Què vols ser de gran?
Trenta o quaranta anys enrere, quan a un vailet se li demanava què volia ser de gran tant podia respondre astronauta, maquinista de tren o missioner. Però el mateix vailet, just l’endemà d’haver estrenat els seus primers pantalons llargs, ja anunciava la inclinació de ser fuster com l’avi, administratiu com el pare o dentista com el pare de la companya de classe que tant l’atreia.
Fa un parell de dècades, el fill d’aquell vailet hauria dit que volia ser funcionari, empleat de la Caixa o paleta, captivat per la dolça melodia dels Hamelins de la construcció. Ara, els néts tant poden dir-te que volen ser mossos o pensionistes; això si no hi posen cara d’estaquirots, com volent significar: “I jo què sé!”. Igual que si els demanessin què opinen de les dentadures postisses dels ximpanzés. I el temps, el que diu, és que la vida és allò que passa mentre un es va preguntant què voldrà ser de gran, o què hauria volgut ser.
Dic això perquè en una enquesta recent als estudiants italians dels primers cursos de secundària, la majoria de nois han contestat que, de grans, volen ser futbolistes. I les noies, famoses. Com a segona opció, elles han respost velines (hostesses televisives) i ells han arronsat les espatlles: què més es pot ser, si no calciatori?
És evident que quan els nois diuen de ser futbolistes no ho diuen pensant en l’esforç i els sacrificis que reclama l’ofici, sinó en els beneficis dels diners, la popularitat i la fama. Elles, d’altra banda, aspiren a ser famoses, tant com jo aspiro a ser alt, jove i ric quan em jubili, si abans no em dóna un tomb al cap i em faig torero o pilot d’aviació.
Aquesta mateixa enquesta, passada entre els nostres adolescents, no crec que – globalització en mà – diferís gaire. Potser sí que, amb la incorporació dels ordinadors a les aules, uns quants dirien de ser com en Bill Gates, però ho dirien pensant també en el comptecorrent i el poder. I encara n’hi ha que acusen els joves de no saber què volen!
En el que concideixen els joves d’allà i d’aquí, sense distinció de gènere ni creença, és a no voler ser mestres ni professors. Senyal, doncs, que l’ensenyament no està tan malament.
Jordi Estrada, Què vols ser de gran?, Regió 7, 24/10/2009
Fa un parell de dècades, el fill d’aquell vailet hauria dit que volia ser funcionari, empleat de la Caixa o paleta, captivat per la dolça melodia dels Hamelins de la construcció. Ara, els néts tant poden dir-te que volen ser mossos o pensionistes; això si no hi posen cara d’estaquirots, com volent significar: “I jo què sé!”. Igual que si els demanessin què opinen de les dentadures postisses dels ximpanzés. I el temps, el que diu, és que la vida és allò que passa mentre un es va preguntant què voldrà ser de gran, o què hauria volgut ser.
Dic això perquè en una enquesta recent als estudiants italians dels primers cursos de secundària, la majoria de nois han contestat que, de grans, volen ser futbolistes. I les noies, famoses. Com a segona opció, elles han respost velines (hostesses televisives) i ells han arronsat les espatlles: què més es pot ser, si no calciatori?
És evident que quan els nois diuen de ser futbolistes no ho diuen pensant en l’esforç i els sacrificis que reclama l’ofici, sinó en els beneficis dels diners, la popularitat i la fama. Elles, d’altra banda, aspiren a ser famoses, tant com jo aspiro a ser alt, jove i ric quan em jubili, si abans no em dóna un tomb al cap i em faig torero o pilot d’aviació.
Aquesta mateixa enquesta, passada entre els nostres adolescents, no crec que – globalització en mà – diferís gaire. Potser sí que, amb la incorporació dels ordinadors a les aules, uns quants dirien de ser com en Bill Gates, però ho dirien pensant també en el comptecorrent i el poder. I encara n’hi ha que acusen els joves de no saber què volen!
En el que concideixen els joves d’allà i d’aquí, sense distinció de gènere ni creença, és a no voler ser mestres ni professors. Senyal, doncs, que l’ensenyament no està tan malament.
Jordi Estrada, Què vols ser de gran?, Regió 7, 24/10/2009
Comentaris