La tendresa, un àngel de la guarda biològic.

Totes les emocions tenen un mateix esquema. Un desencadenant les provoca, i elles, alhora, provoquen conseqüències. En la por, el desencadenant és la detecció d’un perill, verdader o fals, i les conseqüències poden ser quatre: fugida, atac, immobilitat, submissió. En la tendresa, el desencadenant és un ésser animat –un nadó o un cadell-, la petitesa del qual o vulnerabilitat commou, “emociona dolçament” deien els diccionaris antics, despertant en nosaltres una atenció riallera i un desig d’acollir-lo, cuidar-lo, acaronar-lo.

Walt Disney utilitzà en els seus dibuixos –recordin el petit Bambi- els trets gràfics que desencadenen aquest sentiment: formes petites, arrodonides, ulls molt grans, una certa malaptesa en els moviments. No sentim tendresa ni per les coses ni pels vegetals, llevat que projectem en ells algun tret personal. Ni tampoc per les persones hostils, autosuficient o arrogants. La por i la tendresa són incompatibles. També és incompatible am la presa, que ens torna a tots impacients i violents.

Els pediatres saben que en l’origen de molts trastorns infantils hi ha un dèficit de tendresa, i Spitz estudià la dermatitis rebels que pateixen el nadons que no són acaronats. Sembla que fins i tot la pell necessita ser càlidament acollida per desenvolupar-se bé. (...) ...

Els pares en totes les societats conegudes acostumen a sentir-se entendrits pels seus nadons,(...) Tothom se sent endolcit, tot i que sigui momentàniament, per la presència d’un nadó. És, possiblement, una protecció que la naturalesa concedeix a un ésser tan indefens, una mena d’àngel de la guarda biològic.

Per això ens resulten tan inhumanes, tan repugnants, tan contraris a les més profundes arrels biològiques i morals, els assassinats de nens petits que abundaren durant l’horror nazi o en les guerres racials. Aquests fets ens adverteixen que l’odi elimina tot sentiment de cura. I que és molt fàcil induir l’odi culturalment. La cultura, que ens humanitza, també pot deshumanitzar-nos.

Sens dubta, el món necessita de la justícia coma nivell bàsic i imprescindible de la convivència. Però la justícia pot ser estricta i freda. Per complementar-la, hauríem d’instaurar una cultura de la cura, impulsada i dirigida per una tendresa intel·ligent. Necessitem, d’alguna manera, una maternalització de la societat, alguna cosa que en fes recordar per a bé la nostra petitesa i indefensió. Hanna Arendt considerava que el seu mestre –i amant- Heidegger s’equivocava en dir que l’angoixa davant la mort era el sentiment bàsic. Per a ella, era la tendresa davant el naixement el que ens feia humans.

José Antonio Marina, Ternura. La naturaleza de cuidar a los demás, Magacine. La Vanguardia, 04/11/2007