Tot té un preu?
 |
| Michael J. Sandel |
Un ventre de lloguer d'una dona índia: 6.250 dòlars. El dret a caçar un
rinoceront en perill d'extinció: 150.000 dòlars. Poder emetre una
tonelada de diòxid de carboni: 13 euros. Una cel·la més còmoda: 82
dòlars per nit. És terrorífic. ¿Tot es pot comprar?
En les tres últimes dècades i, sorprenentment, sense cap debat públic
veritable, hem passat d'una economia de mercat a una societat de mercat,
en què tot està en venda, tot tendeix a tenir un preu. Em preocupa, i
per això volia provocar el debat sobre on poden servir els mercats i on
no és el seu lloc.
Dóna
exemples molt clars i concrets d'aquesta tendència, com ara el mercat
per estalviar cues: el canal exprés del parc d'atraccions, per pujar a
l'Empire State, per entrar en un avió, a l'autopista... Ni hi havia
pensat! És molt subtil.
És gradual. Cada
pas sembla un graó molt petit, però després de molts petits graons ens
adonem d'una cosa: la nostra vida social ha canviat. Necessitem mirar
aquesta tendència de manera global, en la seva magnitud.
Què té de dolent que tot tingui preu?
Els anys en què hem abraçat la fe en el mercat, les desigualtats s'han
incrementat. Posar preu a tot i deixar que els diners determinin
l'accés a aspectes centrals de la vida fa que la desigualtat sigui més
nociva. Si tenir diners només serveix per pagar cotxes de luxe i
vacances sofisticades, no importa gaire. Però si els diners determinen
la bona educació dels teus fills, els serveis sanitaris i la influència
política, llavors les conseqüències de la desigualtat són molt més greus
i importants.
Tanmateix, diu que no està en contra dels mercats. Quan són útils?
Funcionen correctament per organitzar la producció de béns materials:
cotxes, torradores, televisors... Però, en canvi, molta gent està
d'acord en el fet que hi ha àrees que no els corresponen, com la compra i
venda d'òrgans, nens o vots -tot i que algunes pràctiques que estem
adoptant per finançar les campanyes ens ho poden fer dubtar-. Així que
hi ha dues àrees on no hi ha discussió i hi ha una gran zona entremig
que és controvertida. Crec que hauríem de partir de les àrees on la
majoria de gent està d'acord i després plantejar un debat: si els vots
no estan en venda, ¿com hauríem de finançar les campanyes polítiques?
Quin hauria de ser el poder dels diners en la política? El mateix amb
els ventres de lloguer. O quan un país va a la guerra, ¿el sacrifici
s'ha de compartir entre els ciutadans o hauríem de llogar mercenaris? A
l'Iraq i a l'Afganistan hi havia més militars privats subcontractats que
tropes. ¿Els mercenaris són una manera ètica d'anar a la guerra?
Hi ha àrees que encara estan obertes als arguments i ens hi hem de
concentrar: mares de lloguer, forces militars privades, pagar per
accedir a una educació millor, per tenir més bona cobertura sanitària...
El sistema semblava que ja funcionava: el mercat posava valor a les coses i portaven prosperitat.
Sí, aquesta és una raó per la qual hem deixat que el mercat s'estengui a
tots els àmbits. Però crec que hi ha una altra resposta perquè, fins i
tot després de la crisi financera, no hem tingut cap debat sobre els
límits morals del mercat. Per què? Perquè ens veurem obligats a
respondre a qüestions ètiques difícils: quina és la forma correcta de
valorar un embaràs, els serveis militars o la possibilitat d'embrutar el
medi ambient? S'ha de poder vendre un ronyó? Tenim por d'aquests debats
perquè la gent no es posa d'acord i part de l'atractiu dels mercats és
que sembla que tenen una manera neutral de decidir-ne el valor. I és un
error.
Em fa pensar en la pel·lícula Una proposició indecent . Per vostè, ¿el problema és qui fa la proposta deshonesta i no qui la considera? ¿No és espolsar-se les puces?
No. La responsabilitat és compartida. Tots som responsables d'haver
derivat cap aquí i és responsabilitat nostra, dels ciutadans en una
democràcia, exigir un debat sobre el rol correcte dels mercats i els
seus límits morals.
