta de premiar a qui ha jugat brut, sinó de valorar la reacció social desencadenada contra qui va tenir el valor de denunciar la trampa i es va mostrar disposat a col·laborar en la lluita contra aquestes dreceres. Té el seu mèrit plantar cara als tabús, prejudicis i interessos que floten al voltant de l'esport, sense oblidar la hipocresia de la societat que el va condemnar. El consumidor d'esport, que és molt nombrós, exigeix, per disfrutar-lo, que sigui agònic, cosa que no és possible en molts casos sense ajudes. El consumidor necessita, per superar el seu sopor vital o avorriment existencial, que l'esportista s'espremi fins a l'extenuació i arribi al límit. I exigeix, per fer callar la seva mala consciència, que hi hagi joc net. Demanar alhora esforç agònic i joc net és pura hipocresia.

Per acabar amb aquesta plaga necessitem una legislació que no deixi els Dueñas o Jesús Manzano als peus dels cavalls, però també canviar la mentalitat hipòcrita d'una societat que serveix de paraigua als codis secrets del món de l'esport. Això suposa parlar públicament del que ha passat, acabar amb la llei del silenci i promoure a les escoles el gust per l'esport, deixant de banda la insistent retòrica del «jo sóc un guanyador nat».

Un nou temps exigeix mirar al passat, però també al futur. I hi ha núvols que convindria dissipar. La revista Time va declarar el robot home de l'any. En cercles científics es parla amb extrema naturalitat dels «transhumans». Ja podem intervenir artificialment en la formació de l'ésser humà. Podem corregir defectes de naixement i també planificar éssers humans amb implants tècnics que millorin el que el naixement ofereix. El que tenen de comú aquests éssers intervinguts artificialment i els que practiquen o defensen el dopatge en l'esport és la negació de la naturalitat, és a dir, la negació que hi hagi un substrat natural intocable. Tot és millorable i manipulable.

L'home del segle XXI comença a sentir perillosament la vergonya prometeica. Fins ara disfrutàvem amb l'orgull prometeico, és a dir, amb la consciència de saber-nos capaços d'aconseguir qualsevol meta gràcies a la nostra intel·ligència i voluntat. Ara ens avergonyim de no aplicar-nos el que fem amb les màquines o materials. Ens passa el mateix que al déu Bamba, que al crear les precioses muntanyes molúsiques es va avergonyir de no ser com elles. L'home actual s'avergonyeix de no estar a l'altura dels seus productes. Aquest ésser humà o transhumà no tindria res a objectar a un esportista que es dopa, tret que cuidés bé la salut. El dopatge és un tema major perquè està en un punt en què conflueixen dos temps: un passat del qual ens volem alliberar i un futur en què, si regnés, acabaria amb l'ésser humà que hem volgut ser.

Reyes Mate, Dopatge esportiu, hipocresia moral, el periodico.cat, 08/03/2014