Geni creatiu i comportament asocial.



Bruce L. Miller
Per què la creativitat constitueix un do escàs si tothom té un hemisferi dret i, en conseqüència, disposen de les premisses fonamentals necessàries per idear innovacions sense límit? Potser perquè se’n fa un mal ús. A l’infantesa la força creativa no reconeix límits. Un parell d’objectes al seu abast i una bona dosi de fantasia transformen la taula de la cuina i les velles tovalles en un castell medieval ... Els pedagogs denuncien que en els últims temps es concedeix valor preferent a la resolució correcta dels problemes de classe, sense atendre a la seva resolució imaginativa. Acabat ja el cicle escolar, se li exigirà al jove qualitats de l’hemisferi esquerre, és a dir, un pensament lògic, adreçat a una finalitat concreta, amb habilitats matemàtiques i talent lingüístic.

El cervell s’acostuma així a seguir camins marcats, en comptes de trencar barreres. Michael Michalko ho resumeix amb les paraules següents: “Si es pensa sempre com s’ha pensat sempre, es conservarà sempre el que sempre s’ha conservat, les mateixes velles idees”. Si no se’m tornen a presentar idees genials pot ser causat a què el meu hemisferi esquerre, disposat per a la lògica, no permet actuar al costat contrari. A favor d’aquesta tesi parla l’extraordinari cas presentat fa cert temps per Bruce L. Miller, de la Universitat de Califòrnia a San Francisco.

Al seu pacient, d’origen xinès, era professora d’art en un col·legi. En la seva joventut pintava quadres realistes, sobretot paisatges (...) En 1986, amb 43 anys, va començar a tenir problemes amb el seu treball. (...) Un decenni després va haver de jubilar-se prematurament.

Se li diagnosticà demència front-temporal. Li afectà sobretot a l’hemisferi esquerre, com comprovà Miller. Aquesta forma de demència, força estranya, és causada per una lesió selectiva de neurones dels lòbuls temporal i frontal, és a dir, les regions cerebrals responsables del llenguatge i de la conducta social. En conseqüència, els malalts no només pateixen dèficits cognitius –pèrdua de memòria-, sinó que veuen minvades les seves capacitats socials. Es tornen introvertits, es comporten de forma estereotipada i tot just tenen inhibicions per transgredir les normes socials.

Miller observà en l’artista tots aquest símptomes de conducta antisocial. Però comprovà, a més, en clamorós contrast, que la seva energia creadora es desenvolupava sense inhibicions. (...) En les seves últimes obres abandonà el realisme per un estil impressionista i abstracte, molt més emotiu. Gràcies a la malaltia, l’artista s’havia alliberat de les lligadures formals de la seva obra pictòrica (...)

No va ser un cas únic. El neuròleg nord-americà identificà altres pacients que en el marc d’una demència front-parietal desenvoluparen un sorprenent talent creatiu, fins i tot entre qui no havia fins aleshores mostrat cap interès per l’art. (...)

Recolzat en les tècniques de formació d’imatges, Miller comprovà que en aquests pacients hi havia una pèrdua neuronal que afectava sobretot a l’hemisferi esquerre. Plegava a tots un creixent comportament insociable. 


Ulrich Kraft, Creatividad, Mente y cerebro, nº 11, 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.