vida democràtica.

En el fons, l’educació del subjecte democràtic mitjançant la vida social dominant comença amb la il·lusió que tot apareix en plena disponibilitat: “Gaudiu sense cap entrebanc”, dirà l’anarquista del seixanta i vuit. (...) Tanmateix, la pròpia vida democràtica acaba en la consciència crepuscular que tot és equivalent i que, per tant, res no té veritable valor, llevat, d’entrada, el patró de tot valor possible –els diners- i, en segon lloc, els instruments que protegeixen la propietat del mateix –la policia, la justícia, les presons. De la malbaratadora avidesa que imagina ser una forma de llibertat a l’avarícia pressupostària i de seguretat pública, aquest és el curs de la vida.
 

Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010