M'agrada anomenar-les institucions morals bàsiques de la idea d'Europa.
Són aquells criteris per a una responsabilitat compartida que es van
anar fent forat entre guerres, revoltes i discòrdies i que configuren el
substrat sòlid d'una Europa relativament confiada. Ara estan sent
devorades: el ciutadà europeu ha estat substituït pel subjecte
neoliberal, un home domesticat "per fer-lo apte per deixar-se governar
pel seu propi interès", en definició de
Christian Laval. Enumeraré les
que em semblen principals. Primera: la intimitat. Kundera va explicar el
totalitarisme com la pèrdua d'intimitat. Un món en què les persones
s'acumulen les unes sobre les altres sense dret a l'espai propi. Vivim
temps en què el privat es fa públic en la banalitat d'un narcisisme
vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del
poder i la corrupció. Segona: la pluralitat. Es parla molt de
tolerància. La tolerància és sempre una concessió, pròpia d'una època
preliberal. És tolerant aquell que està convençut que només ell té la
raó però es permet concedir als altres la gràcia de la paraula:
protestin, però no hi ha alternativa. La pluralitat és una altra cosa:
és acceptar que l'altre pugui tenir raó. I aquesta és la base de la
tercera figura: el reconeixement. El respecte a l'altre, el respecte a
les minories: a la seva paraula, que és el que les configura. Amb
aquesta peculiar sensibilitat que té l'oratòria d'Obama, capaç de tocar
directament amb una frase la pell de les persones a qui es dirigeix, va
resumir aquest esperit en al·lusió als homosexuals: "Si realment som
creats iguals, l'amor que cadascú ofereix a un altre també ha de ser
tractat igual". Quarta: la universalitat. La voluntat de projecció
universal, la capacitat d'actuar com si el que fem o diem pogués ser
vàlid per a tot el món. Una força d'Europa, que com testifiquen les
paraules d'Obama va expandir la seva cultura pel món. Cinquena: la
laïcitat. La capacitat de separar la cosa pública i la creença, l'espai
compartit i l'espai privat, per definir un territori del comú en què la
paraula intervingui amb armes iguals. Sisena: la ciutat, com una forma
peculiar d'humanitat, feta per a la convivència entre estranys. Déu va
fer el camp, l'home la ciutat, deia el clàssic. I finalment, setena: la
idea tràgica, la consciència de la nostra contingència, que ens fa
irònics i desconfiats davant de les grans promeses. Potser és la utopia
europea. Però jo entenc que és el pòsit moral que ens pot salvar d'un
altre d'aquests viatges de la llibertat a la barbàrie que Europa fa amb
tanta facilitat.
Comentaris