Dret i caritat són antagònics.
 |
| by Chumy Chumez |
Tots sabem que la pobresa no havia desaparegut mai.
Tanmateix hem de reconèixer que tenia altres perfils, i altres dimensions,
sobretot si ho comparem amb el que volia dir ser pobre als anys quaranta,
cinquanta o, fins i tot, seixanta. Es parlava fins i tot de “pobresa
postmaterial”. I es feia esment, encertadament, que no tota pobresa estava
estrictament relacionada amb tenir o no tenir, sinó que també tenia a veure (i
segueix sent cert) amb temes com ara la solitud, la malaltia, la pèrdua de
sentit vital, etc. Tot això segueix existint i comptant, però tornem a tenir en
primera línia aquells que simplement no tenen…
Han tornat els pobres. I torna
també què fem per assegurar els seus drets més imprescindibles: treball, casa,
salut, educació… No estic exagerant. Hi ha llocs d’Espanya i de Catalunya on,
per exemple, els immigrants tenen dificultats a mantenir aquests drets si no
estan empadronats o si no poden acreditar que tenen feina. El més greu és ser
capaços d’entendre que el problema no és només d’ells, sinó també, i sobretot,
nostre. No és un problema de recollir diners i d’expressar així què ens
preocupa. És un tema de dignitat.
Com diu Galeano, el que dóna caritat ho fa
des de la jerarquia. El que és solidari, ho fa des del mateix pla que el que
pateix. Parlar de drets és parlar d’igualtat; parlar des del mateix nivell. Dret
i caritat són antagònics. Comença a ser hora de parlar de renda bàsica. De què
fem per assegurar un mínim a tothom. El dret a l’existència. Tenim l’obligació
social d’afrontar el tema. Encara que sigui per pur egoisme.
Encara que sigui
pel fet que el que passa a altres avui ens pot passar a nosaltres demà. Cal que
avancem cap a un constitucionalisme que incorpori la vida material i les
necessitats bàsiques com a béns comuns indiscutibles.
Joan Subirats, Drets del pobres, pobres drtes, Público, 20/02/2012
Comentaris