democràcia com a emblema.



Malgrat tot quan dia rere dia minva la seva autoritat, no hi ha cap dubte que la paraula “democràcia” segueix sent l’emblema dominant de la societat política contemporània. L’emblema és l’element intocable d’un sistema simbòlic. Pot dir el que vulguis de la societat política, mostrar envers ella una agressivitat “crítica” sense precedents o denunciar “l’horror econòmic”: tot aquest discurs et serà perdonat, sempre que ho facis en nom de la democràcia (per exemple, així: “Com és possible que aquesta societat, que s’anomena democràtica a si mateixa, faci això o allò?”). I això perquè, al cap i a la fi, si has tractat de jutjar aquesta societat, ha estat en nom del seu emblema i, per tant, en el seu propi nom. Amb aquest tipus de crítiques, no t’estàs excloent de la societat, et mantens en la condició de ciutadà, com correspon, en et tornes un bàrbar, et trobaran en el lloc que democràticament se t’ha assignat i sens dubte, d’entrada, en les properes eleccions.

Jo dic, per tant, això: per tal d’ assolir tan sols el que és real de les nostres societats, cal, com a exercici a priori, abolir l’emblema que les presideix. No assolirem cap veritat en el món en què vivim si no deixem a un costat la paraula “democràcia”, assumint el risc de no ser demòcrates i exposant-nos en conseqüència al perill de ser mal vistos per “tot el món”. I és que “tot el món”, aquí, no adquireix sentit si no és a partir de l’emblema. Per això, “tot el món” és demòcrata. En això consisteix el que podríem anomenar l’axioma de l’emblema.

Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.