El Gran Inquisidor (dividit en 3 escenes)

 

PRIMERA ESCENA (TAVERNA PLENA DE GENT) 

En una taverna plena de gent, dos joves parlen entre ells.

IVAN (el que sembla més gran dels dos): Als joves ens toca resoldre les qüestions eternes, vet aquí la nostra finalitat. Justament ara, que els vells s’estan dedicant tots els seus esforços a les coses pràctiques. (mira a la gent que parla entre ells)

He estat observant-te aquest últims dies, sembles inquiet, suposo que em vols preguntar alguna cosa. Em vols preguntar si crec o no crec, si tinc fe o no en tinc. ¿És o no és així?

ALIOIXA (somrient): És posible que sigui així. No t’estaràs emfotent de mi, Ivan?

IVAN: Emfotem-me? Alioixa, mira’am a la cara: jo també soc jove, com tu, amb l’única diferència, potser, que no soc un novici com tu. Fixa-t’hi, per exemple, en aquesta taverna fastigosa: la gent es reuneix, seuen en un racó. Abans no es coneixien; però, tant bon punt hi surtin, estarán quaranta anys sense saber uns dels altres; aleshores ¿de què poden parlar en aquests moments que comparteixen a la taverna? De les qüestions crucials, de què si no: ¿Existeix Déu? ¿Existeix la immortalitat? I els que no creuen en Déu, bé, aquests parlen del socialismo, de l’anarquisme, de la reorganització de tota la humanitat segons unes noves bases, la qual cosa és tan brutalment complexa com l’altra: són al cap i a la fi les mateixes qüestions, només que mirades des de l’extrem oposat. 

ALIOIXA (sense deixar de mirar a IVAN amb un somriure seré i inquisitiu): Estic d’acord amb tu, com tu dius són les qüestions crucials, i estan per sobre de tot, com ha de ser.

IVAN: Bé, digue’m, per on vols començar? Tu manes: ¿Comencem per Déu? ¿Existeix o no existeix?

ALIOIXA (mirant al seu germà de forma inquisitiva): Comença per on vulguis. Ahir vas declarar a casa del pare que Déu no existex.

IVAN: És cert. Ahir a casa del vell, després de dinar, vaig tractar de punxar-te amb aquestes qüestions, i vaig veure la lluentor dels teus ulls. Però ara tinc ganes de parlar amb tu a soles. T’ho dic molt seriosament, Alioixa, perquè no tinc cap amic. Vull intentar-ho. (pausa). Afigura’t, doncs, que admeto potser que Déu existeix (rient); ¿a què això no t’ho esperaves, oi?

ALIOIXA: Sens dubte, si és que no m’estiguis prenent el pél.

IVAN: Prenent el pél? Ahir ja em van dir que prenia el pél a tothom. Veuràs, germanet, hi havia un vell pecador francés del segle XVIII va dir que si no hagués Déu, s’hauria d’inventar. I, efectivament, l’home ha inventat Déu. I, el més estrany, el més curiós, no és que Déu existeixi realment, el més curiós és que aquesta curiosa idea, la idea d’un Déu imprescindible, hagi pogut infiltrar-se en el cap d’un animal tan salvatge i malvat com l’ésser humà, fins al punt que li sigui sagrada. (pausa)

Imagina’t aquesta situación basada en un fet real: una nena petita de cinc anys, un pare i una mare, “gent respectable, amb una bona posición, cultes i educats”, odien la seva petita filla. En tot home, sense cap dubte, s’amaga una fera, una fera dins seu, una fera que s’excita voluptuosament amb els crits d’una víctima desvalguda. A aquesta pobre nena els seus pares civilitzats la sotmetien a torments inimaginables; cops de puny, tepitjades, crits, fuetades  …. A les nits glaçades d’hivern moltes nits la tancaven a la comuna, i tot perquè era incapaç de retenir les seves necessitats, com si una criatura de cinc anys, en aquesta edat, pogués demanar aquestes coses; a més, li empastifaven la cara amb els seus propis excrements i l’obligaven a menjarse’ls, ¡i era la seva mare, la seva pròpia mare, qui l’obligava a fer-ho! ¿T’imagines aquesta pobre criatura, en aquell lloc miserable, fosc i fred, plorant, demanant al “bon Déu” que l’ajudés?... ¿Aconsegueixes entendre aquest absurd, germà meu? (pausa)

