La violència de la desigualtat.

El mapa de les psicopatologies està canviant amb la crisi social, m’explica un psiquiatre. Les patologies prenen formes molt més severes. Però, sobretot, es veuen les conseqüències devastadores de la pèrdua de reconeixement. Quan una persona que s’ha quedat sense feina surt al carrer i veu que hi ha gent del barri que deixa de saludar-la, s’ensorra. Va en la línia del que deia, en un debat recent, Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval: “El que realment transforma les persones que viuen en precarietat és la relació amb els altres. S’esfondren i cauen en la marginalitat quan constaten que el que estan patint no interessa a ningú. I les noves oportunitats només apareixen quan se senten escoltats i reconeguts”. Com més invisible és una persona o un grup social, més difícil és la seva recuperació. Els humans som vulnerables i, per tant, estem exposats al risc, però la precarietat ni és un destí ni és natural. Les condicions de la precarietat es creen socialment.

Tanmateix, em diu el meu interlocutor psiquiatre, el més greu és l’augment de la violència interfamiliar. L’atur, els salaris de misèria, els desnonaments, provoquen a la vegada fractures i reestructuracions familiars molt difícils de viure. El retorn a la casa dels pares de joves en situació difícil, a vegades amb fills i tot, les convivències forçades per falta de recursos, generen situacions extremadament dures. I apareixen problemes de violència difícils de reconduir i amb possibilitats d’extensió futura al carrer.

La desigualtat és molt destructora, també psicològicament. El ressentiment s’estén, amb tres enemics principals: els polítics, els bancs i els immigrants. Les pulsions nihilistes i totalitàries creixen. La pèrdua de l’autonomia personal resulta insuportable. Apareixen formes de solidaritat, d’atenció, de cura, que permeten el reconeixement i la recuperació de la dignitat com a persona. Però en una societat tan individualista costa molt teixir noves relacions socials fortes. Aquestes realitats no surten als debats polítics. I tanmateix és en aquest territori invisible on es juga en bona part la condició de societat lliure.

Josep Ramoneda, Violència, Ara, 02/03/2014