El que és natural per valorar el que és cultural.

És el lema existencial de tot ens viu, tant si és un bacteri com si és tota una nació. En general, la vida s'alimenta de vida. La veu que va tronar al cosmos després que el paradís tanqués les portes devia sonar més o menys així: «…I ara ¡mengeu-vos els uns als altres!». La màxima il·lusió d'un ésser viu és seguir viu, però ¿com es pot aconseguir en un paisatge trufat d'altres éssers amb idèntica pretensió? ¿Com es pot augmentar la probabilitat de menjar i disminuir la de ser menjat? Abans que la selecció natural inventés la cultura, en la vida silvestre ja triomfaven tres potents idees, dues d'elles, per cert, en aparent contradicció. Es tracta de l'art de desaparèixer (comportament críptic), de l'art de destacar (comportament aposemàtic) i de l'art de fer-se passar pel que no s'és (comportament mimètic).

L'art de desaparèixer consisteix a confondre's amb l'entorn per passar desapercebut tant per a un eventual depredador com per a una presumpta presa. És el cas del llenguado, dissimulat en la sorra del fons; o el del camaleó, vestit amb el verd exacte de la vegetació circumdant. Però, ves per on, la idea contrària també funciona. És quan un individu és verinós (o de sabor repugnant). Passar desapercebut seria ara tràgicament irreversible tant per al depredador (que mor enverinat) com per a la presa (que mor devorada). S'ha d'avisar del perill i fer d'això una bona pedagogia. És l'art de destacar. Una solució habitual es basa en el contrast que dóna l'alternança de dos colors com el negre i el groc. En aquest resultat convergeixen -¡i per la mateixa raó!- vespes, salamandres, granotetes verinoses, els taxis de Barcelona, certs senyals de trànsit o la samarreta del Peñarol.

Però aquí també existeix la tercera via. És la pura simulació que aprofita un prestigi guanyat per un altre o que disfruta d'una confiança que s'ha merescut un tercer. Hi ha aranyes que semblen formigues i viuen tranquil·lament entre elles fins que els agafa gana i es mengen la que tenen més a prop (d'on es dedueix que les formigues, amb sis potes, encara no s'han adonat que les aranyes en tenen vuit). També existeixen serps inofensives, com la falsa coral, que inspiren un gran respecte gràcies al fet que s'assemblen molt a altres que sí que són letals.

No hi ha estratègia que no pugui fallar. Si les tres arts fossin completament infal·libles, es donaria una situació insostenible: totes les preses se salven sempre, al mateix temps que tots els depredadors l'encerten amb tots els seus intents de matar. Però de sobte, amb l'emergència de la intel·ligència simbòlica i de la cultura, apareix una novetat en l'evolució: és el concepte projecte dissenyat per anticipar la incertesa.

L'humà és un ésser social que viu en el si de tota classe de col·lectius (nacions, religions, clubs). Tot humà té una identitat individual irrepetible i una o diverses identitats col·lectives. La cohesió interna enforteix la identitat del grup però qüestiona la identitat individual. En un extrem hi ha el totalitarisme, que imposa una identitat col·lectiva que ofega i humilia la de l'individu. A l'altre extrem hi ha la marginació, que desorienta l'humà fins a convertir-lo en un ésser asocial. Potser és aquesta la qüestió fonamental de la sociologia: una mena de llei de l'oferta i la demanda entre les llibertats individuals i les restriccions col·lectives. Metafòricament, es pot parlar una altra vegada de menjar i no ser menjat. La novetat teòrica està ara no únicament en el fet que a l'exterior d'un col·lectiu hi ha la resta dels col·lectius (altres nacions, altres religions, altres clubs), sinó que a l'exterior d'un individu també hi ha la resta dels individus d'un mateix col·lectiu (compatriotes, coreligionaris, consocis).

Aquesta complexíssima i delicadíssima qüestió està potser en la base de la història de la infàmia humana. ¿Quins són els bons arguments que recomanen la creació i perseverança d'un col·lectiu humà? ¿Quins són en canvi les seves trampes i els seus trucs? Comprendre el que és natural serveix per valorar el que és cultural. Per això no és mala idea rastrejar la història humana a la recerca de trucs críptics, de banderes aposemàtiques i de fantasies mimètiques.

Existeixen dos classes d'arguments (i també de trampes): els que apel·len a un passat compartit (tradició, història) i els que aspiren a compartir un futur (projecte, expectatives). Una balena blava de 200 tones s'assembla més per dins que per fora a una musaranya de 2 grams perquè les dues criatures comparteixen un passat de mamífers (homologia); no obstant, una balena s'assembla més per fora que per dins al tauró més gran, només deu vegades més petit, perquè tots dos aspiren a un projecte comú: viure a l'oceà (convergència).

Jorge Wagensberg, Menjar i no ser menjat, el periodico.cat, 14/12/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.