The Quiet Coup.


Simon Johnson va ser economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI) els anys 2007 i 2008, i ara és professor a la Sloan Management School del MIT. És també un dels tres fundadors de Baseline Scenario –un blog que el premi Nobel Paul Krugman qualifica d’imprescindible per entendre l’actual crisi financera– i publica regularment a Economix del New York Times. Dic tot això perquè el lector tingui present que les paraules de Simon Johnson a les que em referiré més endavant no són les d’un radical antisistema, ni res que se li assembli, sinó les d’un respectat i respectable economista de l’establishment, escrites en una de les revistes de més prestigi dels EUA.

En un recent article a Atlantic Monthly, titulat ‘The Quiet Coup’ (El Cop Silenciós), Johnson compara la seva experiència a l’FMI fent front a les crisis de països emergents com ara Indonèsia, Ucraïna, Rússia o Corea del Sud, amb la crisi financera dels EUA. En aquests països emergents, diu, els governs i els seus aliats del sector privat gestionen l’economia del país com si fos una empresa de la qual ells són els accionistes, buscant sempre el seu màxim benefici monetari. Fan inversions arriscades i s’endeuten perquè saben que les seves connexions polítiques els permetran traspassar al govern els problemes si les coses no van com haurien d’anar.

Inevitablement, els oligarques d’aquests països acaben per construir imperis econòmics enormes sobre una gran muntanya de deute. Els bancs locals, sovint pressionats pel governs, concedeixen a aquesta elit tot el crèdit que demanen per anar ampliant els seus imperis privats. Com que tot excés d’endeutament, ja sigui a nivell particular, empresarial o nacional, acaba malament, el que inicialment anomenaven “cooperació pública-privada” passa a ser un “capitalisme de delinqüents”, i el govern es veu forçat a fer servir les reserves de divises per cobrir la manca de crèdit i les pèrdues privades. Eventualment, ha d’acudir a l’FMI en busca d’un préstec d’últim recurs, i aquesta institució llavors els exigeix que els poderosos oligarques que han portat el país a la ruïna absorbeixin bona part de les pèrdues i no tornin a dominar l’economia.

El que ha passat als EUA, diu Johnson, és perillosament semblant: unes elits financeres han fet apostes cada cop més arriscades, amb el suport implícit del govern, fins enfonsar l’economia real. I, el que és més alarmant encara, ara fan servir tot el seu poder i influència per evitar les reformes necessàries per aturar el curs descendent de l’economia. El govern nord-americà o bé no vol actuar contra aquestes interessos, o bé se sent impotent per fer-ho.


Els banquers i financers donen la culpa a la política de baixos interessos que es va fer servir per combatre la bombolla tecnològica del 2000, o bé a l’excés d’estalvi de Xina. La dreta més rància diu que n’han tingut la culpa les polítiques públiques de promoció de la vivenda en propietat, començant per Fannie Mae i Freddie Mac, i òbviament, tothom està d’acord en que els reguladors també tenen culpa per no haver vigilat prou els mercats. Però totes aquestes explicacions –una regulació insuficient, diner barat, o l’aliança econòmica entre Xina i els EUA– tenen una cosa en comú: han beneficiat enormement al sector financer, i qualsevol iniciativa per redreçar la situació hagués suposat una minva important dels seus beneficis. Per això es varen descartar totes aquestes iniciatives. Entre 1973 i 1985, els beneficis del sector financer mai havien suposat més 16% dels beneficis totals de l’economia. Als anys 90 varen pujar fins el 30% i abans de la crisi eren el 41%.


De la mateixa manera que els EUA tenen la tecnologia, l’exèrcit i l’economia més avançada, diu Johnson, també tenen l’oligarquia més avançada. En sistemes polítics primitius el poder s’exerceix mitjançant la violència, en països ja emergents es fa amb diners: suborns, comptes corrents a l’estranger, corrupcions, etc. El sector financer nord-americà, en canvi, ha acumulat un gran poder gràcies a un capital cultural, un sistema de creences. Si abans els americans creien que “el que és bo per General Motors és bo pel país”, ara han passat a creure que “el que és bo per Wall Street és bo pel país”. Tota una generació de polítics han estat captivats per Wall Street, fins al punt que l’intercanvi entre càrrecs polítics i financers ha estat una constant. Només cal recordar els noms de Robert Rubin, Henry Paulson, John Snow, etc.

Per aquesta raó, en el decurs d’aquesta crisi financera el govern nord-americà ha anat molt en compte de no tocar els interessos de la comunitat financera, o en no qüestionar les bases de tot el sistema. Un exemple ben clar és el darrer pla de Geithner que suposa una socialització de totes les pèrdues a càrrec dels contribuents.
“El punt de vista convencional”, diu Johnson, “és que la recessió actual no pot ser tan greu com la Gran Depressió, quan és just al contrari, pot arribar a ser pitjor [...] Si els nostres líders obren els ulls i veuen les possibles conseqüències potser prendran mesures dràstiques sobre el sistema bancari i desmuntaran la vella elit. Esperem que no sigui ja massa tard”.


Marcel Coderch i Collell, El cop d´estat financer, Construint futur, 20/04/2009
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/construintfutur/el-cop-destat-financer/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.