Perplexitat i veritat.



És impossible buscar la veritat si no tenim capacitat per a la perplexitat. La perplexitat implica establir una distància, una separació, veure d’una altra manera allò que tenim davant de nosaltres. Segons Aristòtil, la filosofia comença quan descobrim que la realitat no és tan evident como podria semblar-nos a simple vista. Només quan assolim aquesta distància, les coses se’ns presenten d’una manera diferent; elles mateixes provoquen preguntes, es manifesten plenes de contradiccions, susciten problemes. En poques paraules, ens impulsen a investigar. (...)
La filosofia consisteix a no deixar de sorprendre’s. És això el que, segons Aristòtil, constitueix la seva raó de ser. Igual que Plató, la filosofia qüestiona el terra que trepitgem. És una cosa que està intrínsecament relacionada amb el desig que l’empeny. La recerca de la saviesa implica un tipus d’indagació que, com assenyala Aristòtil, es troba convenientment deslliurat de qualsevol consideració pràctica. No filosofem perquè podem extreure d’això una utilitat. Al contrari: com ens recorda el passatge inicial de la Metafísica, “els homes per naturalesa volen saber”. (48-49)
La filosofia significa reconèixer la possibilitat d’un plaer específic, un gaudi especial que només pot aparèixer tan bon punt com s’han satisfet “les coses necessàries d’aquesta vida”. És l’únic saber realment lliure. Tal com suggereix Aristòtil, requereix la folgança de qui té les necessitats cobertes, de qui no ha de retre comptes del seu temps a cap amo, de qui no ha de “treballar” per guanyar-se la vida, perquè no és esclau de ningú, ni tan sols del seu propi temps. Només qui disposa del seu temps, pot “perdre el temps” fent filosofia. (49)

 Nemrod Carrasco, Viaje al centro de la Filosofía, Paidós, Barcelona 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"