La crítica humeana a la idea de connexió necessària.

Veiem com un esdeveniment segueix un altre però no veiem que un esdeveniment causi un altre, és a dir, de forma necessària. En realitat movem el braç per cridar un taxi però no observem com opera la nostra voluntat sobre el nostre braç. Tal vegada pensàvem fer un senyal amb la mà quan passés un taxi, però aquesta intenció no fa que movem el braç. Podem canviar d´opinió en l´últim moment; després d´aquest últim moment no tenim la mínima intenció d´aixecar el braç, i tanmateix l´aixequem. Això no obstant estem acostumats a prendre un seguit de fets i a deduir un nou fet a partir d´ells. Veiem una bola de billar blanca colpejant una vermella que es cola per la tronera i pensem que el primer que hem observat causà el segon. Amb causar volem dir que el resultat havia de produir-se per necessitat. Tanmateix, aquesta necessitat no és quelcom que observem realment. Veiem que la primera bola colpeja la segona. Y que aquesta última es mou cap a la tronera. Això és tot el que veiem. Així doncs, la necessitat no pot considerar-se un fet corrent directament observable. (...) Hume arriba a la conclusió que la nostra fe en la necessitat no depèn de cap raó, és simplement un costum adquirit en observar que amb freqüència un fet segueix un altre.

(...) Hume afegeix que l´experiència només ens mostra que un esdeveniment segueix un altre contínuament. No esn mostra cap connexió secreta que els converteixi en inseparables.

Nicholas FearnZenón y la tortuga. Aprende a pensar como un filósofo, Grijalbo, Barna 2003

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"