L’instint agressiu i la cohesió del grup.



En totes les èpoques, el perill comú ha reforçat la cohesió dels grups humans. I en totes les èpoques, els caps d’Estat o de tribu has sabut enfortir la solidaritat, en cas necessari amb simulacres o espantalls hostils, i encara impulsar la comunitat cap a una agressió col·lectiva. L’agressió contra un enemic comú és un clar factor d’unió, que origina una solidaritat per al combat. (pág. 164)

Com els primats que formen grups tancats, tenim tendència a ajuntar-nos davant el perill. La defensa o l’agressió en comú creen un vincle extraordinàriament fort. Així és en els pobles primitius, i no hi ha cap dubte que nosaltres seguim el mateix patró. Els grups s’unifiquen fins i tot amb els jocs de combat ritualitzats (futbol i semblants). A més, és notori que els símbols que mantenen la cohesió del grup acostumen a ser de naturalesa agressiva, tant els animals heràldics (os, lleó, gall, llop, àguila, etc.) com els monuments a la victòria o a l’alliberament de les nacions joves. (...)
El simbolisme agressiu també té un paper important en el comportament humà de salutació. Al costat del salut d’amenaça, demostració de la força que un té, estan els gestos que expressen la disposició al combat comú, per exemple el salut amb el puny. Els que saluden així se senten vinculats per una solidaritat de combat. (pág. 165)

Hi ha una forma ritualitzada d’amenaça vinculatòria innata en nosaltres: el riure. Aquest moviment expressiu nasqué probablement d’una actitud que qualifiquem d’”assetjament”. Molts són els animals socials que amenacen plegats un enemic de la seva mateixa espècie o d’altra. Molts simis que viuen en grups mostren les dents en fer-ho, i emeten sons rítmics d’amenaça. Ambdós elements estan continguts també en el nostre riure, i la motivació de la mateixa sol ser agressiva. Ens riem d’algú, ens burlem d’ell, i gustosos ho femen companyia dels altres. El que queda ridiculitzat interpreta el riure com una agressió. Els que riuen en comú se senten vinculats per aquest “assetjament” ritualitzat. (pág. 166)

Per vincular a un grup per l’agressió s’acostuma a utilitzar bocs expiatoris. En formar-se un nou Estat s’utilitzen conscientment per enfortir la unitat del mateix, com per exemple el xinesos en Indonèsia i Malàisia o els hindús en Àfrica. En situacions de crisi interna poden canalitzar-se les agressions cap a ells i utilitzar-los d’espantall per reforçar la cohesió del grup pel temor. En el món cristià, els jueus desenvoluparen durant molt de temps aquest paper, i es feia impossible la seva adaptació en mantenir-los en aquesta condició de boc expiatori.  (pág. 166)

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.