Diuen que sense tot això no podría existir la humanitat a la terra, ja que desconeixeria el bé i el mal. ¿Quina falta faria conèixer aquest diabòlic bé i aquest mal? ¿Per què el preu d’aquest coneixement és tan car? No hi ha coneixement en el món que valgui les llàgrimes d’un nen. ¿Quin necessita tot aquest absurd? (pausa, observa a Alishosa)

Sembles una mica alterat Alioixa, si vols ho deixo.

ALIOIXA: No et preocupis, jo també vull aturmentar-me (balbucejà). Però, per què vols posar-me a prova (afligit)?. ¿M’ho vols dir d’una vegada?

IVAN: Digue’m sense embuts, vull que responguis amb tota sinceritat: imagina’t que has de construir l’edifici del destí humà, amb la intenció de fer feliç tota la humanitat, proporcionant-li al fi, pau i tranquil·litat; però per aconseguir-ho havies de torturar, inevitablemente i inexcusablement, a una sola criatura, posem el cas d’aquesta nena petita, eixecar l’edifici de la felicitat futura sobre aquest patiment. En aquestes condicions, ¿estaries disposat a ser l’arquitecte? ¡Respon-me i no em menteixis!

ALIOIXA (amb veu baixa): No, no hi estaria disposat.

IVAN: ¿I pots admetre la idea que la gent per a la que construeixes l’edifici consentís aconseguir la felicitat sobre la intolerable sang de la petita martiritzada i visqués després feliç pels segles dels segles?

Vull descubrir quin sentit ha tingut tot això. Si s’ha de patir per comprar amb el nostre patiment l’harmonia eterna, ¿per què el patiment d’aquesta nena, i d’altres nens i nenes com ella? Podries explicar-m’ho? Per què els toca contribuir a l’harmonia futura amb els seus sofriments? ¿Per què han de ser matèria amb la que adobar la futura harmonia de no se sap qui? No és que no accepti Déu, enten-me bé, és el món creat per Ell, aquest món de Déu, el que no accepto, ni l’accepto ni estic disposat a acceptar-ho.

ALIOSHA (amb els ulls lluents): No, no ho puc admetre. (pausa) En tot cas, també a casa del pare et preguntaves si podria haver en tot el món un Ésser que pogués perdonar i tingués dret a fer-ho. Doncs aquest Ésser existeix i pot perdonar-ho tot i a tothom, perquè ha vessat la seva sang innocent per tots i per tot. Tu t’has oblida’t d’Ell, però és sobre Ell, justament, sobre qui se sosté tot aquest edifici. 

IVAN: Ah! Sabia que sortiria, l’”únic sense pecat” i “la seva sang” No, no m’he oblidat d’Ell; tot el contrari, m’estranyava que triguessis tant a esmentar-ho. (pausa) ¿Saps una cosa Alioixa? Riuràs, però fa cosa d’un any vaig compondre un escrit. Si em fas el favor perdent uns minuts, m’agradaria que te l’expliqués.

ALIOIXA: D’acord, soc tot orelles.

IVAN: L’escrit es diu El gran inquisidor; una cosa una mica boja, però m’agradaria que l’escoltessis.  

SEGONA ESCENA (carrers de Sevilla)

IVAN: L’acció passa, en el segle XVI, a Sevilla, en els temps més terribles de la Inquisició, quan a diari fogueres, en magnífics “autos de fe”, cremaven els heretges pèrfids per glorificar Déu. Déu (Jesús) no aprofità aquell moment per fer el seu promès retorn, tal como s’havia de presentar en la fi dels temps, de forma sobtada. No, només va voler visitar breument els seus fills, justament, quan més flamejaven les fogueres dels heretges. Per la seva misericòrdia infinita, va caminar un cop més entre la gent, amb la mateixa forma humana que havia tingut mentre habitava enmig dels homes quinze segles abans. Es va fer veure pels carrerons tòrrits de la ciutat andalusa, quan allà al vespre anterior, en un grandiós auto de fe, en presència del rei, de la cort, dels cavallers, de cardenals i de cortesanes més encisadores, davant de la nombrosa població de Sevilla, el gran inquisidor havia fet cremar al voltant d’un centenar de heretges ad meiorem gloriam Dei.

