Fer filosofia: saber distingir les veus dels ecos (3 d'abril a Manresa).
Els que no tinguin temps de llegir aquesta crònica sencera, que no la comencin.
Abstinguin-se d'iniciar la lectura els delerosos d'agafar una frase fora de context per posicionar-se tan abrandadament com fútil i ràpida a les xarxes socials. Aquest no és el seu espai. Aquest no és el seu terreny. Però si el que volen és ser partícips de l'interessant contingut de l'acte del Cicle per a mares i pares «Ensenyar a la manera de Merlí», que va tenir lloc dimarts al vespre a l'auditori de la Plana de l'Om de Manresa, passin i llegeixin. La introducció la va fer el mestre de Filosofia Manel Villar, que sense esbossar el més mínim somriure va fer que el públic es petés quan va explicar el mal que havia fet substituir les clatellades als alumnes de tota la vida pel racó de pensar.
L'efecte devastador, segons Villar, era que ara quan professors i famílies demanen als fills/alumnes que pensin, aquests es pregunten automàticament què han fet malament.
M'oblidava de subratllar que l'acte anava sobre l'aprenentatge des del punt de vista dels mestres de Filosofia, així que no es tractava de sortir corrents esparverats pels continguts políticament incorrectes sinó de provocar, qüestionar, disparar idees a l'aire i pensar, cosa que si no es disposa de temps és impossible i, a més, és molt cansat i dolorós perquè genera constantment «ferides en forma d'interrogants».
Nemrod Carrasco, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona i assessor de la sèrie Merlí, va recordar que el pensament ha de convulsionar, remoure els fonaments de les creences. Si no és així, el millor és que cadascú escrigui el llibre amb el qual se senti còmode llegint-lo i estigui la mar de satisfet amb ell mateix. De fet, el món és ple de gent encantada d'haver-se conegut, que a recer de la seva claca se sent a gust defensant aferrissadament posicions personals sospitosament semblants a les majoritàries en el seu grup de referència.
Villar i Carrasco van fer autocrítica reconeixent que la Filosofia s'havia deixat domesticar excessivament, però van recordar que era obligació de tothom posar fre a la voràgine de tendències que no porten enlloc, tertulians que en comptes de la tele haurien de ser al racó de pensar (no ho van dir, però intueixo que haurien optat animadament per un bon clatellot) i aprendre a distingir les veus dels ecos.
Anar a l'arrel dels assumptes, fracassar però intentar-ho és la recepta per no quedar-se satisfets a la superfície, perquè la vida és mar de fons. «Aprendre no és només processar informació», va dir Carrasco. Per començar va recordar la crucial importància d'escoltar com a pas previ al fet «que ens passin coses». Res a veure amb l'individu sepultat sota tones de notícies d'actualitat que no pot processar, que no entén, i menys si es dedica a fer passar informacions i opinions pel sedàs del seu punt de vista apriorístic.
«Escoltar ens porta a una destinació desconeguda». Res a veure amb tenir construïts amb quatre canyes alguns posicionaments i cridar anatema sobre el pensament que vessa. El totalitarisme, el feixisme és precisament això, per molt progre que es vulgui semblar. El forat negre en què es troba la Filosofia descavalcada de les assignatures instrumentals té molt a veure amb la renúncia en massa al pensament propi, amb la por a fer camí a còpia de preguntes sense resposta en comptes de caminar per una catifa d'eslògans ciclostilats.
«La Filosofia molesta», va dir Villar i, després, Carrasco va cridar l'atenció sobre l'enorme error que suposa «deixar d'escoltar al que ens qüestiona». I per poder escoltar i pensar, cal silenci i temps per establir connexions significatives.
Sobreestimulats, sobreinformats, sobreopinats, Carrasco va advocar per cridar: «Ja n'hi ha prou! Això no és vida!» i exercir la dissonància, la discrepància per posar a prova la matèria de la qual estan fets els que ens envolten.
Els professors de Filosofia van defensar que la crítica no ha de ser constructiva, van advertir que és ridícul que les famílies tinguin la pretensió d'estalviar als més joves les seves pròpies experiències. «Te la fotràs, t'adverteixo que te la fotràs», diem molts pares amb tanta bona fe que ignorem que «ningú ens pot protegir de l'experiència».
Francesc Galindo, Ensenyar i aprendre a la manera de Merlí, Regió 7 06/04/2018
Comentaris