Perplexitat i veritat.
És impossible buscar la veritat si no tenim capacitat per a la perplexitat.
La perplexitat implica establir una distància, una separació, veure d’una altra
manera allò que tenim davant de nosaltres. Segons Aristòtil, la filosofia comença quan descobrim que la realitat no
és tan evident como podria semblar-nos a simple vista. Només quan assolim
aquesta distància, les coses se’ns presenten d’una manera diferent; elles
mateixes provoquen preguntes, es manifesten plenes de contradiccions, susciten
problemes. En poques paraules, ens impulsen a investigar. (...)
La filosofia consisteix a no deixar de sorprendre’s. És això el que, segons
Aristòtil, constitueix la seva raó
de ser. Igual que Plató, la
filosofia qüestiona el terra que trepitgem. És una cosa que està intrínsecament
relacionada amb el desig que l’empeny. La recerca de la saviesa implica un
tipus d’indagació que, com assenyala Aristòtil,
es troba convenientment deslliurat de qualsevol consideració pràctica. No
filosofem perquè podem extreure d’això una utilitat. Al contrari: com ens
recorda el passatge inicial de la Metafísica,
“els homes per naturalesa volen saber”. (48-49)
La filosofia significa reconèixer la possibilitat d’un plaer específic, un
gaudi especial que només pot aparèixer tan bon punt com s’han satisfet “les
coses necessàries d’aquesta vida”. És l’únic saber realment lliure. Tal com
suggereix Aristòtil, requereix la
folgança de qui té les necessitats cobertes, de qui no ha de retre comptes del
seu temps a cap amo, de qui no ha de “treballar” per guanyar-se la vida, perquè
no és esclau de ningú, ni tan sols del seu propi temps. Només qui disposa del
seu temps, pot “perdre el temps” fent filosofia. (49)
Comentaris