Va aparèixer en silenci, discretament, però tothom, per estrany que sembli, el va reconèixer. La gent, arrossegada per una força irresistible, s’adreçava a Ell, el rodejava, s’amontegava al seu voltant, el seguia. Ell avançava en silenci entre la multitud, amb un somriure callat d’infinita compassió. Cremava en el seu cor el sol de l’amor, emergien dels seus ulls els raigs de la llum, de la il·luminació i de la Força i, vessant sobre els homes, va despertar en els seus cors un amor recíproc. Va estendre els seus braços cap a ells, els va beneir i, en contacte amb Ell, va sorgir una força de salut. Un ancià, cec des que era infant, crida emmig de la gent: “¡Guareix-me, Senyor, i axí podré veure’t!” i tot seguit li cauen una mena d’escames dels ulls, i el cec va veure al Senyor. El poble va besar la terra que ell trepitxava. Els nens li llançaven flors al seu pas, proclamaven i cantaven: “¡Hosanna!”, “És Ell, és Ell –repetia tothom-, ha de ser Ell, no podía ser un altre”. Va ressucitar, a més, una doncella que li van dipositar als seus peus.

La gent estava emocionada, hi havia crits i plors; i en aquell mateix instant va creuar la plaça de la catedral el gran cardenal, el gran inquisidor. Era un ancià de quasi noranta anys, alt, prim, de rostre eixut, amb els ulls enfonsants, però que encara lluien com a guspires de foc. Ahir vestia de forma esplèndida mentre cremava els enemics de la fe romana; avui, ara, no portava més que el seu vell i aspre hàbit monàstic. A una distància prudencial, el seguien els seus auxiliar i servents sinistres, així com la guardia “sagrada”. S’aturà davant la multitud i observà tot des de lluny. Va observar com el cec de naixement veia i com la doncella tornava a viure, llavors l’expressió del seu rostre se li va enfosquir. Va arrufar les seves poblades celles emblanquinades, i el seu esguard va resplandir amb un foc sinistre. Va estendre el seu dit índex i va ordenar als seus guàrdies que el detinguin. I va ser tan gan el seu poder, tenia al poble tan ben adoctrinat, sotmès i habituat a obeir, tremolant a les seves ordres, que la massa d’immediat es va obrir al pas dels guàrdies, i emmig d’un silenci sepulcral que es va fer de sobte, com un sol home, es va ajupir davant el pas de l’ancià inquisidor, el qual, sense dir paraula, va beneir-la i va seguir el seu camí. La guàrdia va conduir el presoner a una masmorra fosca i tenebrosa, en el vell casalot del Sant Ofici i allà el va deixar tancat.

TERCERA ESCENA (MASMORRA DE LA INQUISICIÓ)

IVAN: El dia mor, cau la nit, la sufocant i asfixiant nit sevillana. L’aire feia olor a llorer i llimoner. Emmig de les tenebres profundes, es va obrir la porta de ferro del calabós i el gran inquisidor en persona va entrar lentament amb una llàntia encesa a la mà. Anava sol, darrera seu la porta es va tancar d’immediat. Es va aturar prop del llindar i es va quedar un temps, un minut, potser més, contemplant el rostre del presoner.

Per fi, apropant-se lentament, va deixar la llàntia sobre la taula i va dir:

GRAN INQUISIDOR: ¿Ets Tu? ¿Tu? (i sense rebre resposta va afegir). No cal que responguis, calla. A més, ¿què em podries dir? Sé el que em diries. No tens dret a afegir res del que ja has dit. ¿Per què véns a fer-nos la guitza? Perquè Tu has vingut a emprenya-nos i també ho saps. Però, potser no saps el que et passarà demà. Jo no sé qui ets ni vull saber-ho, si de debò ets Tu o només una aparença teva, tant m’hi fa, demà et condemnaré i et faré cremar a la foguera, com el més roí dels heretges, només cladrà un sol gest meu perquè la mateixa gent que avui t’ha besat els peus demà es precipitarà a atiar les brases de la teva foguera, ¿ho saps? Sí, pot ser que ho sàpigues. (sense apartar la seva mirada del presoner. El presoner, però, li va retornar la mirada sense dir res).