"Mercats
morals" sembla un oxímoron. ¿No és més fàcil educar la gent perquè sigui
menys ambiciosa i més generosa que no pas canviar el mercat?
Crec que va junt. Canviar els mercats i canviar les persones és part
del mateix projecte. El que necessitem és un nou tipus d'educació cívica
que empenyi els ciutadans a arriscar-se junts, a debatre, a
escoltar-se, fins i tot quan no estan d'acord. No és fàcil, però és
l'única manera de fer que els mercats no dominin tots els aspectes de
la vida i crec que també és l'única manera d'aprofundir en la democràcia
i fer-la millor.
Com decidim
què és immoral? Per mi, pagar per sexe o per un ronyó és immoral perquè
és evident que el tracte no és entre dos iguals. Però algú dirà que si
ells ho accepten sense coacció és una qüestió de llibertat i tothom hi
surt guanyant.
La qüestió és què entenem
per llibertat. Si tenim una persona de l'Índia desesperadament pobra que
necessita diners per alimentar la seva família i ven un ronyó a algú
influent d'Occident que el necessita, podries dir que és una elecció
individual. Però és lliure? Fins i tot si no hi ha la pobresa al
darrere, una altra qüestió que hem de respondre és si posar un preu a un
bé el corromp; si no és contrari a la dignitat humana, per exemple,
utilitzar parts del cos per treure'n profit o vendre sexe. Per tant, una
qüestió té a veure amb la desigualtat i l'altra amb el fet de respectar
la dignitat humana, els deures cívics, amb el fet de mantenir certs
béns en comptes de malmetre'ls en vendre'ls.
I qui ha de marcar aquests límits?
En una democràcia, idealment, la gent és qui decideix després de
mantenir debats argumentats. Hem de desenvolupar l'habilitat i l'hàbit
de tenir aquests debats de manera respectuosa, cultivant l'escolta a les
persones amb qui no estem d'acord.
Però quines armes tenim? ¿Ens hem de fiar dels mateixos poders que ens han conduït fins aquí?
No n'hi ha prou d'esperar que els polítics creïn un nou discurs, menys
buit, menys tecnocràtic. El canvi i la revigorització del discurs
públic enfocat a grans qüestions ètiques ha de venir de la societat
civil. Els mitjans, les institucions, les universitats... poden promoure
el debat que després es tradueixi en polítiques. És un procés llarg,
però que s'ha de començar des de la societat.
Què pensa del moviment Ocupa Wall Street o del 15-M?
Ocupa Wall Street va tenir molt èxit i va ser força durador. Però als
Estats Units el Tea Party va irrompre al mateix temps i estava més ben
organitzat. Es van lligar a un partit i van esdevenir una força
política influent. No tan sols van introduir un missatge nou, sinó que
també van tenir l'habilitat d'organitzar-se per portar-lo a l'agenda
política. Ara tenen una influència substancial al Partit Republicà,
estan elegint candidats i canviant debats. No en el sentit que a mi
m'agradaria, però ho estan fent.
Perdoni, però, i l'amor? L'amor encara no està en venda, oi?
¿Saps la cançó Money can't buy me love ? Doncs els Beatles tenien raó. Hi ha coses, com l'amor, que els diners no poden comprar... però s'hi estan acostant molt.
Exemples reals del que els diners ja poden comprar
Llegir un llibre: 2 dòlars
Roland Fryer Jr., professor de Harvard, ha implantat en escoles de
diferents ciutats incentius econòmics si els alumnes fan la seva feina
(anar a classe, llegir, treure bones notes).
Fer cua: 20 dòlars/hora
Fer cua: 20 dòlars/hora
Linestanding.com ofereix persones perquè facin cua, per exemple, per
entrar a escoltar una sessió al Congrés americà. A Nova York és habitual
que gent sense sostre faci cua perquè d'altres puguin veure Shakespeare
a Central Park, un espectacle públic gratuït.
Esterilitzar mares: 300 dòlars
L'entitat Projecte Prevenció ofereix 300 dòlars a mares drogodependents a canvi d'esterilitzar-les.
Ser ciutadà americà: 500.000
Els estrangers que tinguin aquests diners i creïn un mínim de 10 llocs
de treball en una zona amb atur reben la residència permanent.
El nom al metro: 4 milions
El metro de Nova York va vendre el 2009 el nom d'una de les parades més transitades de Brooklyn.
Comentaris