Creativitat: pensament convergent i pensament divergent.

exemple del test de Torrance


Si ens atenim a la definició més acceptada, anomenarem creativitat (del llatí creatio = creació) a la capacitat de pensar més enllà de les idees admeses, combinant de forma original coneixements ja adquirits. Dirk, el meu veí de despatx, posseeix aquest do envejable. (...) Per la meva part, sóc dels totxos que estan sempre a la caça d’una idea brillant, sense èxit. Potser el meu cervell no sigui capaç de seguir els camins que permeten elevar-se fins a alçades més altes de l’esperit.¿Què tenen Picasso, Einstein, Goethe i el meu col·lega Dirk que jo no tinc?

El misteri dels genis despertà l’interès de la ciència ja a principis del segle XIX. De l’observació de la forma, els solcs, les circumvolucions i el pes del cervell, Franz Joseph Gall (1758-1828) es va convèncer que la ment creativa hauria de reflectir-se en algun lloc de l’encèfal. Però s’equivocà d’hipòtesi. Els frenòlegs que el van seguir tampoc trobaren la seu de la genialitat.

Dos-cents anys després, la creativitat ha tornat a un primer pla. Dirigents de l’economia i de la política reclamen solucions imaginatives per a l’atur massiu, el col·lapse del sistema de pensions i problemes socials afins. Les empreses demanen professionals innovadors. En l’àmbit acadèmic, la psicologia comença a interessar-se per aquesta capacitat creadora, fet i fet una de les qualitats identitàries de la naturalesa humana.

Des del domini del foc fins al descobriment de la penicil·lina o de la fissió del nucli atòmic, passant per la invenció de la roda i l’impremta, tot el nostre desenvolupament evolutiu ha estat possible gràcies a un incessant successió de guspires creatives de la ment humana. ¿Y d’on sorgeixen totes aquestes idees?

Del cervell. Per això, els neuròlegs aporten la seva col·laboració amb el recurs a noves tècniques; així, la tomografia per ressonància magnètica funcional (TRMf) o l’electroencefalografia (EGG). S’intenta descobrir entre l’embolic de centenars de mils de milions de cèl·lules el punt del cervell on salta la guspira de la inspiració i per què a alguns els resulta tan fàcil expressar idees genials. Alhora, mitjançant l’estudi de malalts que després d’una lesió cerebral desenvolupen un talent extraordinari o perden el que tenien, s’aconsegueix també una valuosa informació sobre els mecanismes del procés creatiu.

(...) Sembla que la intel·ligència, en tot cas, en el seu sentit usual, sigui el factor decisiu. Ho recull la història. A la segona guerra mundial, les Forces Aèries dels Estats Units convocaren places de pilots de combat; es demanava que els candidats es trobessin en condicions d’adoptar mesures arriscades, fins i tot en situacions d’estrès; per exemple, no recórrer a accionar la palanca del seient si corrien perill, sinó trobar una via possible de salvar-se a si mateixos i l’avió. Al principi, s’emprà, per mètode de selecció, el clàssic test d’intel·ligència. Aviat se n’adonaren els comandaments militars que amb aquesta selecció no discernien el prototipus de combatent desitjat. Resultava evident que un elevat coeficient d’intel·ligència (IQ) no ajuda a solucionar problemes que exigeixen resolucions inèdites.

A idèntica conclusió arribà Joy Paul Guilford (1897-1987). Aquest psicòleg observà que amb enginyosos tests pot mesurar-se la intel·ligència d’una manera força fiable, però el resultat no reflecteix les dots cognitives totals de la persona. A finals dels anys quaranta, desenvolupà un model d’intel·ligència que serví de base a la moderna investigació al voltant de la creativitat. En el seu nucli, la hipòtesi distingia entre pensament convergent i pensament divergent.

El pensament convergent s’adreça cap a una única possibilitat correcta en la solució de un problema determinat. Pertanyen a aquest tipus els clàssics problemes escolars: “En Pau té dues pomes més que en Pere, en Pere té el doble de pomes que en Joan, en Joan té tantes pomes com l’Anna i en Francesc plegats ... ¿Quantes pomes té en Pere?” Basant-nos en els nostres coneixement previs de les regles de càlcul intentem ordenar la informació que se’ns dóna, la col·loquem en una relació lògica i així arribem al resultat correcte. Els tests del’IQ posen a prova el pensament convergent. Es tracta de buscar, amb l’ajuda de la lògica, una solució que pugui comprovar-se inequívocament que és correcta o falsa.

La ment creativa es manifesta de forma especial quan, davant un problema, fugint del camí traçat per altres i obre un camí nou. En coherència amb això, Guilford defineix creativitat com la capacitat de “trobar respostes extraordinàries, associades i de llarg abast”. Aquí es requereix del pensament divergent que il·lumini possible solucions. “En el pensament divergent se segueixen camins que van en diferents direccions. En la solució del problema es canvia de direcció en el moment que calgui, arribant així a respostes múltiples que poden ser totes correctes i adequades”, explicava en 1950.

Guilford es proposà establir també la capacitat de pensament divergent basant-se en test psicològics. Tanmateix, la recerca d’un inequívoc test de creativitat quantificable anàleg a l’IQ ha resultat fins ara infructuosa. Certament res disposa d’alguns procediments, com el test de Torrance sobre el pensament creatiu. Però determinar en un cas concret quina d’aquestes solucions possibles es mostra particularment creativa depèn, en bona mesura, del judici personal de l’observador.

Ulrich Kraft, Creatividad, Mente y cerebro, nº11, 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.