Tú li has cedit tot al Papa, així que ara tot està en mans del Papa, millor que no haguessis vingut a destorbar, si més no fes-ho més tard a l’hora assenyalada. ¿Tens dret a revelar-nos un sol dels misteris del món d’on has vingut? (li pregunta l’inquisidor, i ell mateix li respon) No, no hi tens dret a fer-ho. No pots treure els homes de la seva llibertat, una llibertat que tant vas defensar quan estaves entre nosaltres. Tot el que diguis ara atemptaria contra la llibertat dels homes, ja que es presentaria com un miracle; en canvi, fa mil cinc cents anys, aquesta llibertat era el més valuós per a Tu. Vas ser Tu qui llavors va repetir: “Vull que sigueu lliures”. Doncs bé, ja has vist el resultat, com son de lliures els homes (va afegir amb un somriure reflexiu). Sí, tot això ens ha servit de molt (seguint mirant-lo amb serenitat), per fi hem acabat l’obra en el teu nom. Quinze segles de patiment ens ha costat aquesta llibertat, però aquest assumpte ja està resolt. ¿No ho veus així? ¿Per què em mires amb cara submissa i no em concedeixes tan sols la teva indignació? Has de saber que ara, en els nostres dies, aquells homes estan molt més segurs que mai. Ells que són totalment lliures ens han portat la seva llibertat i l’han dipositat dòcilment als nostres peus. Això ho han fet ells, ¿era aquesta la llibertat que somniaves?

Doncs, el que s’ha fet possible per primer cop a la història és pensar en la felicitat de l’ésser humà. Els homes foren creats amb una naturalesa rebel; ¿com els rebels poden ser feliços? T’havien avisat, no et van faltar advertències i consells, però no en vas fer cas; vas rebutjar l’únic camí que conduïa a la felicitat dels homes; això no obstant, quan ens vas deixar, per sort, vas posar la teva obra en les nostres mans. Ho vas prometre, ens vas atorgar el dret a fer i a desfer, i ara, per descomptat, no pensis tan sols que ens treuràs aquest privilegi. ¿Per què has vingut a molestar-nos?

Un esperit tan terrible com intel·ligent va dialogar amb Tu en el desert i, segons diuen els llibres, et va temptar. ¿És cert? ¿Podria afirmar-se alguna cosa més verdadera que aquells tres desafiaments que et va formular, i que Tu vas rebutjar, i que es coneixen com les tres temptacions? I és que, si algun dia s’ha produït algun miracle a la terra realment grandiós va ser precisament aquell, el dia de les tres temptacions. La simple formulació d’aquestes tres preguntes ja va ser un miracle. Només per aquestes preguntes, pel simple miracle de la seva formulació, es comprèn que no es tractava d’una intel·ligència humana corrent, sinó d’una intel·ligència eterna i absoluta. I és que en aquestes preguntes estava concentrada i profetitzada tota la història successiva de la humanitat i en elles es presentaven els tres models als que es redueixen totes les irresolubles contradiccions de la naturalesa humana a la terra. En aquell moment, això no podia ser tan evident, ja que desconeixíem el futur; però ara, quinze segles després, veiem com en aquestes tres preguntes està tot previst i profetitzat, i s’han justificat fins al punt que és impossible afegir-ne ni treure’n res.

(3 temptacions: 1) pots convertir les pedres en pa? 2) series capaç de llançar-te des del cim més alt i demanar als teus àngels que et vinguessin a recollir abans de col·lisionar amb el terra? i 3) series capaç d’adorar-me si et concedís totes les coses del món que volguessis?)

