Els neutrins i el falsacionisme de Popper.
 |
| Karl Popper |
Abans que Einstein publiqués el seu famós article el 1905 ja hi havia
científics que coquetejaven amb la idea. Hendrik Antoon Lorentz o
Henri Poincaré són dos bons exemples que no van arribar a aventurar una
hipòtesi tan estranya a la intuïció humana. Però avui, més d'un segle després,
amb la teoria especial de la relativitat confirmada experimentalment una i mil
vegades, amb la teoria encaixant com peces d'un fi engranatge amb la resta de
les teories de la física, amb milers d'aplicacions funcionant en la nostra vida
quotidiana, amb una estructura matemàtica impecable suportant tot l'edifici, ara
resulta que un modest neutrí insinua que s'ha de tornar a començar. El que
llavors era gairebé impossible d'acceptar avui és gairebé impossible de
rebutjar. Perquè la comunitat científica és escèptica, molt escèptica. Gairebé
tots els físics que conec (entre els quals m'incloc) han promès «tallar-se el
guix» si el resultat es confirma (l'expressió és del físic del CERN Álvaro de
Rújula).
No és la primera vegada que es parla de velocitats superlumíniques tot i que
la teoria de la relativitat no ha estat mai en qüestió. Els neutrins sempre
s'havien portat bé i són moltes les carreres cronometrades entre el Sol i el
nostre planeta. ¿A què es deu la seva actual insolència? Poden passar tres
coses: 1) l'error és un cras error i d'aquesta manera no canvia (per
exemple, els neutrins que disparen el cronòmetre a la sortida no són els
mateixos que els que l'aturen a l'arribada); 2) no es tracta d'un error
cras, sinó de l'omissió d'un fenomen fins ara desconegut (guanyem un nou
coneixement però no es requereix la reformulació de la teoria de la
relativitat); o 3) no hi ha error i la teoria de la relativitat, tal com
avui la coneixem, s'ensorra i se n'ha d'inventar una de nova (que amb tota
probabilitat inclourà la vella per a una vigència més restringida). Aquesta
tercera possibilitat crea un buit que fa vertigen, però els físics no ploraran
per això, sinó que es posaran a treballar.
Observar: buscar diferències entre les coincidències. Comprendre: buscar
coincidències entre les diferències. Per observar repetirem l'experiment amb
altres persones en altres llocs. Després, per comprendre veurem en quines altres
circumstàncies es torna a superar la velocitat de la llum. I així, d'observació
en comprensió i de comprensió en observació fins a arribar a una comprensió
lliure de tota contradicció: la nova teoria està servida.
Tots els físics són escèptics, però ni a un de sol li semblarà malament
concentrar esforços per confirmar o desmentir la incoherència. La teoria de la
relativitat, com qualsevol altra teoria científica, no es dóna per definitiva ni
després d'un bilió de confirmacions experimentals, no obstant es dóna com a
superada amb una sola refutació experimental. Que injust que semblaria una cosa
així fora de la ciència. Moltes creences són compatibles amb una realitat
entestada a exhibir el contrari una vegada i una altra. A vegades fins i tot es
presumeix que l'excepció no només no compromet la llei, sinó que la confirma
(¡!). En ciència no val fer els ulls grossos perquè la llei vigent ha fallat per
molt poc o perquè per una vegada que falla... Viatjar més ràpid que la llum,
encara que sigui només un mil·límetre per mil·lenni, equival ni més ni menys que
a viatjar físicament al passat, una incongruència lògica. Encara que a més d'un
li agradaria, no es pot canviar la història. Si falla, falla. La ciència no està
blindada contra la realitat del món. Si apareix una contradicció entre el que es
creu i el que es mira, o es canvia la manera de mirar o es canvia la manera de
creure. La ciència no pot ser incoherent. La ciència de més solera, l'escola més
prestigiosa, el científic més venerable, la teoria més contrastada, els èxits
més espectaculars, res és suficient per ignorar una sola contradicció
experimental com la del modestíssim neutrí. En això resideix sens dubte la
grandesa de la ciència.
Diguem que l'experiment del CERN és un bon exemple del criteri enunciat per
Karl Popper: una teoria és científica si és falsable, és a dir, si podem
concebre un fet experimental que la desmenteixi. Dir, per exemple, demà plourà o
no plourà és una proposició 100% verdadera, però no és científica perquè està
blindada contra tot el que pugui passar. La teoria de la relativitat és
genuïnament científica perquè un episodi com el del neutrí sempre ha estat
imaginable. El que queda per saber ara és si, a més a més de falsable, resulta
que també és falsa.
Jorge Wagensberg, El cas del neutrí insolent, El Periódico, 08/10/2011
Comentaris