Allò pensat i allò existent.

“… tal argumento (el argumento ontológico), que irritaba al ilustrado Kant,  se apoya en la necesidad absoluta de que lo intelectual y lo material, el pensamiento y la existencia, sean dos lados de la misma experiencia.” (Ignacio Castro Rey, Los odios y los días, Pre-textos, Valencia 2026,  pàg. 22)

Kant, és l'autor o el generador d'una manera d'entendre la filosofia, que potser ha estat determinant en el desenvolupament del pensament fins als nostres dies, en què, curiosament, coneixement i existència van de la mà. Allò en si, ho podem pensar, sosté Kant, però no conèixer-ho. Tanmateix, en l'àmbit fenomènic, allò que es dóna en l'experiència, el pensament va intrínsecament unit a la realitat. Entre pensament i ésser hi ha una correlació, l'un no es dóna sense l'altre. En canvi, a allò en si, l’afora més absolut, no s'hi pot arribar. Per més que ho intentem, no podem anar més enllà de la nostra consciència i llenguatge. El que existeix no és res més que el fruit de la determinació d'alguna consciència que intenta pensar-ho. Un exemple: pensa en aquest arbre perdut al més recòndit de la selva amazònica que cau sobre un riu; en aquest precís moment aquest arbre automàticament es converteix en un "arbre-per a-tu. Qualsevol intent d'anar més enllà del propi subjecte per tocar "allò real" acaba incorporant-lo dins del marc del propi pensament, No podem pensar alguna cosa sense pensar-ho. És un argument que sembla lògicament imbatible. Fins i tot funciona quan es planteja l'exemple contrari: intenta no pensar en l'existència contrari. inútil, l'elefant rosa no s'esborra de la teva ment encara que t'esforcis.

A Descartes, per la seva banda, la unitat necessària entre pensament i existència que planteja l'argument ontològic certifica i acredita allò objectiu, és a dir, allò que existeix en si, que està més enllà del subjecte, independent de si és pensat o no, allò que per Descartes eren les qualitats primàries, allò expressable en termes matemàtics, dit d'una altra manera, la substància extensa. Per tant, per al pensador francès hi ha realitats amb una existència totalment independent de l'existència d'algú o alguna cosa que pensi o conegui, però que encara així, són realitats en si que es poden conèixer. Fins i tot es pot aventurar afirmar l'existència de realitats encara no pensades o que hagin existit sense que un ésser racional s'hagi preocupat per pensar-les o conèixer-les, perquè potser aquest ésser en el seu moment no disposava dels mitjans per conèixer-les o pensar-les o simplement encara no havia fet acte de presència en el món (per exemple, l'origen de l'univers, l'aparició de la vida…)

Tornant a Kant, l'alemany sotmet l'argument ontològic a una contundent anàlisi: aquí allò pensable ja no determina l'existència per molt que s'introdueixi la infinita perfecció en el seu predicat, perquè allò pensat, Déu, Absolut, remet a una realitat que va més enllà del que marca l'experiència, allò fenomènic. Sempre podem concebre sense contradicció que un ens determinat existeixi o no existeixi.

Un dels desenvolupaments del cartesianisme va ser protagonitzat per La Mettrie, ja a l'època il•lustrada. Amb el seu home-màquina va reduir la realitat a substància extensa i va rebutjar allò que Descartes havia acuradament protegit, l'existència d'una realitat espiritual, la res cogitans. Per a Descartes, els animals, a diferència dels humans, no tenien ànima ni consciència, eren simples autòmats biològics més o menys sofisticats. El cos humà cartesià es concebia, això sí, com a màquina comparable a l'estructura mecànica d'un robot. Amb La Mettrie, el dualisme cartesià es va dissoldre: humans i animals compartien, a partir de llavors, la mateixa naturalesa mecànica i material.

Kant, malgrat dedicar la seva Crítica de la Raó Pura a delimitar l’àmbit del coneixement científic, va confessar en el pròleg de la segona edició que aquests límits tenien una intenció que anava més enllà d'allò teòric: el filòsof alemany temia que l'avenç de les propostes que defensaven entre altres La Mettrie transcendís els límits allò en si, on s'havia aixoplugat la llibertat, com a característica definitòria d'allò moral, alliberada de la fredor materialista. Preocupat per les nefastes conseqüències que podria tenir per a la moral, va separar allò teòric d'allò pràctic. “Vaig haver, afirma l'alemany, de suprimir el saber per deixar lloc a la fe”.

Allò pensat i existent donava pas a la justificació d'un àmbit de realitat indiferent a allò humà a Descartes, la matèria. La indistinció entre allò pensat i existent pròpia de l'argument ontològic permetia l'existència de realitats independents al fet de ser pensades per algú: les qualitats primàries, fins que finalment, en el pensament de La Mettrie l'objectiu existent va acabar arrasant el pensable subjectiu de la res pensant. Les idees de Descartes, molt curós a l'hora de traçar un un espai per salvaguardar allò espiritual, van desembocar en un lapse de poc menys d'un segle en un materialisme ateu insensible a allò espiritual, a allò no matematitzable. Amb les idees de Kant, en canvi, la prohibició del coneixement teòric per abordar allò espiritual, va deixar allò espiritual a les mans exclusives de la fe, ja que allò racional manifestava una especial repugnància cap a allò absolut. No obstant, la desautorització de la pretensió de pensar els absoluts, no va acabar amb ells. La victòria del fideisme, gràcies a Kant, es pot interpretar com el resultat inesperat de la crítica a la metafísica. El ressorgiment de la religiositat podria entendre's paradoxalment per l'acció destructiva que la filosofia il•lustrada va emprendre contra els absoluts de la filosofia anterior. Si la raó no pot provar ni desmentir res sobre l'Absolut, aleshores qualsevol creença sobre allò diví es torna legítima.

Manel Villar

Barcelona, 2 d’octubre 2026