Així doncs, tu decideixes qui tenia raó: ¿Tu o aquell gran esperit que et va interrogar? Recorda la primera pregunta; si no era així literalment, el seu sentit era aquest: “Tú pretens venir al món, i véns amb les mans buides, amb una vaga promesa de llibertat, una llibertat que ells, en la seva simplicitat i en la seva arbitrarietat innata, ni tans sols son capaços de concebre; una llibertat que tenen i que els fa por, perquè mai no ha existit per a l’home i per a la societat humana res més insoportable que la llibertat. ¿Veus aquestes pedres d’aquest desert àrid i ardent? Transforma-les en pans i la humanitat et seguirà com un ramat de xais, agraït i dòcil, tot i que sempre estarà tremolant de por davant la possibilitat que li treguis la teva mà i els deixis sense pa.

Però Tu no vas voler privar l’home de llibertat i vas rebutjar la proposta, doncs, ¿quina llibertat pots tenir, vas pensar, si l’obediència es compra amb pa? Vas replicar que no només de pa viu l’home, però has de saber que en nom d’aquest pa terrenal es rebelarà contra Tu l’esperit de la terra … Has de saber que passaran els segles i la humanitat proclamarà, per boca de la saviesa i de la ciencia, que no existeix el crim ni, per tant, el pecat, sinó que existeixen persones que passen gana.

I després d’haver patit vindran a buscar-nos un altre cop i en trobar-nos, ens imploraran: “¡Doneu-nos de menjar, perquè aquells que ens vam prometre el foc del cel no ho ens l’han donat!” I llavors acabarem d’edificar la seva torre, perquè només l’acabaran aquells que donin de menjar, i només nosaltres els donarem de menjar però en el teu nom, i mentirem en dir que ho fem en el teu nom. ¡Oh, mai, mai no podran alimentar-se sense nosaltres! Cap ciència els proporcionarà pa mentre segueixen sent lliures, però al final dipositaran la seva llibertat als nostres peus, dient: “Feu-no esclaus, però atipeu-nos”. Comprendran finalment que la llibertat i el pa terrenal en abundància per a tothom són incompatibles. Es convenceran també que mai no podran ser lliures perquè son febles, depravats, mesquins i rebels.  Tu els vas prometre el pa celestial, però, encara admeten que et seguissin, mil i decenes de mils d’éssers humans, ¿què seria dels milions i decenes de mils de milions que són incapaços de prescindir del pa terrenal a canvi del celestial? ¡O és que reserves el teu amor per als primers, pocs, forts i poderosos, mentre que la resta, que són incontables com la sorra del desert, que t’estimen malgrat ser febles, només han de servir com a material per als forts i poderosos? No, per a nosaltres també els febles són dignes d’amor. Són depravats i rebels, però finalment també ells es tornaran submissos. Es quedaran meravellats i ens tindran com a déus, perquè, posant-nos al seu davant, haurem de carregar amb la seva llibertat i regnar sobre ells: ¡així d’espantosa será la idea de ser lliures! Però els direm que som els teus deixebles i que regnem en el teu nom. Un cop més els mentirem i a Tu et mantindrem allunyat. Aquest engany será el nostre turment, ja que ens ha obligat a mentir. Aquest és el sentit de la primera pregunta del desert, aquella que vas rebutjar en nom de la llibertat, que vas situar-la per sobre de tot. El cert és que amb aquesta pregunta es tanca el gran secret d’aquest món. D’haver acceptat “els pans”, hauries respos a aquesta pregunta angoixant, eterna i universal de la humanitat: “Davant de qui ens agenollem?” Per a l’home no hi ha preocupació més constant i penosa, tan bon punt ha assolit la llibertat: ¿davant de qui ens hem d’agenollar? El que busca l’home és agenollar-se davant