La raça i l´ADN.

Fa uns dies, l'empresa californiana Life Technologies anunciava que d'aquí poc temps tindria a punt una màquina que, en tan sols un dia, seria capaç de llegir tot l'ADN d'una persona per menys de 1.000 dòlars. És l'objectiu, gairebé irreal, que la comunitat científica s'havia marcat a principis de segle, després que es fes pública la primera seqüència del genoma humà. Aquell esforç pioner va costar més d'11 anys de treball i la factura final va pujar a uns 3.000 milions de dòlars. La diferència és abismal. Els avenços tecnològics han estat tan espectaculars en aquesta última dècada que disposar de les nostres dades genètiques completes aviat serà assequible per a moltes butxaques.

S'ha parlat molt de la utilitat que pot tenir aquesta informació per a la medicina personalitzada (la que ens permetria escollir el millor tractament per a qualsevol malaltia en funció dels nostres gens), però això encara està lluny de ser una realitat. De moment, les dades que hem tret dels milers de genomes que ja s'han seqüenciat, completament o parcialment, sí que ens han servit per entendre millor la diversitat humana. Estem descobrint què és exactament el que ens fa únics, però també el que compartim els uns i els altres dins de la varietat, és a dir, quines són les semblances genètiques d'una població, què diu això dels nostres orígens i quin impacte pot tenir en les nostres vides.

Com era d'esperar, aquests estudis han modificat el que entenem per raça. En aquesta era postgenòmica s'ha posat de moda al nostre país proclamar que, de fet, les races no existeixen, i així em consta que s'ensenya en moltes escoles. Un dels objectius sembla que és diluir la tendència al racisme d'una comunitat que s'està pluralitzant ràpidament. És una decisió absurda a molts nivells. Primer, perquè el racisme no existeix com a entitat independent: no és més que una de les moltes cares de la xenofòbia, la por o l'odi a qui no pertany al nostre grup. En realitat, no menyspreem algú pel color de la seva pell, sinó perquè no és com nosaltres. Si eliminéssim l'aspecte físic, ens fixaríem en la llengua, la religió, l'orientació sexual, l'equip de futbol del qual un és seguidor o si és del barri del costat. És un sentiment tan humà com l'amor o l'amistat, per això ens costa desempallegar-nos-en. Fins i tot alguns diuen que aquesta desconfiança en el que és desconegut podria haver estat seleccionada evolutivament com a mecanisme de defensa, que per als nostres avantpassats ​​que vivien en coves hauria resultat més segura que la política de portes obertes. En una societat moderna, en canvi, és un anacronisme perillós.

No obstant, la idea de raça avui dia està molt present, i té tants elements genètics com culturals. Al Regne Unit, experts en correcció política et demanen en els qüestionaris estadístics que declaris a quin «grup ètnic» consideres que pertanys. Al marge de l'eufemisme, és interessant que subratllin la condició subjectiva de pertànyer. Reforça la teoria que és la cultura, tant o més que l'ADN, allò que defineix actualment els grups socials. Les divisions purament genètiques serien més fragmentàries i menys clares. Precisament la raó principal que molts enarboren per declarar la mort de les races és que la genòmica n'ha diluït els límits. És obvi que un caucàsic del nord d'Europa i un negre de l'Àfrica subsahariana estan genèticament allunyats, però són molt més freqüents les diferències bastant subtils com per no ser visibles. Per exemple, segons un estudi de fa uns quants anys els ibèrics de la costa est tenen més en comú genèticament amb altres pobles mediterranis, fruit dels intercanvis que hi ha hagut al llarg de la història, que amb els ibèrics de la Meseta, encara que constin com una sola unitat política.

Malgrat que les sis grans races s'hagin fragmentat en desenes d'ètnies més o menys definides, els humans encara podem ser agrupats segons el nostre ADN. I això, a part de donar combustible als que busquen excuses per fer pinya, té importància des del punt de vista biomèdic. Cada grup amb semblances genètiques comparteix unes característiques que el poden predisposar a determinades malalties i protegir-lo d'altres. La genètica de poblacions ens permetrà fer d'aquesta manera els primers passos cap a la medicina personalitzada, precisament perquè les races existeixen. És obvi que el concepte ha canviat molt, i potser hauria de tenir un nom nou, però és poc pràctic eliminar-lo del currículum quan potser definirà la nostra interacció amb la medicina al llarg d'aquest segle.

Sabem que els éssers humans només divergim en un 1% del nostre genoma. En aquest espai tan petit hi cap tota la informació que ens fa únics, però també la que ens fa semblants a alguns dels nostres congèneres i diferents d'altres. Formar part d'un grup genètic no ha de ser una excusa per desencadenar el xovinisme, però tampoc ens n'hem d'avergonyir.

Salvador Macip,. La genètica i la raça, El Periódico, 11/02/2012