Institucions morals bàsiques de la idea de Europa.

 
M'agrada anomenar-les institucions morals bàsiques de la idea d'Europa. Són aquells criteris per a una responsabilitat compartida que es van anar fent forat entre guerres, revoltes i discòrdies i que configuren el substrat sòlid d'una Europa relativament confiada. Ara estan sent devorades: el ciutadà europeu ha estat substituït pel subjecte neoliberal, un home domesticat "per fer-lo apte per deixar-se governar pel seu propi interès", en definició de Christian Laval. Enumeraré les que em semblen principals. Primera: la intimitat. Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d'intimitat. Un món en què les persones s'acumulen les unes sobre les altres sense dret a l'espai propi. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d'un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció. Segona: la pluralitat. Es parla molt de tolerància. La tolerància és sempre una concessió, pròpia d'una època preliberal. És tolerant aquell que està convençut que només ell té la raó però es permet concedir als altres la gràcia de la paraula: protestin, però no hi ha alternativa. La pluralitat és una altra cosa: és acceptar que l'altre pugui tenir raó. I aquesta és la base de la tercera figura: el reconeixement. El respecte a l'altre, el respecte a les minories: a la seva paraula, que és el que les configura. Amb aquesta peculiar sensibilitat que té l'oratòria d'Obama, capaç de tocar directament amb una frase la pell de les persones a qui es dirigeix, va resumir aquest esperit en al·lusió als homosexuals: "Si realment som creats iguals, l'amor que cadascú ofereix a un altre també ha de ser tractat igual". Quarta: la universalitat. La voluntat de projecció universal, la capacitat d'actuar com si el que fem o diem pogués ser vàlid per a tot el món. Una força d'Europa, que com testifiquen les paraules d'Obama va expandir la seva cultura pel món. Cinquena: la laïcitat. La capacitat de separar la cosa pública i la creença, l'espai compartit i l'espai privat, per definir un territori del comú en què la paraula intervingui amb armes iguals. Sisena: la ciutat, com una forma peculiar d'humanitat, feta per a la convivència entre estranys. Déu va fer el camp, l'home la ciutat, deia el clàssic. I finalment, setena: la idea tràgica, la consciència de la nostra contingència, que ens fa irònics i desconfiats davant de les grans promeses. Potser és la utopia europea. Però jo entenc que és el pòsit moral que ens pot salvar d'un altre d'aquests viatges de la llibertat a la barbàrie que Europa fa amb tanta facilitat.

Josep Ramoneda, El pòsit moral europeu, Ara, 23/01/2013
 http://www.ara.cat/premium/opinio/posit-moral-europeu_0_852514743.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.