alguna cosa indiscutible, tan indiscutible que tots els homes accedissin a reverenciar-la amb unanimitat. Ja que tot l’afany d’aquestes criatures és trobar allò en el que tothom cregui i reverenciï, tots, necessàriament. I aquesta necessitat de comunió en la submissió constitueix el més gran turment de cada individu, així com de la humanitat en general, des de l’origen del temps. Per culpa d’aquesta submissió col·lectiva els homes s’han exterminat a cop d’espasa. Han creat déus i s’han desafiat dient: “¡Renuncieu als vostres déus i veniu adorar els nostres, si no voleu la mort per a vosaltres i per als vostres déus.! I així seguirà sent fins al final dels temps: inclús quan els déus desapareguin, els homes seguiran postrant-se davant d’ídols. Tu ho coneixies, no podies negar haver conegut aquest secret essencial de la naturalesa humana, però vas renunciar a l’única bandera infal·lible que t’havien ofert per obligar a tothom a agenollar-se davant de Tu sense cap discussió: la bandera del pa terrenal, a la que vas renunciar en nom de la llibertat, del pa celestial. Fixa’t-hi en el que ha passat després. ¡I sempre en nom de la llibertat! T’ho torno a repetir, que no hi ha per a l’home més gran preocupació que la de trobar algú a qui lliurar, quan més aviat millor, la seva llibertat, amb la que neix aquest ésser tan desgraciat. Però només qui tranquil·litza la seva consciència aconsegueix canviar la llibertat dels homes. Amb el pa es posava en les seves mans una bandera infal·lible: si li dones pa a un home, s’agenollarà davant teu; però si algú s’apodera de la seva consciència, aquest menysprearà el teu pa i anirà darrera del que l’ha seduit. En això tens raó. I és que el millor de l’existència humana no consisteix només a viure, sinó a saber perquè es viu. Sense una idea concreta del sentit de la seva vida, l’home no vol viure i prefereix la mort abans de la vida, per molt que nedi en l’abundància. I, tanmateix, ja veus el que va passar: en comptes de limitar la llibertat dels homes, ¡Tu la vas multiplicar! ¿o potser t’havies oblidat que l’home aprecia més la tranquil·litat o inclús la mort que la llibertat de discernir el bé i el mal? No hi ha res que sedueixi más a l’home que el lliure albir, però tampoc hi ha res que el faci més infeliç. Doncs bé, en comptes d’establir unes bases firmes per tranquil·litzar definitivament la consciència de la gent, vas preferir portar-lo pel camí de l’extraordinari, misteriós i indefinit, tot allò que està fora de l’abast de les forces humanes, actuant com si no els estimessis; ¡i això ho vas fer Tu!, ni més ni menys, ¡Tu que havies vingut a donar la vida per a ells! En comptes de sotmetre la llibertat humana, la vas ampliar, aclaparant amb els teus turments el regne espiritual dels homes pels segles dels segles. Pretenies que l’home t’estimés lliurement, que et seguís per la seva pròpia voluntat, seduit i captivat per tu. En comptes de sotmetre’l al rigor de la vella llei, l’home, de cor lliure, havia de discernir el bé i el mal, sense altra guia que la teva imatge davant dels seus ulls. Però, ¿de veritat no vas preveure que l’home acabaria renegant de Tu i que acabaria posant en qüestió la teva imatge, la teva veritat, oprimit per la càrrega espantosa del lliure albir? Proclamarà al final que la veritat no està en Tu, ja que era impossible deixar-los en la gran torbació i davant del que vas fer, carregant-lo de preocupacions i problemas irresolubles. Així, Tu mateix vas crear les bases per a la ruïna del teu regne, i a ningú pots culpar más que a Tu. ¿És que era això el que t’havies proposat des del principi?  

Hi ha tres forces en la terra capaces de sotmetre per a sempre la consciència dels homes: el misteri, el miracles i l’autoritat. Tu vas rebutjar les tres i vas donar exemple.

Quan l’esperit terrible et va transportar a dalt de tot del temple i et va dir: “Si vols saber si ets fill de Déu, tira’t al buit, sense por, perquè els àngels et sostindran, no cauràs ni et faràs cap mal, perquè saps que ets el fill de Déu”, però Tu, després d’escoltar-lo, vas rebutjar la seva proposició, no vas accedir i no et vas tirar al buit. Oh, sí, vas actuar com un Déu, mostrant orgull i grandesa, però la humanitat ¿està formada per déus? ¿És propi de la naturalesa d’aquesta tribu degraciada resignar-se als terribles patiments que comporta la vida? Oh, Tu sabies que la teva proesa seria coneguda per tothom, i esperaves que l’home, seguint-te a Tu, també creuria en Déu, sense necessitat de miracles. Però ignoraves que l’home, tan bon punt qüestiona el miracle, qüestiona també Deú, perquè l’home busca el miracle més que a Déu. I, com a l’home li manquen forces per prescindir de miracles, es crea els seus propis miracles, i s’inclina davant dels prodigis del bruixot, del curandero, tot i que sigui cent cops rebel, herètic i ateu. Tu no vas baixar de la creu quan et cridaven, burlant-se i provocant-te: “Baixa de la creu i creurem en Tu”. No vas baixar, perquè no volies esclavitzar l’home amb un miracle, buscaves una fe lliure, no una fe miraculosa. Un altre cop et vas crear una idea massa elevada dels homes: són esclaus tot i que hagin estat creats rebels. Examina els fets i jutja per Tu mateix: ja han transcorregut quinze segles i observa fins a on arribat els homes que Tu vas eixecar. L’home és una criatura més feble i mesquina del que t’imaginaves. L’homes és frágil i vil. És com els alumnes d’una classe que s’han rebelat contra el seu mestre. Al final, per molt rebels que siguin, mancats de força, no serán capaços de mantenir durant molt de temps la seva rebelió. Acabaran comprenent que el seu Creador els ha enganyat: creant-los rebels no poden cumplir els seus desitjos de llibertat. I així  ho proclamaran desesperats. ¡Aquesta és la situació dels homes després de tot el que has patit per la seva llibertat!

Nosaltres hem corregit la teva obra, basant-la en el misteri, els miracles i l’autoritat. I la gent s’alegra en veure’s conduïda de nou com un ramat i en comprobar que ja no pesa sobre el seu cor un do tan terrible. Digue’m si no hem fet fé en predicar i obrar d’aquesta manera ¿No estimaven la humanitat quan reconeixiem humilment la seva impotència, quan apaivagavem la seva càrrega amb amor, quan inclús toleravem el pecat, sempre que pequés amb el nostre consentiment? Llavors, ¿per què has tornat per entorpir la nostra obra? I ¿per què em mires ara en silenci, fixament, amb els teus ulls dolços? Jo no aspiro al teu amor, tampoc t’estimo. No puc amagar-te el nostre secret. Però és possible que prefereixes escoltar-lo dels meus llavis. Doncs bé, escolta: fa temps que ja no estem amb tu, sinó amb ell, ¡aquest és el nostre secret! Fa vuit segles que vam acceptar d’ell allò que Tu vas rebutjar: l’últim do que et va oferir va ser mostrar-te tots els regnes terrenals; doncs d’ell vam rebre Roma i l’espasa del Cèsar i ens vam declarar reis de la terra, els únics reis, per bé que encara no hem pogut culminar del tot aquesta empresa. 

Has de saber que no et tinc por. Has de saber també que jo he estat en el desert, que també m’he alimentat d’insectes i arrels, que jo m’estava preparant per formar part del nombre dels teus escollits. Però un dia vaig obrir els ulls i no vaig voler participar d’aquella bogeria. Vaig tornar sobre els meus passos i em vaig unir al grup dels que han corregit la teva obra. Això és el que ha de complir-se i així s’edificarà el nostre regne. T’ho repeteixo, demà mateix veuràs com aquest ramat obedient es precipitarà a atiar les brases de la teva foguera, on et cremaré per haver vingut a molestar. Ja que ningú s’ha merescut la nostra foguera més que Tu. Demà et cremaré.

IVAN: Quan l’inquisidor va acabar el seu discurs, es va quedar quiet, esperant una estona perquè el seu presoner el respongués. El silenci d’aquest li va resultar penós. S’havia fixat que el captiu no havia fet una altra cosa que mirar-lo detingudament, en silenci, sense apartar la vista dels seus ulls i, aparentment, sense intenció de respondre’l. Però de sobte, es va apropar i va besar els llavis de l’ancià. Aquesta va ser tota la seva resposta. El vell es va estremir i es va dirigir a la porta, la va obrir i li va dir:

GRAN INQUISIDOR: ¡Ves-t’en d’aquí i no tornis més! ¡No tornis mai, mai, mai més! 

(El presoner va marxar i entre els foscos carrerons de Sevilla va desaparèixer) (321-343)

Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov, traducció de Joan Sales, Club Editor, Barcelona 2016